Repòrter, maig de 1998 | Campi qui pugui

La desembocadura del riu Tordera a Malgrat de Mar disposa d'una zona de 330.000 m2 de càmpings. Vuit establiments ocupen, amb caravanes i construccions de planta baixa, un sòl que antigament havia estat aiguamoll d'explotació agrícola. Durant la dècada dels seixanta, aquesta superfície del delta de la Tordera va rebre les primeres caravanes i tendes de campanya. Naixia el sector de càmpings de Malgrat, inspirat en un establi- ment que ja en aquella època funcionava amb força èxit al litoral de l'Alt Maresme, el Bon Repòs de Santa Susanna. Amb els anys, el sector dels càmpings ha anat creixent a Malgrat amb la permissivitat de les autoritats municipals. Durant el franquisme es van posar les bases. Amb la democràcia s'ha consolidat un sector que a l'agost acull entre 10.000 i 12.000 persones. La majoria dels campistes són famílies de l'àrea metropolitana de Barcelona que troben en la caravana i la tenda de campanya l'única manera de gaudir de la segona residència que no tots els barcelonins es poden permetre. Durant els caps de setmana i els mesos d'estiu fugen del cinturó metropolità en direcció a la costa, per gaudir de la platja. Travessen el Maresme i, just en el límit amb les terres gironines, s'instal·len al costat del riu Tordera. L'entorn no es caracteritza precisament per la seva esplèndida conservació. La Tordera és un riu molt castigat perla indústria, a tota la conca. De tots són conegudes les habituals notícies sobre contaminació ambiental.

Els últims metres del riu són el millor mirall per intuir quina salut té aquest entorn natural. Una canonada de la fàbrica Fibracolor, de Tordera, raja constantment un líquid entre vermellós i marrónos que taca la llera del riu i també els metres de costa més propers als càmpings de Malgrat. La canonada prové de la depuradora biològica de Fibracolor, una indústria tèxtil que ha hagut de patir durant els últims anys els forts atacs del fiscal per a delictes ecològics, Josep Joaquim Pérez de Gregorio, així com de les entitats mediambientals del Maresme i la Selva i de la premsa comarcal. Però els càmpings de Malgrat no han estat ara actualitat per cap abocament contaminant. No. Ha estat una agra polèmica política la que ha posat de relleu aquest sector turístic. La dimissió d'un regidor del govern de Blanes que va ampliar il·legalment el seu càmping de Malgrat. Havia instal·lat una sèrie de caravanes en sòl agrícola, no fent cas de la normativa urbanística. L'escàndol s'ha tancat amb la renúncia del regidor, Xavier Ruscalleda (Unió Democràtica), que curiosament era el responsable de Medi Ambient del veí Ajuntament de Blanes.

Un cert descontrol predomina a la zona. Per començar, la situació legal dels establiments és desigual. Uns —els més antics— tenen permísde l'administració estatal. I, pertant, disposen de les corresponents llicències d'activitats. D'uns altres —els més recents— encara no reuneixen tots els requisits legals. L'Ajuntament de Malgrat és plenament conscient que alguns càmpings funcionen sense la llicència d'activitats. La prestació de serveis mínims també és desigual. Tots estan connectatsal clavegueram. Cap d'ells subministra aigua del servei municipal, jaque tenen pous propis i s'encarreguen de potabilitzar-la. Alguns han resolt la manca d'enllumenat públic, però no tots. L'accés públic per a vehicles també és una assignatura pendent en algun cas. Així com les places d'estacionament.



Com és que el consistori ha permès aquest caos? Perquè el sector dels càmpings mai no ha estat una prioritat per al govern municipal, segons reconeix la mateixa alcaldessa, Conxita Campoy. «No hem gastat massa energies perquè teníem altres prioritats. Per exemple, urbanitzar el polígon industrial, acabar amb les deficiències als barris i, en aquest mandat, dignificar el nucli urbà.» A més, aquesta és una herència històrica. El Pla general d'ordenació urbana, aprovat el gener de 1990, diferencia dues zones de càmping. Una era l'existent ja abans de la democràcia. Les normes subsidiàries d'urbanisme de principis dels 80 ja contemplava els càmpings. La segona zona és la de «nova creació». I per a aquest grup —els establíments més recents— la normativa municipal es presenta més exigent. Per començar, els càmpings s'han de crear a través d'uns «plans especials» que han de garantir el compliment d'una sèrie de requisits. Dels 8 càmpings, només 3 tenen plans especials aprovats. Tot i això, Campoy destaca que hi ha empresaris que mostren un esperit de col·laboració amb l'Ajuntament. Aquesta actitud s'hauria de traduir en una millora global del sector i en una clarificació legal. El temps dirà. De moment, el conjunt d'establiments —amb els seus bars, botigues i supermercats inclosos— contribueixen amb prop de 20 milions de pessetes anuals a les arques municipals, en concepte d'impost de béns i immobles (IBI), impost d'activitats econòmiques (lAE) i taxa de recollida d'escombraries.

A més, generen un centenar de llocs de treball. Qui s'atreviria a entrar a mata-de-golla amb aquestes dades sobre la taula? L'alcaldessa de Malgrat no. Però això no vol dir que el govern municipal no intenti arreglar situacions històriques peculiars, L'expedient obert a Xavier Ruscalleda per l'ampliació del càmping Celmar en sòl agrícola s'emmarca en aquesta política.

Amb la mirada posada a Brussel·les

L'Ajuntament de Malgrat i el Ministeri de Medi Ambient estan treballant en un projecte per recuperar la façana marítima de Malgrat més propera a la desembocadura de la Tordera. Els recursos per executar l'obra haurien d'arribar de Brussel·les, a través dels ja coneguts fons per al desenvolupament regional (Feder) de la Unió Europea. De moment el consistori i l'Estat tenen idees. Intentaran reduir els forts impactes ambientals de la zona. I per fer-ho hauran de recórrer als principis del Pla general del 1990: «Subjectar els càmpings a unes directrius ecològiques de protecció del paisatge.» I també «recuperar el patrimoni natural donant-hi una accessibilitat franca pels camins de la Pomareda i el cap de Tordera». Què vol dir això últim? Doncs acabar amb l'aïllament. Resulta complicat arribar fins a la desembocadura perquè els accessos són autèntics obstacles. Per evitar-ho podrien prolongar el passeig marítim fins al riu, amb un traçat de 2,5 cpiilòmetres. Però amb un passeig més ecològic que el nou. Amb un altre tractament, en definitiva.

(Article de Saül Gordillo a la revista Repòrter, número 69, maig de 1998, pàgines 22 i 23.)