Repòrter, desembre de 1998 | Un lluitador a l'Índia

Després d'haver rebut els premis Príncep d'Astúries de la Concòrdia i el d'Espanyol Universal ara només falta que li donin el Nobel de la Pau, per al qual ja va ser proposat el 1968.
—Les situacions a vegades ens porten a moments en què no som lliures de nosaltres mateixos.

—Us veieu immers en una forta dinàmica mediática?
—Sí, perquè sempre hi ha el que un sent interiorment i després el que senten els altres, els amics. I també s'ha de tenir present el que necessita la fundació. Llavors, com en totes les coses del món, hi ha un diàleg per descobrir què és més adient i bo. Jo, després de reflexionar, penso que val més no rebre el Nobel.

—Per què?
—A mi el que m'interessa és Espanya, Catalunya. La nostra fundació està molt estabilitzada aquí. Què guanyaria jo, suposant això del premi Nobel, que tampoc és tan fàcil perquè en el món hi ha milers de persones que poden aparèixer? Un viatge a Estocolm. Quants dies perdré? Trucades de telèfon. Entrevistes. Ràdios. Em sembla que em moriré abans d'acabar tot el cercle. Els amics, en canvi, tindrien una gran satisfacció. Podran dir "el nostre amic ha arribat a dalt de tot". És raonable, perquè els amics també han estat treballant. I quant representa econòmicament el Nobel vers la fundació? No vas molt lluny amb aquesta aportació. La fundació està treballant intensament a l'índia. Si tot el temps que jo hauria de passar a Estocolm, amb el fred que fa, el pogués aplicar aquí, a Espanya, pera la fundació, seria molt millor. Però com que hi ha moments en què quasi no som lliures de nosaltres mateixos, per tant, jo no puc assegurar que es faci o no. De moment, jo vaig donant una mica de calma i dic: «Ja és massa això d'anar voltant pel món parlant i parlant».

—Heu fet un gran esforç per engegar el projecte a l'índia. Potser ara contribuiu més a la causa concedint entrevistes que estant a primera línia de foc?
—No, perquè les dues coses van juntes. L'energia que agafes allà és la que després utilitzes quan ets aquí. La vida mateixa és la que ens fa parlar, però si jo només parlo tot acabarà en paraules. No espotseparar la vida real, l'entusiasma de fer les coses, la gent. Això no es pot deixar mai, perquè és el caliu constant. És com una flama que sempre és allà. I després dediques algun temps a posar-te en contacte amb tots els qui t'ajuden. Comunicar el missatge es pot fer durant una temporada. El missatge el duen els profetes. És l'últim de la història espiritual. Els profetes són els homes espirituals dins de la història.

—Quin és el vostre missatge?
—Quan diem «missatge» sembla una cosa molt grossa, però els nostres missatges són petits. No arriben a ser globals ni universals. Una mica ho són, però van units a fer coses. Si amb tot això que parles del missatge no pots fer aquestes coses que són ajudar, llavors el missatge no... Ja hi ha profetes superiors. Ara, a propòsit de l'any 2000, m'han convidat a diversos seminaris sobre el final del mil·lenni. Interveniren aquests seminaris és interessant.



—Però no deixeu de creure que no s'ha de perdre de vista la feina diària.
—Jo no crec que estigui fet per anar a seminaris, perquè hi ha gent que té més facilitat per escriure. Jo no en tinc. Quan escric, la ploma se'm queda a mig camí. I com que no faig manejar l'ordinador... Llavors em costa més. Jo el que penso ho haig de dir. Per mi és molt difícil pensar-me una conferència abans de fer-la.

—Us surt sobre la marxa?
—Mirant la gent. A veure què pots dir que pugui ser una mica útil i pràctic. Però hi ha gent que té facilitat d'escriure i els queda molt bé, perquè posen una idea darrere d'una altra. Jo vaig fent salts. D'una idea salto a una altra que potser no té connexió amb la precedent. 0 sigui, que amb el que jo dic tampoc es pot fer cap teoria.

