Repòrter: Les sentències dels peixos morts i l'A-19
Dues sentències judicials acaben de deixar els ciutadans de l'Alt Maresme bocabadats. Els directius de l'empresa Fibracolor, de Tordera, s'han lliurat de la pena de presó i la multa que el fiscal de medi ambient els demanava per la mortaldat de peixos al riu, l'any 1992. I el Tribunal Suprem ha donat la raó a l'Estat i a la concessionària Acesa en el sentit que la prolongació de l'A-19 fins a Palafolls amb peatge s'ajusta a la llei. Les sentències tanquen dos assumptes polèmics que han marcat l'actualitat de la comarca durant els últims anys. Deixant de banda les consideracions que mereix la lentitud de la justícia, és evident que el ciutadà del carrer pot sentir una certa indefensió en el cas de Fibracolor. Que els peixos de la Tordera es van morir per un abocament tòxic és evident. Que la factoria Fibracolor efectuava abocaments contaminants, també s'ha demostrat. El problema és que les proves i mostres captades pels agents de la Guàrdia Civil no eren prou correctes. Per tant, els directius de l'empresa s'han lliurat de la condemna per un purformalisme legal. De fet, els mateixos responsables de Fibracolor havien reconegut que la seva fàbrica abocava al riu. Però han pogut evitar convertir-se en els segons Puignerós de l'Estat. No aniran a presó, i és de justícia explicar-ho, de la mateixa manera que en el seu moment es va difondre tot el procés iniciat pel fiscal Josep Joaquim Pérez de Gregorio. Pel que fa a la sentència de l'autopista, ha servit per tancar la batalla legal que el llavors president del Consell Comarcal, Ramon Camp (CiU), va iniciar per lluitar contra la privatització de l'A-19 entre Mataró i Palafolls. Ja es veia venir que aquest seria el resultat del procés judicial. El que no té gaire explicació és l'actitud de l'organisme comarcal durant els últims anys. El Consell ja s'havia desentès del recurs presentat a principis de la dècada. Si la sentència del Suprem mereixia o no un recurs d'empara davant del Constitucional (possibilitat defensada per ERC de Mataró), no ha estat objecte de cap debat. Encara que fos simbòlicament, potser calia no admetre la sentència amb aquesta resignació.
(Editorial de la revista Repòrter, número 78, març de 1999, pàgina 3.)