Repòrter, febrer de 1997 | La solitud del savi de Pineda
El filòleg Joan Coromines vivia sol al seu habitatge del carrer Colom, número 30, de Pineda de Mar. Només l'acompanyava temporalment la senyora Trini Centeno —que el va cuidar com si es tractés d'un familiar més— i Joan Ferrer i Costa, el seu secretan des de 1990 que a tothora va ser un col·laborador fidel i sacrificat.
Malgrat que la senyora Trini era només l'encarregada de fer-li el menjar i de tenir cura de la conservació de la casa, va acabar essent la persona de confiança i qui el va ajudar en els moments més difícils de la seva vida. «Vaig conèixer el senyor Coromines el mes d'agost de 1988», ens diu, «la senyora Consuelo, que cada dia li feia el menjar, havia anat de vacances i el filòleg va anar diverses vegades a dinar en un restaurant de Pineda de Mar, però com que sempre feia un horari de treball molt especial, a vegades hi anava a les 5 de la tarda i es trobava que ja havien tancat. Potser pel fet que visc molt a prop de casa seva em van demanar si li podia fer el menjar durant aquest període i ho vaig acceptar de bon grat.»
Al cap de quinze dies va tornar de vacances la senyora Consuelo, però Joan Coromines ja s'havia adonat de la vàlua de la senyora Trini i va decidir proposar-li que continués fent-li el menjar perquè tant la manera cuinar com el tracte que rebia eren del seu grat. De seguida van arribar a un acord. «Joan Coromines era un bon gourmet, però no tenia massa problemes per fer-li el menú. Per esmorzar menjava sempre un tros de pernil dolç, un pomelo i un bol de llet. Per dinar alternava diversos plats. D'entrant un bon caldo vegetal o sopa de peix i, de segon, verdura —li agradaven els espinacs amb panses i pinyons—, i de carn, pollastre, bistec i també, un cop a la setmana, menjava peix amb suc. El diumenge li preparava sempre una paella d'arròs. Quan baixava l'escala de l'estudi per dinar solia dir complagut: "Oh, quina flaire!" Per sopar solia fer-li un plat de caldo o sopa de peix amb arròs o fideus, un tros de formatge i, per postres, un got de suc de taronja.»
Joan Coromines no tenia horari per als àpats i quan treballava en un article no baixava a dinar fins que l'havia enllestit. «A vegades treballava fins a les 6 o les 7 de la matinada. Hi havia dies que quan m'aixecava, mirava la finestra de l'estudi i encara tenia el llum encès. Per això l'endemà dormia fins a les 5 de la tarda. No tenia un horari determinat. De totes maneres els darrers temps va afluixar una mica el ritme de treball. Solia aixecar-se entre les 12 i la 1, esmorzava i es posava a treballar. A les 5 de la tarda el cridava per dinar, però no era mai puntual i a vegades no baixava fins a les 7. Em penso que ho feia per tenir una estona més de companyia... i no sopava fins a les 11 o les 12 de la nit.»
El dilluns era el dia de festa de la senyora Trini i el filòleg aprofitava per fer una petita sortida i anar a dinar amb el seu germà Albert a Collsacreu. Quan aquest va morir, el mes d'agost passat, el va reemplaçar Joan Ferrer que, havent dinat, després de deixar els seus fills a l'escola, s'encarregava de portar el filòleg a un restaurant de la comarca.
Els altres dies de la setmana Joan Coromines només estava per la seva feina i no volia saber res ni de visites ni del telèfon, malgrat que es tractés de la família. Fins i tot quan la seva germana Júlia el volia telefonar, primer preguntava a la senyora Trini a quina hora soparia, perquè sabia que era l'únic moment que hi podria parlar: «Amb les germanes només es trobaven dos cops l'any, el dia de Nadal, que anava a Barcelona, i per Cap d'Any, que els convidava a dinar en un restaurant de Pineda.»
Malgrat que la senyora Trini és conscient de la importància de la tasca feta per Joan Coromines considera que una persona no ha de renunciar a tot per fer la seva obra, per important que aquesta sigui: «Sempre em deia: "Vostè té cinc fills i ha de lluitar per ells. Els meus fills són la meva obra i per això he de treballar per millorar-la". Tenia aquesta idea i segurament aquest motiu el feia viure. Quan, a vegades, li deia que no treballés tant sempre em contestava: "Les persones han de tenir un ideal i lluitar per ell, encara que estiguin jubilades, perquè els qui no el tenen es moren abans d'hora"».
Malgrat que Joan Coromines era un home que sempre havia estat esquerp, la senyora Trini reconeix que hi va tenir una bona relació:« En guardo molt bons records. Sempre que tenia algun problema de caire familiar l'hi consultava i m'aconsellava molt amablement. Ens teníem molta confiança. Sempre deia que nosaltres érem la seva família.»
Joan Coromines va mantenir el ritme habitual de treball fins al 20 de novembre en què va caure i es va fer una fissura en el fèmur: «Des d'aleshores va disminuir la seva dedicació, parlava més, m'explicava anècdotes dels anys que va passar a l'exili i records del seu pare. El 26 de desembre va patir un nou infart i el metge que el va atendre ens va recomanar que era convenient que l'ingresséssim de nou a l'hospital. Ell no ho volia. Em va agafar la mà amb força i em va dir: "Trini, no em deixi!" Li vaig prometre que estaria sempre al seu costat i així ho vaig fer.»
El filòleg va mantenir l'obstinació per treballar fins i tot quan era ingressat a l'hospital de Calella, tal com reconeix la senyora Trini: «Malgrat el seu estat de salut crític, volia seguir corregint les proves de l'Onomasticon i sovint cridava el seu secretari i li deia: "Ferrer, hem de treballar!", per això va voler tornar de seguida a casa seva perquè volia seguir amb la seva tasca, però per causa de la malaltia menjava molt poc i es va adonar que anava perdent les forces, només llavors em va confessar: "Trini, tinc els dies comptats!"»
(Article de Joan Pujadas a la revista Repòrter, número 55, febrer de 1997, pàgina 16.)