Repòrter, gener de 1999 | Els fruits de la coherència

Paco Frutos és el secretari general del Partit Comunista d'Espanya (PCE) en substitució de Julio Anguita. Nascut a Calella el 1939, la seva trajectòria està marcada per la coherència. De pagès a dirigent estatal del PCE, passant per les mobilitzacions sindicals de la SAFA de Blanes. Frutos concedeix una entrevista a REPÒRTER el dia de Sant Esteve i obre l'àlbum familiar als nostres lectors.

Paco, Francesc o Francisco. El nou secretari general del PCE és un lluitador calellenc que el 25 de gener farà 60 anys. De treballar la terra a la finca de can Mies de Calella ha passat a dirigir un dels partits amb més història d'Espanya. Frutos va recollir el passat 7 de desembre els 'fruits' de la seva trajectòria política. Una lluita per defensar els drets dels treballadors i les llibertats més elementals, fidel a la coherència i les conviccions personals. Els mitjans de comunicació de l'Estat l'han presentat com un «home dur», però ell assegura que «quan els cretins parlen d'un home dur, jo callo perquè no m'importa res del que diuen els cretins». «Estic molt tranquil. Jo sóc qui sóc, i ho continuaré sent. Aquells que diuen que sóc un home dur que sàpiguen que continuaré sent un home dur», afegeix aquest comunista incansable. Des del menjador de casa seva, al carrer Anselm Clavé de Calella, es veu el mar. Aquest escenari i la companyia de la família —té dues filles i una néta— expliquen que Paco Frutos agafi el pont aeri des de Madrid per visitar la població que l'ha vist néixer un cop al mes.

Li agrada anar a mar, a l'estiu, i passejar en bicicleta per Calella. Saluda els coneguts i fa petar la xerrada. Ara, però, quan l'aturen pel carrer, li comenten que l'han vist per la televisió. «Diuen que m'han vist per la tele, però potser no es recorden de què vaig dir», comenta irònicament. «Sembla com si sortir per televisió transformés les persones; ets més important.» El dia de Sant Esteve, mentre a la cuina ja està a punt l'escudella per a l'àpat festiu, el flamant nou secretari general del PCE —el substitut de Julio Anguita després d'una dècada— obre l'àlbum de fotos que la seva exdona, Anna Garcia, conserva curosament. Un Paco Frutos d'un any d'edat, amb calces curtes, és la primera imatge que desprèn l'àlbum. A mesura que va passant les pàgines plenes de fotos, el polític comunista mostra timidesa i sorgeix el vessant més vergonyós. Somriu en veure una foto on apareix amb barba, i recorda que quan es va presentar a les primeres eleccions generals pel PSUC li van demanar que se la tallés perquè li donava una imatge de massa dur i radical.

L'habitatge de Calella és acollidor, però auster. En aquesta casa hi ha estat Julio Anguita, amb la seva dona Juana. El líder cordobès d'Izquierda Unida (lU) i els policies que permanentment escorten el califa rojo s'allotjaven a l'Hotel Balmes, però feien vida a la casa de Frutos. Anguita deu haver pensat que la secretaria general del PCE ha quedat en bones mans. Com a mínim són mans de la seva confiança. A més, el relleu s'ha fet de la millor manera: per unanimitat i sense cap sector del partit que s'oposés a Frutos.

Les setmanes prèvies al XVè congrés del PCE, celebrat a Madrid els dies 5, 6 i 7 de desembre, va sortir a la llum que el dirigent de la federació andalusa, Felipe Alcaraz, pretenia accedir a la secretaria general. La suposada disputa interna entre Frutos i Alcaraz es va acabar resolent a favor del calellenc. De fet. Frutos ja duia la direcció del PCE des que va arribar a la secretaria del comitè federal, el 1995. Era la mà dreta d'Anguita al partit. Així el dirigent comunista podia prestar més atenció a lU, que és l'oferta electoral a través de la qual concorre el PCE.



Frutos va decidir instal·lar-se a Madrid el 1984, quan el predecessor de Julio Anguita al PCE, l'asturià Gerardo Iglesias, va cridar-lo perquè assumís tasques de direcció. El comunista calellenc va apostar per Madrid després d'una dura etapa a Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), del qual va ser secretari general. El seu mandat al PSUC va coincidir amb l'època de la ruptura (1981-82), quan van ser exclosos dels òrgans de direcció els membres del sector prosoviètic. Dirigent del sector lenninista. Frutos va ser nomenat secretari general després del V congrés. En el següent, el 1982, va rebutjar presentar-se a la secretaria general i va ser escollit Antoni Gutiérrez Díaz. Entre 1980 i 1984 , la primera legislatura democràtica, va ser diputat al Parlament. Als comicis següents (1982), el partit que havia capitalitzat la lluita antifranquista va patir una important davallada. Va perdre el 70% de vots dels comicis anteriors.

