Repòrter, febrer de 1999 | Francesc Montero: «No podria viure sense el futbol»

Francesc Montero de Bran, nascut a Valladolid el 10 de setembre de 1943, ha hagut de dimitir com a entrenador del primer equip del Club de Futbol Calella per donar pas a Jorge Díaz, el nou tècnic. Montero duu el futbol a la sang, i els colors del Calella al cor. Ha estat jugador, entrenador i president de l'entitat. També ha ocupat la Regidoria d'Esports de l'Ajuntament. Amb la seva renúncia al càrrec, malgrat les reticències de la junta directiva, ha obert un parèntesi per descansar. La incògnita és quan durarà el descans.

-Teniu explicació del que succeeix al primer equip del CF Calella?
-Ens vam equivocar. He estat 6 anys amb els jugadors, perquè els entrenava des dels equips de base. Em coneixien massa i sabien els meus defectes. Jo creia, des del principi de temporada, que amb un altre entrenador hauria anat millor, però la directiva insistia que jo agafés l'equip després de l'ascens a Primera Regional. Crec que hi ha qualitat i bons jugadors, però aquest any no estant donant tot el que tenen a dins perquè em coneixen i saben que jo no seria tan rígid com ho seria un altre entrenador. Faltava motivació i una mica més d'entrega.

-Amb el canvi d'entrenador, la trajectòria es pot redreçar?
-He vist els últims partits i veig que hi ha més entrega. Han lluitat al màxim, però la manca d'experiència i la mala sort han influït en els resultats. El problema del nou entrenador és que no coneix els jugadors com jo els puc conèixer. Jo em vaig oferir a la junta directiva per explicar al nou tècnic les virtuts i defectes dels jugadors. No ha estat així. I no sé per què.

-Coneixeu els jugadors des de fa 6 anys?
-Fa 6 o 7 anys el senyor Mateu Aspas em va demanar que agafés l'amateur. L'any següent vaig entrenar els cadets de primer any. Vam quedar campions i vam pujar de categoria. L'any següent també vam quedar campions, però la promoció amb l'Europa desgraciadament va ser un robatori. L'any següent vaig estar de president de l'entitat, i el següent vaig entrenar el juvenil, amb els mateixos nanos, i vam quedar campions. La temporada passada vaig agafar el primer equip, també amb els mateixos nanos.

-Per tant, els coneixeu perfectament.
-Sí. Perquè anàvem pujant amb els mateixos: Paredes, Maxi, Campolier, Juli, Soler, Cárdenas, Francesc, Xevi Pérez, Marín, Barón... Això crea un vici entre l'entrenador i els jugadors. Jo sóc de Calella i conec els pares, amb els quals tinc amistat. A vegades, els entrenadors han de prendre decisions que no són agradables per al jugador ni per al pare. Lògicament, si jo sóc d'aquí tampoc no m'agrada tenir problemes perquè hi visc i hi tinc les amistats. Si fos de fora seria molt diferent. A més, un entrenador no pot aguantar més de 4 anys amb els mateixos jugadors.

-Quin ha estat el motiu de la dimissió? La vostra salut o els mals resultats?
-No. Quan va acabar la passada temporada, que vam quedar campions, era el moment del relleu. Potser vam fallar. Jo vaig anar a la junta i al president [Ginés Cabrera] i els vaig dir que no volia continuar perquè la meva tasca s'havia acabat, perquè aquests jugadors necessitaven una persona amb caràcter i disciplina, perquè amb mi tenien massa confiança. El president i la junta tenien molta fe en mi. Em van pregar que continués i continués. Al final, vaig acceptar, però conscient que ens estàvem equivocant.

-I els resultats no eren gens bons.
-Al principi els resultats eren acceptables. Després vam patir una baixada. Sempre hem estat en una posició per conservar la categoria. Però arriba un moment que veus que el jugador ha de donar més, i tu no el pots obligar. I com que la junta no prenia cap decisió, els vaig donar un marge de 15 dies perquè trobessin un altre entrenador. Per tant, quan vaig plegar ja els havia advertit amb dues setmanes d'antelació.

-Vau patir un ensurt en un partit?
-Sí. Jo visc massa intensament els partits. Pateixo molt. Al camp del Fontetes vaig tenir un problema de nervis, i llavors vaig decidir que el millor per a l'equip i per a mi era plegar.

-Què és el futbol per a vós?
-És part de la meva vida. Quan jugava em passava igual. Visc el partit molt intensament, hi sóc a dins. No sento ningú, no veig nmgú al voltant. Observo i miro. Sóc una altra persona. Jo, sense el futbol, crec que no podria viure. Ara que he plegat, continuo anant a veure els partits. L'any passatcada partiteracom unafinal. I això crema molt.

-Però també dóna satisfaccions, oi?
-Home, és clar que dóna satisfaccions perquè veus que el treball de tota la temporada té profit. Jo he tingut la sort de quedar campió amb molts equips. A més, he fet moltes amistats a través del futbol. Aquestes amistats són per tota la vida, i això afalaga.

(Article de Saül Gordillo a la revista Repòrter, número 77, febrer de 1999, pàgina 27.)