Repòrter, febrer de 1997 | L’excursionisme, la segona passió de Joan Coromines
Ningú no dubta que la filologia fia estat una passió constant en Joan Coromines. Ara bé, el que potser molta gent desconeix és que l'excursionisme tia estat la segona passió del filòleg i que aquest va saber congeniar-les perfectament posant aquesta darrera al servei de la primera. No hi ha dubte que la seva passió per la muntanya va néixer —en els anys vint— en un procés de recuperació de la identitat nacional i de sensibilització i estima de la pròpia terra —en el «fer país», vaja—, en el qual l'excursionisme va jugar un paper molt important en la societat d'aquell temps.
Hi ha constància que Joan Coromines, com a mínim des de l'any 1923, sortia cada setmana d'excursió, a caminar per diversos indrets de Catalunya. L'any 1930, poc després de la seva fundació, s'associarà al Centre Excursionista de Catalunya. Bé per necessitats científiques, bé en les poques estones de lleure que es permetia, d'ençà d'aleshores, mai més no abandonarà aquesta pràctica esportiva: així, quan tenia setanta anys, per exemple, va fer el Montardo d'Aran, de 4.000 m.
De fet, l'entranyable fotografia que Joan Pujadas va fer de Joan Coromines amb motiu del seu norantè aniversari, on es veu el savi filòleg assegut en una cadira de boga, en el menjador de casa seva, calçant el model tradicional d'unes xiruques és prou exemplificativa d'aquesta seva segona vocació: els seus peus s'havien adaptat tant a aquesta calçat muntanyenc fins al punt de convertir-se en un calçat còmode al final de la seva vida. De fet, com ja hem dit més amunt, Coromines va posar el muntanyisme al servei de la filologia en fonamentar una part del seu mètode científic en el treball de camp, que implicava la recollida de dades in situ per mitjà de les enquestes lingüístiques, que ell mateix feia, i que el va obligar a recórrer a peu la totalitat dels Països Catalans a la recerca del mot, de la paraula viva. Podríem dir que sense la seva dèria pel muntanyisme avui els Països Catalans no tindrien a la seva disposició els volums de l'Onomasticon Cataloniae, encara en procés de publicació.
Aquesta segona passió l'acompanyà allà on es trobà: així, durant el seu exili a l'Argentina, organitzà i dirigí la primera ascensió al cerra Blanco Olonquimini, de 5.200 m, als Andes argentins. A aquesta fita s'hi afegiren d'altres 5.000, com el cim del Salto, el cerro de San Bernardo, etc. A Xicago, també trobà temps per compaginar la docència amb el muntanyisme, i formà part del Chicago Mountaineering Club.
Malgrat tot, com molt bé recordava temps enrere el seu secretari i col·laborador, Joan Ferrer i Costa, Joan Coromines preferia les muntanyes dels Països Catalans als cerros i lomas argentins i als turons i dunes de Xicago: «Jo volia tomar —deia Joan Coromines— al Canigó i a Sant Aniol.» Com diu l'adagi popular: «Roda el món i torna al born.»
(Article de Josep Ferrer i Costa a la revista Repòrter, número 55, febrer de 1997, pàgina 18.)