Repòrter, juny-juliol de 1998 | Cahner: «Volem editar el patrimoni de Coromines»

Després d'un any llarg d'intenses gestions i de reunions familiars, la Fundació Pere Coromines d'Estudis Filosòfics, Històrics, Literaris i d'Investigació Lingüística sembla que ha pogut resoldre els principals entrebancs que li barraven el camí. El dia 7 d'abril de 1997, poc després de la mort de Joan Coromines, es va constituir aquesta entitat, a la qual el filòleg va deixar tot el seu llegat patrimonial i d'estudi. Inicialment la seu es va fixar a Pineda de Mar, al domicili de Coromines, mentre no s'enllestia tota la paperassa burocràtica i jurídica de la casa de Sant Pol. Segons afirma en aquesta entrevista Max Cahner, editor i col·laborador de Joan Coromines i president de la Fundació, s'han superat els problemes més importants i ja es treballa en el projecte de rehabilitació i condicionament de la seu de la Fundació a Sant Pol de Mar.

—Per què ha estat tan dificultós constituir definitivament la Fundació?
—Certament ha estat un procés molt llarg. La Fundació es crea a través del testament de Joan Coromines que la fa hereva universal dels seus béns. Quan es va obrir el seu testament van començar a sorgir els problemes habituals, ja que hi havia propietats que no estaven escripturades de la forma idònia perquè es poguessin transmetre de seguida. A més, hi havia l'herència del pare de Joan Coromines, que estava repartida entre tots els germans, i, encara que hi havia un acord verbal de deixar aquesta part d'herència a la Fundació, calia resoldre-ho a nivell burocràtic. Hi havia béns que eren en copropietat amb la seva esposa, com la casa de Pineda de la qual no s'havia fet ni tan sols la declaració d'obra nova, i com que, a més, la esposa va morir també sense fer testament, encara ho dificultava més. D'altra banda, hi havia germans de Coromines que havien mort i d'altres van morir al cap de poc temps, uns sense testament, uns amb fills, altres sense fills. Una part de la família vivia a França... Tot això va provocar una gran complicació, més que jurídica, simplement de tràmit, per poder posar d'acord tots els hereus. A més, hi havia poders fets a l'estranger que no s'adequaven a les lleis catalanes corresponents. Ha estat un procés que la família hauria volgut enllestir amb més rapidesa però el més important és que finalment ja s'ha pogut aconseguir.

—La seu de la Fundació ha quedat fixada a Sant Pol de Mar?
—Efectivament, s'ha establert en la casa d'estiueig que la família tenia a Sant Pol. És una casa del segle passat, que poc després de la Guerra Civil havia estat seu de l'Ajuntament. És situada en un lloc magnífic, a primera línia de mar, i si mai se soterra la via del tren serà una finca preciosa. De totes maneres aquesta casa va estar molts anys tancada i requereix unes obres de consolidació i sobretot adequar-la a les necessitats reals de la Fundació.

—En quin moment del procés s'està actualment?
—Ja hem pogut inscriure tots els béns de la Fundació. La Diputació de Barcelona i l'Ajuntament de Sant Pol han assumit, amb una generositat que és d'agrair, l'adequació de la casa a les funcions que requereix un centre cultural públic i de biblioteca, perquè en aquesta casa s'hi conserva la biblioteca de filosofia de Pere Coromines. La consolidació i adequació de l'immoble estan en vies de solució, encara que haurà de passar com a mínim un any per poder-ho veure realitzat.

—El Patronat definitiu que ha de regir la Fundació ja és constituït?
—Inicialment en vam formar un d'urgència —no tenia sentit convidar institucions perquè en formessin part mentre no s'hagués resolt l'herència—, en la qual les dues germanes de Joan Coromines que l'han sobreviscut, Carme i Júlia, tenien un paper molt important, juntament amb Albert Manent, Joan Bastardas, de l'Institut d'Estudis Catalans, i jo mateix. Un cop les coses aclarides s'hi han afegit, com a càrrecs institucionals, el conseller de Cultura de la Generalitat i l'alcalde de Sant Pol.

