Repòrter, abril de 1999 | De l'ocupació franquista al nou règim

L'aïllament de Catalunya respecte a la resta de la zona republicana, la desteta que van tenir les tropes republicanes al llarg de la batalla de l'Ebre (25-VII-15-XI-1938) i els acords arribats a través del Pacte de Munic entre el Regne Unit, França, Itàlia i Alemanya (29 -IX-1938) deixaren a les tropes nacionals en una situació còmoda per iniciar una ofensiva general sobre Catalunya que suposà la seva total ocupació en 53 dies. Com diu el periodista Josep Pernau: «Són només 49 dies en què tot canvia: els uniformes, les banderes, el diner, les cançons, les salutacions, els alcaldes i la mateixa vida, mentre una massa de milers d'homes, de dones i de nens es veu cada cop més arraconada cap a la frontera». El front situat al llarg dels rius Ebre, Segre i Noguera Pallaresa pràcticament no s'havia mogut des de mitjan abril d'aquell any. A partir del 23 de desembre les coses van canviar i la línia de front es trencà als sectors de Serós (Segrià) i Tremp (Pallars Jussà). En els dies successius l'avenç es va fer imparable i amb una resistència cada cop més diluïda a mesura que anava progressant l'ocupació. La poca resistència que s'ofereix, es va fer amb la intenció de guanyar temps per part d'aquells que fugien. A través de la cronologia adjunta i del mapa núm. 1, s'ofereixen mésdetalisdel procésd'ocupacióqueculminàel 13-II-1939 amb la sortida dels últims soldats republicans pel coll d'Ares i els indrets propers (Ripollès).

Al sector de l'Alt Maresme, l'ocupació franquista (o alliberament, segons els feixistes) es produirà entre el 30 de gener i I'1 de febrer de 1939 i es veurà precedida per un gran èxode de persones, tant civils com militars, que transitaran per la carretera general en direcció a França, camí de l'exili. Els presos polítics dels republicans també seran traslladats des de Barcelona cap a poblacions més segures com Arenys de Munt, on seran tancats part d'ells a Can Corrioles.

La por a possibles represàlies impulsà molts simpatitzants de la causa republicana i de l'exèrcit populara fugirdavant la ràpida marxa de l'exèrcit franquista sobre Catalunya. Molts van creuar les nostres contrades de pas ja que s'ha de tenir en compte que l'ocupació es va produir al llarg de la costa, provinent des de Barcelona. La majoria ho van perdre tot i tan sols els restà el que portaven a sobre, objectes personals i roba per a abrigar-se. Jacint Arxer descriu l'èxode en la seva crònica de guerra de la manera següent: «El trànsit de carruatges és en extrem còmic; en passen més que als altres dies. Tot s'utilitza per a carruatge. Hem vist barques sobre rodes, autos tirats per bous; molts carruatges tirats per persones, anant a dalt, solsament criatures. Se'ns ha dit que aquesta nit han passat cotxes de morts carregats de gent. També han passat molts ramats de bens. Passa gent que van a peu, cansats del tot, que amb prou feines poden caminar [...] Tots els directius i compromesos amb els Rojos han fugit». L'arribada de l'exèrcit franquista a la nostra zona es veurà precedida per diversos bombardejos, alguns d'ells prou dramàtics, com el de Malgrat (21 de gener) o, en menor grau, el d'Arenys de Mar (25 de gener).

L'arribada de les tropes nacionals a Barcelona el 26 de gener i l'endemà a Mataró, va fer percebre que la fi de la guerra era imminent. En el procés d'ocupació de l'Alt Maresme, la primera localitat que va caure en mans dels franquistes va ser Arenys de Mar, el 30-I-1939. També va ser aquesta població la que va patir més intensament l'arribada. Això fou degut que, durant 3 dies (del 27 al 30 de gener), la vi la va quedar situada a la primera línia de foc. L'exèrcit republicà, en la seva fugida, aconseguí improvisar una línia defensiva que anava des d'Arenys de Mar fins a Sant Celoni i passava a prop d'Arenys de Munt i de Vallgorguina. La intenció era, bàsicament, resistirdurant un temps per retardar l'avenç de l'exèrcit nacional i cobrir la retirada d'aquells que fugien. En el decurs dels dies 28 i 29 de gener components de la divisió 35 de l'exèrcit republicà s'enfrontaren amb el cos d'exèrcit italià CTV (CorpoTruppe Volontarie) integrat per la divisió Littorio, formada per italians, i les divisions Flechas Azules, Flechas Negras y Flechas Verdes amb tropa espanyola i comandaments espanyols i italians. Durant aquests dies, Arenys de Mar patí quantiosos danys materials, un mínim de dos morts (pare i fill) i diversos ferits com a conseqüència del duel artiller que s'estableix entre els dos bàndols. Molts projectiisdisparats per l'artilleria nacional van caure damunt la població o als afores.



