Presència, 8 de juny de 1997 | Gregorio López Raimundo

Presència, 8 de juny de 1997 | Gregorio López Raimundo
Presència, 8 de juny de 1997 | Gregorio López Raimundo

Exsecretari general del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) entre 1965 i 1977 i president durant els períodes 1977-81 i 1982-86, Gregorio López Raimundo ha tornat a la càrrega per reactivar el que considera «el millor marc per canviar la societat capitalista». Nascut el 1914 a Saragossa, aquest dirigent comunista va ingressar al PSUC el 1936. En acabar la Guerra Civil es va haver d'exiliar, però el 1951 va ser detingut per haver-se fet càrrec de la delegació interior del PSUC. Després del Vè congrés va propugnar l'eurocomunisme.

«L'esquerra no governa a Catalunya perquè no és capaç d'elaborar una alternativa a Jordi Pujol, que respon als interessos del capital. Però la de Pujol és una política més intel·ligent que la de la dreta espanyola. No és casualitat que Pujol no estigués del costat de Franco.»

—Què és el PSUC avui?
—«És un partit històric que des de fa diversos anys es troba paralitzat i congelat. Però hi ha una minoria molt important que està intentant revitalitzar i normalitzar el PSUC. No per oposar-lo a Iniciativa per Catalunya (IC), sinó al revés, per restablir el partit com a nucli de militants que, per la seva tradició i ideologia comunista, pretenen ser els impulsors més conseqüents d'IC com a organització plural, però desenvolupant la tradició històrica del PSUC.»

—La reactivació del PSUC vol dir que Iniciativa no és una eina útil?
—«No, al contrari. Iniciativa és una proposta del PSUC precisament per ampliar el marc de treball en comú de les esquerres alternatives. Però, evidentment, el manteniment del PSUC hauria d'haver contribuït a desenvolupar IC com a formació política plural de l'esquerra. No és per debilitar-la ni aturar-la. És per enfortir-la i desenvolupar-la. Perquè estigui clar que Iniciativa no és exclusivament la continuació del PSUC amb un altre nom, sinó un marc plural en què també tenen cabuda ecologistes, sindicalistes, pacifistes, feministes... Tots els moviments que es proposen transformar la societat per intentar fer realitat el somni històric dels treballadors, de l'esquerra des de fa més de cent anys.»

—IC ha aconseguit aplegar persones no estrictament comunistes?
—«Ho ha aconseguit limitadament. Es tracta de complir-ho en major proporció. Alguna vegada havíem dit que el major èxit del PSUC seria que a IC hi haguessin cent no comunistes per cada comunista. Seria el gran objectiu. No fer d'IC un instrument del PSUC amb un altre nom, sinó una organització plural que tingués un desenvolupament democràtic. I que a ningú se li preguntés si és comunista perquè no hauria de ser cap pecat.»

—Li fa la impressió que ser comunista avui en dia representa un pecat?
—«La polèmica en què ens trobem al PSUC també inclou la idea d'uns camarades que creuen que avui no és convenient que això es mantingui. Diuen que amb IC ja n'hi ha prou. Enfront d'aquest criteri hi ha un altre, que en el congrés ha resultat minoritari per la manera com s'ha organitzat, amb un cens de 2.700 militants. Aquest altre criteri és que la reorganització del PSUC hauria de ser l'impuls del treball dels comunistes que estan a IC.»

—Vostè és d'aquesta minoria partidària de descongelar el PSUC.
—«En efecte. Des del setè congrés, l'any 1985, ajudo des de la perifèria, sense responsabilitats executives de direcció. En cap moment s'ha dit que el PSUC s'havia de paralitzar o dissoldre. Això s'ha fet en contra dels acords, dels estatuts i del criteri que, a judici d'aquesta minoria, ha de presidir el PSUC. EI PSUC i altres partits poden estar junts a IC amb doble militància, sense que sigui contradictori. IC es regeix pel que decideix democràticament.»

