Repòrter, març de 1998 | «Pensava que em moria»
Rosa Mateu no oblidarà mai què va passar el 28 de maig de 1988. Han passat 10 anys de la rierada de Canet de Mar que la va arrossegar al llarg de mig quilòmetre. Es dirigia cap a l'església de la Misericòrdia, acompanyada de l'organista Carme Goday, que conduïa el seu cotxe, Havia de posar la veu a una cerimònia de casament, però una espectacular rierada ho va impedir.
En arribar a Canet, a través de la riera Sant Domènec, van observar que començava a ploure. Pujaven per la riera Buscarons, buscant la Misericòrdia. Un grup de canetencs van obligar-les a aturar la marxa del vehicle. «Sortiu del cotxe, sortiu!» La seva companya va sortir del cotxe i va arribar a la vorera, sense trepitjar la riera. Ella no ho va aconseguir. En obrir la porta, l'aigua va entrar al cotxe. Un home li va estendre la mà per ajudar-la. Però a tots dels se'ls va emportar la tromba d'aigua. L'home va ser arrossegat per un lateral i, al cap de pocs metres, va poder tornar a la vorera. Rosa Mateu, no. Ella anava pel mig de la riera. «Tenia la sensació que era una pel·lícula. No m'ho creia. Era com si ho estigués veient des de fora. Pensava: "No m'està passant a mi, això".»
Quan Rosa Mateu, que llavors tenia 20 anys, va arribara la riera Sant Domènec, la força de l'aigua es va incrementar encara més. Allà es va poder subjectar al parafangs d'un Land Rover de la Policia Local, conduït per Carles Montpeó. «Era a prop de la vorera, agafada al cotxe, però no hi arribava perquè l'aigua no em deixava. Recordo que un guàrdia civil em volia ajudar», explica una Rosa Mateu que ara es dedica professionalment al cant líric. «Van voler tirar el jeep cap a munt, però així m'haurien aixafat. Llavors la rierada em va fer passar per sota del cotxe. Pensava que em moria.» És la primera vegada que explica l'experiència a un periodista. Ha conservat els records en la intimitat des d'aquell 28 de maig de 1988. «És curiós perquè, per instint, cada cop que anava a obrir la boca per respirar resultava que tenia el cap fora de l'aigua. No sé com, però sortia de l'aigua quan no tenia aire.»
El seu recorregut per les rieres de Canet —primer la Buscarons i després la Sant Domènec— va arribar al punt tràgic. Allà on el risc es multiplica per mil: el pas sota l'N-ll. «En veure tota l'aigua petant a la paret del pont, vaig pensarque ja estava... Que m'esclafava. En lloc de petar contra la paret, l'aigua se'm va endur per sota de la carretera.» Un cop superat el patètic forat —on Celaya va rebre el cop mortal—, el següent record que conserva Mateu és ja en mar. Lluny de la costa, morta de fred, agafada a un gran plàstic d'hivernacle, i envoltada de cotxes surant, destrossats per la rierada.
Les cames i les mans cremades. El dolor de les ferides i les dues setmanes d'hospital són la part desagradable d'aquesta història. «M'ho vaig agafar bé. No va ser cap drama», afirma Mateu. Cada cop que les rierades generen víctimes, els records es fan immediats en la memòria de Rosa Mateu. «Quan vaig veure per la tele l'última notícia [la desaparició de Celaya] pensava que és molt fort. Haurien de tapar la riera de Canet d'una vegada. És un carrer molt cèntric, on els bars munten les seves terrasses a l'estiu. Jo estic més acostumada a la riera de Cabrils, que la tinc al costat de casa i és de sorra. I la riera d'en Cintet, que abans feia moltes destrosses, ja l'han tapada. I ho trobo molt bé», comenta des del menjador de la casa dels seus pares, al carrer Lluís Jover de Vilassar de Mar.
Un acte heroic
Qui tampoc no oblidarà mai aquella tarda de fa 10 anys és Carles Montpeó, l'agent 110 de Canet de Mar. Conduïa el jeep de la Policia a la riera Sant Domènec per avisar —amb la megafonia— del risc d'aiguats. Aconsellava els conductors que retiressin els vehicles estacionats, quan va veure baixar una rierada sorprenent. L'aigua desplaçava un contenidor d'obres, que baixava riera avall. El contenidor va col·lidir lleugerament amb el cotxe patrulla. A continuació va veure com baixava Rosa Mateu i, per intentar salvar-la, va fer marxa enrere perquè la jove s'hi agafés. Ho va aconseguir, però l'aigua se la va endur. A ell, també. El cotxe va perdre la tracció i la rierada el va estimbar en el pont sota l'N-ll. Carles Montpeó ja es veia mort. «En qijestió de segons vaig pensar que era molt trist morir aixafat per un dels contenidors que baixaven. Vaig pensar que, sabent nedar, era millor morir ofegat.» El jove policia va obrir la finestra del cotxe, que era plena de fang, i va abandonar-lo nedant. Al cap d'un parell de segons la rierada ja l'havia fet passar sota la carretera. Va agafar respiració i amb dos segons més, ja era a la platja. Es va agafar a un perico, abans d'arribar al mar. Havent perdut el cotxe ja es veia acomiadat. Però no només segueix sent policia, sinó que va rebre un homenatge de l'Ajuntament. Li van donar una placa per la seva valentia.
(Article de Saül Gordillo a la revista Repòrter, número 67, març de 1998, pàgina 9.)