Repòrter, abril de 1999 | Canvis de vida durant la guerra

Després de fer aquesta descripció sobre la marxa de la política local i deis comitès-ajuntaments en període de guerra, passarem a fer una ullada als principals aspectes que durant el conflicte repercutiren sobre les nostres viles. Seran qüestions com la formació de milícies, el reclutament de lleves, les col·lectivitzacions, els aprovisionaments, l'acollida de refugiats, la construcció de refugis, les incursions bèl·liques, etc. Són justament aquest reguitzell de factors els que singularitzen el trienni 1935-1939 i els que contribuiran a recordar a la població que, malauradament, hi ha una guerra que colpeja les seves vides.

Formació de milícies i l'acció al front

El fracàs de la insurrecció militar a Barcelona va propiciar que tot Catalunya quedés sota domini republicà. El front obert de guerra no arribà al Principat fins al mes d'abril de 1938, amb l'ocupació de les tropes franquistes de Lleida. Fins aleshores se situà a zones d'Aragó i als afores de Madrid. La necessitat d'evitar que aquest front avancés cada cop més fins a penetrar a Catalunya i d'alliberar els territoris on havia prosperat la sublevació militar forçà a crear un exèrcit de voluntaris com a única alternativa a la manca d'un exèrcit convencional. El militant anarquista de la FAI Buenaventura Durruti s'oferí, amb la cooperació de militars, a dirigir la primera columna que havia d'atacar per sorpresa Saragossa. L'entusiasme amb què s'acollí la crida de voluntaris va fer que ja el 23-VII-1936 la columna Durruti estigués enllestida amb 3.000 milicians i 3 bateries d'artilleria.

A la zona de l'Alt Maresme, lligat amb un sentiment inicial d'optimisme gairebé eufòric per acabar amb la sublevado, aviat s'organitzaren les primeres milícies que van conformar el gruix de forces que van ser enviades preferentment al front d'Aragó però també a d'altres àrees com al front de Madrid o a les illes Balears (mentre que Mallorca havia caigut en mans dels sublevats, Menorca es mantenia republicana). Cada partit polític o sindicat intentà formar les seves pròpies columnes de milicians, que van rebre noms de personatges o denominacions amb mots plens de simbolisme ideològic, polític o, simplement, físic.

Per posar alguns exemples, el PSUC s'encarregà d'organitzar la columna Jaume Graells i, durant el setembre de 1935, aconseguí enviar-hi un bon nombrede milicians al front: a Calella uns 70, a Pineda uns 30, a Sant Pol cap all . Per la seva banda, la CNT arreplegà voluntaris (uns 10-15 a Calella i uns 8 a Pineda) per allistar-se a la columna Malatesta i a la Roja y Negra i el POUM formà la columna Joaquín Maurín (en què participaren al voltant de 10-15 milicians de Calella i alguns de Pineda). La majoria de milicians voluntaris d'aquestes columnes marxaren entre l'agost i el setembre de 1936. Abans de fer-ho, els milicians rebien una preparació militar prèvia a espais com equipaments esportius locals, a les places, pels carrers i, posteriorment, a les casernes barcelonines. Des de la capital es distribuïa els milicians cap a les destinacions respectives.

Des dels diversos pobles, a part d'enviar els milicians, s'organitzaven combois per ta I d'aportar els queviures, la roba i el material que necessitessin les columnes. Igualment, es van muntar festes, balIs i festivals amb la intenció de recaptar els fons econòmics per fer possibles aquests ajuts i altres. Durant el mes de setembre, considerant només Calella, sortiren un mínim de 5 camions cap al front d'Aragó carregats amb queviures, roba i begudes.



L'entusiasme inicial que semblà predominar en aquests primers moments quedarà contrarestat amb el magres resultats generals que obtindran les milícies al fronttant a Aragó com a les Balears durant l'estiu de 1936. No obstant això, pel cas d'Aragó serà capaç d'oferir resistència i de frenar l'avenç de la línia del front fins a inicis de 1938. Entre les raons que es donaren per explicar aquest fracàs es troben la manca de preparació militar dels combatents, d'improvisació de l'ofensiva, de l'escassa coordinació entre les columnes, de brots d'indisciplina entre els voluntaris i d'insuficiència de material militar de les tropes republicanes, que havien de lluitar contra un exèrcit comandat per militars professionals, disciplinat i rígid, que fruïa d'un bon posicionament defensiu.

En arribar les notícies amb les primeres baixes de la zona produïdes al front de combat, l'esperança i l'optimisme es va transformar en drama, en dol i també en indignació. Moguts per sentiments de revenja, a Mataró hi ha un intent d'assaltar la presó local i, a Calella, grups de dones es man ¡testen davant de la presó demanant la mort dels qui es trobaven detinguts com a compensació pels seus familiars morts al front. Per sort, els fets no van a més si bé els presos van témer per la seva vida davant la possibilitat que se cedís a aquestes pressions.

Les situacions de desordre i de manca de control i de comandament que es van produeir a les milícies del front d'Aragó amb els seus corresponents resultats, van portar el govern de la Generalitat a considerar la seva militarització, que acaba consumant-se el 27-X-1936. Aquest serà el pas immediat a la creació de l'Exèrcit de Catalunya el 21 de novembre del mateix any. A partir d'aleshores les columnes van passarà convertir-se en Regiments i Divisions i van quedar sotmesos al Codi de Justícia Militar abans de l'inici de la guerra. El procés de militarització de les milícies perdurà fins ben entrat el 1937.

Mobilització militar i baixes

A la mobilització dels voluntaris a través de les milícies, s'afegí la incorporació forçosa de lleves successives de soldats que passaren a engruixir l'exèrcit que havia d'aturar l'avenç dels sublevats. La crida de les lleves es va anar efectuant de forma progressiva i s'intensificà a mesura que avançaven els mesos de guerra. De forma general, la crida de lleves començà per les dels anys 1935-36 i la de 1937, és a dir, les que aleshores havien de fer el servei militar o feia poc que l'havien acabat. En una segona fase, s'agafà el bloc 1929-39. En darrer terme, l'allistament també afectà generacions més madures (fins a la lleva de 1915) i més joves (fins a la lleva de 1942). O sigui que, en el moment de màxima mobilització, el segment de població masculina afectada fou la compresa entre els 17-18 anys i la de poc més de 40. Això significa que, com a mitjana i depenent de cada municipi, van ser reclutats entre el 10 i el 15% de la població. A Calella, dels 8.200 habitants (1936) foren allistats entre 800 i 1.000 homes; a Pineda, dels 3.20 0 habitants van ser cridats al voltant de 470 i, a Sant Pol, dels 1.600 habitants se'n allisten uns 160. Mobilitzar les lleves de 193 8 a 1942 vol dir allistar persones molt joves que ni tan sols han fet el servei militar, per tant, altament inexperta i amb poca consciència sobre el conflicte que s'estava produint.