Paco Frutos se'n va a Madrid, on Gerardo Iglesias li encarrega la gestió del moviment obrer en el si del PCE i, posteriorment, la política econòmica. El calellenc era l'home ideal per a aquesta funció, ja que havia estat cofundador de la Comissió Obrera Nacional de Catalunya (CONC). Havia sigut el primer treballador que organitzava una mobilització a la fàbrica SAFA de Blanes. El seu esperit reivindicatiu va ser decisiu perquè es fes una vaga a la factoria en solidaritat amb els tres obrers morts a Granada el juliol de 1970, a causa delstretsque la policia va disparar durant una manifestació. La vaga de la SAFA li va suposar l'empresonament durant un mes i mig a Girona. Frutos va ser acomiadat de l'empresa on treballava (actualment és Nylstar), però el Tribunal d'Ordre Públic de Madrid el va absoldre. El règim franquista l'acusava d'«associació», una activitat que en aquell tram de la dictadura encara era il·lícita.

Precisament com a representant del sindicat Comissions Obreres, va formar part de l'Assemblea de Catalunya. El 7 de novembre de 1971, Frutos era a l'església de Sant Agustí de Barcelona, on es va constituir aquest òrgan unitari que lluitava contra la dictadura del general Franco.

Una de les anècdotes que explica l'exdona de Frutos a REPÒRTER se situa en aquesta època. Un dia al vespre, tornant d'una de les reunions de l'Assemblea de Catalunya, el vell Seat 500 que conduïa Frutos es va quedar sense benzina. Acompanyat de l'historiador i polític nacionalista Fèlix Cucurull (Arenys de Mar, 1919-1996), van rebre l'auxili de la Guàrdia Civil. Els agents van acompanyar ets dos membres de l'assemblea clandestina fins a la benzinera més propera. Sort que quan van tornar, per posar-hi el combustible, els guàrdies no van mirar-se gairebé el vehicle. Anava pleníssim de propaganda antifranquista, i Fèlix Cucurull no ho sabia pas. «Hagués tingut un atac. En Paco va patir molt per en Cucurull.»

La relació de Frutos amb els agents de l'autoritat franquista era llavors com la del gat i el ratolí. Una de les primeres activitats antifranquistes de Frutos va ser la redacció i difusió d'un pamflet reivindicatiu, El Full. Les autoritats tenien més o menys detectada aquesta pràctica. Un dia, quan els exemplars d'El Full ja estaven impresos, agents de paisà de la Guàrdia Civil van estacionar un vehicle davant de la casa de Frutos. S'hi van estar moltes hores, i l'Anna no va tenir cap més remei que cremar-los tots a la banyera de casa. Era rúnica manera d'evitar que els enxampessin. A Frutos i alscompanyscalellencs de propaganda: Dari Bosch, Josep Puig, Agustí Dausà, en Terri...



L'actual diputat d'IU per la circumscripció de Madrid, Francisco Frutos Gras, és fill d'una família pagesa. Tenien les terres de can Mies, finca que comprenia des del carrer Església fins a la via del tren, entre el rierany dels Frares i el carrer Àngel Guimerà. Va fer de pagès entre els 14 i els 25 anys. Després va ser obrer metal·lúrgic, auxiliar de laboratori, treballador del sector tèxtil i representant. Té tres germans, un dels quals viu a Suïssa. La seva mare va morir quan era molt petit, i va créixer amb els avis materns. «El noi de Calella» —així ha sortit reflectit a La Vanguardia— no recorda com va adquirir la vocació política. «No ho sé. Inicialment no és vocació política», explica. «Quan era molt jovenet, em vaig començar a interessar per les coses davant d'una Espanya molt tronada i repressora. Una Espanya tan carrinclona i una Calella en la qual com a jove no hi havia pràcticament cap possibilitat de dir el que volguessin. Quan parlaves en un bar de coses elementals que passaven al poble havies de fer-ho en veu baixa. Era una Espanya carrinclona que s'havia de canviar. No era digna de ser habitada per persones lliures. No crec que això fos una reacció política; era prepolítica, davant d'una cosa que no comprenia. Com era possible que jo, com a ser lliure, no pogués parlar lliurement sense insultar ningú i respectant la llibertat dels altres?»

Frutos es va adonar de les injustícies de l'època: «La gent treballava molt, cobrava poc i era maltractada.» El dirigent comunista recorda que quan treballava a la SAFA «per qualsevol error que cometés un treballador era suspès de sou i feina sense cap mena de correspondència. Si hi havia càstigs per als treballadors, com a mínim hi havia d'existir sindicats per defensar-los». La representació sindical va entrar a la fàbrica tèxtil de la mà del calellenc, que va començar a treballar a la SAFA pel febrer del 1966. Primer amb recollides de signatures i després amb mobilitzacions. Les primeres vagues que es van fer a la SAFA després de 40 anys. En aquest sentit, reconeix que la major satisfacció que ha tingut li van donar un parell de jubilats de la SAFA. «Un dia me'ls vaig trobar al tren, i em van dir: "Gràcies a Déu que vas fer tot allò, perquè ara tenim una jubilació que ens permet viure dignament". Aquesta és la satisfacció. Fruit de la lluita hem evitat que tinguin una jubilació miserable.»

