Presència, 10 d’agost de 1997 | Joan Subirats: «En època d’incertesa, la dreta sembla donar més respostes que l’esquerra»

Joan Subirats i Humet (Barcelona, 1951) va militar al PSUC i Bandera Roja durant el franquisme. Membre de l'Assemblea de Catalunya, detingut el 1973, actualment és independent. Economista i catedràtic de Ciència Política de la Universitat Autònoma de Barcelona. Subirats també imparteix classes a la Facultat de Ciències Ambientals. Col·labora habitualment a El País, Catalunya Ràdio i COM Ràdio. És autor de diversos liibres sobre ciència política i administració pública.

—Quines són les preocupacions polítiques dels estudiants universitaris?
—«Fa 22 anys que sóc professor i he vist un canvi generacional bastant gran. Els alumnes i professors d'aquella època vivíem encara la fase de la transició i estàvem molt polititzats. Des de l'any 86, he detectat una creixent politització dels alumnes. Una línia molt evident és la solidarítat internacional. Les ONG, el 0,7%, la implicació dels alumnes en camps de treball... Ha anat creixent fins al punt que forma part del paisatge dels joves. També hi ha un fenomen creixent que és l'ecologia.»

—Pero hi ha alumnes que no es plantegen grans altematives al sistema, no?
—«Sí. És la idea que alguns anomenen pensament únic, segons la qual no són possibles les altematives que vagin fora del Fons Monetari Internacional, el Bundesbank, el tractat de Maastricht... Però existeix una rebel·lió en relació al pensament únic, amb formes poc clares. La Plataforma per la Unitat d'Acció (PUA), els okupes i un cert renaixement del traçat marxista. Es detecta amb expressions ideològiques, culturals o el vestir. S'ha passat del predomini de les marques a una estètica propera a la dels okupes. L'aparició del piercing és una expressió de rebel·lió respecte el sistema. L'únic element que es manté pròpiament local és l'independentisme. Tinc la sensació d'una repolitització important entre els estudiants.»

—Els partits no ho vehiculen?
—«No. Tot i que els partits tenen una certa presència, no és massa estrany veure una certa implantació de moviments assemblearis en les facultats més polititzades. No accepten massa les formules d'enquadrament partidista.»

—També s'observa que hi ha força joves que militen al Partit Popular.
—«Si anéssim a les facultats de Dret i Econòmiques, es nota una presència de grups més conservadors. Durant 13 anys, un partit socialista ha govemat a Espanya. Els joves que arriben a la universitat tenien 5 o 6 anys quan el PSOE va comentar a govemar. La seva formació personal i política, per tant, s'ha produït en plena hegemonia socialista. Per a ells, l'establishment és el PSOE i els ha impactat molt el desenllaç del govem socialista. Plou sobre mullat en un sector que, per la seva situació més privilegiada econòmicament, aspira a una situació de seguretat. La gent vol tenir una sortida professional clara. Si comparem dreta i esquerra en èpoques d'incertesa —per l'economia o la immigració—, la dreta dóna més respostes. Potser èticament menys valorables, menys humanitàries, però respostes.»

—La sensació de seguretat atrau les classes treballadores?
—«Sí. Hi ha molts treballadors que tradicionalment votarien l'esquerra però que ara teeen por davant del futur. No és estrany que hi hagi barris amb una important presència de votants del PP. És gent que no està massa polititzada i que veu Tele 5 i Antena 3. Tenen la visió de que la dreta dóna seguretat i l'esquerra sempre se situa en una posició incòmoda. Hem de reconéixer que en situacíons com l'actual, la dreta no deixa de donar una alta sensació de seguretat.»

—Aquest és un símptoma que el factor ideològic és cada vegada més secundari a l'hora de votar?
—«A la gent li costa trobar referents ideològics molt clars davant d'un panorama en el qual la capacitat de decisió i d'autonomia dels governs está bastant en entredit. A Europa, els governs estan preocupats per complir els paràmetres de Maastricht. Això vo dir una gran preocupació pel dèficit públic, les polítiques monetàries i el control de la inflació. No sembla que hi hagi molta diferència entre la dreta i l'esquerra a l'hora de plantejar-s'ho. Suposo que pesa la sensació que no hi ha grans alternatives ideològiques. Per tant, hi ha tot un fenomen d'aquest final de segle per repensar els conceptes de dreta i esquerra perquè les bases en què es van crear aquestes dues ideologies —que són del capitalisme industrial— han deixat de funcionar. El pes ideològic potser és menys clar, però continua havent ideologia. Blair i Jospin reflecteixen formes de pensar diferents a les del senyor Aznar.»