El 30 de gener la línia de resistència entre Arenys de Mar i Sant Celoni es va desfer i l'avenç de l'exèrcitfranquista va seguir cap al nord sense gaire oposició. Poc després de migdia, Arenys de Mar era ocupada. Al llarg de la tarda, l'exèrcit nacional continuà la seva progressió per la costa ocupant Canet i Sant Pol. Aquesta darrera localitat ja era ocupada cap a les 4 de la tarda sense oferir gairebé resistència. Aquell dia ja no s'avançà més per l'hora que era. S'ha de tenir present que durant aquestes dates (finals de gener) els dies són curts i comença a fosquejar molt aviat. A més a més, la bateria ubicada al sector del far de Calella podia oferir una resistència que calia afrontar sense el risc de fer-se de nit. En efecte, durant el matí del 31 de gener es va viure una intensa activitat artillera en aquest sector, la qual no va finalitzar fins passat el migdia. Després de superar aquests obstacles, les tropes franquistes, encapçalades per la divisió Littorio del Corpo Truppe Volontarie (italians), entraren a la població. A partir de Calella, l'orografia planera del litoral, sense obstacles finsa Blanes, facilità la progressió de l'exèrcitfranquista. Durant aquella tarda, les poblacions de Pineda, Santa Susanna, Malgrat i les rodalies de Blanes, van ser ocupades. Aquest dia també s'ocupà Arenys de Munt, Sant Iscle de Vallalta i Sant Cebrià de Vallalta. Paral·lelament, l'aviació nacional va bombardejar el nus ferroviari de Maçanet de la Selva i la cruïlla de carreteres de Sils, accions preparatòries de la irrupció franquista per diversos punts de les comarques gironines.



L'endemà, 1 de febrer, s'ocupà Tordera i, resseguint el curs del riu, es va arribar a Fogars de la Selva i a Hostalric. Per tant, a l'Alt Maresme es podia considerar acabada l'ocupació militar o «alliberament» i, en conseqüència, la guerra civil en un sentit estricte havia finalitzat. En fugir, els republicans, per obstaculitzar l'avenç de les tropes nacionals, dinamitaren diverses infraestructures essencials per a les comunicacions, com els ponts. Així, un mínim detres pontsquecreuaven el riu Tordera per diversos punts patiren danys de diversa consideració: el pont de la carretera general a Tordera, el pont de la carretera vella entre Malgrat i Blanes i el pont del ferrocarril, molt proper a l'anterior. En la reconstrucció d'aquests ponts s'emprà mà d'obra de presoners de guerra. A d'altres ponts secundaris també s'hi van col·locar explosius, però el ràpid avenç dels «nacionals» no donà temps a dinamitar-los.

El poble davant l'ocupació franquista

La població civil va rebre les tropes nacionals amb un sentiment en què es barrejava la por, l'esperança i la satisfacció, segons els casos. Por, per les possibles represàlies i depuracions que podrien exercir els nacionals contra aquells que d'una manera o altra havien donat suport a la República. En aquest sentit, la Ley de Responsabilidades Políticas, dictada el 9-ii-1939 i que va ser vigent fins al 10-XI-1965, donava una cobertura juridico-legal als processos oberts contra els adversaris potencials del nou règim. No obstant això, les tropes nacionals també van ser rebudes amb esperança i, fins i tot, amb satisfacció. Moltes persones, segurament no estaven d'acord amb el que significava el franquisme però els tres anys de guerra havien estat molt durs amb tot el que això suposava (enfrontaments, assassinats per part de radicals, lleves, baixes, acollida de refugiats, bombardeigs, fam, en definitiva, unes penoses condicions de subsistència).



Es creia que amb l'arribada de les tropes franquistes i l'acabament del conflicte bèl·lic, aquell estat de coses es podria corregir i alleugerir. A més a més, amb una guerra que estava a punt d'acabar-se, qui estaria disposat a mantenir una oposició dura davant la nova realitat que s'imposava? Per altra part, no hi van faltar propietaris, industrials i membres de la burgesia mitjana (alguns d'ells fugits a l'estranger i cap a la zona nacional durant l'etapa revolucionària) que van veure en l'ocupació o «alliberament» franquista l'oportunitat de mantenir o recuperar la seva posició de preguerra. Amb tots aquests ingredients a la mà es pot entendre la rebuda gairebé eufòrica amb què la població va rebre els nacionals: «vivas», crits de «Franco, Franco...», banderes estatals, etc. Els militars portaven menjar que repartiren entre la població, que havia patit molta gana durant els darrers mesos del conflicte.