—Llavors, per què existeix l'operació per mantenir l'hivernada del PSUC?
—«Perquè en l'últim congrés, per la manera com s'ha organitzat, són majoria els que tenen el criteri oposat al nostre. I sobretot perquè en el comitè central que es va escollir l'any 1988 i es va ampliar després, són majoria els que no volen que es posi en activitat el PSUC.»

—A vostè aquesta polèmica l'anima per tornar a la càrrega?
—«M'ha reanimat perquè crec que paralitzar o dissoldre el PSUC seria un error tremend. El PSUC, per la seva història i tradició, és un capital polític no només dels comunistes, sinó de l'esquerra transformadora. A Catalunya, qui aspiri a canviar aquesta societat capitalista i instaurar un altre tipus de societat, d'acord amb els somnis històrics dels treballadors, comprèn que el PSUC és el millor marc pel prestigi i la credibilitat que té a la societat catalana. IC ha tingut un èxit indubtable perquè el PSUC estava al darrere, en el seu origen.»

—Per tant, està d'acord amb Anguita quan diu que el PSUC no és cap riu que hagi d'anar a morir al mar d'IC?
—«Abans que ho digués Anguita també ho vam dir nosaltres. Anguita ho va dir quan va crear Convocatoria por Andalucía perquè va ser la primera creació d'aquest tipus. Després es va fer Izquierda Unida (lU) i, posteriorment, Iniciativa per Catalunya, però sempre amb la idea que no era per substituir el PSUC o reemplaçar-lo amb un altre nom. L'objectiu era una formació plural en què cadascú de nosaltres anava a treballar com a militants del PSUC. La nostra condició de comunista no es pot perdre pel fet de ser a dins, igual que som als sindicats. Hi ha d'altres que no volen conservar la condició de comunistes. Anem plegats, però a casa seva cadascú s'ordena com vol.»

—En una societat en què la militància política és minoritària i té més èxit una ONG que un partit, quin sentit té la proposta de la doble afiliació?
—«Clar que té sentit, perquè l'esquerra és molt plural. Per organitzar únicament els comunistes no necessitàvem una nova formació. Té sentit una organització plural en què puguem estar, amb diferències, tots els que aspirem a substituir el capitalisme per un altre tipus de societat. Al mateix temps, els comunistes guardem la nostra idea i els cristians pel socialisme o els verds la seva. Militem junts en tot allò que vam acordar, i de forma separada en allò que és més exclusiu i particular.»

—A les portes del segle XXI, què vol dir ser comunista?
—«Combatre la societat capitalista, que es basa en la recerca del benefici màxim per al capital. La concepció utòpica del socialisme, del comunisme i de la lluita dels treballadors és crear una societat igualitària, que no faci com el capitalisme, que polaritza en un lloc la riquesa i en un altre la pobresa. Cada cop hi ha més població en la pobresa que en la riquesa. Ser comunista vol dir proposar un tipus de societat en què es cobreixin les necessitats de la gent com a primer objectiu. No acumular riquesa, sinó cobrir les necessitats de la població perquè no hi hagi gana, malaltia... Que pugui haver cultura per a tothom, administrar l'aire, l'aigua i els boscos, béns que a Marx no se li van acudir que poguessin faltar. No van concebre que l'any 2000 o 2030 podien haver-hi 10.000 milions d'habitants sobre la Terra. Hi ha qüestions noves que
exigeixen un tipus de societat diferent, que s'haurà de canviar inevitablement. Si no és així, la societat anirà al precipici.»