—Com ha percebut el ciutadà del carrer el canvi de govem de l'Estat?
—«A la gent li costa diferenciar entre el que fa el PP i el que feia el PSOE. El canvi ha estat relativament petit en la vida diària. En política social, el PP ha tingut molta cura. L'Arenas és el ministre que té mes continuïtat en relació als socialistes. On hi ha hagut canvis? En temes com la televisió. Ideològicament es veu poc i els partits hauran de fer un esforç per resituar-se, ja que les claus encara són de la transició.»

—Quins espais quedaran per als partits petits després de la resituació?
—«Al País Basc i Catalunya s'han generat unes forces amb un espai propi i una força que els permet tenir un pes molt important a Madrid. És un fenomen que preocupa a Madrid i s'està parlant de modificar la llei electoral. Seria un error perquè és buscar una fórmula tècnica per resoldre un problema polític. Madrid està parlant que CiU, amb la meitat dels vots d'IU, ha pogut influir més en el govern.»

—ERC i IC lamenten el bipartidisme en època electoral. Els governs normalment es decideixen entre dos partits.
—«Tots volem governs capaços de donar resposta als problemes de la gent i això va molt Iligat als govems forts. A Itàlia s'ha passat d'un sistema electoral que permetia el multipartidisme a un que genera dos grans pols. Els anglesos es queixen que aquesta lògica electoral no permet cap forat perquè apareguin altres partits. El sistema electoral que tenim, que no crec que es modifiqui a curt termini, permetrà mantenir aquests partits en una posició relativament marginal si no canvien les forces.»

—Què pot arribar a canviar-ho?
—«La capacitat de connectar amb els corrents que existeixen a la societat i que no sé fins a quin punt els partits han detectat. Els corrents de canvi, la inseguretat, la necessitat de tenir perspectives temporals més llargues, què fem amb la nostra societat... Els partits que siguin més capaços de reorientar-se tindran una mica més de capacitat. L'espai d'ERC està molt centrat en el sector de població que aspira a una gran dosi d'autonomia o a la independència. Aquest espai és complicat de mantenir si genera inseguretat. Pero si s'aconsegueix vincular a la Unió Europea o fenòmens com l'afebliment dels estats-nació —aprofitant que globalització i localisme siguin compatibles— són partits que poden tenir un espai important. Iniciativa té el repte de saber llegir les claus d'aquesta futura esquerra. Probablement no podrà fer-ho sola.»

—L'Olivera anava per aquest camí?
—«La polémica sobre l'OIivera intentava plantejar la necessitat de crear les bases d'un replantejamenl de les poslcions d'esquerra que anés més enllà de les fronteres de partit. Fenòmens com l'Olivo a Itàlia, la Catalunya Segle XXI d'en Maragall o l'OIivera catalana apunten a una mateixa direcció. Avui estem dividits entre partits, però hauríem de ser capaços de generar espais per l'esquerra submergida, que té voluntat de presència política pero no de militància. S'han de crear dinàmiques de canvi que siguin engrescadores perquè la gent està desil·lusionada davant de les estructures de partit, que es veuen molt mediàtiques i hermètiques.»

—És possible un desembarcament del PCE a Catalunya al marge d'Iniciativa?
—«Crec que això ja és un fet, però ningú vol assumir els costos del trencament davant dels seus electors. Rafael Ribó no vol trencar els lligams amb lU perquè té por dels impactes que podría provocar en un electorat en què no està massa clar quin és el vot d'IU i quin el d'IC. El sector d'IC que està absolutament vinculat al PCC i a l'anguitisme també està especulant amb el trencament, però no vol deixar les sigles del PSUC a les mans d'Iniciativa. La ruptura ja s'ha produït a la pràctica. A la propera contesa electoral, tindrem una presència d'IU que agafarà el sector del PCC, tradicionalment prosoviètic, amb el sector liderat per Clemente, Lucchetti i companyia, mentre que IC connectarà amb el sector de Nueva Izquierda i d'Esquerda Galega. El gran dubte és saber si el pes electoral als barris obrers és patrimoni del PCE o d'IC.»