Primeres accions del nou règim

Un cop finalitzada l'ocupació de les diverses poblacions, a cadascuna d'elles es va establir un destacament militar encarregat d'implantar les bases del nou règim. A l'Alt Maresme, el pes de les lleis es va anar imposant en tots els ordres de la vida ciutadana. J.M. Solé i J. Villarroya, en el seu llibre La repressió a la guerra i a la postguerra a la comarca del Maresme (1936-1945) (1983), ho expressen de la manera següent: «La corrua de gent que havia anat omplint les carreteres i els camins per fugir en direcció a la frontera, era substituïda per les forces militars i per un aparell burocràtico-administratiu que endegava de bell nou la vida oficial. Tot era semiprovisional, però tot calia que funcionés amb ordre». A nivell de Catalunya, el règim franquista estructurà les seves institucions polítiques i administratives sobre la base d'una duplicitat de poders: el militar, exercit pels capitans generals, i el civil, representat, fonamentalment, pels governadors civils provincials (figura desapareguda amb l'Estatut d'Autonomia de 1932). A Catalunya, el càrrec de governador civil de Barcelona, per la seva importància, excedia les simples atribucions d'un governador qualsevol. El governador civil, segons les disposicions decretades el 1938, no solament era el representant del ministre de Governació a la província, sinó que a més dirigia l'acció política del govern i coordinava l'actuació de totes les delegacions dels ministeris: representava, per tant, tot el govern. Els governadors eren els qui feien aplicar totes les disposicions oficials, els qui controlaven directament l'administració local i els responsables principals de les forces d'ordre públic.



A la província de Barcelona, el càrrec de governador civil va ser ocupat, en uns primers moments (juliol de 1939) pel catedràtic Wenceslao González Oliveros. No obstant això, el veritable protagonista amb responsabilitats en aquest càrrec, durant la immediata postguerra, va ser el militar i falangista Antonio Federico Correa Veglison, nomenat nou governador en substitució de González Oliveros el 24-XII-1940 i que va mantenir el càrrec fins al mes d'agost de 1945.

A escala local, va ser l'exèrcit, a través del cap militar de torn, qui nomenarà una Comissió Gestora que es va fer càrrec de l'alcaldia. Els membres de les comissions, triats a dit, seran de la confiança plena del règim i hauran de donar mostres inequívoques d'adhesió a tot el que representa. En moltes ocasions, les persones designades per tenir responsabilitats polítiques ja havien ocupat d'altres càrrecs durant períodes de predomini polític conservador, ja sigui durant la dictadura de Primo de Rivera (1923-1930) o durant el «bienni negre» (octubre de 1934-febrer de 1936). Van ser les velles «forces vives» del poble representades, sovint, pels industrials i pels grans propietaris agrícoles els qui van tornar a ocupar el seu lloc després del sobresalt revolucionari. A la llarga, les comissions van tendir a convertir-se en els ajuntaments definitius. En efecte, un cop destituïts tots els consistoris republicans, les primeres comissions gestores municipals van ser designades, segons el decret de 1937, pel cap de les tropes que «alliberés» la població; fins i tot es van donar casos d'oficials italians del Corpo Truppe Volontarie (CTV) que signaren els documents. Posteriorment, un cop assegurat el control militar, les comissions gestores van passar a dependre directament dels governadors civils. Aquests podien cessar i nomenar els membres de les comissions, inclosos els alcaldes, de manera directa. Les gestores municipals, en general, eren formades per l'alcalde, el secretari i entre 3 o 6 regidors, a excepció de les grans poblacions, on tenien fins a 12 o 14 membres.

A tall d'exemple, a Calella, el mateix 31-I-1939, el comandant militar de la plaça nomenà un brigada retirat de la Guàrdia Civil, Victoriano Pereira, com a primer gestor interí de l'alcaldia. Tan sols una setmana després, el 5 de febrer, Pereira va ser substituït per l'alcalde Jaume Dalmau Llibre, el qual ja havia ocupat el mateix càrrec durant la dictadura de Primo de Rivera. A Arenys de Mar, Santiago Mollfulleda va ser nomenat alcalde, el 31 de gener, càrrec en el qual es ratificà el 2 de febrer i que va mantenir fins al 28 de març. A Malgrat, es constituí el primer ajuntament franquista el 2 de febrer, encapçalat per Salvador Paradeda i deu regidors més, tots ells de reconeguda fidelitat al règim, segons la Guàrdia Civil. Com en els casos anteriors, aquest primer ajuntament provisional durà molts pocs dies i el 5 de febrer ja va ser substituït per una comissió gestora, també provisional, encapçalada per Melcior Graupera, que perdurà fins al 12-IX-1940. A Tordera, l'alcade provisional, Lluís Rossell, va ser nomenat el 5 de febrer sota la supervisió del sergent de la Guàrdia Civil. De forma provisional, l'Ajuntament va quedar constituït, a part de l'alcalde, per 2 tinents d'alcalde i 9 regidors i es va mantenir fins al 22-VII-1940. A Sant Pol, el 2 de febrer, Ildefonso Salazar, alferes honorífic del Cos Jurídic Militar, va nomenar Lluís Tobella Soler per al càrrec d'alcalde-president del municipi, juntament amb 5 regidors-gestors més. Tobella va ser ratificat en el càrrec el 17 de febrer i la primera gestora municipal durà fins al 23-VI-1940. A Pineda, la primera gestora es va constituir el 3-II-1939 i va quedar formada per l'alcalde, dos tinents d'alcalde i 8 regidors. Aquesta comissió, encapçalada per Valeri Comas, va governar fins al 8-IX-1940. A Arenys de Munt, el 5 de febrer, l'alferes Jesús Zulaica Villachica va nomenar la primera comissió gestora encapçalada per l'alcalde Josep Vernis i vuit regidors més.