Francesc Grau Viader, a través de la seva obra Dues línies terriblement paral·leles (1978), novel·la l'experiència que ell té com a jove de 17 anys que és cridat al front:«Fa una estona, quan el soldat que omple les fitxes m'ha preguntat si tinc alguna cosa per al·legar he estat a punt de dir-li que sí; que una gran desgana m'impedeix de prendre part en aquella lluita, que jo, als meus disset anys i amb un fardell curull d'il·lusions molt propi de la meva edat, no em sento gens obligat a intervenir en les diferències que puguin adduir uns i altres; que un legítim afany de viure m'impel·leix a quedar-me a casa suportant el fum de la barreja fètida que fuma el pare i engolint els guisats estrambòtics que cou la mare; que no m'importa el que es ventila en aquella guerra... prefereixo viure de genolls a morir dempeus...»

No tots els qui eren cridats es presentaven voluntàriament per donar complimenta l'ordred'allistament. El nombre d'emboscats, és a dir, de persones amagades per evitar la marxa al front es va fer cada cop més gran a mesura que les tropes dels sublevats anaven guanyant territori i que els republicans acumulaven fracassos. Tant és així que, a Pineda, a la sessió de l'ajuntament, celebrada el 20-III-1938, es fa un anunci per prendre mesures contra l'augment creixent de les desercions entre els soldats del municipi. Per la seva banda, el setembre de 1938 , el comissari Joaquim Valero, del Camp d'Instrucció núm. 2, situat a Arenys de Munt, en aplicació d'un decret del mes d'agost promulgat per la Generalitat, demana que els emboscats o pròfugs es reintegrin al servei, tot prometent que no se'ls aplicarà mesures disciplinàries. Aquesta mena de crides no tingueren cap efecte en el si d'un exèrcit republicà en retirada que cada dia havia de recular davant l'avenç imparable de les forces franquistes. Només a Calella, en acabar la guerra, més de 160 emboscats es presentaren a les noves autoritats en saber que el conflicte havia finalitzat. Tampoc faltaren aquells que, durant la guerra, al front, es passaren del bàndol republicà al bàndol franquista per por, per desesperació o per ideologia.

Respecte al tema dels emboscats, no van mancar les denúncies contra aquells que s'havien amagat, ja fos perquè no es volien presentar al front, perquè tenien por o perquè eren simpatitzants dels partits de dreta. Aquestes denúncies, sovint responien a motius de revenges personals o a ressentiments passats més que a cap altra cosa.

L'aspecte més tràgic de les lleves de soldats fou el nombre de baixes produïdes al front. És difícil establir el nombre exacte de morts i desapareguts de cadascun dels municipis. Jordi Amat estableix una xifra aproximativa per a les localitats altmaresmenques que ell ha estudiat: a Calella es produeixen al voltant de 60-80 morts en campanya o per conseqüències directes als hospitals; a Pineda, uns 50, i a Sant Pol, al voltant de 30 . D'altra banda, a Malgrat, en un recompte aproximatiu i basat exclusivament en la correspondència rebuda a l'Ajuntament es comptabilitzen un mínim de 20 soldats morts (la majoria d'el Is l'any 1938) i més d'una trentena de desapareguts o fets presoners. Carles Sàiz, considera que a Canet el nombre de baixes va ser d'un centenar. Els àmbits geogràfics on es produeixen la majoria de morts/desaparicions són fonamentalment tres: als municipis de la ruralia aragonesa pels quals va anar discorrent el front d'Aragó (Siétamo, Mequinensa, Fuentes de Ebro, Pina de Montalgrao —Castelló—, Belchite, Pancrudo, Alcanyís o Terol...), a la batalla de l'Ebre (Corbera, serres de Pàndols i Caballs) i al front de Madrid (localitats com Brunete). La immensa majoria d'aquestes víctimes es produïren al bàndol republicà per ser on combatien els allistats, si bé també es coneix alguna baixa al bàndol franquista per haver-se passat de costat en el decurs del conflicte.

Les col·lectivitzacions

El procés revolucionari que es viu durant la guerra civil a Catalunya, en general, i a l'Alt Maresme, en particular, té repercussions fortes al vessant econòmic. Un dels signes claus d'aquestes transformacions rau en el procés de col·lectivització que viuen les empreses privades (sobretot les més grans pel que fa al nombre de treballadors) i, de forma molt més minoritària, les propietats agràries. O sigui que són els treballadors els qui passen a gestionar l'empresa i a participar directament en totes les decisions que afecten el seu funcionament. Aquest procés s'inicia des dels primers moments de l'esclat del conflicte. Després del 19-VII-1936 a molts llocs els sindicats es veuen obligats a fer-se càrrec de les indústries perquè havien estat abandonades pels propietaris (fugen per por a represàlies o, en alguns casos, per estar compromesos amb l'aixecament dels militars). Això no obstant, també hi va haver empresaris que es mantingueren al davant del seu negoci i que s'integraren dins la nova configuració econòmica que s'estava generant. A la llarga, les empreses industrials, des de les tèxtils fins a les mecàniques, químiques, d'espectacles o de serveis restaren sota el control sindical. També els oficis tradicionalment individuals, com els barbers, els paletes, els pintors, els fusters o els transportistes organitzaren les seves pròpies col·lectivitzacions, a l'igual que els serveis públics.



Com succeí amb el poder polític, aquesta nova dinàmica econòmica va generar desordre i confusió, cosa que va conduir a la creació d'un Consell d'Economia de Catalunya, constituït el dia 11-VIII-1936 per totes les forces polítiques i socials catalanes. El nou organisme havia de reglamentar la vida econòmica del país en els seus aspectes bàsics. La filosofia econòmica que havia de regir la nova situació es concretà a través del Pla de Transformació Socialista del País, d'onze punts. En ell ja es declarava la voluntat d'estimular la col·lectivització de la mitjana i de la gran indústria i de la gran propietat rústega i d'establir el control obrer en aquelles empreses que es mantinguessin en règim de propietat privada. A través del Decret de Col·lectivitzacions i Control Obrer d'Indústries i Comerços, promulgat pel Consell d'Economia el 24-X-1936, s'articulà aquesta voluntat col·lectivitzadora. El decret va recollir una realitat practicada desde l'inici de la guerra que oferia 3 possibles escenaris segons les empreses:

a) Les de més de 100 treballadors o aquelles abandonades pels seus propietaris seran directament col·lectivitzades i passaran a mans d'una gestió obrera.

b) Les empreses entre 50 i 100 obrers podran ser col·lectivitzades si els 2/3 dels obrers així ho volen.

c) Les de menys de 50 treballadors continuaran dirigides pels propietaris però sota el control d'un consell obrer. En conseqijència, tampoc no es pot parlar d'una economia plenament col·lectivitzada si només aviat mixta, però amb un fort pes del sector col·lectivitzat.

Les repercussions d'aquestes mesures a l'Alt Maresme no es faran esperar, sobretot en aquelles poblacions on el sector industrial hi tenia un major pes (Calella, Arenys de Mar, Canet o Malgrat). Les relacions econòmiques de les empreses quedaran regulades pel decret esmentat. Després dels primers moments revolucionaris en els quals l'activitat laboral quedà suspesa, començaren a funcionar els comitès de confiscació i, posteriorment, els d'empresa, segons el que disposava el decret. Els sindicats seran els qui elegiran els membres dels comitès obrers (Consells d'Empresa) i els qui controlaran els òrgans directius. A les principals indústries no mancaran les picabaralles entre sindicats per disputar-se el control obrer. Aquest serà el cas de l'enfrontament que es va viure a la fàbrica El Faro de Calella (actual seu de l'Escola Universitària de Turisme) entre la UGT i la CNT per conformar ei Consell d'Empresa segons el suport obrer que disposava cadascun dels sindicats. Aquesta indústria va arribar a ser la més important de Calella i potser de tot l'Alt Maresme, tant en superfície, com en producció, com en nombre de treballadors (uns 1.200 en aquells moments).

