Repòrter, novembre de 1999 | López Bulla: «L'esquerra ha menyspreat el pujolisme»

José Luis López Bulla, diputat d'lniciativa-Verds, preveu una legislatura molt moguda al Parlament de Catalunya, lexlíder sindicalista de Comissions Obreres s'instal·la definitivament a Pineda i s'ofereix per ser el diputat de la comarca.



El número dos d'Iniciativa per Catalunya-Verds (IC-V) a les eleccions autonòmiques del 17 d'octubre, José Luis López Bulla, s'instal·la definitivament a Pineda de Mar, on està empadronat desdefa un parell d'anys. López Bulla ha escollit Pineda perquè s'hi troba bé, ja que és un municipi amb una bona qualitat de vida i una activitat associativa, lúdica i cultural important, segons explica. Des de la plaça de les Mèlies concedeix aquesta entrevista a REPÒRTER. Reflexiona sobre l'interessant legislatura que s'acaba d'encetar al Parlament de Catalunya i aprofita per oferir-se com a diputat de la comarca. Un dels seus propòsits és animar Iniciativa per Catalunya al Maresme.

-A partir de l'any vinent s'instal·larà a Pineda definitivament?
-Sí, sí. Pràcticament serà a principis de juny, si tot va bé. 0 sigui que llavors ja tindré una vida regular a la ciutat.

-Per què Pineda?
-Perquè ens va semblar que era el lloc més tranquil, de major qualitat de vida de tota la comarca, i també perquè és el lloc on hi ha el major volum de vida associativa, tant cultural com recreativa i lúdica. Per aquestes raons ens va semblar preferible a qualsevol altra.


-Vau viure a Mataró molts anys. També heu estat a Sant Vicenç de Montalt.
-No. Jo vaig viure a Mataró pràcticament des de la meva arribada a Catalunya, que va ser l'agost de 1965, fins exactament el dia de la caiguda del president Suárez, és a dir, uns quants dies despré del cop d'Estat de Tejero. A partir d'aquella data, per raons d'urgència en el treball, i perquè se'm feia molt difícil compaginar la feina amb el meu habitatge a Mataró, vaig anar a viure a Barcelona. Això de Sant Vicenç era que uns amics nostres ens deixaven una caseta els caps de setmana per cortesia i amabilitat. És una ciutat que jo estimo molt, també.

-Instal·lar-se a Pineda i ser parlamentari és com una retirada? Deixa els anys de lluita intensa com a sindicalista.
-Deixo els anys de lluita intensa com a sindicalista, efectivament. Però no pel fet de viure a Pineda, sinó perquè vaigdecidir deixar la responsabilitat sindical. Ser diputat, i encara més en aquesta legislatura, que serà tan moguda i apassionant, no és cap tipus de retirada. Al contrari, jo crec que hem entrat en un cicle absolutament nou. Que l'esquerra hagi superat en vots a Convergència i Unió em sembla un fet absolutament nou en la recent història de Catalunya. De manera que aquest Parlament serà qualsevol cosa menys una bassa d'oli. Serà una cosa molt moguda, i això implica una gran activitat de parlaramb la gent i d'estar al cas dels moviments socials, que demanen i exigeixen, que el Parlament sigui més del que ha estat fins ara. Ha estat una mena de torre de l'homenatge. La nova situació és de molt moviment.

-Quina àrea temàtica tocareu dins del grup parlamentari d'Iniciativa-Verds?
-Jo tinc dues comissions, i totes dues són un xic complicades. Són les que, en definitiva, s'acosten més a les tecles que jo he estat tocant al llarg de més de 30 anys. Per un costat és la qüestió pressupostària, hisenda, economia, indústria, comerç i hostaleria. Les dues últimes poden ser molt importants per a aquesta comarca. La meva presència en aquesta comissió potser molt útil. I, per altra banda, l'altra comissió on sóc és treball.



-El resultat electoral d'Iniciativa-Verds ha estat desastrós?
-El resultat d'lniciativa ha estat dolent, molt dolent. Desastrós és un terme tan contundent que no m'atreviria a dir, però sí que ha estat dolent.

