Repòrter: Atropellats pel tren
Mentre a Barcelona i Mataró se celebra el 150è aniversari del primer tren de la península Ibèrica, a l'AIt Maresme es produeixen accidents mortals. Dues persones d'avançada edat han perdut la vida mentre creuaven la via del tren en només cinc dies de diferència, a Santa Susanna i Calella. No es pot amagar que travessar la línia fèrria a nivell, prescindint dels passos subterranis per a vianants, és un acte d'irresponsabilitat. Però que hi hagi ciutadans que no facin servir els passos no justifica que aquests accidents hagin de passar a l'oblit. La companyia Renfe i el Ministeri de Foment han de tenir ben present que entre Calella i Malgrat la via del tren és una barrera perillosa. El grau de perill s'incrementa en aquestes poblacions perquè l'accés a la façana literal és més multitudinari. En primer lloc, les platges són més atractives que al Baix Maresme, per exemple. I, en segon lloc, l'activitat turística converteix el litoral en el principal reclam per als visitants. Si l'administració i la companyia pública són sensibles a aquesta realitat, cal esperar que actuïn en conseqüència. Com ho poden fer? Doncs invertint més diners en la cura i manteniment de la línia. No només han de protegir millor la via —impermeabilitzant-la en la mesura que l'impacte visual sigui assumible—, sinó que han de fer una aposta decidida per aconseguir superar l'efecte de barrera. Un primer pas podria ser fer més passos subterran is per a vianants i més accessos per a vehicles allà on sigui necessari. Aquí, però, no s'acaba tota la història. Un sector important de la ciutadania aitmaresmenca manté que el projecte per soterrar i/o traslladar la via del tren ha de tirar endavant. Aquests ciutadans —amb el suport d'hotelers i polítics governants— es mereixen que les seves idees siguin estudiades. Els veïns que no ho veuen clar també han de ser escoltats. És pertot plegat que, aprofitant el 150è aniversari es podria engegar un debat ciutadà per posar tots els arguments sobre la taula i aprofundir-hi de debò. Potser seria la millor manera que l'administració estatal es prengués seriosament les nostres reivindicacions. Siguin quines siguin.
(Editorial de la revista Repòrter, número 73, octubre de 1998, pàgina 3.)