Repòrter, abril de 1999 | La fi de la Guerra Civil a Malgrat
Les tropes del general Franco van entrar a Malgrat el 31 de gener de 1939, atropellant en el seu avenç molts republicans —militars i civils— que es retiraven desordenadament cap a la frontera. El comunicat de guerra d'aquell dia del bàndol nacional informava: «En Cataluña ha continuado hoy el victorioso avance de nuestras tropas [...] habiéndose ocupado los pueblos de Calella, Pineda y Malgrat. En ese último se han cogido 1.500 prisioneros ocupando abundante material de guerra [...] Salamanca, 31 de Enero de 1939. III Año Triunfal. El General Jefe de Estado Mayor. Francisco Martín Moreno».
La guerra, però, no acabaria fins al mes de març. Tres anys de conflicte deixen un país exhaust i dessagnat, econòmicament agònic i socialment dividit. Com tots els pobles de Catalunya, Malgrat aportà soldats al front —cada cop de lleves més joves— i pagà el seu preu amb vides humanes. En un recompte aproximatiu i per tant imprecís, s'han comptabilitzat un mínim de 20 soldats malgratencs morts—la majoriad'ells l'any 1938— i més d'una trentena de desapareguts o fets presoners, tots del bàndol republicà —però també n'hi hagué en el nacional—. Però sens dubte un dels aspectes més inhumans de la guerra són les baixes i les penúries causades a la rereguarda. Pel cap baix les morts provocades per la guerra a Malgrat es calculen en una quarantena (0,9% de la població), sense comptabilitzar les morts provocades per la carestia d'aliments, les deficiències sanitàries...
Immediatament després de l'entrada de les tropes franquistes es procedirà a fer desaparèixer qualsevol empremta delsconsistorisrepublicans. Es retornen als seus antics propietaris les terres, cases i fàbriques expropiades i col·lectivitzades en el període republicà, esderoga la llei desecularització dels cementiris, s'imposa la recuperació dels símbols religiosos en el si de la societat, es canvien els noms d'alguns carrers, es retira de la circulació la moneda i els valors emesos peisgoverns republicans. Aquesta darrera mesura perjudicà enormement la població —l'única moneda que tenien era la republicana—, que van veure com empitjoraven a marxes forçades les condicions de vida. Més encara quan l'Ajuntament deixà de proporcionar aliments —obtinguts dels italians— i va donar pas al lliure comerç. Aquesta situació de precarietat total es va haver de rectificar immediatament quan la manca de determinats productes arribà a ser absoluta —tot i que la repatriació dels refugiats, fonamentalment bascos, que durant la guerra s'havien establert a Malgrat, alleugeriren la pressió— i poques famílies van poder recórrer al comerç. Així doncs, la situació —almenys pel que fa a les subsistències— no ha variat gaire respecte als anys de guerra: hi ha racionament, es dicten mesures per evitar l'estraperlo i el contraban d'aliments, es denuncien robatoris de queviures...
Una de les tasques més importants que es van abordar d'immediat va ser la de mantenir sota control la població i garantir-ne la fidelitat. La depuració començà pels funcionaris municipals —molt especialment els mestres— desafectes al règim, i van ser restituïts en el seu lloc aquells que havien estat apartats del seu càrrec durant l'època republicana. El paper de la Falange Española y Tradicionalista —que participa en el govern municipal— va resultar clau per recollir tota la documentació dels partits polítics i sindicats «para que no desaparezcan» i així conèixer-ne els integrants i les activitats.
No és menys cert que un cop van entrar les tropes nacionals a Malgrat van trobar el suport i la col·laboració d'un determinat sector de la població —propietaris, industrials, burgesia mitjana...— per als quals l'etapa republicana havia estat negativa i que van veure en la nova situació la possibilitat de mantenir o recuperar el seu estatus econòmic i polític. D'altra banda, la majoria de la població probablement no estava d'acord amb el que significava el franquisme, però els anys de guerra havien estat durs i una oposició oberta ningú no estava disposat a mantenir-la. Per tant, no és d'estranyar que les tropes franquistes entressin a la vila enmig de vivas de la població i banderes nacionals onejant als balcons de les cases, ja que per a molts significava el retorn «[...] de aquellos tiempos dichosos de seguridad, orden, justicia social y paz verdadera...»
(Article de Jordi Bayarri a la revista Repòrter, número 79, abril de 1999, pàgina 20.)