La tasca bàsica d'aquestes comissions gestores es va centrar a fer desaparèixer tota empremta republicana i a deixar sense efecte les decisions preses durant la guerra: retorn de cases, terres i fàbriques als seus antics propietaris; la recuperació dels símboisreligiososenelside la societat i la implantació d'aquells propis del règim (himnes, banderes, càntics, forma de salutació, erecció de monuments commemoratius, difusió de les insígnies pròpies com el jou i les fletxes...); fer complir les noves lleis i disposicions; recuperació de festes tradicionals; subscripcions populars per tal de reconstruir els edificis religiosos malmesos durant la guerra, etc.

També s'encarregaran de restablir el funcionament dels serveis, de regular i controlar les activitats comercials bàsiques i de col·laborar amb les autoritats militars per a l'allotjament de les tropes encarregades de refermar l'ocupació inicial. Les gestores s'organitzaran en subcomissions. Al costat de les més tradicionals (pressupost, obres, taxes i vigilància de mercats, etc.) se'n crearan d'altres adreçades a atendre les necessitats assenyalades (recuperació, proveïment, allotjament de militars, etc.). Les decisions i actuacions preses per les gestores i ajuntaments estaran tutelades per l'exèrcit i per membres de la guàrdia civil.

L'establiment dels nous consistoris es veurà acompanyada d'una depuració tant dels càrrecs polítics com administratius precedents i de tots aquells que no donessin unes mostres inequívoques de lleialtat al nou règim. A més a més, desapareixerà el sistema de partits polítics i en el seu lloc s'implantarà un règim de partit únic encapçalat per la FET y de las JONS (Falange Española Tradicionalista y de las Juntas de Ofensiva Nacional-Sindicalista). Per oferiralgunes dades, a Arenys de Mar, la Falange es fundà el 31 de gener; a Calella, FET y de las JONS va néixer formalment el 19-II-1939 i no hi mancaren problemes derivats de les pugnes internes que també es donaren a escales més àmplies. A Sant Pol també es creà al febrer.

Nous valors ideològics i reaccionaris

Amb l'arribada del franquisme s'imposaran uns valors ideològics antagònics, en la majoria d'aspectes, respecte als que s'havien instaurat durant la fase revolucionària de la guerra civil i que havien de ser els inspiradors del «Nuevo Estado». A grans trets. es pot resumir en l'exaltació de la nació espanyola formulada com a veritat superior inqüestionable que «está por encima de opiniones, argumentos, votaciones y plebiscitos» (Fernández Cuesta, La Vanguardia, 18-VII-1939). Aquesta exaltació ve acompanyada d'una negació absoluta dels símbols d'identitat i de les singularitats pròpies dels diversos pobles que conformen l'Estat (llengua, organització administrativa, jurídica i política, cultura, ensenyament...). La idea de nació espanyola del franquisme era exclusivista, no admetia l'existència de cap altra nacionalitat dins l'Estat. Per tant, es reprimirà de forma contundent qualsevol acte susceptible d'anar en contra del procés d'espanyolització de caràcter uniformitzador, purificador i regenerador, que es vol implementar. El canvi d'idioma en tota la documentació oficial (com els I libres d'actes dels ajuntaments), en els mitjans d'informació i comunicació, en l'ensenyament, en l'escriptura i la literatura, en la publicitat i la propaganda, en els actes públics i culturals, etc. serà un fet tan bon punt es produeixi l'ocupació de les tropes franquistes. A les biblioteques públiques s'ordenarà la retirada de les obres escrites en català (per exemple, a Pineda, la depuració de llibres en català es va fer el novembre de 1939).

Un altre aspecte destacable de la ideologia franquista que es vol imposar és la inculcado de valors autoritaris que tendeixen a assegurar la disciplina social i a fomentar l'obediència al poder polític i empresarial. Es concep la nova societat del franquisme com a profundament jerarquitzada. A dalt de la piràmide, el Caudillo, és a dir, el general Franco, persona que, segons la retòrica oficial, condueix l'exèrcit i la nació cap a la victòria definitiva. El franquisme és abans que res una dictadura personalista basada en l'exaltació del cap. Per sota d'ell hi ha les jerarquies militars, polítiques i administratives; a continuació segueixen els empresaris («creadores y directores de la riqueza nacional») i, finalment, a sota la piràmide classista, els obrers [productores). En aquest sentit, es crearà el sindicat únic, la CNS (Central Nacional Sindicalista). Les jerarquies sindicals s'estructuraran a través de gremis i d'«hermandades» diversescom el «gremio de géneros de punto» o la «hermandad sindical de labradores y ganaderos». Aquest sistema afavorirà les classes més benestants i privilegiades, A part d'això, el règim franquista, ja des dels primers moments del «Alzamiento» es declarà obertament contrari als principis propugnats pel socialisme i pel comunisme, però també, i fins a la segona meitat dels anys cinquanta, oferí una oposició oberta als valors del lliure mercat defensats pel liberalisme. A l'article núm. 2 de la Ley de Responsabilidades Políticas s'enumeren tot un reguitzell de partits polítics i sindicats de tendència esquerrana, anarquista i nacionalista que quedaven al marge de la legalitat. Complementant aquest article, l'1-III-1940 es promulgà la Ley de Represión de la Masonería y el Comunismo, que es va convertir en una veritable obsessió a combatre durant el decurs de tot el règim.



