Repòrter, febrer de 1999 | Es publica l'epistolari entre Fabra i Coromines
La correspondència inèdita entre les dues figures més cabdals de la lingüística catalana, Pompeu Fabra (1868-1948) i Joan Coromines (1905-1997), apareixerà aquest mes de febrer en un llibre deis pinedencs Joan Ferrer, Josep Ferrer i Joan Pujadas, editat per Curial Edicions Catalanes. Coincidint amb els cinquanta anys de la mort del normalitzador de la llengua catalana, la Fundació Pere Coromines inicia la seva activitat editorial. Creada fa dos anys, després deia mort de Joan Coromines, a Pineda de Mar, aquesta fundació —que és previst que tingui la seva seu a Sant Pol de Mar—treu a la llum un volum interessantíssim per als estudiosos de la llengua, titulat Pompeu Fabra i Joan Coromines. La correspondència dels anys de l'exili. El llibre, però, també recull un estudi de Fabra sobre l'ús del guionet en català i les seves esmenes al Diccionari general.
A part dels membres de REPÒRTER Joan Pujadas i Marquès i Josep Ferrer i Costa, i del col·laborador de la revista Joan Ferrer i Costa —que va ser secretari i col·laborador de l'eminent filòleg Joan Coromines—, en aquest llibre també intervé un altre altmaresmenc. Es tracta de l'artista Perejaume, de Sant Pol de Mar, que ha il·lustrat la coberta del llibre amb una obra seva titulada Entintar els pics. Escriure amb el Pirineu. Perejaume ja va il·lustrar la portada del llibre Àlbum Joan Coromines, editat per l'Ajuntament de Pineda de Mar i Curial Edicions Catalanes el juny de 1997, sis mesos després de la mort del filòleg. L'artista santpolenc va reproduir, en aquell cas, una ampliació de l'orella de Coromines, extreta de la darrera fotografia feta al filòleg a Collsacreu.
El volum que aquest mes de febrer ja serà a les llibreries del país recull les cartes intercanviades entre Pompeu Fabra, «el seny ordenador de la llengua catalana», i Joan Coromines, «el filòleg amb un coneixement més profund i de més abast de la nostra llengua». Així es manifesta el president de l'Institut d'Estudis Catalans, Manuel Castellet, en el proemi del llibre. L'Institut d'Estudis Catalans ha entrat a formar part de la Fundació Pere Coromines, la creació de la qual era un dels desitjós expressats per Joan Coromines en el seu testament. El president de l'esmentada fundació i editor del llibre. Max Cahner, fa la presentació de Pompeu Fabra i Joan Coromines. Segons explica Canher, «Coromines devia a Fabra que acabés decidint-se per la lingüística i que, a partir del 1930, s'incorporés al seu equip de col·laboradors científics de l'Institut d'Estudis Catalans: a les Oficines Lexicogràfiques, a l'Oficina de Toponímia i Onomàstica, com a responsable del Butlletí de Dialectologia Catalana.»
Coromines es referia a Fabra com el Mestre. «Lacol·laboració entre Fabra i Coromines fou intensa durant aquests anys, fins al 1939, en què les condicions de l'exili els dugué a fixar la residència en indrets ben allunyats: el Conflent [Catalunya Nord] i la República Argentina», escriu Max Cahner. Precisament aquesta circumstància va propiciar bona part de la correspondència que recull el llibre. «A la revisió del Diccionari general de la llengua catalana i de la Gramàtica catalana, que ja feia anys que preparava Fabra, sempre amb la contribució i l'intercanvi de papers amb Coromines, s'hi afegia l'encàrrec que aquest havia rebut l'any 1938 de la Universitat Autònoma de Barcelona de preparar i publicar una miscel·lània dedicada a Pompeu Fabra amb motiu del seu setantè aniversari (Miscel·lània que, pel retard que sofrí a causa d'aquells fets dramàtics, no pogué publicar-se sinó el 1944 a Buenos Aires i com a homenatge als setanta-cinc anys del mestre). Després de la mort de Fabra, la família encarregà a Joan Coromines de supervisar l'edició pòstuma de la seva Gramàtica catalana, que veié la llum el 1956.»
