Presència, 9 de setembre de 1990 | Descobrir l’ànima de la fusta

Pineda de Mar és l'única població de tot l'Estat Espanyol que organitza trobades internacionals d'escultors. Encara que la idea de portar artistes de tot el món a aquesta població per fer art en viu no és pròpiament dels pinedencs, va ser l'escultora d'aquesta vila Eulàlia Moral qui va proposar a l'Ajuntament la possibilitat d'organitzar un simposi d'escultura. Recentment, Pineda ha celebrat la segona edició d'aquesta mostra, amb què es pretén potenciar la vida cultural de la població, promoure-la durant la temporada turística i dotar el municipi d'un patrimoni artístic tan singular com important. Durant cinc dies, escultors de tot el món han treballat la fusta en uns estands situats a la plaça de les Mèlies als quals la gent podia accedir lliurement durant tot el dia per observar l'evolució de la talla.

Llibertat temàtica i tècnica

L'organització proporciona a cada artista un bloc de fusta de 180 centímetres d'alçada i 50 o 60 d'amplada, i els participants són completament lliures per utilitzar qualsevol eina, siguin gúbies, enformadors, serres elèctriques, llimes etc. La varietat d'eines que s'utilitzen i les tècniques diverses que els escultors fan servir per delinear, treballar i polir les peces proporcionen als espectadors passavolants una síntesi perfecta de la pràctica de l'escultura.

Precisament per aquesta circumstància els passejants i els seguidors incondicionals que ja té aquest simposi, tot i que només és el segon any que se celebra, van quedar sorpresos pel contrast interessant que provocaven aquests veïnatges improvisats.



Al costat de l'estonià Riho Kuld hi havia l'estand del iugoslau Goran Simac; mentre que l'obra del primer és habitualment molt clàssica i, en aquest cas, representava un cavall al galop que li va suposar un treball intens durant cinc dies, la del segon resultava força més senzilla i la seva execució no va passar d'unes poques hores. Però si la varietat és més que evident en els resultats finals, en els procediments i les tècniques de treball la diferència resultava també prou interessant i entretinguda. Mentre que Riho Kuld va fer la talla del cavall al galop utilitzant exclusivament la serra elèctrica i la llima, Okiwi Sipgood, de Nova Zelanda, va elaborar una figura pròpia del seu poble amb les gúbies i l'enformador amb l'única força de les seves mans. «No té cap gràcia treballar amb una serra elèctrica. La fusta s'ha d'esculpir amb una maça i unes gúbies. Per mi no té gaire valor aquest tipus d'escultura, però el respecto», deia.



El Simposi de Pineda, però, no és només una cursa contra rellotge i contra una peça de fusta massisa, ni una confrontació de rivalitats d'estil dissimulades, d'opinió o de mètodes, sinó que afavoreix també la relació entre els artistes. «Un dels elements més interessants d'un simposi és la relació i la comunicació amb la resta de participants», diu l'escultora pinedenca Eulàlia Moral, promotora del simposi.

Públic heterogeni

Aurelio Sandonato és un escultor que va néixer a Itàlia i que ara viu al Quebec, on ha estat president del consell d'artistes pintors; actualment és vicepresi-dent del consell d'escultura i, segons els seus companys i competidors, és un dels escultors de més vàlua artística de tots els que participaven en el simposi. Sandonato deia que va quedar molt emocionat quan van visitar Girona. «Em recorda ciutats italianes i els meus temps d'infantesa. Aquest és el millor simposi en què jo he participat. El públic que hi ve és molt diferent al de les trobades que es fan als països nòrdics. Fa poc que he participat en un que s'ha celebrat a Finlàndia i en aquests països la gent és molt poc comunicativa. Aquí, a més a més, resulta que l'espectador és molt diferent l'un de l'altre, el públic és molt heterogeni. N'hi ha d'aquí i de fora, però els uns i els altres s'interessen per l'obra que estem esculpint», afirma.