Amb els nous òrgans de gestió s'intentarà recuperar la marxa inicial de les fàbriques encara que els problemes no deixaran de ser presents. Hi haurà una dificultat per generar ingressos a causa de la progressiva manca de matèries primeres i de mercat, vinculats al desenvolupament de la guerra. També es generaran dos problemes que, a priori, semblen contradictoris: d'una banda, la reducció de personal a conseqüència de la mobilització de les quintes, de l'altra, l'increment de l'atur, a causa del tancament de fàbriques per la falta de matèries primeres. Quant a les col·lectivitzacions agràries, sembla que van ser bastant més minoritàries. Tot i això, moltes de les finques que ten ien una producció millor van ser col·lectivitzades. A tall d'exemple: un mínim de 16 a Pineda, prop de 20 a Sant Pol (total o parcialment) i 9 a Calella. A cada municipi presentava unes certes particularitats i suposava un percentatge diferent respecte al conjunt de les terres conreades del terme. A Sant Pol fou una Junta Municipal Agrària (creada el setembre de 1937) la que protagonitzà la reestructuració i el control sobre la terra; a Calella, el Sindicat de Camperols de Calella STC-CNT, sota la direcció del Comitè; a Pineda, la CNT, a través de la macro oficina «Colectivizaciones CNT —Administración y Control—». Els pagesos afectats per les col·lectivitzacions s'ajuntaven i creaven col·lectivitats (grups de pagesos que treballen deforma mancomunada un conjunt de terres i que podien ser o no el resultat de la suma de les seves antigues explotacions). No tots, però, estaven d'acord amb aquests procediments. A Pineda, el pagès Joan Martorell va ser assassinat el 26 de març de 1938 (segurament per membres radicals vinculats a algun comitè local) en acollir-se a un decret de la Generalitat que obligava la CNT-FAI a tornar les terres als seus propietaris. Actes com aquest atemoriren d'altres pagesos i no s'atreviren a reclamar les terres que el sindicat anarcosindicalista havia col·lectivitzat a la força. A d'altres indrets de Catalunya com la Fatarella (Terra Alta) l'oposició dels pagesos a col·lectivitzar les seves terres degenerà, a mitjan gener de 1937, en un enfrontament obert amb la CNT-FAI amb un balanç de més de 30 morts.



Evolució dels indicadors econòmics

L'esclat de la guerra va portar a una modificació dels principals indicadors econòmics. La manca progressiva de productes portà aparellat un augment continuat dels preus i, en conseqüència, de la inflació. Fins i tot, arribà a sovintejar la preferència a l'intercanvi de productes que no la compra-venda per la pèrdua de valor real que podia tenir el diner en poc temps. Paral·lelament, hi va haver una caiguda de la producció industrial respecte al 1936 i de la renda per habitant. A nivell de Catalunya, les xifres són clares: la producció agrícola, el 1939, havia disminuït en un 21,3% en relació amb el 1935, nivell que no tornà a recuperar-se fins al 1957-58; la producció industrial, el 1939, havia disminuït en un 31 % en relació amb el 1935, nivell que no es recuperà fins al 1954; la renda per càpita, en el mateix període, va decaure en un 28,3% i no assolí el nivell de preguerra fins al 1954. Finalment, el sou mitjà dels obrers va decaure, el 1939, en un 53% en relació amb el 1935, sostre que no es tornà a assolir fins 20 anys després.

Emissió de moneda

Un dels problemes que calia resoldre amb l'esclat de la guerra civil fou la progressiva manca de moneda fraccionaria, desapareguda a causa de la retirada de la circulació de tota la moneda de plata en curs, segons una ordre del Govern de la República. A això també contribuïren altres dos factors: el profit que es treia de la xavalla, encunyada en coure, per a la indústria de guerra i l'acaparament de moneda per part de particulars. A la llarga, la falta de moneda fraccionaria dificultà, cada cop més, les transaccions comercials de la vida quotidiana.

Davant del caos que representava la manca de moneda fraccionaria, el 21-IX-1936, la Generalitat va prendre la iniciativa de crear paper moneda propi de curs legal a tot el territori català. No obstant això, els nous bitllets emesos (de 10, 5, i 2,50 pessetes) encara eren poc fraccionaris en una època en què els cèntims tenien encara tot el seu valor. Així, davant la persistència de les dificultats del canvi es va generar una allau d'avals i bons particulars que es crearen a nivell de botigues, de sindicats, de cooperatives, etc. En efecte, la situació dels vals emesos per particulars es tornà insostenible i va produir situacions que van fregar el pur surrealisme. Els vals sols eren reconeguts com a fals per qui els havia creat. D'aquesta manera el flequer no acceptava els vals creats per l'adroguer i aquest, evidentment, no acceptava els fets pel lleter i viceversa. El client sempre estava obligat a fer el cafè al mateix lloc si volia recuperar l'import que indicava el paperet que guardava a la butxaca i que era el canvi de l'últim cafè que s'havia pres. Per acabar amb això, els ajuntaments crearen emissions monetàries de curs local, ja que estaven facultats per fer-ho gràcies a la modificació de la llei municipal catalana del 6-X-1936. Tant és així que, dels 1.074 municipis catalans existents el 1936, 691 (el 64,34% del total) van posaren circulació la seva pròpia moneda.

Els municipis de l'Alt Maresme no van ser menys. Gairebé tots ells van emetre moneda pròpia, excepte Santa Susanna, que va fer servir la moneda fraccionaria de Pineda i Sant Cebrià de Vallalta, que utilitzà la moneda emesa a Sant Iscle. Només per posar uns exemples podem esmentar els casos de Malgrat, Pineda, Palafolls i Canet.



A Malgrat es van fer diverses emissions de moneda local. La primera com a resultat de l'acord pres per l'Ajuntament el 19-V-1937 amb vocació d'interinitat. Es van emetre 10.000 bitllets d'una pesseta i 10.000 més de 50 cèntims. Com a peculiaritat es pot destacar que va ser una de les quatre úniques emissions de tot el Maresme autògrafes, és a dir, en què tots els bitllets, un per un, van ser signats per les autoritats locals amb la finalitat de ser avalats. El 20-XII-1937 lesautoritats municipals van decidir fer una nova emissió per causa del mal estat en què es trobaven els bitllets pel seu ús continuat. Es posaren en circulació 10.000 bitllets d'una pesseta, 10.000 més de 50 cèntims i 10.000 més de 25 cèntims. L'emissió es complementà el 15-I-1938, posant en circulació 9.000 bitllets de 10 cèntims i 29.000 bitllets de 5 cèntims. Finalment, el 17-II-1937 s'amplià el tiratge d'aquests dos darrers valors amb 20.000 bitllets més de 10 cèntims i 10.500 bitllets més de 5 cèntims, continuant la numeració de sèrie dels anteriors. Aquesta emissió és una de les més tardanes de tot Catalunya i la darrera del Maresme.