La vocació política, per tant, li arriba sense adonar-se'n. «Jo no tenia consciència que estava fent política. Va ser un procés. Ho feia perquè em sortia de dins.» La militància en el clandestí PSUC —va entrar-hi el 1963— i els contactes amb sindicalistes de Comissions Obreres del cinturó de Barcelona van formar Frutos. Les lectures de propaganda que li arribava regularment des de França, a través del partit, i dels llibres escrits per intel·lectuals d'esquerres van acabar de polir el 'noi de Calella'. «Hi ha un pensament que no només és resultat de les teves conviccions, sinó de la coordinació d'un col·lectiu.»



El llarg camí fins al cim del comunisme estatal no ha estat pas una alegria permanent. «Jo puc haver patit, com qualsevol altre, determinats atacs i campanyes, però me'ls he empassat i metabolitzat.» Per arribar tan amunt —màxim dirigent del PCE, diputat al Congrés i membre de la presidència d'IU—, Frutos creu que s'han de tenir principis. «S'han de tenir principis i conviccions, i no marejar-te davant dels canvis i dels fracassos històrics que a vegades es produeixen per part d'ideologies que s'anomenen igual que les teves. S'ha de ser conscient que el temps històric no són quatre dies ni quatre anys. I, si estàs convençut del que fas, has d'intentar aplicar-ho al dia dia. I això vol dir ser coherent. No potsfer una cosa avui i demà una totalment diferent, com a vegades fa un tal Ribó. Un dia fa una crítica duríssima a Felipe González i l'endemà s'ofereix amb armes i bagatges. Això demostra no tenirconviccions i ser escassament democràtic. S'ha de respectar els ciutadans.»

Des del sofà, la seva néta segueix amb molta atenció les explicacions de l'avi durant l'entrevista. Sobre la taula del menjador. Frutos hi té un llibre del Nobel comunista José Saramago i el CD ¡No pasarán! Canciones de guerra contra el fascismo, amb veus de Quico Pi de la Serra i Carme Canela. Quan s'acosta a Calella, gaudeix del relax i la família. Però també lamenta l'«empobriment» que comporta el nacionalisme català. «Hi ha una tendència a empetitir-ho tot, des del punt devista cultural i polític, i a pensarque un és el centre de l'univers i a mirar-se massa el melic. Davant de tot això, crec que hi ha d'haver un arrelament a la pròpia cultura. La cultura catalana és riquíssima. Per tant, em dol que hi hagi gent mediocre que l'empobreixi. La cultura, apartir d'una realitat pròpia i d'una llengua, que és el català, ha detendira ser universal. Em fa la impressió que tot això es vol convertir en el centre de l'univers. I vinc aquí i veig quatre cosetes. En Jordi Pujol fot un discurs que sembla que es mengi el món, quan és un discurs petaner. D'aquests gossets petaners. I com que veig que en Ribó i en Maragall hi van al darrere em sembla que és empetitir-ho massa. La cultura que representa el reformador Pompeu Fabra o un Espriu o un Noi del Sucre. És una cultura que no ha de quedar tancada en un campanar de poble.»

I Calella, com la veu? «Calella? Convergència i Unió, Convergència i Unió i satèl·lits. De manera que només hi ha en Joan Juhé i l'Agustí Pozo, que es van presentar a les últimes eleccions per Iniciativa-Els Verds, però ara mantenen una postura molt crítica amb la formació. Fa la impressió que Calella s'ha quedat aturada en el temps. Qui dia passa any empeny i no ho moguis massa. Mentre ve turisme... M'agradaria que hi hagués més empenta, però les coses són com són.»

És el dia de Sant Esteve. Són dos quarts de tres i l'escudella ja és a punt. L'interlocutor ja està més pendent de la cuina —on li agrada passar-se bones estones— i s'acaba l'entrevista.

«Molt ferm en la defensa dels treballadors»

El regidor comunista de Blanes Maxi Antequera va viure molt de prop els primers passos que Paco Frutos va fer com a sindicalista a la factoria tèxtil SAFA. De fet, entre Frutos i Antequera es va coure la creació del sindicat CCOO a la comarca (la Selva i l'Alt Maresme). Antequera lamenta que a Frutos li hagin posat l'etiqueta d'home dur. «Si defensaries teves idees amb convicció i fermesa és ser un home dur, en Frutos ho és.» Antequera es va presentar per IC-EV, però ara pertany al grup mixt, ja que ha decidit entrar a Esquerra Unida i Alternativa (EUiA), el partit creat a Catalunya pel sector anguitista escindit d'Iniciativa. Maxi Antequera explica que Frutos és «un home molt senzill en el vestir i en el menjar, i molt sensible i humà en el tracte amb les persones». «Sempre ha viscut molt modestament a Madrid. Fins i tot ara viu en el mateix pis, tot i ser el secretari general del PCE.» EI regidor blanenc considera que el polític calellenc és «un home molt convençut de la classe a la qual pertany, ja que ha dedicat tota la seva vida a defensar els treballadors. Es molt ferm amb les seves idees, però també molt dialogant.»

(Article de Saül Gordillo a la revista Repòrter, número 76, gener de 1999, pàgines 8-11.)