La temàtica de les obres és absolutament lliure al Simposi de Pineda. Mentre que uns escultors es decanten per treballar peces lligades a la tradició popular del seu país, uns altres s'estimen més crear una obra pròpia. El també italià Toro Garcia va decidir inspirar-se en un tema familiar: la seva obra és una dona amb un cap de tres formes. «La meva dona està en estat i espera bessons, de manera que les dues cares que es veuen al costat de la cara central representen aquests dos bessons, mentre que la figura de la mare està tocant-se la panxa perquè sent la vida dintre seu», comenta aquest escultor, que va abandonar Pineda després del darrer toc a la fusta per poder estar amb la seva dona, que estava gairebé a punt de donar a llum. Menys entenedores per al públic en general van resultar les escultures realitzades pel matrimoni iugoslau Stimac-Sukaio, que es va regir per la més pura línia abstracta.

Les obres dels escultors passen a ser patrimoni municipal i mol-tes es poden admirar a les dependències municipals de Pineda, excepte la d'aquests iugoslaus que, segons opinaven alguns pinedencs «trenquen l'estètica». Amb l'ajuntament convertit en una original sala permanent d'exposicions, els ciutadans que vagin a solucionar un problema de contribucions podran admirar l'ocell de la italiana Patrizzia Roussel, i els que demanin una fotocòpia d'algun document, mentre s'esperen que l'hi facin podran analitzar els detalls del drac que va esculpir Okiwi i que és un clar reflex de l'art del seu poble, el maorí. Abans d'entrar al passadís de l'alcaldia o visitar les regidories de participació ciutadana, de joventut o de serveis socials, la gent es trobarà amb el cavall de l'estonià Riho Kuld. I a la mateixa entrada hi ha instal·lades l'obra de Marcellino Salvetta, que és una sirena estirada a terra, i la del romanès Ilie Berindei, composta per diverses peces de fusta col·locades de manera que semblen un monument. Altres obres d'aquesta segona edició del simposi han estat instal·lades a les dependències municipals del barri del Poblenou i a la casa de cultura Can Gelpí.



Dels vint-i-un escultors participants en aquesta edició, set provenien dels països de l'Est d'Europa. La majoria d'aquests artistes elogiaven sense embuts la societat occidental. El búlgar lanko Nenov, no obstant, no es mostrava gaire disposat a parlar de política; en canvi, el romanès Ilie Berindei, que viu exiliat a Suïssa, repartia crítiques igualment al sistema capitalista i al comunisme dictatorial: «El capitalisme no és del tot bo; jo crec que un bon sistema seria un govern que mirés per tota la societat», deia aquest romanès que ja fa vuit anys que fa de professor d'art en una escola privada i en una altra de pública de Suïssa.

Simposi a Suïssa

Berindei es mostrava especialment satisfet del simposi i s'interessava per aconseguir el mateix tipus de fusta que havien utilitzat a Pineda amb el propòsit d'organitzar ell mateix el primer simposi obert a Suïssa aprofitant els actes de commemoració del 700 aniversari de la constitució de la confederació helvètica. Aquest escultor, que al simposi de Finlàndia es va negar a ser representat per la bandera de Romania perquè Nicolae Ceaucescu era encara al poder, va acceptar orgullós que la hi posessin a l'estand on treballava a Pineda per mostrar la seva conformitat amb el procés de iransformació política del seu país.

Una altra actitud curiosa va ser la del matrimoni estonià format per Ilme i Riho Kuid, que van demanar a l'organització que en comptes de donar-los a ells l'import de la seva participació en la trobada enviés els diners a Suïssa, on resideix una filla seva, al·legant que a Estonia no poden gastar-se els diners i que ja és tota una proesa tenir un cotxe com tenen ells, perquè això es considera un luxe superlatiu a la URSS. Darrerament, però, no el poden fer servir perquè hi ha escassedat de gasolina a causa del conflicte entre Moscou i les repúbliques bàltiques.

(Article i fotografies de Saül Gordillo a la revista Presència, de 9-15 de setembre de 1990, pàgines 42-46.)