Repòrter, novembre de 1999 | El renom de Carles Cordon
Aquest metge calellenc va marxar als Estats Units fa 20 anys i ara el seu nom és conegut internacionalment. És un dels principals investigadors en la lluita contra el càncer i un equip format per diversos premis Nobel supervisa el seu treball.
A finals d'octubre va participar a Barcelona en el primer Simposi Conjunt de Càncer de Mama i Pròstata, que va aplegar 450 metges europeus i americans, coorganitzat pels hospitals Vall d'Hebron i Memorial Sloan-Kettering de Nova York. Carles Cordon Cardó (Calella, 1956) dirigeix des de fa 10 anys la divisió de Patologia Moleculardel Memorial Sloan-Kettering Càncer Center de Nova York. El seu treball és supervisat per un equip integrat per diversos científics premiats amb el Nobel. El seu laboratori ocupa tota una planta d'un dels edificis de l'hospital i disposa d'un pressupost anual de 700 milions de dòlars. Cordon es va deixar caure per Calella, on va visitar el seu pare i va ser entrevistat per REPÒRTER.
-Quin moment viu la investigació contra el càncer a l'Estat espanyol?
-Crec que és un moment històricament important. La comunitat espanyola s'ha adonat que potser hi ha coses que no fem com s'haurien de fer. Hi ha un moviment important per part del doctor Mariano Barbacid, que ha tornat a Espanya. Però ens hem d'unir i coordinar millor per aprofitar aquest bon moment.
-Quina és la vostra feina?
-La primera, i més important, l'assistència als malalts. La segona, la recerca. I la tercera, educar. Educar a tots els nivells, a la comunitat, als polítics, als malalts i als metges que no saben exactament fins a quin nivell algunes parts de la nostra ciència ha avançat.
-Sou crític?
-Sí, perquè no ens podem creure que tot està bé. Hi ha moltes coses que es poden millorar. La crítica constructiva és la millor crítica. Jo crec que en aquest moment faria falta una llei de filantropies i donacions que permetés que la societat pogués aportar, com a part de la seva taxació. De manera més liberal. Jo ja n'he tingut un, de pare, i no cal que l'Estat sigui el meu pare. Ja sóc prou eixerit per decidir una part, encara que fos petita, de la meva aportació a la comunitat. Tampoc no existeixen gaires beques, abans en teníem més. Moltes entitats encara no estan prou educades amb vista a ajudar la gent jove. La gent jove necessita mentors i les possibilitats de fer coses, i això només es fa amb diners. A mi no m'agraden els diners, però totes les coses interessants per tots plegats costen diners. Llavors la societat ha de trobar fons per ajudar la gent jove.
-També sou crític amb l'assistència sanitària?
-Sí, perquè crec que podria estar enfocat d'una manera diferent en el camp oncològic. Els professionals haurien de treballar d'una forma més integrada.
-Us acaben de fer president d'una associació molecular americana, oi?
-Sí, però això no és important.
-A què es dedica aquesta entitat?
-És una associació per saber com hem de fer les coses. Hi ha diversos capítols, i un és el de càncer de tumors sòlids. Els meus companys m'han votat perquè sigui el president durant els dos anys següents. Ho agafo amb molta il·lusió perquè són els dos anys del nou mil·lenni. També m'han donat la responsabilitat a l'Institut Nobel per dirigir tota una sèrie d'investigacions que pot ser que portin a una nova classificació molecular. Sóc una de les persones que treballarà en això.
-Els reconeixements són bons?
-Són bons per a l'equip, no necessàriament per a la persona. És important perquè l'equip s'adona que la feina que fan és important. El reconeixement individual a vegades t'imposa tota una sèrie de feines i condicions que no necessàriament són les que tu voldries.
-Són un destorb?
-Més que un destorb són un constant record que has de millorar I que no et pots aturar. I en aquest sentit és bo.
-El pregó que vau pronunciar per la festa major de Calella va agradar molt.
-Jo no sé parlar de res més que de la meva feina. Si vols quedar malament parla de coses que no saps. Jo no volia quedar malament amb el poble de Calella perquè me l'estimo molt. I vaig decidir que parlaria del que jo sé, perquè és l'únic que puc compartir amb la gent que tinc a prop del meu cor. Aleshores el que vaig fer va ser un paral·lelisme entre el nostre cos, com una societat extraordinària de cents de milions de cèl·lules, que han d'aprendre a conviure i funcionar juntes. Com una comunitat extraordinària, com un miracle de la vida.