A més a més, tii haurà una implantació dels valors més propis del tradicionalisme i els vinculats a una fèrria moral lligada a un catolicisme gairebé integrista. Això es traduirà en la manera de vestir, en la separació de les feines segons el sexe, en forts lligams entre el poder polític i Església (assistència oficial a actes religiosos, com misses de campanya, processons o oficis solemnes, sovint subvencionats pels ajuntaments), fer de la caritat un instrument de propaganda institucional (Navidad del Pobre, Regalo de los Reyes...), l'exaltació patriòtico-franquista (Fiesta de los Caídos, Fiesta de la Liberación...), etc. S'imposaran multes per blasfemar i es tornará a canviar el nom dels carrers amb la finalitat de treure del nomenclàtor qualsevol reminiscència de caire revolucionari. Podem esmentar els exemples de Sant Pol i de Malgrat. A Sant Pol, el 27-IV-1939 es van canviar el nom de 4 carrers: «carrer Nou» per «calle José Antonio», carrer «Riera» per «avenida del Generalísimo Franco», «carrer Manzanillo» per «calle Calvo Sotelo» i «Plaça de la Vila» per «Plaza de la Victoria». A Malgrat, el juliol de 1940 estarà un canvi generalitzat de noms: el carrer de la «Libertad» (ja castellanitzat) passà a dir-se «31 de Enero» (en commemoració del dia de l'entrada de les tropes nacionals a la vila), el carrer «Prat de la Riba» tornà a anomenar-se «San Esteban», la «Plaça del Dr. Robert» es convertí en «Plaza de Calvo Sotelo», etc.

Els valors espanyolistes, jeràrquics i tradicionalistes descrits intentaran ser imposats no solament per les instàncies polítiques del Movimiento Nacional i pels seus òrgans d'expressió, sinó també per una bona part de la mateixa Església catòlica, que esdevindrà un dels més importants punts de suport al règim franquista, fins i tot a Catalunya. Entre 1939 i 1944, fonamentalment, els aparells del règim exerciran una forta pressió política i ideològica sobre la població per tal que assumeixi els nous valors ideològics dels vencedors i per promoure una participació activa i entusiasta a favor del franquisme.

Des de FET y de las JONS es crearan organismes i organitzacions per controlar els principals sectors de la societat. D'una banda es crearà el Frente de Juventudes (FJ), encarregat de donar instrucció ideològica i militaralsjoves, així com l'organització de desfilades o campaments. En aquest sentit es pot destacar la celebració del «Campamento Internacional Gibraltar» a Calella el setembre de 1939 amb participació tant italiana com alemanya. D'altra banda es crearà la Sección Femenina (SF), estructurada en diversos serveis, entre els quals destaca «Auxilio Social», encarregat de desenvolupar una important tasca benèfica i assistencial els primers anys 40, com els menjadors infantils que s'obriren a Pineda, Calella, Malgrat o Arenys de Mar. En aquests casos, el que es farà serà reaprofitar les instal·lacions ja existents a municipis com Calella i Arenys de Mar des de finals de la guerra. A partir de 1941 la Sección Femenina es responsabilitzarà de donar les assignatures obligatòries de Formación Política i Hogar en tots els centres d'ensenyament femenins.

L'econoniia del primer franquisme

La política econòmica del règim durant tota la dècada dels 40 pot resumir-se en un concepte prou representatiu: autarquia. És a dir, una política que perseguia, com a objectiu immediat, l'autosuficiència; aconseguir que amb la producció a nivell estatal n'hi hagués prou per abastir tota la població. Però a més d'aquest objectiu immediat sembla que hi havia una raó de fons molt més transcendent: assolir la plena independència econòmica tot promovent l'aïllament i evitant el mercat exterior amb tot el que això pogués suposar (influències poc desitjables per al règim, donar mostres d'obertura o oferir símptomes de feblesa, etc.). L'acció estatal es caracteritzarà per un intervencionisme absolut en totes les esferes de l'activitat econòmica, des de la producció i distribució de productes fins al subministrament de les primeres matèries o el control dels preus del mercat. Serà el mateix estat qui es farà càrrec de les regulacions laborals i de la fixació dels salaris dels treballadors. Aquesta política que respon a una opció voluntarista autàrquica pròpia d'un estat totalitari es reforçarà amb la Segona Guerra Mundial (1939-1945) i amb el posterior bloqueig internacional a la dictadura franquista i persistirà fins ben entrats els anys 50. Els trets que acabem d'esmentar seran igualment vàlids per a tots els racons del país (inclòs l'Alt Maresme) encara que no incidiran de la mateixa manera sobre tots els col·lectius i classes socials.