Pompeu Fabra era amic des de l'època de joventut de Pere Coromines. Fabra, per tant, coneixia el seu fill Joan des de l'infantesa. La primera conversa filològica que va mantenir amb el Mestre va ser a la Rambla de Barcelona, segons indiquen els autors del llibre en el pròleg: «Quan ell era jovenet, un bon dia en què el Sr. Fabra el va cridar i li va demanar: "Coromines, quina hora és?" Joan Coromines explicava, divertit, que Fabra havia "decidit perdre el rellotge per poder justificara la seva dona els retards a l'hora de dinar". Va ser també per consell de Fabra que Pere Coromines va accedir a deixar que el seu fill fos lingüista, en lloc de notari, tal com sembla que a ell li hauria agradat.»
L'accés que els filòlegs Joan i Josep Ferrer i el periodista Joan Pujadas han tingut a l'arxiu de Joan Coromines ha permès recopilar «el conjunt de documents inèdits que Joan Coromines conservava del seu mestre Pompeu Fabra». En el pròleg, els autors del llibre indiquen que aquests materials «constitueixen un testimoni valuosíssim d'un fragment de la història de la cultura catalana del segle XX, que té com a protagonistes els dos lingüistes més importants de la història de la lingüística catalana».
El llibre presenta la relació entre Fabra i Coromines des de les òptiques biogràfica, bibliogràfica i científica. Les cartes que ambdós s'enviaven aporten molts detalls sobre el projecte de Fabra d'emigrar a Amèrica, les relacions amb els intel·lectuals catalans exiliats a França i les circumstàncies de la mort de Fabra. Pel que fa a Coromines, revelen l'estada com a professor a la universitat argentina de Cuyo i l'elaboració dels grans projectes d'investigació, que culminarien posteriorment en la redacció del seus grans diccionaris etimològics castellà i català. «A nivell bibliogràfic la correspondència permet resseguir la història de la Gramàtica catalana de Fabra, que Joan Coromines edità l'any 1956; els atzars de la publicació de la Miscel·lània Fabra, que Coromines edità a Buenos Aires l'any 1943 [1944], i les últimes pistes de la Catalan Grammar de Fabra, que cal considerar lamentablement perduda», escriuen elsautorsen el pròleg.
El llibre també evidencia els mètodes de treball dels dos lingüistes. «Ambdós eren ments profundament analítiques que a través d'un mètode de diàleg, gairebé socràtic, anaven avançant en la resolució dels problemes que l'estudi i la investigació els anaven presentant. Coromines, el deixeble, era consultat de manera gairebé sistemàtica per Fabra a l'hora d'anar preperant les correccions del Diccionari general de la llengua catalana. Cal dir també que bona part dels problemes havien estat presentats pel mateix Coromines, que estudià amb apassionament i lucidesa l'obra del Mestre Fabra.» Quant a la metodologia, els germans Ferrer i Costa i Joan Pujadas afirmen que «queda perfectament clar el recurs de Coromines a la llengua viva, en tots els seus parlars, el recurs a les fonts històriques i la comparació amb les altres llengües romàniques a fi de poder arribar a una certesa etimològica i ortogràfica. La lucidesa de Coromines en els seus raonaments i la seva erudició són absolutament aclaparadores. La correspondència mostra clarament, també, la saviesa dialogant de Fabra, que fou la clau de volta de l'èxit i l'acceptació de les seves propostes, tant des del punt de vista científic com social». A part Fabra i Coromines, la correspondència que ara veu la llum conté altres interlocutors: la carta de Fabra per recomanar l'aleshores jove doctorat Coromines a Jakob Jud, les cartes de Ferran Rahola (gendre de Fabra), en què comunica la mort del Mestre a Coromines, que en aquells moments ja era professora la Universitat de Xicago, i el conjunt de cartes que s'intercanviaren a fi de preparar l'edició de la Gramàtica pòstuma de Fabra. També hi apareix una carta que Fabra va enviar als seus cunyats Josep Pijoan i Teresa Mestre, interessant des de l'òptica biogràfica.
El primer volum que promou la Fundació Pere Coromines també inclou documents inèdits de Fabra, un estudi del Mestre sobre els mots composts, sintetitzats o no, amb guionet o sense, un conjunt de notes manuscrites amb llistes d'exemples i les seves esmenes al Diccionari general. Finalment, el llibre publica les esmenes de Joan Coromines a la Gramàtica pòstuma de Pompeu Fabra.
(Article de Saül Gordillo a la revista Repòrter, número 77, febrer de 1999, pàgines 12-13.)