Repòrter, febrer de 1999 | La relació epistolar entre Fabra i Coromines
L'any 1904 va aparèixer el que avui dia pot ser considerada una obra menor de Pompeu Fabra. Es tracta del Silabari català —escrit així, sense l geminada, ja que recordem que encara ens trobem en els prolegòmens de la codificació de la nostra llengua, que tindrà la seva plasmació en la promulgació de les Normes ortogràfiques de 1913—. Aquesta obra de Fabra va aparèixer poc després —de fet, són gairebé simultànies—, del Tractat de ortografia catalana, que tenia com a innovació l'ús de la llengua castellana com a punt de referència per fer més fàcil l'aprenentatge de l'ortografia catalana. El Silabari català responia, però, a unes altres necessitats i anava adreçat a un altre públic, ja que era un llibre pensat pera l'ensenyament primari —l'anomenat ensenyament de minyons—. La finalitat del Silabari català de Pompeu Fabra era fornir els mestres i els alumnes de primeres lletres d'un material útil que els servís per a l'ensenyament de la llengua catalana. L'aparició d'aquest Silabari català coincideix en el temps amb un esdeveniment familiar important a can Fabra: efectivament, aquell mateix any 1904 naixia la primera filla del seu matrimoni: Carola Fabra i Mestre. No dic que l'aparició d'aquest volum per ensenyar a llegir català als nens i nenes de Catalunya fos fruit d'aquesta situació familiar, únicament apunto la coincidència.
El català en l'ensenyament
El que sí sembla cert és que la publicació del Silabari català, escrit mentre P. Fabra es trobava a Bilbao fent classes de Química, durant el primer any de casat amb Dolors Mestre, s'inscriu dins una campanya més àmplia de reivindicació i de reacció contra la prohibició de l'ensenyament en català a l'escola primària. Pensem que, per exemple, poc abans, s'havia fundat l'Associació Protectora de l'Ensenyança Catalana. És precisament en aquest ambient de renovació pedagògica i de reivindicació lingüística on apareix la figura de Salvador Genís i Bech (la Jonquera, 1841-Pineda de Mar, 1919). A aquest primer volum de Pompeu Fabra adreçat als escolars catalans havia de seguir un altre volum que reforçava i complementava l'anterior. Ens referim a un anunciat Primer llibre de lectura. Així com el Silabari s'estructurava al voltant de la síl·laba, aquest Primer llibre de lectura havia de tenir com a base l'oració. Finalment, el projecte de Fabra al voltant de l'ensenyament primari de la llengua catalana s'havia de cloure amb uns Elements de gramàtica catalana per a les escoles. Malauradament aquests dos darrers volums projectats no es van arribar a publicar mai. La raó sembla fàcil d'explicar si tenim en compte que només nou anys després de la publicació del Silabari català, el 1913, l'lnstitut d'Estudis Catalans promulgava les esperades Normes ortogràfiques, que van ser sobretot obra de Pompeu Fabra i de la seva capacitat de consens.
Dic que va ser una llàstima, perquè, com molt bé reconeixerà Salvador Genís en la recensió que en féu en la revista pedagògica El Clamor del Magisterio, el Silabari català era pedagògicament innovador, no solament pel que fa als aspectes pròpiament lingüístics —com l'escrupolós respecte al sistema vocàlic català, diferent del castellà, fonamentat en els nostres vuit sons vocàlics—, sinó també en els metodològics. Efectivament, aquest Silabari català explorava totes les possibles combinacions consonàntiques amb els vuit sons vocàlics fonamentals del català.
És en aquest sentit que volums com el que el 1904 oferia Pompeu Fabra, que posteriorment es van fer populars, eren, aleshores, completament innovadors. Per això, és una llàstima que no elaborés la resta de volums promesos. De totes maneres, era més urgent la codificació normativa de la llengua i Pompeu Fabra ja no tindrà més temps per dedicar-se, malgrat els dots de bon pedagog demostrats en aquest volum i en tota la resta de la seva obra, a l'ensenyament elemental.
Genís i la pedagogia
Salvador Genís era el que podríem anomenar un pedagog-gramàtic. De fet, era mestredeformació. Aviat, però, s'interessà per aspectes metodològics i pedagògics al voltant de l'ensenyament d'una segona llengua que, a Catalunya, volia dir l'ensenyament del castellà. Genís s'adonà de la dificultat que tenien els infants catalans per a l'aprenentatge del castellà, ja que es prescindia completament del català, llengua perseguida i ignorada en l'ensenyament en general. Els efectes pedagògics d'aquest bandejament de la llengua catalana de l'escola eren especialment devastadors en l'ensenyament primari.