A Pineda es van fer dues emissions. La primera creada per l'acord del ple de l'Ajuntament del 17-VII-1937 amb un valor de 5.500 pessetes (2.000 bitllets d'una pesseta, 4.000 de 50 cèntims i 6.000 de 25). La segona emissió va sortir a partir de l'acord pres pel consistori el 20-XI-1937 i va estar integrada per dues sèries de 10.500 pessetes cadascuna (6.000 bitllets d'una pesseta, 6.000 bitllets de 50 cèntims i 6.000 més de 25). Per haver resultat encara insuficient el tiratge dels bitllets d'una pesseta es va complementar amb l'emissió de 4.000 bitllets més.

A Palafolls, en la sessió de l'Ajuntament celebrada el 29-V-1937, es va acordar fer una emissió de paper moneda municipal distribuïda de la manera següent: 2.000 bitllets d'una pesseta i 2.000 bitllets de 50 cèntims. En la sessió municipal del 5-XII-1937 es va acordar l'edició de 2.000 bitllets de 25 cèntims per facilitar la fluïdesa de canvi i de la circulació que no s'obtenia amb els valors anteriors. Aquestes dues emissions de paper moneda, juntament amb les d'Arenys de Mar i la primera emissió de Malgrat, van ser les úniques del Maresme avalades amb les signatures manuscrites de les autoritats locals, bitllet a bitllet.

Pel que fa a Canet, compta amb la particularitat de ser el municipi de la comarca que major nombre de pessetes va emetre en relació amb el volum de població (30,1 pessetes per habitant). Així, el 9-IV-1937, el Consell Municipal acordà crear una emissió de paper moneda local amb 25.000 bitllets de 2 pessetes, 75.000 bitllets d'1 pesseta i 50.000 bitllets de 50 cèntims. En total 150.000 pessetes en circulació, quantitat que sembla exagerada si es compara amb la importància de la vila. No obstant això, aquest import sembla quedar prou justificat en el mateix acord municipal: «Degut a la necessitat de facilitar el pagament dels jornals al considerable nombre d'obrers de la indústria del gènere de punt allí establerta, a més de resoldre el problema dels canvis en les transaccions comercials de la població.» D'aquesta manera, Canet va posar en circulació el 39,07% del valor de la moneda de guerra emesa a l'Alt Maresme.

Com a curiositats de les emissions locals a l'Alt Maresme podem esmentar el format d'alguns bitllets (circulars a Calella, els de 10 i 5 cèntims, i quadrats els de la segona emissió de Sant Pol). Igualment, es pot assenyalar que Arenys de Mar fou l'únic municipi de la comarca a emetre monedes de metall. Pel que fa a la qualitat dels bitllets hi ha des de composicions força elaborades, com Malgrat, Canet i Calella, a d'altres bastant més casolanes, com les de Palafolls o Arenys de Mar. Les emissions locals de moneda quedaven garantides per un dipòsit equivalent en bitllets del Banc d'Espanya que es guardaven a les respectives caixes municipals.



Les emissions locals de moneda van finalitzar a inicis de 1938. El 8 de gener i el 25 de febrer d'aquest any, el Ministeri de Finances i Economia publicà en la Gaceta de la República, uns decrets en els quals atribu'ía a l'Estat el privilegi exclusiu de l'emissió de moneda. Per tant, es prohibia l'emissió i circulació de tot paper moneda i altres signes monetaris emesos per administracions regionals o locals, declarant-los il·legals i s'ordenava que fossin canviats per moneda estatal i retirats en el termini d'un mes sota el control d'inspectors. Malgrat la prohibició, en municipis com Pineda va continuar circulant moneda local durant tot el 1938 i no es van retirar definitivament fins al 31 de desembre. D'altra banda. Malgrat encara va fer una darrera emissió a mitjan febrer d'aquell any.

La manca d'aliments i el mercat negre

La manca d'aliments fou un dels aspectes que va colpejar més directament la població durant la guerra civil. A aquesta manca d'aliments, que acabà degenerant en gana i, posteriorment, en fam, hi van intervenir diversos factors; la interrupció d'un mercat de productes variat i fluid i de la circulació lliure de mercaderies a causa de la divisió territorial en dos bàndols i de línies de front que els separaven; el proveïment militar d'aliments que eren destinats cap al front; l'acaparament d'aliments per part d'especuladors; la reducció de mà d'obra agrària en ser reclutada per combatre a la guerra, i la gestió alimentària deficient, en molts casos, a escala local i comarcal. Tampoc no es poden oblidar factors afegits, com la càrrega que significà l'acollida de refugiats.

Des dels primers moments en què van escassejar productes bàsics (finals de 1936 o inicis de 1937, segons els casos), van sorgir especuladors disposats a acaparar aliments i a crear un mercat negre paral·lel soterrat que els permetés obtenir quantiosos beneficis tot aprofitant-se de la precarietat que patia la majoria. Els ajuntaments-comitès van intentar instaurar, més a nivell teòric que no pràctic, un règim de control d'aliments i proporcionar, alhora, la documentació necessària (tarja de racionament) per accedir al repartiment de productes organitzat oficialment. Els repartiments van ser limitats i afectaren productes que no era possible adquirirà les botigues lliures ni als mercats municipals. Igualment, volien controlar tota la producció (venda i entrega en llocs estipulats com mercats, sindicats agrícoles, cooperatives o botigues) i evitar que els pagesos, individualment, fessin vendes d'amagat amb persones provinents d'altres pobles. En aquest sentit, no van mancar els registres per tal que afloressin productes no declarats.

A Arenys de Munt l'ajuntament va obligar tots els pagesos a comunicar les hores de munyir les vaques per tal que hi poguessin assistir funcionaris municipals per controlar la producció de llet. El 21-1-1938, l'Ajuntament de Pineda va acordar «adquirir diàriament una part del peix que es desembarqui en aquesta platja, a preus assequibles, i servir-lo al públic a fi que aquest no es quedi sense l'esmentat producte per haver-lo agabellat els majoristes o per exigir-se uns preus prohibitius. El peix adquirit serà venut a la plaça racionat i per ordre de números de les targes de proveïment». El 28-XII-1937 s'inicià a Calella l'anomenada «guerra de la patata», quan es va decidir fer un control domiciliari als pagesos per tal d'esbrinar si venien les patates d'amagat a persones foranes sense el consentiment de la Conselleria de Proveïments de la població. Dels escorcolls es van obtenir un total de 15.857 quilos no declarats. Al cap d'unes setmanes, l'Ajuntament va intervenir la producció de la patata «Royal Kidney».