-I què vau intentar dir, doncs?
-Que quan en el cos una cèl·lula emmalalteix, bé sigui perquè no vol participar en la feina comunitària o perquè vol deixar de ser part d'aquesta comunitat, el cos se'n ressent i s'afebleix. I aquesta feblesa el porta a desenvolupar una malaltia. Quan alguna cèl·lula del cos s'intoxica mitjançant substàncies tòxiques —i amb això pensa el que vulguis— i arriba a casa i fins i tot maltracta les cèl·lules que estan al seu voltant, que són les seves pròpies cèl·lules, el cos i la comunitat emmalalteixen. I si, en algun moment determinat, alguna cèl·lula decideix fer alguna mutació irreparable no només el cos emmalalteix, sinó que el cos està abocat a una destrucció total. I d'això també pensa el que vulguis. Totes les comunitats són molt similars.
-Sou creient?
-Sí, Crec que la Bíblia i, en general, els déus que ens han imposat les religions són només un reflex del Déu real. Com deia el premi Nobel de literatura, Déu serà un el dia que tots els noms de Déu morin. Jo crec en aquesta forma universal de pensar en un Déu, de la mateixa manera que crec en l'home.
-Quan hi haurà fàrmacs que puguin lluitar contra el càncer?
-Avui. El futur és avui. El futur no és demà. Tenim fàrmacsque ataquen el càncer d'una manera molt diferent a com l'atacaven 5 anys enrere. Hi ha una explosió extraordinària de maneres noves de fer les coses. Estem curant a molts malalts amb càncer. Hem d'aprendre a dir les coses pel seu nom. A Espanya, a molts malalts no els comuniquem de vegades que tenen càncer. D'alguna manera, ens imposem a nosaltres mateixos el paper de Déu. La persona que intel·lectualment està capacitada per saber quina malaltia té ho ha de saber, i ha de lluitaramb la seva família i nosaltres per poder optar al millor tractament, basat cada vegada més en la biologia. I donar-li la millor possibilitat perquè es curi.
-La llàstima és que no tothom hi tingui accés.
-En tenen. A Barcelona hi ha centres amb oncòlegs molt ben formats que segueixen protocols internacionals. Realment, curem molts càncers, però n'hem de curar encara més.
(Article de Saül Gordillo a la revista Repòrter, número 85, novembre de 1999, pàgines 22 i 23.)
A finals d'octubre va participar a Barcelona en el primer Simposi Conjunt de Càncer de Mama i Pròstata, que va aplegar 450 metges europeus i americans, coorganitzat pels hospitals Vall d'Hebron i Memorial Sloan-Kettering de Nova York. Carles Cordon Cardó (Calella, 1956) dirigeix des de fa 10 anys la divisió de Patologia Moleculardel Memorial Sloan-Kettering Càncer Center de Nova York. El seu treball és supervisat per un equip integrat per diversos científics premiats amb el Nobel. El seu laboratori ocupa tota una planta d'un dels edificis de l'hospital i disposa d'un pressupost anual de 700 milions de dòlars. Cordon es va deixar caure per Calella, on va visitar el seu pare i va ser entrevistat per REPÒRTER.
-Quin moment viu la investigació contra el càncer a l'Estat espanyol?
-Crec que és un moment històricament important. La comunitat espanyola s'ha adonat que potser hi ha coses que no fem com s'haurien de fer. Hi ha un moviment important per part del doctor Mariano Barbacid, que ha tornat a Espanya. Però ens hem d'unir i coordinar millor per aprofitar aquest bon moment.
-Quina és la vostra feina?
-La primera, i més important, l'assistència als malalts. La segona, la recerca. I la tercera, educar. Educar a tots els nivells, a la comunitat, als polítics, als malalts i als metges que no saben exactament fins a quin nivell algunes parts de la nostra ciència ha avançat.
-Sou crític?
-Sí, perquè no ens podem creure que tot està bé. Hi ha moltes coses que es poden millorar. La crítica constructiva és la millor crítica. Jo crec que en aquest moment faria falta una llei de filantropies i donacions que permetés que la societat pogués aportar, com a part de la seva taxació. De manera més liberal. Jo ja n'he tingut un, de pare, i no cal que l'Estat sigui el meu pare. Ja sóc prou eixerit per decidir una part, encara que fos petita, de la meva aportació a la comunitat. Tampoc no existeixen gaires beques, abans en teníem més. Moltes entitats encara no estan prou educades amb vista a ajudar la gent jove. La gent jove necessita mentors i les possibilitats de fer coses, i això només es fa amb diners. A mi no m'agraden els diners, però totes les coses interessants per tots plegats costen diners. Llavors la societat ha de trobar fons per ajudar la gent jove.