—Els únics que poden liderar aquest corrent de canvi són els socialistes?
—«Sí. Continua sent el germà gran de l'operació perquè la història, les eleccions i el consens social ho han determinat. Si s'ha acabat el cicle del capitalisme industrial també s'han acabat els senyals d'identitat de la socialdemocràcia. Cal repensar el concepte de l'esquerra. A Anglaterra, Alemanya, França i Espanya, els socialistes hauran de ser els grans protagonistes d'aquest fenomen.»




«CDC pot pagar l'entesa amb el PP si no va mes enllà»

—Convergència acabarà pagant l'entesa amb el PP?
—«Crec que sí. Ho pot pagar si no és capaç d'anar més enllà. Quan CDC va aprovar el suport al PP, Pujol va parlar de finançament autonòmic, Mossos d'Esquadra i unitat de la llengua, com a grans eixos del seu peix al cove. No és un balanç molt engrescador. I molt poc ideològic. Si hagués de pensar en el seu futur em preocuparia la poca visió estratègica. L'electorat pot acabar veient que tant li fa amb qui pacta i que l'únic que l'importa és cobrar.»

—CDC tindrà el futur garantit mentre l'encaix Catalunya-Espanya no es resolgui?
—«Creus que es resoldrá? Quan es parla d'encaix vol dir que hi ha una certa posició de força. Caldria anar a una concepció d'Espanya diferent, que accepti els desencaixos.»

—Es fa difícil pensar que això serà possible a curt termini amb un govern del PP?
—«El PP ha deixat a la reserva la seva tradició centralista i nacionalista espanyola. En el futur no es donarà massa. Fa temps que hi ha una tradició històrica espanyola de caràcter regeneracionista, que entén una Espanya més homogènia. Hauríem de ser optimistes.»

—Per què?
—«Perquè les polítiques que més afecten la gent estan a les mans dels governs autonòmics. Fa 16 anys el percentatge de despesa pública en possessió de les autonomies era el 0,1%. Ara és el 26%. Els grans perjudicats de les transferències han estat els ajuntaments. Avui moltes polítiques importants es decideixen a Brusel·les. Els estats són un lloc d'encaix i de negociació política, però no tant de decisió.»


«Maragall ha de fer missatges contradictoris»

—Quines lectures té aquest corrent de canvi a Catalunya?
—«Maragall està plantejant una opció relativament autònoma, que va més enllà de les fronteres tradicionals de l'esquerra per generar una alternativa sòlida a Pujol. Maragall entén que, amb la seva imatge i el seu missatge, cal conquerir vots que tradicionalment han estat a les mans de Convergència o de l'abstenció. Aixó és complicat perquè has de ser capaç de generar adhesions a la teva dreta —sectors de centre nacionalistes— i d'il·lusionar les persones encara poc integrades a Catalunya. Ha de fer missatges contradictoris.»

—Es concretarà l'altemativa al pujolisme?
—«Maragall hi està trebatlant clarament. L'actual calendari, amb eleccions el 1999, l'afavoreix. No me l'imagino obrint un despatx com en Roca. Maragall és el capital polític més important dels socialistes i de l'esquerra, quant a imatge. El nerviosisme que hi ha a CDC indica que és l'únic que es prenen seriosament.»

—Té garanties d'èxit aquesta operació?
—«El dubte és la data. Si serà el 1999 o el 2003. La gent està d'acord en què el cicle pujolià s'acaba. Tothom veu molt difícil que Pujol torni a repetir el 2003. El gran tema a CDC és per què no es pot parlar de què passa després de Pujol.»

—Com es presentarà Pasqual Maragall?
—«M'apunto a la hipòtesi que serà una operació del PSC, però amb una dinàmica que Maragall està intentant generar a partir d'intel·lectuals i professionals.»

(Article i fotografies de Saül Gordillo a la revista Presència, 10 d'agost de 1997, pàgines 10 i 11.)