Altrament, la política autàrquica no va aconseguir acabar amb l'escassetat de matèries primeres i de béns de consum que s'arrossegava des de la guerra civil. A grans trets, i bàsicament en els primers anys, les dificultats per al subministrament de productes a les nostres poblacions van continuar essent gairebé les mateixes que les que ja es van comentar en descriure els efectes ocasionats durant la guerra. 0 sigui que, problemes tan punyents com lagaña, persistiran. Tant és així que, per exemple, a Pineda, a la primera acta redactada per la gestora franquista (4-II-1939) la decisió adoptada de major calat va ser designar un regidor encarregat de fer les gestions necessàries per fer aprovisionament de queviures indispensables per al consum local. Per altra part, l'11-III-1942, l'alcalde d'Arenys de Mar, conjuntament amb altres alcaldes de localitats com Sabadell, Badalona, Terrassa o Manresa, adreçà un escrit al governador civil de Barcelona per queixar-se de la manca de subministrament de carn des de feia setmanes.

El 18-V-1939 s'establí oficialment a tot l'Estat el règim de racionament dels principals productes alimentaris que perdurà fins al 1952: pa, farina, oli, sucre, arròs, patates, llegums, etc. i es van crear unes cartilles de racionament adreçades a regular l'adquisició dels aliments. El racionament de productes, l'escassetat d'altres i la fixació d'uns preus oficials no basats en els costos de mercat provocaren una àmplia ocultació de tot tipus de producte i mercaderia i la seva venda fraudulenta. En conseqüència, va aflorar un sucós mercat negre que funcionà, pel capbaix, fins a inicis dels anys 50, graciosa la tolerància i la complicitat de bon nombre d'autoritats. Els actors principals del mercat negre seran els especuladors o «estraperlistes». En Leandre Montes, una de les persones que a les nostres contrades col·laborà en el transport de mercaderies per a aquest circuit paral·lel, ofereix la seva versió dels fets: «Al camió portàvem farina, ordi, blat de moro. Anàvem a buscar-lo sempre a Girona. En G. era un estraperlista de Pineda. A casa no faltava pa, perquè amb l'estraperlo anàvem pels pobles de pagès, agafàvem aquells pans grossos de dos quilos. Jo només feia de transportista, de la resta no en sabia res. Una vegada venint de Girona em para la Guàrdia Civil, però jo portava 4.000 pessetes a la butxaca per si hi havia algun entrebanc. A un guàrdia li vaig donar 2.000 peles perquè em deixés anar. A Tordera mateix els estraperlistes anàvem a la Guàrdia Civil a cotitzar la quota setmanal». Personatges com l'anomenat Gasiva del «Molí de la Pedrera» (Palafolls) arribaren a tenir un control destacable sobre productes de primera necessitat, en aquest cas, la farina.

Tal com s'havia fet en el període de guerra, s'intentà controlar tota la producció agrària amb la declaració de les existències dels diversos productes i de la venda en llocs autoritzats (com determinades botigues) als preus fixats. Les «delegaciones locales de abastecimiento» es van crear amb la finalitat de vetllar pel repartiment dels productes arribats entre la població, segons establia la normativa. No hi mancaren el decomís de productes i la detenció de persones sospitoses d'estraperlo. Indrets concrets com les estacions de ferrocarril van ser especial ment vigilades per supervisar les comandes que arribaven i els qui les portaven.

Pel que fa a la producció industrial, recuperà a poc a poc la seva marxa i els propietaris de les empreses que havien estat col·lectivitzades durant la guerra tornaren a obtenir-ne el control. No obstant això, com ja s'ha comentat en un altre apartat, els principals indicadors socioeconòmics (producció, renda per càpita, sous, consum...) van patir un profund retrocés respecte a l'any 1935 i no van tornar a assolir els nivells de preguerra fins a mitjan anys cinquanta.



La repressió franquista de postguerra

L'acabament militar de la guerra civil no comportà un procés automàtic de reconciliació entre els dos bàndols que s'havien enfrontat en la contesa. Res més lluny de la realitat. El règim franquista creà un entramat jurídic per actuar contra tots aquelIs que oferissin la més mínima sospita, justificada o infundada, d'oposició al règim o d'haver actuat a favor de la causa republicana durant la guerra civil. Amb el sistema de repressió que es bastí, la fractura social entre vencedors i vençuts encara es va fer més profunda després de la guerra civil. Per al «Nuevo Estado» autoritari, la repressió fou un element indispensable per a la seva consolidació i pervivència. La llei bàsica per explicar la repressió franquista de postguerra és la promulgada el 9-ii-1939 i coneguda amb el nom de «Ley de Responsabilidades Políticas» (esmentada anteriorment). Aquesta llei constituí la base legal de la majoria del processos judicials que es van dur a terme en la postguerra. Es va promulgar tan bon punt s'acabà l'ofensiva sobre Catalunya i quan es va veure , amb claredat, que el conflicte finalitzaria amb un resultat favorable per als militars sublevats.