Els productes que faran més falta seran els elaborats a partir de farina, com el pa, element bàsic de l'alimentació familiar. En no ser possible l'abastament diari d'ingredients com l'esmentat, se cercaran altres productes substitutius que també permetin l'elaboració de pa, però de qualitat inferior i de color més fosc. Cada municipi, a través del seu ajuntament o comitè, buscarà les vies per intentar abastar-se de productes escassos. Es crearan les conselleries de proveïments i hi haurà la voluntat de voler controlar o negociar amb sindicats agrícoles i cooperatives, entitats que tenien molt a dir pel que feia a la gestió i a la distribució dels aliments conreats al municipi. Els comitès enviaran camions per aconseguir productes d'altres indrets: a Aragó, per comprar blat; a València i Gandia, per aconseguir arròs, cebes i taronges; a la comarca de la Selva, per adquirir llet; a les províncies de Lleida i Tarragona, per cercar farina, oli i fruita, etc. També les persones, a títol individual, procuraran resoldre, com sigui, una mancança que arriba a convertir-se en l'única obsessió. Hi haurà una adaptació cap a una dieta de guerra en què s'incloïen tota mena de productes. Al pa negre, les farinetes de blat de moro, les mongetes o les patates s'afegiran els moniatos, les fulles de bròquil, les garrofes, les ametlles, lescastanyes, els naps, els glans d'alzina o, fins i tot, les peles d'alguns productes. Jacint Arxer, cronista de la guerra a Arenys de Mar, el 10-VIII-1938 escriu textualment: «De gossos se'n veuen pocs i de gats cap, puix tots s'han menjat».

Les persones, individualment i dintre les possibilitats de cadascú, també es desplaçaven a d'altres localitats per tal d'aconseguir aliments. La presència del ferrocarril afavoria la recerca de menjar cap a poblacions veïnes però també repercutia en un augment del control sobre aquest mitjà de transport. Sovint es vivien grans injustícies. Així, molts cops els carrabiners requisaven els aliments que, després de molts esforços, el cap de família aconseguia per alimentar els seus fills; en canvi, es deixarà impune l'actuació de grans especuladors que negociaven amb quantitats molt més importants. Estanislau Torres, un dels nens que va passar la guerra a la colònia infantil «Pi i Margall» d'Arenys de Mar, descriu així el que li va succeir al seu pare quan anava a la recerca de menjar: «Recordo que en una ocasió es va desplaçar, amb un meu oncle, a Arbúcies, on van poder adquirir castanyes amb iacondicióque les collissin de terra ells mateixos. Satisfets, malgrat tenir els dits nafrats a causa de les punxades, es dirigí ren a Breda, a peu, per agafar el tren. Malauradament van ser interceptats per dos carrabiners. Hi va haver un intercanvi de paraules molt dures. Els carrabiners, fins i tot, es van despenjar l'arma i els van amenaçar. Ells pretenien que els entreguessin no solament les castanyes sinó la motxilla on les duien. El meu pare i el meu oncle, després de dir-los que les collissin de terra, si les volien, les van llençar i van haver de tornar a casa tan de buit com n'havien sortit».



L'escassetat de productes va fer que els preus s'encarissin fins assolir nivells inaccessibles per a la majoria. A Sant Pol, el preu oficial de la llet va passar de les 0,80 ptes./litre el 10-III-1937, a les 2 ptes./litre el 5-X-1938. A Pineda, el llom de porc passà de les 3 ptes. a inicis de 1937, a les 13,15 ptes. el setembre/octubre de 1938. Pel mateix període, el filet de vedella passà de les 5,50 ptes. a les 12,90. Arribà un moment en què l'adquisició de menjar que els particulars feien als pagesos no s'efectuava tant amb moneda com amb intercanvi de productes. Els pagesos temien la ràpida devaluació del valor de la moneda i no es refiaven gaire de la moneda local que s'emetia. Per tant, preferien l'intercanvi directe de productes (objectes de valor, joies, peix...). A Arenys de Mar, a inicis d'octubre de 1937, a causa de l'escassetat de productes, es van succeeir nombroses manifestacions de protesta davant la Casa de la Vila. El 12 d'octubre, l'alcalde es va veure obligat a dimitir per les pressions creixents que rebia. J. Arxer, en la seva crònica de guerra, escriu referint-se al 10 d'octubre: «Fa quatre setmanes que el que vol menjar carn només pot menjar burro, puix a l'escorxador no es mata res més».

Davant d'una situació tan extrema com aquesta, els robatoris sovintejaren al camp altmaresmenc, sobretot, a mesura que la guerra avançava i que els problemes de manca de menjar s'anaven accentuant cada cop més. Així, a Pineda, el juliol de 1938, el Sindicat Agrícola sol·licità la presència d'algunes parelles de Mossos d'Esquadra, a causa dels danys que patien els camps en el decurs dels robatoris (trepig de la terra, substracció del pro- ducte, destrosses ocasionades durant la fugida, etc.). A Malgrat, la Col·lectivitat Agrícola-CNT també demanà a l'Ajuntament vigilància policial per als seus productes. La reacció dels pagesos era diversa, segons els casos. Alguns es mostraven més o menys comprensius amb aquella situació davant la fam que es patia; d'altres, no tant. Uns altres van cercar solucions originals, com la de convertir els lladres enxampats en guardians de les collites a canvi d'oferir-los el menjar que necessitessin. Estanislau Torres ens recorda com va viure un dels robatoris en què va participar, juntament amb el seu cosí, quan encara era nen: «Un dels indrets on anàvem a robar taronges era al rial del Sepí (terme municipal d'Arenys de Mar), a una casa de pagès que encara existeix. Ens amagàvem entre les bardisses i canyissars, i ara un ara l'altre, per torns, i no pas una sola vegada, ens arribàvem als dos o tres tarongers que hi havia, prop de la casa i, a base d'estrabades ràpides i nervioses, els anàvem arrencant les taronges. Era una operació arriscada. La casa (en hi havia gent, lògicament) era molt a prop, com ja he dit, i el tram de terreny que havíem de recórrer era ben visible. Recordo que, mentre durava l'operació, les cames no ens deixaven de tremolar i el cor ens bategava bojament.»

Per pal·liar els efectes de la gana sobre els segments més sensibles de la població, com els infants, a diverses poblacions es van obrir menjadors amb l'objectiu de garantir a la mainada una alimentació mínima i regular al llarg del dia. A Calella, la inauguració del menjador per a nens de 4 a 14 anys es va fer el 4-XII-1938 amb una capacitat per atendre, en diversos torns, uns 1.500 infants. A Pineda, també es va voler impulsar un projecte semblant, encara que la conjuntura que es vivia els darrers dies de la guerra i l'existència d'un menjador per a refugiats (possiblement aprofitat també per a nens) impedia tirar-lo endavant. A Arenys de Munt els menjadors infantils s'inauguraren a finals de desembre de 1938 i a Arenys de Mar, el 15-1-1939, és a dir, 15 dies abans de l'arribada de les tropes franquistes. La falta d'una alimentació adequada, juntament amb unes condicions higienicosanitàries que es van fer encara més precàries amb l'arribada de refugiats, degenerà en l'aparició de brots de malalties com el tifus, la tuberculosi, l'escarlatina, la diftèria o la sarna.