—Què pensa de l'Olivera?
—«L'Olivera, tal i com s'està fent a Itàlia, no té sentit a Catalunya ni a Espanya. Perquè a Itàlia el principal organitzador de l'Olivera és el PDS [Partito Democratico della Sinistra], que va ser el partit comunista, però ha fet una evo-lució cap al centre. No només va canviar el nom, sinó que també es va pronunciar a favor de la teoria del fi de la història, que postula que no hi ha cap més règim possible que el capitalisme. Llavors no s'ha de lluitar per la transformació de la societat, sinó perquè el capitalisme no es converteixi en pitjor del que és. En el seu últim congrés, el PDS s'ha plantejat si s'ha de definir com partit de centre-esquerra o simplement de centre. Per tant, està situat fora de la polèmica històrica esquerra-dreta o capitalisme-socialisme. A Itàlia no existeix el partit socialista, que s'ha dissolt. Però aquí sí. El PSOE té 9 milions de vots, i a Catalunya és el principal partit a les eleccions generals i municipals. En tot cas, qui ha de dirigir una possible Olivera és el PSOE. Les posicions del PSC-PSOE són molt similars a les del PDS, que ja s'ha tret la falç i el martell.»

—Què vol dir?
—«Vull dir, per acabar la idea, que estem a favor de la unitat de l'esquerra, però no només sobre la base de les sigles, que han anat perdent la seva significació, sinó de programes. Estem d'acord amb qualsevol proposta que vagi en benefici dels treballadors, dels marginats, de les classes més desfavorides. En la història del PSUC sempre hi ha hagut una política unitària. Però això no pot fer-se per crear una coalició que no tingui cap més propòsit que desbancar Jordi Pujol. Ha d'anar acompanyat d'un projecte polític que sigui millor per a les esquerres. Mai per fer una substitució exclusivament. No per fer l'alternança, sinó l'alternativa. No canviar els governants, sinó la política.»

—I qualsevol operació per aplicar una política d'esquerres des del govern passa pels socialistes, que són els majoritaris?
—«Efectivament. Però de la mateixa manera que en els últims anys s'han anat cap a la dreta, poden anar a l'esquerra. No pot desqualificar-se per sempre un partit que té 9 milions de vots a Espanya, i els millors resultats a Catalunya. Els votants socialistes són l'objectiu de la nostra política unitària, per fixar propostes d'esquerres.»

—Vostè considera que aquestes idees es veuran fetes realitat algun dia?
—«Evidentment, n'estic segur. Les pròpies necessitats del desenvolupament de la humanitat obligaran cada cop més a acabar amb l'anarquia que suposa el capitalisme, amb tants milions de persones que es moren de gana al món.»

—De moment, però, lU i el PSOE tenen moltes diferències. I els socialistes denuncien la pinça entre lU i el PP.
—«És la conseqüència de fixar l'objectiu polític en l'alternança. Llavors, la política es converteix en un enfrontament electoral. Al PSOE se li posen els pèls de punta quan lU treu dos milions i mig de vots, mentre que a les primeres eleccions els comunistes només vam arribar a tenir al voltant d'un milió. Felipe González es posa nerviós pensant que els comunistes poden créixer. Quan [González] va perdre la majoria absoluta podia haver fet govern amb lU, però va preferir fer-ho amb CiU. És la realitat que es genera de l'evolució política que ha fet el PSOE.»

—És dels que pensa que al PSOE de socialista només li queden les sigles?
—«No. Li queda història i tradició. Hi ha molts electors seus que indubtablement són d'esquerres. I no voten una altra candidatura per tradició, perquè tampoc des de l'esquerra hi ha una alternativa suficientment creïble i responsable. No hem aconseguit a IC ni a lU la maduració d'una proposta d'esquerra. Però això s'aconseguirà perquè ha de ser un resultat no només dels comunistes, sinó de la coincidència de l'esquerra plural d'avui.»

—Mentre això no arriba, què pensa quan llegeix les notícies de la crispació i del govern del PP?
—«Estan succeint coses molt desagradables, però moltes són la continuació dels 14 anys de govern socialista. Inclús podria dir que els del PP no són pitjor del que s'esperava. Estan fent el que els correspon i, a més, pretenen ser de centre. Els socialistes van començar la reforma laboral. Els contractes escombraries no s'ho han inventat els del PP. Històricament, els socialistes i nosaltres vam estar junts. Després ens vam separar, i a Catalunya ens vam aplegar. El PSUC és un producte d'unificació. Quatre partits van fer un programa i un acord va ser l'adhesió a la Internacional Comunista.»