El primer article de la llei diu textualment: «Se declara la responsabilidad política de las personas, tanto jurídicas como físicas, que desde el l°de Octubre de 1934 y antes del 18 de Julio de 1936 contribuyeron a crear o agravar la subversión de todo orden de que se hizo víctima a España y de aquellas otras que a partir de la segunda de dichas fechas se hayan opuesto o se opongan al ¡Movimiento Nacional con actos concretos o con pasividad grave». Amb el caràcter retroactiu d'aquesta llei es podien exigir responsabilitats per activitats comeses des de l'any 1934, període en què podien ser plenament legals. D'aquí la gran incongruència d'aquesta llei, que exigia responsabilitats per fets que no eren considerats delictius en el seu moment quan, en canvi, en deixa impunes d'altres, com el de sublevado militar, que sí que eren penats per la legislació anterior en el moment de produir-se l'«Alzamiento». Més que castigar, la funció d'aquesta llei fou sembrar el temor i assegurar la paràlisi de qualsevol element no addicte al règim.

Per portar a la pràctica aquest sistema de repressió, el règim reclamà als organismes oficials (ajuntaments. Falange i Guàrdia Civil, preferentment) una documentació per poder determinar amb exactitud tot el que havia ocorregut durant la guerra i el paper que hi havien jugat els seus actors. Amb aquests informes a la mà, es van portar a terme les causes contra les persones que hi van estar relacionades. Cada municipi, amb el conjunt de dades conegudes i de les causes obertes, elaborà una memòria global anomenada «Causageneral», deforça valor informatiu, encara que irregular i no sempre prou rigorosa.

Es demanà obertament als ciutadans que col·laboressin en la nova justícia i la delació es convertí en un deure patriòtic. Així, les denúncies, molts cops vinculades a revenges personals, van fer que es visqués en un clima d'enfrontament fins i tot més psicològic que físic. D'aquesta manera, tal com expressa J. M. Solé i Sabaté, la repressió franquista adoptà formes diverses que van afectar, en un sentit o un altre, la immensa majoria de la població. Uns seran denunciants, acusadors, jutges i executors; altres patiran abusos, confiscacions, acomiadaments de la feina, condicions laborals i salarials pèssimes, depuracions o repressió de la llengua i la cultura. Això es traduirà en empresonaments, treballs forçats, tortures i execucions. Molts patiran fred, fam, misèria, por o menyspreu.

Els soldats republicans van ser tancats en camps de concentració esperarant la resolució dels seus casos. Els qui no tenien vinculacions polítiques van poder quedar en llibertat sempre que fossin avalats i van ser sotmesos a control posterior.

A la nostra zona, moltes de les persones detingudes, a no ser que hi hagués una intercessió (via reclamació, favor o aval a través d'una persona influent o gens sospitosa de no ser addicte al règim), van ser conduïdes a la presó provincial de Barcelona «Cárcel Celular Modelo» on esperaven ser jutjats per un consell de guerra de forma sumària i sense les més mínimes garanties processals. Les acusacions quedaven englobades, genèricament, sota les etiquetes de «Rebelión Militar», «Adhesión a la Rebelión Militar» i «Auxilio a la Rebelión Militar» tipificats dins el Codi de Justícia Militar. Els acusats seran qualificats o titllats pels mitjans d'informació com: «izquierdista», «extremista», «delincuente», «atracador», «malhechor», «individuo (sujeto) de pésimos antecedentes», «asesino», «traidor», «separatista», «rojo» o «sacrilego», entre d'altres. Les penes podien anar des dels 6 anys de presó fins a la pena de mort. En el darrer cas, els defensors dels comdemnats només podien apel·lar a la poca magnanimitat del Caudillo pera la commutació de la pena per la immediatament inferior: «Teniendo en cuenta que todos somos hermanos y la magnanimidad de Nuestro Caudillo Francisco Franco, pido para el inculpado la pena inferior immediata». Per al cas de l'Alt Maresme, la immensa majoria de les execucions de pena capital van ser afusellaments duts a terme al Camp de la Bóta (Barcelona) i de matinada. Només una pena s'executà a Girona.

