Repòrter, desembre de 1997 | Francesc Grau, un mestre
Si una colla de joves calellencs ens hem dedicat a això del periodisme és gràcies a Francesc Grau i Viader, un home honest i ponderat que va dirigir les revistes La Tralla i El Nunci. Les seves correccions lingüístiques amb típex i bolígraf vermell sobre el full escrit a màquina i els seus consells van ser determinants. Amb ell vam començar a escriure, però també vam descobrir l'essència del periodisme local, el més proper a la gent i també als lectors.
Quan el periodista incipient es dirigia a en Paco Grau, aquest donava les pautes perquè la proposta d'article esdevingués article de veritat. Et deia amb qui podies parlar pertenir més informació i de quina manera podies enfocar l'escrit. En aquell despatx de Cultura, a l'antic Ajuntament de Calella, on també hi havia el regidor Rafael Carpinell, en Paco Godínez i la Pepita Artigas, es feia El Nunci. Just al costat del despatx d'alcaldia, que en aquella època ocupava Ramon Bagó i Agulló.
Aquesta és la imatge que conservo d'El Nunci, una revista municipal oberta a la població, però feta a tocar del senyor alcalde. Aquell equilibri entre la crítica i la fidelitat mal entesa. Cada cop més, aquesta és una imatge que se'm fa agradable i entranyable —potser per nostàlgia—, tot i els maldecaps que podíem tenir els joves que hi col·laboràvem.
Amb ei relleu a l'alcaldia, la revista va canviar la capçalera i la van batejar amb el nom d'El Nou Nunci. De dirigir-la en Paco Grau va passar a mans d'aquella gent que viu de l'administració, a base d'adular els polítics de torn: càrrecs de confiança, empreses de comunicació... Amb més mitjans, però menys ofici, sens dubte, la qüestió és que El Nou Nunci va durar ben poc. De revista municipal va passar a butlletí de l'equip de govern. De recollir la crítica amb moderació, va passar a rebutjar-la. I quan penses en El Nunci, recordes les bones estones que passàvem amb en Paco Grau. Sobretot les reunions que fèiem de nit en aquell despatx de l'Ajuntament calellenc. Adéu, mestre. I gràcies.
(Article de Saül Gordillo a la revista Repòrter, número 64, desembre de 1997, pàgina 9.)