—Mai us hauríeu imaginat haver arribat on sou ara. Veure-us en tots els mitjans de comunicació, rebent premis....
—Jo no he parat mai d'anar endavant. I amb molta sort, passés el que passés, sempre he pogut anar endavant. En aquells dies ningú pensava en premis. Sempre hem anat a la deriva, molt vulnerables. I que de sobte hàgim pogut arribar a fer la fundació, que és la força que ens dóna per fer el bé que volem estendre. Això ni m'ho havia pensat mai. Ha arribat com una pedregada del cel.

—Però heu hagut de lluitar. Per tant, deu estar justificat amb mèrits.
—Jo, francament, no hi veig cap mèrit. Són els amics els qui veuen el mèrit. Diuen: «Cara'm, el que estàs fent és important». Però a mi això no em diu res. Sí que m'adono que el bé que fem és molt gran. I com que ja ho hem calculat tot perquè tingui continuïtat —i sostenibilitat, que en diuen ara— ens dóna una alegria molt gran. Però mèrit o no mèrit, ni se m'acudeix.

—No té aturador el vostre projecte? Té les bases ben fermes?
—Sí, sí.

—Quina relació hi ha entre la Fundació Vicenç Ferrer i el Rural Development Trust (RDT)?
—La fundació assegura que almenys durant 100 anys aquest treball continuarà, perquè la infraestructura humana ja la tenim feta. El meu fill s'hi ha afegit ara. I com que ell és un fill de l'índia —parla la llengua del país i està acostumat a viure amb aquella gent; ell és molt sociable— la continuïtat està assegurada per una selecció de treballadors. Tenim tota la regió dividida en àrees de treball, amb 50 o 50 pobles a cada una, i un líder al capdavant. Tots els líders o directors es reuneixen amb la gent. Hi ha una vida de diàleg molt forta perquè, com que tots estem en el camp treballant, quan es discuteixen les coses parlem de realitats. I s'agafen les millors idees. 0 sigui, que tenim un planter d'intel·ligències que treballen a cada moment. I nosaltres, en certa manera jo, donem una espècie de continuïtat espiritual.

—En quin punt del procés està el vostre projecte?
—És com un vaixell que s'ha llançat al mar. Primer hem estat fent-lo i arreglant-lo, i ara el vaixell s'ha llançat. Vindran tempestes, eh, perquè no et creguis que sempre tot va fi.

—D'on poden arribar les tempestes?
—Poden ser polítiques, socials...

—Per què?
—Perquè el treball que nosaltres fem té una amplitud bastant gran.

—No seria la primera vegada que patiríeu pressions? Ja us van intentar aturar els peus durant la dècada dels anys seixanta.
—Ara sembla que estem molt millor que abans. L'administració regional ens accepta molt i ens demana que els ajudem. I els podem ajudar perquè tenim equips preparats. Per exemple, per ecologia tenim equips molt preparats.



—Aneu per davant de l'administració del país?
—Sempre, sempre. Moltes de les coses que es fan ara són derivades d'iniciatives que els nostres companys han tingut.

—Diuen que sou un sant, un missioner, un heroi. Què en penseu d'aquests qualificatius?
—[Somriu] Aquests qualificatius només són l'afecte de la gent. Et volen expressar els seus sentiments amb una paraula. Et poden dir heroi o sant, però no hi trobo el significat d'aquestes paraules perquè jo no hi veig cap mèrit enlloc. Què he fet? Crec que hi ha gent que ha fet molt més. No té sentit el nivell d'aquests reconeixements o premis. La vida és una altra cosa. L'únic que queda i val és el bé, les accions concretes i bones. I no les he fet jo sol. Som equips molt gran i tota la gent hi posa quelcom.

—Us heu envoltat de gent del país o hi ha molts occidentals al vostre costat?
—Tots són indis. Hem tingut uns quants, mitja dotzena d'espanyols, que a vegades han vingut i hem fet que ensenyessin el castellà a alguns d'allà per mantenir la correspondència amb Espanya, però no poden fer res perquè no saben la llengua ni tampoc entenen l'índia. L'Índia no s'entén en dos o tres mesos, és un món completament diferent. Però, en canvi, hem tingut intervencions que ara es van preparantamb l'Hospital de Bellvitge, i tindrem especialistes molt bons que vindran per torns i així, durant tot l'any, els nostres hospitals tindran l'ajut d'especialistes molt bons, de tota mena.