—Anguita s'oposa a Maastricht.
—«Aquí no coincidim. Jo també sóc crític amb Maastricht, però no per molt, sinó per massa poc. Maastricht és un fre, la frustració de la il·lusió d'una Europa unida. L'ideal de la unificació d'Europa com la salvació del món de la postguerra. En aquest sentit, anem a pas de tortuga. Maastricht es refereix a la moneda única, però deixa pendents els problemes socials, democràtics...»

—A Catalunya es parla de postpujolisme. Com observa aquest escenari?
—«Com un resultat de la incapacitat de l'esquerra —que sociològicament és majoritària— per governar i oferir una altra política. L'esquerra no governa perquè no és capaç d'elaborar una alternativa a Pujol, que respon als interessos de la dreta i del capital. Però la de Pujol és una política més intel·ligent que la de la dreta espanyola. No és casualitat que Pujol no estigués del costat de Franco. Enfront de Pujol, no hi ha a Catalunya una esquerra que ofereixi la possibilitat d'una alternativa.»

—Pasqual Maragall podria encapçalar una alternativa d'esquerres a Pujol?
—«Si els socialistes aprovessin un programa d'esquerres que els comunistes també acceptéssim, crec que sí. Però no es tracta només de canviar les persones. Hi ha alguns que són partidaris de fer una política encara més cap a la dreta per treure vot a Pujol

—Seria una traïció als ideals, no?
—«No faria servir aquesta paraula, perquè en un sentit estricte també es podria considerar traïció tot el que s'està fent des de l'esquerra.»

—A què es refereix?
—«En un sentit dogmàtic o doctrinal, està clar que nosaltres estem acceptant que governi la dreta. No ens queda cap més remei. No hem pujat a la muntanya ni estem organitzant escamots per desbancar la dreta. Per substituir-la s'ha de proposar un programa diferent.»



Ribó, suspès; Anguita, aprovat

—Què li sembla la idea de Francesc Frutos d'aglutinar els comunistes catalans fent una unió entre el PCC i el PSUC?
—«Ho he llegit a la premsa, però Paco Frutos no m'ho ha explicat exactament així. En el manifest que hem publicat com a alternativa al programa oficial del congrés del PSUC, parlem de la unificació dels comunistes. Més enllà de la coincidència de tots els marxistes. Del que es tracta ara és de reactivar el PSUC, que és el marc més convenient per unir els comunistes. Algú ha dit, mig en broma, que si el Barça és més que un club, el PSUC és més que un partit.»

—Tots els comunistes poden ser al PSUC?
—«Sí, és clar. Encara són recents els enfrontaments de la ruptura i hi ha posicions tancades dins del PCC i del PSUC. De moment, el que importa és agrupar la gent i superar tots els vicis del passat. Això, però, no comença abandonant el PSUC.»

—Si IC ha d'anar sumant i el seu màxim líder és Rafael Ribó, quina puntuació li posaria de zero a deu?
—«Com a secretari general del PSUC li posaria un zero, però crec que com a líder d'IC se li podria donar una puntuació millor.»

—Aprovaria?
—«A l'assemblea d'IC ha tingut l'aprovat. Jo no votava, però si hagués pogut hauria votat la llista alternativa, a la qual dono suport.»

—Quina nota posaria a Julio Anguita?
—«Un aprovat sense discussió. És el cap de la recuperació del PCE, i amb la creació d'IU ha aconseguit la presència de la veritable esquerra a Espanya. Això no vol dir que estigui d'acord amb tot el que diu. Crec que els comunistes no podem pretendre el monolitisme d'abans. Hi ha d'haver pluralitat i amb Anguita s'han posat les bases per respectar el pluralisme i les posicions minoritàries o divergents.»

(Article i fotografies de Saül Gordillo a la revista Presència, 8 de juny de 1997, pàgines 14 i 15.)
 

Estigues al dia. Subscriu-te al butlletí