—És previst incorporar altres entitats o institucions al Patronat?
—Més endavant tenim la intenció de convidar-hi algunes institucions acadèmiques que donin suport científic a les activitats que s'hi puguin fer.



—Heu pensat en alguna en concret?
—N'hi ha diverses, per exemple la Universitat de Girona, però no només aquesta universitat, també l'Institut d'Estudis Catalans, un membre del qual ja forma part del Patronat. Tot això són negociacions obertes amb la finalitat que es pugui arribar a consolidar la institució i que pugui ser un punt de referència a l'Alt Maresme.

—Es mantindrà algun lligam entre la Fundació i la població de Pineda, on Joan Coromines va viure tants anys?
—L'alcalde de Pineda, amb vista de les dificultats que hi havia per poder ubicar la Fundació a Sant Pol, ens va oferir la possibilitat de situar-la a Can Comas, al costat de l'Ajuntament, un edifici que es podria adequar molt bé a les funcions que necessitem. És evident que Joan Coromines està lligat a Pineda en una part molt important de la seva vida, la més productiva, diria jo, i, per tant, s'agraeix l'oferiment que em va fer Salvador Llorens, però ara per ara em sembla massa aviat per poder donar una resposta. De totes maneres el que no podem fer és dir que no interessa, simplement cal veure quin és el desenvolupament de la Fundació, les necessitats objectives i les conveniències de tenir una base d'operacions més enllà de Sant Pol.

—De quina forma podria col·laborar la Universitat de Girona amb la Fundació?
—Bàsicament en el camp de la filosofia, perquè la Fundació no té com a objectiu treballar només per la filologia, tot i que pugui ser el camp més ampli. A Girona hi ha la càtedra Ferrater Mora, que té un cert renom, i Josep Maria Terricabras, el director d'aquesta càtedra, és una persona amb la qual estic segur que Joan Coromines s'hi hauria entès molt bé si l'hagués arribat a conèixer. A més, la Universitat necessita un lloc fora de la muralla de la ciutat i, d'altra banda, històricament l'Alt Maresme pertanyia al corregiment de Girona, i a nivell eclesiàstic encara en forma part. Els fa molta il·lusió poder disposar de la seu de la Fundació per fer-hi activitats, cursets d'estiu, trobades i simpòsiums. D'aquesta manera la Fundació Pere Coromines seria l'única institució que tindria fora del recinte universitari. De totes maneres, la Universitat de Girona no s'ha de quedar la Fundació, sinó que hi ha d'aportar un seguit d'activitats i també de publicacions, jornades, etc.

—Només és previst col·laborar amb la Universitat de Girona?
—No. La Universitat de Lleida, per exemple, entre els seus projectes té un especial interès sobre l'aranès, llengua sobre la qual Coromines va fer la seva tesi doctoral. Com que la Vall d'Aran no té una institució acadèmica i territorialment s'hi senten obligats, els agradaria disposar d'un lloc per fer-hi activitats, que podria ser a Sant Pol, o a Pineda, si convé.

—La Fundació disposa de prou capital per fer activitats de forma continuada?
—El fons econòmic que disposa la Fundació pot servir per mantenir la vida vegetativa de la Fundació, però no per fer activitats que suposin grans despeses, però comptem que la Diputació, a més de la seva col·laboració en les obres de consolidació de l'edifici, pugui subvencionar algunes activitats que s'hi organitzin.

—Quines són les primeres activitats que es faran des de la Fundació?
—Pretenem editar el patrimoni cultural que Joan Coromines ha deixat després de tants anys de treball, d'escriure textos, notes, cartes i conferències. Això és el que la Fundació ha d'intentar publicar i també ser dipositària de tot el seu material d'investigació per a futures tesis doctorals que puguin fer persones solvents. Inicialment és previst editar la correspondència inèdita que van mantenir a l'exili amb Pompeu Fabra i, posteriorment, l'epistolari amb Francesc de Borja Moll.

(Article de Joan Pujadas a la revista Repòrter, número 70, juny-juliol de 1998, pàgines 26 i 27.)