—La principal font d'ajudes per a la vostra fundació prové d'Espanya?
—Sí, però els alemanys també ens ajuden. Tenim una relació de més de 20 anys. Alemanys, holandesos i francesos,  però l'ajuda de les organitzacions externes sempre és limitada, temporal. En canvi, la fundació t'assegura una ajuda continuada, i que tu facis els plans com tu els vols fer. 0 sigui que la fundació ens alIibera de tots els lligams i les limitacions dels altres. I així podem fer moltes coses que una organització alemanya no ens ajudaria.

—A Anantapur teniu un o dos milions d'habitants?
—Uns tres milions.

—I dos hospitals?
—N'hi ha més. Ara mateix n'hi ha quatre, i dos més que s'estan construint a part dels cinc centres per a minusvàlids. Volem fer una xarxa perquè els pobles tinguin accés i enviïn els nens, perquè si tens un edifici enorme a la capital i tothom hi ha d'anar és una mica inhumà.

—Els retalls de premsa diuen que 20 dispensaris donen cobertura sanitària a la població d'Anantapur i que 45.000 nens es beneficien de l'educació primària.
—Tenim 60.000 alumnes.

—I 16.000 dones que tenen accés a programes de capacitació. És cert que existeix un banc de les dones?
—Sí, i el banc dels minusvàlids. Tots tenen accés a crèdits. I, sobretot, viuen organitzats. Quan hi ha una organització de les dones llavors poden tenir el seu banc. Es fa l'educació, però abans els comitès de poble s'han de preocupar per si el mestre va a l'escola i ensenya els nanos. Viure organitzats és el primer.

—Com qualificaríeu el model d'organització que heu implantat allà?
—És una mica difícil. El que caracteritza el nostretreball ésel voluntarisme de l'organització. És una qüestió filosòfica o social, perquè tu has de saber qui ets tu. La naturalesa és molt àmplia perquè l'organització voluntària pot ser nòmada, de catàstrofes, d'una activitat —com Greenpeace— o com la nostra, que és integral. No deixa cap buit de treball. Ho fem tot. Medicina, ecologia...

—Són com un govern en essència? El govern del poble?
—El concepte que un Estat ho faci tot és la desgràcia més gran que et puguis imaginar. Nosaltres no som com un altre govern. És que l'Estat no ha de fer totes les coses.

—Precisament per això, com que l'Estat no ho fa...
—Nosaltres podem suplementar-lo. A més de la integralitat del projecte, també es caracteritza per la permanència. No es mou d'allà perquè el desenvolupament no s'acaba mai, especialment amb els pobres. Sempre n'hi ha, de pobres, per tant, la permanència del grup voluntari no s'acaba mai.

—La regió on esteu instal·lat encara és pobra, malgrat tota la dedicació?
—Sí, encara. Però ara hi ha una generació de pobres que pot llegir un diari. I això té un significat molt gran. És un canvi social molt fort. La pobresa sempre es va modificant. La més baixa és la pobresa de menjar i veure. La de viure sota un sostre. La ignorància, l'accés a la salut i a totes les llibertats petites. Per exemple, tenir diners per agafar l'autobús o enviar un fill a l'escola. Les llibertats grans, com anar a votar, lespotexercirtothoma l'índia. Però als pobres els hem de donar les llibertats petites.



—Llegint els articles de premsa sembla que tot en la vostra vida és molt literari. Diuen que un dia, durant la Guerra Civil espanyola al front de l'Ebre, vau veure una llum i vau dir que l'havíeu de seguir. Era Déu i va fer un tomb a la vostra vida.
—Un tomb no.

—Ja hi havia una arrel?
—Sempre. Jo dic que això és una imaginació perquè no vull atribuir coses rares. Jo intento ser molt pràctic. A mi el que m'interessen són els resultats.

La mala consciència dels rics

—Al Maresme hi ha molta gent que col·labora amb la vostra fundació?
—Sí. A tot Catalunya.

—Hi ha moltes persones amb nens apadrinats?
—Sí. N'hi ha una que em sembla que en té 20.

