Presència, 15 de gener de 1995 | Coli Boiro: «Patim més el racisme de la policia que el del carrer»

Viuen en un modest apartament de Calella (Maresme) situat als afores de la població, en una zona on els blocs de pisos acullen nombrosos immigrants africans. Tenen televisió, vídeo i un Seat Ibiza de segona mà. El pare, Coli Boiro, treballa a l'empresa Fomento de Construciones y Contratas, en la neteja del municipi, i la mare, Koumba Balde, es dedica a les feines domèstiques. La dona treballaria si trobés feina, però si els homes ja tenen dificultats per trobar-ne, les dones encara més. La família té tres fills, el més gran dels quals, Koutagel, de 5 anys, va a l'escola, on aprèn el català i el castellà. Els altres dos —Samba, de 2 anys, i Demba, de 6 mesos— encara no han estat escolaritzats.

Mentre Koutagel canta el Sol solet per demostrar al seu pare que sap el català, Boiro explica els molts problemes que tenen els immigrants. Presideix l'Associació Moussa Molo i és la cara dels immigrants africans a les poblacions de l'Alt Maresme. Boiro, de 29 anys, va marxar del seu país l'any 1982. Inicialment va canviar els paisatges de Temento (Senegal), la seva població natal, pels de Malgrat de Mar (Maresme), Blanes (la Selva) i Serós (Segrià), però ha acabat instal·lant-se a Calella, on viu des de fa vuit anys. La seva intenció era aterrar a França, però va acabar a Catalunya perquè hi tenia coneguts. El camp va ser la seva primera ocupació, com succeeix a gairebé tots els immigrants del continent africà. Coli Boiro, que va conèixer la seva dona —de 25 anys— durant una visita al Senegal. La família Boiro-Balde no s'emmarca del tot en el retrat robot de la mitjana resident a Catalunya, perquè el pare té contracte laboral.



Segons comenta el líder de Moussa Molo —l'entitat porta el nom d'un guerriller que a finals del segle XIX va lluitar per unificar des de Senegal tota la zona occidental de l'Àfrica—, només un 5% dels immigrants africans estan assegurats. A part de tenir feina i estar assegurat, Boiro tampoc no paga les elevades quantitats —entre 50.000 i 60.000 pessetes— que la majoria dels seus conciutadans destinen al lloguer dels pisos, que solen ser més que modestos. L'import del lloguer i els escassos ingressos econòmics porten els africans a viure massifícats en els habitatges. Ell només paga 35.000 pessetes. Boiro assegura que la integració és difícil i que l'immigrant africà «pateix més pel «racisme de l'Administració, el de la policia i el del govern» que no pas pel del carrer. A Calella, els africans viuen agrupats i no se'ls veu en actes lúdics o culturals organitzats per les entitats locals. Aquest és el proper repte de Moussa Molo. «Volem participar en el Carnaval de Calella, en la Fira, mostrar la nostra cultura i tradicions...»

(Article i fotografia de Saül Gordillo a la revista Presència, 15 de gener de 1995, pàgina 21.)