-També sou crític amb l'assistència sanitària?
-Sí, perquè crec que podria estar enfocat d'una manera diferent en el camp oncològic. Els professionals haurien de treballar d'una forma més integrada.
-Us acaben de fer president d'una associació molecular americana, oi?
-Sí, però això no és important.
-A què es dedica aquesta entitat?
-És una associació per saber com hem de fer les coses. Hi ha diversos capítols, i un és el de càncer de tumors sòlids. Els meus companys m'han votat perquè sigui el president durant els dos anys següents. Ho agafo amb molta il·lusió perquè són els dos anys del nou mil·lenni. També m'han donat la responsabilitat a l'Institut Nobel per dirigir tota una sèrie d'investigacions que pot ser que portin a una nova classificació molecular. Sóc una de les persones que treballarà en això.
-Els reconeixements són bons?
-Són bons per a l'equip, no necessàriament per a la persona. És important perquè l'equip s'adona que la feina que fan és important. El reconeixement individual a vegades t'imposa tota una sèrie de feines i condicions que no necessàriament són les que tu voldries.
-Són un destorb?
-Més que un destorb són un constant record que has de millorar I que no et pots aturar. I en aquest sentit és bo.
-El pregó que vau pronunciar per la festa major de Calella va agradar molt.
-Jo no sé parlar de res més que de la meva feina. Si vols quedar malament parla de coses que no saps. Jo no volia quedar malament amb el poble de Calella perquè me l'estimo molt. I vaig decidir que parlaria del que jo sé, perquè és l'únic que puc compartir amb la gent que tinc a prop del meu cor. Aleshores el que vaig fer va ser un paral·lelisme entre el nostre cos, com una societat extraordinària de cents de milions de cèl·lules, que han d'aprendre a conviure i funcionar juntes. Com una comunitat extraordinària, com un miracle de la vida.
-I què vau intentar dir, doncs?
-Que quan en el cos una cèl·lula emmalalteix, bé sigui perquè no vol participar en la feina comunitària o perquè vol deixar de ser part d'aquesta comunitat, el cos se'n ressent i s'afebleix. I aquesta feblesa el porta a desenvolupar una malaltia. Quan alguna cèl·lula del cos s'intoxica mitjançant substàncies tòxiques —i amb això pensa el que vulguis— i arriba a casa i fins i tot maltracta les cèl·lules que estan al seu voltant, que són les seves pròpies cèl·lules, el cos i la comunitat emmalalteixen. I si, en algun moment determinat, alguna cèl·lula decideix fer alguna mutació irreparable no només el cos emmalalteix, sinó que el cos està abocat a una destrucció total. I d'això també pensa el que vulguis. Totes les comunitats són molt similars.
-Sou creient?
-Sí, Crec que la Bíblia i, en general, els déus que ens han imposat les religions són només un reflex del Déu real. Com deia el premi Nobel de literatura, Déu serà un el dia que tots els noms de Déu morin. Jo crec en aquesta forma universal de pensar en un Déu, de la mateixa manera que crec en l'home.
-Quan hi haurà fàrmacs que puguin lluitar contra el càncer?
-Avui. El futur és avui. El futur no és demà. Tenim fàrmacsque ataquen el càncer d'una manera molt diferent a com l'atacaven 5 anys enrere. Hi ha una explosió extraordinària de maneres noves de fer les coses. Estem curant a molts malalts amb càncer. Hem d'aprendre a dir les coses pel seu nom. A Espanya, a molts malalts no els comuniquem de vegades que tenen càncer. D'alguna manera, ens imposem a nosaltres mateixos el paper de Déu. La persona que intel·lectualment està capacitada per saber quina malaltia té ho ha de saber, i ha de lluitaramb la seva família i nosaltres per poder optar al millor tractament, basat cada vegada més en la biologia. I donar-li la millor possibilitat perquè es curi.
-La llàstima és que no tothom hi tingui accés.
-En tenen. A Barcelona hi ha centres amb oncòlegs molt ben formats que segueixen protocols internacionals. Realment, curem molts càncers, però n'hem de curar encara més.
(Article de Saül Gordillo a la revista Repòrter, número 85, novembre de 1999, pàgines 22 i 23.)