Salvador Genís, que com ja hem dit era mestre i exercí aquesta feina gairebé durant la tota la seva vida, devia comprovar en directe els efectes d'aquesta inadequació entre la llengua materna deis infants i la llengua vehicular, imposada.del'escola. De fet, aquesta fou una qüestió candent durant tot el segle XIX, a la qual, entre altres, intentaren donar resposta pedagogs com Salvador Genís. Precisament l'obra més coneguda de Genís, El auxiliar del maestro catalán en la enseñanza de la lengua castellana, de 1869, i que tingué fins a deu edicions fins a l'any 1925, era un mètode que volia donar solució a aquesta inadequació apuntada anteriorment entre la llengua materna deis alumnes —la catalana—, i la llengua imposada —la castellana—. El mètode de Salvador Genís partia de la llengua catalana com a llengua base i instrumental a partir de la qual l'alumne, per un mètode comparatiu amb la seva propia llengua, aprenia el castellà. Aquest manual de Genís tingué molt d'èxit, com demostra el nombre d'edicions que tingué i el fet que encara s'imprimís després de la seva mort. Aquest no fou l'únic llibre de Salvador Genís al voltant de l'ensenyament de la llengua. Efectivament, l'any 1910 publicà un llibre de lectures, Lectura bilingüe, que tingué continuació en Hores escolars. Segon llibre de lectura bilingüe per a les escoles de primera ensenyança de Catalunya, aparegut el 1915; en l'endemig encara publicà un popular Vocabulari català-castellà el 1910. Tots aquests volums continuaven la línia oberta per ell mateix. De fet, Salvador Genís és considerat el capdavanter d'una veritable escola o metodologia d'aprenentage de la llengua castellana partint de la llengua materna, això és, catalana, de l'alumne.
Per tant, no es d'estranyar que a Salvador Genís no I i passés per alt un llibret com el Silabari català publicat per Fabra. No solament perquè ja aleshores Fabra era un personatge de molta projecció dins el terreny de la llengua, sinó també perquè incidia en una de les especialitats de Genís: l'ensenyament de minyons.
El volum satisféu Genís i en va fer una recensió en una revista especialitzada de pedagogia. El Clamor del Magisterio, en els termes elogiosos que es pot comprovar en la transcripció que en fem (p. 8), respectant la grafia prefabriana usada aleshores. Això produí com a reacció la carta d'agraïment sincer tramesa per Pompeu Fabra, inèdita fins ara, que ens ha cedit molt amablement el nét de Salvador Genís, Joan Genís i Estany, i que reproduïm a continuació (p. 9) també respectant-ne l'ortografia.
De fet, tot i la diferència d'edat, recordem que Genís era gairebé trenta anys més gran que Fabra, Fabra ja devia conèixer amb anterioritat a aquesta relació epistolar esporàdica el pedagog Genís, ja que aquest havia col·laborat amb una certa assiduïtat en la premsa diària en els debats, molt habituals aleshores, al voltant de qüestions ortogràfiques, ja que era un dels temes candents del moment.
Salvador Genís, com ja hem dit, era un mestre a qui diverses qüestions pedagògiques plantejades amb seriositat i honestedat havia portat cap a la gramàtica. Tot i que la seva preparació lingüística no devia ser l'òptima, per la senzilla raó que a mitjan segle XIX això devia ser força difícil, Genís era un home d'una certa intuïció lingüística i sentit comú, fet que li va permetre fer aportacions importants en els diversos debats lingüístics que hi havia oberts llavors, en el moment que es discutia la codificació de la nostra llengua. Així, per exemple. Salvador Genís va ser el gramàtic que va descobrir el desdoblament dels pronoms febles li i l'hi en un article publicat en les pàgines del diari La Renaixensa, publicat a Barcelona, l'any 1873 i titulat «Sobre las veus hi y li».
Posteriorment, l'any 1906, participà també en el I Congrés Internacional de la Llengua Catalana, on Pompeu Fabra tingué un paper preponderant que el catapultà cap al prestigi lingüístic més absolut. De fet, no sabem gaires coses sobre Salvador Genís, i tampoc gaires sobre la seva relació amb Pompeu Fabra. Aquesta carta inèdita de Fabra i d'altres documents que segurament d'aquí a poc sortiran a la llum ajudaran a aclarir determinats aspectes sobre el codificador per antonomàsia de la llengua catalana, Pompeu Fabra, i un dels pedagogs més innovadors de mitjan segle xix, el pedagog pinedenc Salvador Genís i Bech.
(Article de Josep Ferrer i Costa a la revista Repòrter, número 77, febrer de 1999, pàgines 6-11.)