Repòrter, febrer de 1997 | Joan Coromines i el Maresme
La relació de Joan Coromines amb el Maresme ve de lluny, ja que d'ençà que ell tenia nou anys que els Coromines estiuejaven a Sant Pol de Mar, on tenien i tenen un esplèndid casalot a primera línia de mar on acostumaven a passar-hi els mesos d'estiu entre banys i excursions, gaudint d'uns dies de repòs. Des d'aquí, Coromines es va familiaritzar amb l'entorn i acostumava a fer excursions per les rodalies i el Montnegre. Aquest sojorn estiuenc a Sant Pol es devia prolongar durant tota la infantesa i juventut de Coromines, ja que se n'ha conservat testimonis fotogràfics, i es perd al final de la Guerra Civil, quan Joan Coromines es veu obligat a exiliar-se amb la família.
El contacte amb la nostra comarca no es torna a restablir fins a l'any 1964 quan Joan Coromines es fa construir una torreta a Pineda, situada en el xamfrà que formen els carrers de Colom i de Roger de Llúria, no sabem ben bé amb quina finalitat: si d'estiuejar-hi o d'instal·lar-s'hi un cop jubilat de la càtedra de Xicago. Sigui com sigui, el fet és que quan torna definitivament al nostre país, l'any 1967, passa llargues temporades a Pineda, on devia trobar la tranquil·litat necessària per portar a terme la seva feina i on el consell de l'intel·lectual valencià Joan Fuster, que ell s'apreciava especialment, en el sentit que per treballar tranquil s'allunyés de Barcelona tant com pogués, el decidiren a instal·lar-s'hi definitivament amb la seva dona. D'aquesta manera. Pineda i el Maresme van esdevenir la seva residència habitual fins a la seva mort.
Des d'aquí acostumava a fer excursions pels voltants, s'arribava fins al salt de l'aigua que hi ha riera de Pineda amunt i dinava al restaurant Els Senglars. Hi ha fotografies dels anys setanta on es pot veu Coromines, acompanyats amb diversos veïns de Pineda, en una excursió a Horsavinyà: aquest era un altre lloc que li agradava especialment, i on passà alguns estius a la fonda L'Esplai, lluny de la xafogor costanera.
En els darrers temps tenia el costum d'anar a dinar a Collsacreu, en un restaurant que hi ha sobre Arenys de Mar, on li acompanyava el seu germà Albert, i, ja en els darrers temps, el seu secretari i col·laborador, Joan Ferrer i Costa. En definitiva, Joan Coromines esdevingué un maresmenc més, captivat per la tranquil·litat, cada vegada més difícil de trobar, de les poblacions, i per la bellesa extraordinària dels entorns.
(Article de Josep Ferrer i Costa a la revista Repòrter, número 55, febrer de 1997, pàgina 18.)