Els refugiats

Una de les dificultats afegides que comportà laguerracivü fou l'acollida de refugiats provinents d'aquelles zones on les tropes dels insurrectes anaven guanyant terreny a les republicanes. L'ocupació de nous territoris significava la fugida de part de la població per por a les represàlies, per motius polítics o ideològics. També fugien pel clima bèl·lic existent previ a l'ocupació i que es traduïa en bombardeigs, metrallaments, en falta d'aliments, etc., sobretot a les àrees urbanes i industrials. En definitiva, per no poder desenvolupar la vida amb normalitat. Davant la creixent arribada de refugiats de la resta de l'Estat, la Generalitat, a través del decret del 8-X-1937 de la Conselleria de Governació i Assistència Social, intentà regular la distribució de refugiats de forma equilibrada. Els articles 2 i 3 del decret ens ofereixen alguna pista sobre com s'havia de procedir a la seva distribució:

«Art. 2: Hom faculta el Conseller de Governació i Assistència Social per ordenar, amb caràcter obligatori, l'allotjament d'un refugiat de guerra per cada família, en el cas que no sigui possible atendre'ls per mitjà dels qui voluntàriament vulguin fer-se'n càrrec i amb els locals que puguin disposar els Ajuntaments. Per a la distribució dels refugiats de guerra a leseases particulars es donarà preferència a les famílies que tinguin un menor nombre de fills i majors ingressos, a fi d'evitar en tot el possible que la càrrega sigui suportada en la seva major part per les famílies d'obrers no qualificats.

»Art. 3: Resten exclosos de l'obligació d'hostatjar un refugiat de guerra, els qui tinguin més de cinc familiars que visquin a la casa, i els qui no disposin d'un mínim d'habitacions igual al de membres de família majors de catorze anys.»

Els ajuntaments van crear comissions locals adreçades a la gestió de l'arribada de refugiats i a la seva distribució pels locals públics i les cases particulars dels municipis seguint les disposcions establertes en l'esmentat decret. Per alleugerir la càrrega que suposava acollir un refugiat, la Generalitat assignava uns ajuts econòmics que distribuïa entre els ajuntaments segons el nombre de refugiats acollits. Ala llarga, aquests ajuts van ser del tot Insuficients per sostenir-los. A municipis com Pineda o Malgrat s'obriren menjadors per a refugiats.

Malgrat aquest intent de conduir la situació i la bona acollida que es solia dispensar als refugiats, no faltaren conflictes derivats de la dura realitat que es vivia aleshores i de la precarietat quant a l'alimentació i a la subsistència, en general. També hi va haver algunes topades de caire cultural (idiomàtiques, costums, falta d'assistència a l'escola, mal comportament per part dels refugiats més joves...) i deficiències respecte a la higiene (presència de polls i altres paràsits).

Al llarg del trienni es va produir a l'Alt Maresme l'arribada massiva de refugiats coincidint amb les grans desfetes bèl·liques de la guerra o amb avenços significatius del bàndol franquista. Així, podem diferenciar 4 grans moments:

1. Onada de refugiats més minoritària que arribà des de Madrid a partir de l'octubre de 1936. Aquesta primera vinguda es produí davant l'ofensiva de les tropes dels insurrectes sobre la capital de la República a inicis de novembre de 1936. Els primers en arribar van ser nens. Així, el 16 d'octubre ja hi havia a Mataró 225 infants. A Calella, també arribaren a mitjan octubre. A Pineda, s'instal·laren uns 30 nens a finals de novembre i inicis de desembre. A Sant Pol, entre aquests dos mesos, van arribar un mínim de 25 i a Arenys de Mar van rebre cap a 80 infants el 20 de desembre. La presència de grups nombrosos de nens va derivar en l'aparició de colònies infantils, com la «Pi i Margall» d'Arenys de Mar o la de «Can Boté» a Arenys de Munt.

2. Onades de refugiats molt més considerables que arribaren amb la caiguda del front del nord. El 19-VI-1937 les tropes dels sublevats van entrar a Bilbao (Euskadi), el 26 d'agost a Santander (Cantàbria) i el 21 d'octubre ocuparen Gijón (Astúries). El resultat fou un èxode massiu de refugiats provinents de tota la façana marítima del Cantàbric i del nord de Lleó. Això suposà un increment substancial del nombre de refugiats que s'instal·laren a les poblacions de l'Alt Maresme, sobretot d'Euskadi. L'11 d'octubre van arribar a Arenys de Mar 400 refugiats. A finals de 1937, a Malgrat, dels 450 refugiats que hi havia a la vila, 290 eren bascos; a Pineda, al mateix període, dels 245 refugiats acollits, 184 eren bascos; a finals de 1937, al padró municipal de Calella n'hi figuraven gairebé 500; a Sant Pol, poc més de 100; a Arenys de Munt, el novembre de 1937, se'n comptabilitzaren 250. El gruix de refugiats bascos va fer que poblacions com Malgrat, Calella o Sant Pol tinguessin un delegat de refugi o administrador propi per tal de vetllar per les seves necessitats.

3. Onada, més minoritària, derivada de l'avenç de les tropes franquistes a Aragó i de l'ocupació de Lleida. Serà la coneguda «Ofensiva d'Aragó» (març-abril de 1938).

4. Onades importants produïdes a partir de la caiguda del front de l'Ebre després de la batalla del mateix nom (25-VII-15-XI-1938) i de l'avenç progressiu posterior sobre la resta de Catalunya. A Malgrat, la xifra màxima de refugiats s'assolí l'agost de 1938, amb 480 (sobre una població que el 1936 era de 4.507 habitants, és a dir, el 10,65% del total). A Sant Pol s'arribà als 294 el novembre de 1938 (sobre una població de 1.658 habitants el 1936, és a dir, el 17,73% del total). A Pineda, el setembre de 1938 el nombre de refugiats era de 377 (sobre una població de 3.262, el 1936, és a dir. I'l 1,56% del total d'habitants).

Al final de la guerra, el recompte de refugiats es tornà més inexacte per la seva major mobilitat (marxa cap a França o bé redistribució per altres poblacions veïnes).



Atacs i fets bèl·lics

L'Alt Maresme no fou una zona especialment castigada per bombardeigs aeris i navals com sí ho van ser d'altres àrees més industrials o punts estratègics. Això no obstant, sí que es produïren accions més o menys puntuals que causaren el seu efecte sobre la població, tant a nivell físic com psicològic (por i desesperació).

Els atacs navals, malgrat no ser els més nombrosos, van ser els primers a crear l'alarma sobre la població i no tant per les incursions directes sobre la zona sinó pel pànic que generà el primer bombardeig que va rebre Catalunya. Ens referim al que patí la vila altempordanesa de Roses el 30-X-1936. Malgrat no causar víctimes, tingué un profund impacte psicològic i emocional. Aquest impacte es veié reforçat per altres actuacions posteriors dutes a terme entre el desembre de 1936 i el gener de 1937 a viles com Palamós, Sant Feliu de Guíxols, Colera o Portbou. Es va pensar que els atacs més propers a la frontera el que pretenien era tallar les comunicacions amb França i obrir una línia de front al nord de Catalunya. La creença d'un desembarcament marítim imminent de les tropes sublevades portà a fortificar la costa amb construccions com búnquers que encara avui podem veure, en la seva totalitat, a llocs com Santa Susanna. A Calella i a Arenys de Mar, els 2 bombardeigs de Roses (30 d'octubre i 12 de novembre) es traduïren en detencions massives i en l'empresonament de persones de tendència dretana. Així, a Calella, la nit del 30 d'octubre van ser detingudes 90 persones; a Arenys de Mar, el 16 de novembre, se'n van detenir 23 més. Durant aquells dies, els comitès locals de la contrada vivien amb un gran nerviosisme per la temença d'un possible desembarcament dels sublevats.