-El vostre electorat no ha entès el pacte amb els socialistes a les altres tres demarcacions?
-No. Jo no crec que aquesta sigui la raó decisiva. A mi em sembla que l'electorat s'ha adonat que nosaltres hem estat tres anys en una mena de debat i disputes internes, amb moltes veus disperses i no coincidents. La nostra confrontació amb Izquierda Unida ha estat molt dramàtica en aquest sentit, i això ha impedit fer una activitat coherent i més pública. L'electorat, en aquest ordre de coses, s'ha sentit poc atès i ens ha vist amb molt combat intern. I, per una raó misteriosa, l'electorat permet a algunes organitzacions aquestes situacions i a nosaltres no només no ens disculpa sinó que, a més, ens penalitza.

-L'electorat d'Iniciativa-Verds és més exigent?
-Dit d'aquesta manera, que jo comparteixo, pot ser una mica petulant. Però jo crec que l'electorat que nosaltres tenim és, a part d'exigent, molt culte i molt preparat. No tolera aquestes coses i jo crec que, francament, fa bé.

-Julio Anguita ha fet un favor a la dreta presentant-se a les eleccions al Parlament de Catalunya?
-En principi, jo crec que cada organització té el dret a presentar-s'hi o no. De manera que el meu punt de vista personal és que ell i la seva gent han exercit el dret a presentar-s'hi. El que sí és cert és que, en no treure —desgraciadament per a ells— cap representació parlamentària, aquests vots que podrien haver anat a l'esquerra no hi han anat perquè s'han perdut pel camí. Cadascú és amo de presentar-s'hi o no. Ells han exercit el seu dret. I, com a tal, han conegut uns resultats molt dolents. En aquest cas jo crec que sí, desastrosos. I així les coses, aquests vots legítims i absolutament fidels a la seva causa —i una altra cosa és que jo no comparteixi això—, finalment no han tingut l'eficiència productiva d'anar-se'n a l'esquerra.

-Per què no ha estat possible el canvi?
-Jo crec que a Catalunya l'esquerra ha menyspreat la força real i objectiva del pujolisme. I com diria Gramsci, el que no s'ha estudiat a fons és el caràcter orgànic, és a dir, el fons del fons de la qüestió Pujol i del pujolisme. Generalment les esquerres hem dit que el pujolisme era un immens sac clientelista, i ho és en part; hem dit que Pujol és un polític absolutament desfasat del món contemporani —em refereixo al món de la interdependència, la globalització, la mundialització, per entendre'ns: al símbol Internet— i és veritat que Pujol en aquest món no encaixa, però no hem estudiat per què el pujolisme o el pujolat, si es prefereix, és una força o un sentiment que travessa classes assalariades, la mesocràcia catalana, les capes mitjanes i altes, la gran burgesia. És un fenomen absolutament original que recorda una mica, salvant les diferències, la vella democràcia cristiana italiana, la famosa DC, avui desapareguda. Crec que, malgrat els esforços de l'alta sociologia, les esquerres s'han quedat a la perifèria de l'estudi del pujolisme. Aquesta és la raó de fons de perquè Pujol ha guanyat totes les eleccions com a força majoritària d'escons, i que crec és una limitació de les esquerres en la seva anàlisi sobre què és exactament el pujolisme. És un fenomen més concret, amb més sentiments que el nacionalisme autàrquic i conservador.

-L'esquerra, si és vista com a espanyolista, mai farà res a Catalunya?
-Molta gent també veu que el pujolisme i el PP no paren de petonejar-se des de fa molts anys, així com abans el pujolisme va pactar amb el govern de Felipe González. Una altra cosa és que s'enviïn missatges de sentiments i cops d'ullet equívocs, però jo m'atreveixo a dir que per aquí no van els trets.

-Per on van els trets?
-En la limitació d'anàlisi del que és el fons del fons del pujolisme, que és una organització que travessa tots els racons de Catalunya. Perquè el pujolisme també és votat per no sé quants treballadors provinents de Galícia i Andalusia que no tenen res de nacionalistes. Hi ha una altra explicació que les esquerres no han percebut al llarg de tots aquests anys.

-Per tant, serà a les properes eleccions quan hi haurà canvi de president de la Generalitat?
-Això ja no ho sé. Ho desitjo intensament i treballaré perquè així sigui, però no tinc una vareta màgica ni relació amb astròlegs. De totes formes, el que sí és cert és que la victòria legítima de Jordi Pujol no ha estat acompanyada per la legitimitat dels més, i els més a Catalunya no han votat Pujol sinó que han votat canvi. No vull deslegitimar de cap manera la victòria de Jordi Pujol, perquè la democràcia té les seves normes i regles que són inseparables del que és el joc democràtic. Però aquí s'ha de prendre nota que és veritat els més han votat pel canvi.