—Vau dir en una entrevista publicada en la contraportada de La Vanguardia que donar diners als pobres és consolar els rics...
—A la vida, si volem aconseguir alguna cosa, hem de procurar deixar els aspectes negatius. Si una persona ajuda, que no ho faci per sentit de culpabilitat. Que no tinguin res d'això. No es tracta de tenir mala consciència. Ara només es tracta d'ajudar. I no pensis que estàs ajudant perquè hi estàs obligat. Tu estàs fent una obra bona, això és el principal.

—Quan torneu de l'índia i passeu uns dies a Calella, com cada any, quin canvi observeu? Com ho viviu?
—No hi tinc cap inconvenient. Jo m'adapto ràpidament a totes les coses. El que m'interessa d'aquesta civilització és que progressi. A mi m'interessa. No m'hi poso en si el sistema no funciona i ens portarà a catàstrofes molt grans. A mi, de moment, això no em serveix. El que serveix és una cosa positiva. Allà hi ha una part de la humanitat a la qual hem d'ajudar. Doncs fem-ho.

—Anantapur, on esteu instal·lat, significa la ciutat de l'infinit?
—Sí. [somriu] M'agraden aquests noms.

—És cert que quan vau arribar allà us vau trobar un rètol que deia «necessita un miracle»?
—Espera un miracle. Sembla mentida, i en aquells moments no teníem res.

La trajectòria del pare Ferrer

Vicenç Ferrer va rebrre, el 23 d'octubre, el Premi Príncep d'Astiiries a la Concòrdia 1998, juntament amb tres lluitadors més contra la pobresa, el bisbe missioner Nicolás Castellanos, el metge Joaquín Sanz Gadea i el creador del Banc dels Pobres, Muhanuul Yinius. Nascut a Barcelona el 1920, Vicenç Ferrer va entrar a la Companyia de Jesús el 1944 i va marxar a rindi a el 1952. El govern indi el va exjjulsar el 1968, però les manifestacions populars van obligar a readmetre'l al país. Però el van enviar a la regió d'Anantapur, a l'estat d'Andhra Pradesh, que és un dels més pobres. Va ser expulsat dels jesuïtes després de casar-se, el 1970, amb la periodista anglesa Ann Perry, que llavors tenia 22 anys d'edat. Ella havia arribat per carretera a l'Índia, amb 16 anys i acompanyada del seu germà. En acabar els estudis de periodisme es va afegir a la causa de Ferrer. Ara tenen tres fills: Tara, de 28 anys, terapeuta lingüística per a deficients mentals; Moncho, de 27, estudiant de relacions internacionals; i Yamuna, de 24, que vol dissenyar moda.

A Calella, Ferrer hi té part de la seva família. Els seus pares —que van arribar a Calella el 1934— van marxar de Gandia amb l'única intenció de trobar terres millors i tirar endavant els quatre fills. Vicenç Ferrer va créixer a Barcelona , on els pares havien muntat una botiga de queviures abans d'arribar a Calella. El nen Vicenç Ferrer va ser solista en el cor de la catedral de Barcelona. La guerra el va enviar al front republicà i a un camp de concentració, a Betanzos. Va sortir amb 19 anys, i sense haver disparat cap tret. «Mai van prémer el gallet. No volia matar ningú.» I va ser per aquella època quan li va arribar la inspiració. «Una nit, en el front, assegut als marges de l'Ebre, em va ocórrer una cosa estranya. Estava allà pensant quan de sobte vaig veure com una gran foscor i, al fons, una llum petita. Em va semblar que havia de situar-me, prendre postura. Per un costat hi havia la nit, per l'altre, la llum. De quin costat volia estar jo? I jo sabia que havia d'anar cap a la llum, encara que fos petita, encara que suposés un esforç molt gran de voluntat. La llum, per suposat, era Déu», explica Vicenç Ferrer en un reportatge que el suplement dominical d'El País li va dedicar el 28 de juliol de 1996, amb foto a portada.

La seva fama mediàtica, però, no és recent. El seu ajut als intocables de l'Índia —100 dels 900 milions d'habitants del país— va provocar l'expulsió del país, el 1968. Una campanya popular de recollida de firmes i protestes va conduir a la seva designació com a candidat al premi Nobel de la Pau. I la revista nord-americana Life li va dedicar un reportatge amb el títol d'«un sant desconegut a l'Índia».

(Article de Saül Gordillo a la revista Repòrter, número 75, desembre de 1998, pàgines 6-9.)