En moltes de les incursions navals enumerades va prendre part el modern creuer facciós Canarias, de 10.000 tones, que juntament amb el Baleares (ambdós acabats de construir a les drassanes d'El Ferrol) van ser les dues joies de la marina franquista. Això va generar, entre la població, un mite al voltant del Canarias i s'arribà a pensar que totes les incursions marítimes foren produïdes per aquest vaixell. De fet, en algunes de les accions navals que van tenir lloc a la zona, sembla clara la seva implicació, com en l'apressament de la teranyina Maria Illa de Sant Pol (2-III-1938), i la conducció dels 11 pescadors a un camp de concentració de Mallorca. També va ser el responsable del bombardeig de la fàbrica de material de guerra «Les Bàscules», d'Arenys de Mar (24-VI-1937) i de canoneigs a poblacions com Pineda (23-XII-1937). No obstant això, el fet de tota la guerra que va colpir més terriblement la nostra zona, pel que fa al nombre de víctimes, no va ser protagonitzat pel Canarias. El submarí sublevat General Sanjurjo, en les seves tasques de reconeixement per la Mediterrània, torpedinà la motonau republicana Ciudad de Barcelona davant la costa de Malgrat, a prop de la Pilona, el 30-V-1937. Aquest vaixell, provinent de Marsella, transportava 312 brigadistes internacionals que venien a lluitar per la causa republicana; molts d'ells eren jueus i d'altres senegalesos. El resultat del torpedinament fou l'esfonsament de la nau i la mort de 50 combatents, 12 d'ells nord-americans.

Pel que fa a les incursions aèries, aquestes no es poden entendre sense l'excepcional «portaavions» en què es va convertir la illa de Mallorca. En efecte, aquesta illa balear va restar sota mans dels sublevats des dels primers moments de la guerra. Això va servir perquè els avions provinents d'Itàlia poguessin aterrar-hi i des d'allà practicar bombardeigs persistents sobre les poblacions de la costa mediterrània, des d'Andalusia fins a la frontera amb França, que estava sota control republicà. Els aparells que efectuaven les incursions solien ser hidroavions o caces. El primer bombardeig aeri del que es té notícies fiables a la zona és el que van efectuar avions Junkers sobre la fàbrica «El Faro de Calella» el 4-iv-1937. Sembla que tiraren una o dues bombes (segons les fonts) però sense produir víctimes. A això va contribuir el fet que la bomba o bombes foren llençades el diumenge a la matinada, moment en què no s'hi treballava, però s'hi van produir quantiosos danys materials: enderrocament d'una part de l'edifici, destrosses a la maquinària, al gènere, trencament de vidres, etc. Això obligà a paralitzar la fàbrica uns quants dies. El bombardeig de la fàbrica més gran de Calella, a part de les repercussions a escala local, també causà impacte a poblacions veïnes com Pineda i Sant Pol, d'on provenien una bona part dels obrers.



La indústria fou objecte d'altres bombardeigs, com en el cas de la fàbrica de material de guerra coneguda com «Les Bàscules», d'Arenys de Mar. Amb la intenció d'aturar-ne la producció es portà a terme un atac naval (24-VI-1937) i un d'aeri (18-III-1938). Al primer no es tocà la fàbrica però van ser danyades un mínim de 3 cases properes. Al segon sí que ocasionà danys a l'objectiu inicial. Segons Jacint Arxer, cronista de la guerra a Arenys de Mar, es van llençar 5 bombes, que afectaren, igualment, la línia de ferrocarril.

Malauradament, no tots els bombardeigs ocorreguts a l'Alt Maresme se saldaren sense víctimes. Els nostres municipis patiren 5 bombardeigs que ocasionaren la mort a un mínim de 25 persones, a part de nombrosos ferits. Foren actes molt més injustificables que els anteriors ja que la majoria tingueren com a únic objectiu la població civil. Un es produí a Pineda, amb el balanç d'una víctima. Dos més tingueren lloc a Arenys, amb el resultat d'un mort cadascun d'ells. A Calella, un bombardeig ocasionà la mort de 3 persones. No obstant això, el més tràgic i incomprensible fou el que afectà Malgrat deu dies abans de l'arribada de les tropes franquistes, ésa dir, el 21-1-1939, amb 14 0 16 víctimes mortals segons les fonts. Cas a part és l'atac que va patir el mercant rus Chepko, al sector costaner comprès entre Sant Pol i Arenys, el 30 de juliol de 1937 amb 5-9 mariners morts.

Pel que fa al bombardeig de Calella, va tenir lloc cap a les 5 de la matinada del 24 -xi-1938. Fou protagonitzat per un hidro que deixà caure 4 bombes al nucli urbà i derruí 7 cases. Ocasionà la mort d'un pescador de 48 anys, del seu fill d'll i d'una dona de 38. També produí ferides de diversa consideració a 21 persones més.

Quant al bombardeig de Malgrat, es va fer a la 1 del migdia. Hi intervingueren 5 avions, probablement italians. En la incursió es van enderrocar 12 edificis i es van causar desperfectes de consideració en altres 20. Les bombes provocaren la mort a un mínim de 14 persones d'entre 17 i 74 anys (9 dones i 5 homes). Quin sentit va tenir aquest bombardeig a I bell mig d'una població sense cap objectiu militar i quan les tropes franquistes estaven a punt d'ocupar la zona? Sens dubte es tractà d'un dels darrers episodis de violència gratuïta i indiscriminada que patí el nostre territori durant els tres anys de guerra.

Pel que fa al bombardeig del vaixell Chepko, suposà un episodi singular dins el conjunt d'actes bèl·lics descrits. El transport de guerra rus Chepko, carregat amb 1.500 tones de l'explosiu trilita i queviures, provenia de Marsella i es dirigia al port de Barcelona. El vaixell era acompanyat per dos destructors i tots plegats formaven una petita flota. La flota fou detectada per un avió franquista i a l'alçada de Sant Pol s'inicià una mena de batalla aeronaval. L'avió franquista metrallà la flotilla mentre que els destructors respongueren amb les bateries antiaèries. L'avió llançà un mínim de 5 bombes per ta I de tocar els dos destructors però sense aconseguir-ho. A continuació, es dirigí cap al transport, llançà una altra bomba que sí aconseguí fer impacte parcialment i la metralla perforà la nau per sota la línia de flotació. La possibilitat real d'un ràpid esfonsament portà el mercant a embarrancar a uns 50 metres de la platja del Cavaió (entre Canet i Arenys). Com a conseqüència de l'atac, entre 5 i 9 mariners resultaren morts i un nombre indeterminat, ferits. Poques hores després, des de Barcelona, s'enviaren diverses llanxes metralladores per defensar al Chepko. Malgrat això, un altre avió franquista tornà a atacar i metrallà una de les llanxes i ocasionà un altre mort. També s'enviaren avions republicans. Un d'ells fou abatut i va caure al mar. Un dels arenyencs que contemplava l'escena de lluny, Carles Pica, va llançar-se a l'aigua i aconseguí rescatar el pilot. Després de produir-se aquests fets es prengueren mesures complementàries per evitar nous atacs.