-Es va equivocar Maragall la nit electoral dient que ell havia de formar govern?
-Es va equivocar perquè hauria d'haver esperat els resultats de, com a mínim, les 12 de la nit. Aquest costum absurd d'avançar-se als resultats i de guanyar en temps virtual abans que la virtualitat del temps hagi acabat em sembla que li va fer una mala jugada. Per tant, és obvi que es va precipitar i es va equivocar.

-Tenint en compte que un té més vots i l'altre disposa de més escons, aquesta serà una legislatura més curta?
-Crec que són càbales de l'endemà de les eleccions, i són fruit de les ressaques electorals. Sembla que més aviat és fill de la bilis i dels estómacs de cadascú que no pas del cap. No és la primera vegada que Jordi Pujol governa en minoria. Pràcticament és el que ha passat tots aquests anys. De manera que si es dóna una legislatura breu ja s'anirà veient, i depèn de moltes variables. Això en realitat no ho sap ningú.

-El que sí es pot saber és fins a quin punt l'oposició serà dura. Quin paper jugarà Iniciativa per Catalunya-Verds?
-Nosaltres sí que farem una oposició dura, que no exclou el sentit de la responsabilitat ni negociar. Nosaltres, seguint el que hem fet sempre, farem una oposició dura. I és per això que el PSC hauria d'abandonar l'estil Kubala. Kubala era un gran futbolista, possiblement el millor que ha tingut el Barça. Però Kubala tenia un defecte, i és que quan li renovaven el contracte per quatre anys, per exemple, s'estava tres anys i mig sense jugar a l'alçada de les seves possibilitats i amb freqüència s'hi ajeia, però els últims sis mesos tornava a ressorgir la màgia i la tècnica de Kubala. De manera que si el PSC i la resta de l'oposició fan la seva tasca, això tindrà major repercussió en les condicions de vida de la gent, que és el fonamental. Per mi, l'objectiu de la política són les persones, la gent. No són cap pretext, sinó el subjecte i l'objecte de la política. En segon lloc, dinamitzar la vida institucional de Catalunya.

-Què li sembla el paper d'ERC?
-Em recorda l'expressió castissa que diu 'està fent la puta i la Ramoneta'.

-ERC hauria d'estar, teòricament, al costat de l'esquerra?
-Teòricament la Ramoneta hauria de jugar un paper al costat de l'esquerra, si és que té un caràcter deontològicament d'esquerres. Però hi ha moments en la història de les organitzacions en eisquals la tècnica del vano i el 'papalloneig' primen més que una actitud seriosa. Però jo confio que, en fi, hi hagi una espècie de coratge intel·lectual per situar-se justament en la seva responsabilitat com a organització d'esquerres.

-Quan el vaixell s'enfonsa les rates salten. És el que està passant amb Pere Portabella, que ha deixat la direcció d'IC?
-No. Pere Portabella ja havia expressat, feia molt de temps, la necessitat de deixar-ho. Pere Portabella és una persona que en els últims 20 anys s'ha dedicat a la política d'una manera tan intensa que les seves capacitats com a productor i director de cinema han quedat absolutament sepultades. En aquest sentit, crec que la cultura ha perdut almenys 25 anys d'aportació. I si aquests resultats no han ajudat excessivament és lògic que ell vegi una oportunitat de tornar a ser el que és essencialment, un home de cultura. És un home molt compromès amb la política. D'altra banda, ell segueix com a membre d'Iniciativa per Catalunya, però jo crec que aquest resultat l'ha ajudat a ell, desgraciadament per a nosaltres, a mirar cap enrere una mica i dedicar-se a la seva activitat fonamental.

-En tot cas, això no s'ha visualitzat així en els mitjans de comunicació. Ha aparegut com una disputa.
-Sí, els mitjans de comunicació tenen els seus codis i, a vegades, estan molt lluny del que és el fons de les coses.

-I el cas d'Ignasi Riera?
-Sempre ha dit el mateix. Nasi va picotejant contínuament, i francament aquesta és la tasca d'un intel·lectual. La tasca d'un intel·lectual d'esquerres no pot ser instal·lar-se en una vida regalada, sinó ser una espècie de mosca collonera que es dedica a donar pel sac a tothom.

-La pregunta malèvola és si Ignasi Riera hagués dit el mateix si hagués conservat el seu escó de diputat?
-Home, si l'haguessin conservat 10 diputats hauria estat un resultat millor que l'actual. Per tant, la pregunta no és malèvola.