Els afusellaments

En la taula núm. 7 es reflecteix que el nombre d'afusellats pel règim franquista residents als municipis de l'Alt Maresme entre el 1939 i 1945 va ser de 37, segons les dades aportades pels historiadors J. M. Solé i J. Villarroya. S'ha de tenir en compte que la major part d'execucions es portaren a terme entre 1939 i 1940. A partir d'aleshores van devallar notablement fins a esdevenir fets molt puntuals i aïllats relacionats, més aviat, amb fets de postguerra com el maquis. Així, el 1939, hi ha 20 execucions (el 54,05% del total), el 1940 n'hi ha 11 (29,73%), el 1942 hi ha 2 (5,41%) i el 1943 n'hi ha 4 (10,82%). En canvi els anys 1941, 1944 i 1945 no se'n produeix cap. Pel que fa a l'edat de les víctimes, es troben compreses entre els 59 i els 20 anys. Quanta la militància dels afusellats, hi haurà un mínim de 28 militants del la CNT-FAI, 2 d'ERC, 1 d'UGT i 1 del PSUC. Molts d'ells seran membres dels antics comitès locals. Pel que fa a la professió dels afusellats, hi ha un mínim de 5 pagesos, 4 teixidors, 3 jornalers, 2 tintorers, 2 carboners, 1 miner, 1 paleta, 1 guàrdia civil, 1 serrador, 1 mariner, 1 pescador, 1 esparteri 1 torner, entre d'altres. Per municipis, és Tordera, tant en termes absoluts com relatius, qui pateix més nombre d'afusellaments. En concret 11, el 3,2 per 1.000 habitants, de la població de 1936. Aquest nombre tan elevat d'execucions per a un municipi com Tordera podria tenir relació amb l'actuació especialment intensa del denominat «Comitè d'Hortsavinyà» durant la guerra civil, cosa que hauria portat a intensificar la repressió de postguerra a la zona. De fet, la «Causa general» de Tordera considerà els afusellats com a membres del Comitè d'Hortsavinyà. Tordera serà el segon municipi del Maresme quant a nombre d'afusellats, superat tan sols per Mataró, amb 12 afusellats. Si a més a més considerem el nombre d'habitants en relació amb els afusellaments de Tordera, s'ha de concloure que la repressió de postguerra va incidir-hi especialment. Canet i Arenys de Mar segueixen molt a prop Tordera, amb 9 i 8 executats, respectivament. Entre els 3 municipis aglutinaran 28 dels 37 executats durant la postguerra a l'Alt Maresme. En canvi, altres poblacions importants restaran força al marge de les execucions. Així, Calella només en patirà 1 i Malgrat cap.



A l'Alt Maresme es consumaran 37 dels 85 afusellaments de la comarca, és a dir, el 43,53% del total comarcal. Els afusellats a l'Alt Maresme en relació amb Catalunya entre 1938 i 1953 serà d'un 1,18% del conjunt (sobre un total de 3.133 afusellats amb residència coneguda). A part de les persones residents als nostres municipis, com en el cas de la repressió de rereguarda, s'haurien d'afegir les persones nascudesa les nostres poblacions però residents a fora que també van ser afusellades. Així, un mínim de 9 aitmaresmencs més residents a d'altres indrets de Catalunya també van ser víctimes de la pena capital: Scanetencs (un resident a Barcelona, un altre a Girona i un altre a Ribes de Freser), 3 d'Arenys de Mar (dos residents a Barcelona i un altre al Papiol), 2 malgratencs (un resident a Mataró i un altre a Blanes) i un calellenc resident a Barcelona.

La proximitat de la frontera amb França va facilitar la fugida de moltes persones especialment implicades amb la causa republicana i això va fer que el nombre d'execucions fos menor que el d'altres parts de l'Estat més aïllades, com el País Valencià, on el nombre d'executats va superar els 6.000.

Altres formes de repressió

A part dels afusellaments trobarem altres formes de repressió no tan definitives però sí traumàtiques, com són els empresonaments, la realització de treballs forçats, la reclusió als camps de concentració, la depuració laboral i de càrrecs o la repressió lingüística i cultural, ja comentades. A Arenys de Munt, la primera actuació de la Comissió Gestora va ser procedir a la depuració de tots els funcionaris municipals que haguessin treballat amb l'Ajuntament republicà. Els membres de la Comissió van proposar: «que sean declarados cesantes los funcionarios municipales que se relacionan, por sus antecedentes políticos contrarios a la Causa Nacional y a algunos de ellos por su nombramiento durante la dominación roja; fundamentando la proposición en las nuevas orientaciones de la España Nacional y en lo legislado sobre depuración de funcionarios.»

Se sap que al partit judicial d'Arenys de Mar, entre el mes de febrer i d'agost de 1939 van detenir 263 persones segons els recomptes efectuats cada final de mes, encara que el nombre podria ser més elevat. A poblacions industrials com Calella, entre 100 i 200 persones van ser depurades laboralment de les fàbriques, si bé no totes procedien amb el mateix rigor respecte als seus treballadors. També hi van haver nombrosos empresonaments, morint a causa d'infeccions, malalties o mort natural alguns dels detinguts. No hi van mancar tampoc els empresonats a camps de concentració com els d'Aranda de Duero i San Pedro de Cárdena (Burgos), Orduña (Biscaia), Santander, León, Tarragona o Màlaga, i Cervera (Lleida), entre d'altres. A part d'això, caldrà afegir un nombre indeterminat de refugiats i exiliats a l'estranger. Els sospitosos d'haver simpatitzat amb la República o amb els partits d'esquerres van ser obligats a realitzar tasques diverses, com la neteja de locals, reconstrucció d'infraestructures, esglésies i altres edificis religiosos o la millora de carrers. En certa manera, moltes d'aquestes actuacions recordaran aquelles infligides als simpatitzants dels partits de dretes durant el període dels comitès locals però ara aplicades de forma inversa.

(Article de David Pavon a la revista Repòrter, número 79, abril de 1999, pàgines 36-45.)