Tot aquest reguitzell d'esdeveniments va originar una gran inquietud a les poblacions més properes. Sembla que el descarregament del material explosiu que transportava el mercant s'inicià l'endemà mateix. En aquesta tasca, ordenada per la Sub-secretaria d'Armament, hi col·laboraren, obligatòriament, els pescadors i veïns de les rodalies. La descàrrega es va fer amb grans mesures de seguretat, tant per evitar nous atacs com per la tipologia del producte que es desembarcava (un explosiu). Les persones que fii participaren ho van fer amb molta por per la perillositatque implicava. Finalment, el 9 d'agost, el Chepko fou remolcat cap al port de Barcelona.

Defenses

La guerra civil de 1936-1939 incorporà nous elements, com la tipologia d'armament i de mitjans, cosa que la farà diferent d'altres conflictes viscuts fins aleshores (Guerra del francès o les guerres carlines, entre d'altres). L'aviació fou la novetat principal d'aquests mitjans bèl·lics. La possibilitat de fer incursions bèl·liques des de l'aire contribuirà a l'augment de la inseguretat deia població civil. Estar allunyat del front no és cap garantia per fruir d'una tranquil·litat relativa. Catalunya en general, i l'Alt Maresme en particular, seran uns bons exemples sobre els quals es reflectirà aquesta crua realitat.

La necessitat de dotar-se d'una defensa i protecció mínimes es farà més evident amb els primers bombardeigs, tant marítims com aeris. A la nostra zona, la psicosi que es generà a partir dels bombardeigs a les localitats del litoral gironí (finals de 1935 i inicis de 1937) es fonamentà en diverses raons prou justificades. D'una banda, la creença que hi podia haver un desembarcament a la costa de les tropes sublevades i, d'altra, la pregunta gairebé inconscient de: «Serem nosaltres els propers a patir un nou bombardeig?» Aquests motius van portar a considerar seriosament diverses accions, com la fortificació de la costa o la construcció de refugis per a la població.

Quant a la fortificació de la línia de costa, als diversos municipis del litoral aitmaresmenc es van construir nius de metralladores ja sigui aprofitant la cobertura que donaven roques i penya-segats (casos de Canet, Sant Pol o Calella) o bé al bellmig de les platges sorrenques (casos de Pineda, Santa Susanna i Malgrat, entre d'altres). Aquests nius de metralladores o búnquers eren construccions de formigó armat amb volta superior. Tenien un únic accés pel darrera i dos miradors frontals (lleugerament laterals) per tal de facilitar la vigilància i assegurar un angle de tir suficient. El nivell interior era lleugerament inferioral de la platja i l'espai del búnquer podia donar acollida a un mínim de 2 persones encarregades de la vigilància i de fer servir les metralladores, en cas d'atac o desembarcament. Aquestes fortificacions daten de l'any 1937 i algunes d'elles encara es conserven en bon estat (a Santa Susanna o Sant Pol). A les platges sorrenques es van cavar trinxeres destinades a complementar la defensa litoral. A punts estratègics, com el sector del far de Calella o del turó del Maltemps a Arenys de Mar, es van construir bateries molt més preparades i equipades per a la defensa que els búnquers. També s'aprofitaren, amb aquesta finalitat, construccions preexistents. com el castell de Malgrat, des del qual estenia una àmplia panoràmica de la costa septentrional de la comarca i de la desembocadura de la Tordera. No hi faltaran la ubicació de polvorins a llocs que reunissin condicions especials de seguretat, com les antigues mines de ferro abandonades de can Palomeres, a Malgrat, o a llocs insospitats com el Cementiri de Calella.



Els refugis

L'altra gran iniciativa que els comitès i els ajuntaments van emprendre per a la defensa de la població foren els refugis. Als pobles més importants es bastiren diverses construccions d'aquesta mena: Arenys de Mar, Canet, Sant Pol (3 refugis), Calella (3 refugis), Pineda (1 refugi) o Malgrat. Cadascun d'ells tenia les seves particularitats depenent del lloc on es construïa. La Junta de Defensa Passiva de Catalunya (organisme descrit més avall) prohibí la construcció de cap refugi sense l'execució prèvia d'un plànol de l'obra; obligà a l'aprovació del projecte per part de les Juntes Locals de Defensa Passiva i ordenà que la realització fos sota la direcció dels tècnics de les esmentades juntes. Molts d'aquests refugis foren veritables obres d'enginyeria, més encara quan no es disposava de la maquinària i de la tecnologia d'avui en dia i quan la conjuntura del moment era molt més incerta. Com passà amb els bunquers, la majoria de refugis foren construïts en el decurs de l'any 1937. Encara que els refugis intentaren dotar-se d'equipaments, com llum elèctrica, farmacioles o comunes, no hi faltaren en algunes ocasions problemes com la humitat, l'ambient malsà o els derivats de l'excessiva llunyania dels centres de les poblacions. Altres construccions com els túnels de ferrocarril, especialment a Sant Pol, o les mines d'aigua a Arenys de Munt també van ser reaprofitades com a refugis, fins i tot algunes llars van habilitar part de l'edifici o un soterrani com a refugi casolà.

A més a més, les autoritats locals van difondre tota una sèrie de normes a seguir en cas de produir-se un bombardeig, entre les quals hi havia apagar els llums a determinades hores de la nit. Algunes van ser més efectives, d'altres menys. A nivell general, la Generalitat ja publicà unes primeres normes signades pel conseller de Defensa, Felip Díaz Sandino (21-IX-1936).

A mitjan agost de 1937 es creà la Junta de Defensa Passiva de Catalunya, que depenia de la Conselleria de Treball, com a organisme responsable i coordinador de totes les tasques a realitzar per tal de protegir la població civil dels bombardeigs. Paral·lelament, foren creades les Juntes Locals de Defensa Passiva. L'existència d'aquesta xarxa agilitava la transmissió de tota la informació relativa als bombardeigs que s'executaven a Catalunya a cada moment i el seu balanç tant en danys materials com humans.

A nivell local, el president de la junta era l'alcalde i hi havia com a vocals el comandant militar de la plaça, un metge, un arquitecte, representants dels diferents partits i organitzacions sindicals i el secretari de l'ajuntament. A tall d'exemple, a Calella la junta es constituí el 3-IX-1937 i hi prengueren part l'alcalde, el cap militar, un arquitecte, un delegat de la CNT, un delegat de la UGT, un delegat d'ERC, un metge i el secretari de la corporació municipal. Pel que fa als temors inicials d'un desembarcament dels insurrectes, mai no arribà a produir-se però, en canvi, Catalunya, com d'altres parts de l'Estat espanyol, fou el blanc de les proves tàctiques i tècniques militars que desenvolupà el feixisme italià i el nazisme alemany amb la complaença general dels sublevats.

(Article de David Pavon a la revista Repòrter, número 79, abril de 1999, pàgines 22-35.)