-Em refereixo al fet que ell hagués anat de número tres, per exemple.
-No, al contrari. Ell va acceptar el seu lloc a la llista amb molt de gust.

-Ara, fins a les eleccions generals del març, es pot viure una mena de punt mort. Què passarà amb Iniciativa a les generals?
-De moment hi ha un punt mort, efectivament. El president Pujol acaba de col·locar-nos a tots en l'impasse retardant l'elaboració dels pressupostos de la Generalitat fins després de les eleccions generals, la qual cosa em sembla una mostra absoluta del que significa la seva poca credibilitat com a polític nacionalista. Ha fet una total i absoluta dependència cap als interessos del PP i del petoneig i l'abraçada morganàtica que té amb el PP en la qüestió pressupostària i d'altres. Per part nostra, no hi haurà cap impasse. Al contrari, nosaltres obrirem una reflexió microscòpica de tots els resultats, poble a poble. Nosaltres efectivament necessitem veure què ha passat en cada lloc en concret. No podem atribuir-ho nomésa la vida convulsa interna o a l'efecte Maragall, que de veritat ens han afectat. Hem d'esbrinar per què a mesura que ens allunyem de la primera corona i del cinturó de Barcelona els nostres resultats són millors. Això ha de tenir una explicació. I nosaltres prepararem una gran assemblea en la qual, discutint prèviament els resultats, elaborem els comportaments amb vista a les generals.

-Què ha passat electoralment al Maresme?
-Tenen la tònica dels resultats generals. 0 sigui, són dolents. No són cap desastre, però sí realment dolents. No hi ha més remei que catalogar els resultats de la comarca amb el mateix adjectiu que els generals.



-A López Bulla se'l veurà pels carrers de Pineda i, per tant, traslladarà les inquietuts de la comarca al Parlament?
-Jo tinc assignades les àrees de comerç, hostaleria, indústria, energia, treball i els pressupostos, però, per altra banda, tinc les meves responsabilitats a la comarca com a diputat i amb més sentiments perquè és el lloc on jo m'he format. M'he format sindicalment, políticament i culturalment de manera que sempre la mirada i la discriminació positiva cap als més propers no només no està malament sinó que és un deure. Al mateix temps, és el que més coneixes. No em costarà cap feina perquè forma part de l'ADN sentimental que tinc a dins.

-El seu nom va sortir a la campanya electoral quan, des de Convergència i Unió, es va dir que amb Pasqual Maragall de president López Bulla seria el conseller de Treball. Com si fóssiu un dimoni.
-Si, efectivament. Això indica poca sensibilitat democràtica, perquè dit d'aquella manera per part de Pere Esteve i d'Artur Mas, significava com si obrissin de l'armari un espantall antidemocràtic. Jo no vaig voler contestar-los preguntant on eren ells quan aquí a la comarca organitzàvem l'Onze de Setembre i les lluites democràtiques perquè hauria entrat en el seu joc. Durant els anys difícils de la dictadura i la transició nosaltres lluitàvem pel catalanisme popular i la defensa dels interessos de  Catalunya, mentre que aquests senyors eren a sota del cul de les pedres, dit d'una manera absolutament gràfica. Forma part d'aquest joc polític força brut i poc sa.

Un lluitador des de la dictadura

José Luis López Bulla va néixer a Granada. L'any 1965 es va traslladar a Mataró i va treballar a l'empresa Cajas de Cartón Mas, on va ser elegit enllaç sindical i al cap de poc temps, vocal social de la Junta d'Arts Gràfiques. Va participar en l'organització de les Comissions Obreres juntament amb sindicalistes i cenetistes. Al 1967 va trepitjar per primera vegada les presons del l'ègimfranquista. Condemnat a dos anys i mig pel Tribunal d'Ordre Públic, va protagonitzar a la presó de Sòria el primer casament civil de la província. Arran de la detenció de Marcelino Camacho al procés 1.001, se li van encarregar tasques de coordinació general dins del sindicat. L'any 1976 va ser elegit secretari general de les Comissions Obreres de Catalunya, càrrec que va ocupar fins al desembre de 1995. Llavors va deixar la primera fila de la trinxera i s'ha dedicat més a la reflexió política que a la lluita obrera.

(Article de Saül Gordillo a la revista Repòrter, número 85, novembre de 1999, pàgines 14-17.)
 

Estigues al dia. Subscriu-te al butlletí