Repòrter, febrer de 1997 | La taula de treball de Joan Coromines

L'auster estudi de Joan Coromines ocupa una habitació doble del segon pis de casa seva. Les parets són plenes de prestatgeries farcides de llibres. L'estança, no gaire gran, queda petita. Dues taules i una calaixera ocupen la resta de l'espai buit. La il·luminació és escassa, tot i els finestrals, que sempre tenen els finestrons ajustats; només hi ha la llum que produeixen dues bombetes de 60 watts, una per taula, que pengen, solitàries, dels fils del corrent. Una d'aquestes taules és la de Joan Coromines, coberta literalment de llibres i de carpetes amb els originals del Diccionari etimològic i de l'Onomasticon Cataioniae, I presidida per la mítica màquina d'escriure Underwood que va comprar a l'Argentina i que l'ha acompanyat sempre al llarg del seu periple intel·lectual i vital. Amb aquesta màquina d'escriure, negra i majestuosa, Coromines ha escrit els milers de pàgines que conformen els seus diccionaris, el so del tecleig ha gronxat les seves orelles i ha acompanyat la seva recerca intel·lectual i filològica.

L'altra taula, parapetada darrera la calaixera, que fa de partió, era la que usava el seu secretari i col·laborador, Joan Ferrer. La calaixera, de referències mítiques i vida atzarosa, és la que, a l'inici de la Segona Guerra Mundial, essent ell a París exiliat, havia dipositat als magatzems de l'École Practique des Hautes Études, i que havia donat per perduda, amb tot el material valuós que ja havia recollit per a l'Onomasticon Cataioniae, fins que un cop acabada la guerra l'hi van retornar a Xicago. Aquest arxiu transatlàntic tan peculiar conté, en forma de milers de fitxes (cèdules, en boca de Coromines), el resultat d'una vida —i mai més ben dit— dedicada a la recerca i a la investigació filològica. Aquestes cèdules són el resultat de milers d'enquestes lingüístiques fetes al llarg dels Països Catalans, del despullament de milers de pàgines, en definitiva, un monument a la constància.

Ens preguntem quin són els llibres i diccionaris que formaven els seus estris de treball habitual en la seva feina. Una consulta a les piles de diccionahs que omplen les cadires que, com contraforts, es troben arrambades al seu escriptori i que, plenes de llibres, supleixen la tasca d'una tauleta, ens poden donar la resposta. Vegem-ho:

Per a l'elaboració de l'Onomasticon, en la redacció del qual era immers fins al moment de la seva mort, era de consulta obligada, a més de les cèdules de la calaixera, els nou volums del seu Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana, que tenia estibats, un damunt de l'altre, al costat del seu despatx. Són volums ja gastats per l'ús i la consulta constant, algun fins i tot amb les cobertes descolorides, amb punts marcats amb clips, amb anotacions fetes amb llapis al marge de les atapeïdes columnes impreses. De fet, la seva obra era un referent ineludible de la seva producció intel·lectual: no gaire lluny del lloc on seia, es troben, en una lleixa de la prestatgeria, els sis volums del seu Diccionario crítico etimológico castellano e hispánico; damunt la taula, posats drets, els tres volums manejables l'Entre dos llenguatges, que recullen els articles científics de Coromines en català, també els dos volums de color de xocolata dels Estudis de toponímia catalana, de la Barcino, i, potser el que ha estat un dels seus llibres més populars, els Lleures i converses d'un filòleg, al costat. Com no podia ser d'una altra manera, no gaire lluny, s'hi troben les obres dels seus predecessors a esbrossar el camí de la filologia i l'etimologia catalana, ens referim al Diccionari Aguiló i als deu volums vermells del Diccionari català-valencià-balear dels mallorquins mossèn Alcover i Francesc de Borja Moll; els volums enquadernats del Butlletí de Dialectologia Catalana, en què Joan Coromines va iniciar la seva col·laboració científica, sota les ordres de Mestre Fabra, i els Annuaris de l'Institut d'Estudis Catalans, publicats durant el primer quart d'aquest segle. De Pompeu Fabra, el seu mestre venerat, el Diccionari general de la llengua catalana, les gramàtiques i les Converses filològiques.

Al marge d'això, les prestatgeries soporten el pes de les obres lexicogràfiques més importants de la filogia romànica. Passejar els ulls pels lloms dels volums és recordar els noms sagrats de l'Olimp de la Filologia, entre els quals, sense cap mena de dubte, també s'hi troba Coromines. Així, per exemple, ressalten els volums del Romanisches etymologisches Wórterbüch (Diccionari etimològic romànic), del gran romanista Meyer-Lübke; el Dictionnaire étymologlque de la langue française, de O. Bloch i el Franzósisches etymologisches Wórterbüch (Diccionari etimològic de la llengua francesa), de Walter von Wartburg; el Dizionario etimológico sardo, de M. L. Wagner; els volums dels seus mestres M. Grammont i G. Millardet i l'Sprach-und Sachatlas Italiens und dar Südchweiz (Atles lingüístics i etnogràfic d'Itàlia i de la Suïssa meridional) de K. Jaberg i J. Jud.

A més a més, diccionaris de totes mides i gruixàries de totes les llengües romàniques i indoeuropees, atles lingüístics de les llengües i dialectes més impensats, reculls lèxics de totes les èpoques, vocabularis de les extensions més diverses i... la pala de matar mosques, recolzada al peu d'una de les prestatgeries. Coromines era un bon coneixedor de les llengües clàssiques —va ser catedràtic de llatí a la Universitat de Cuyo (Argentina)— com ho testimonien la presència dels tres volums gruixuts del Totius latinitatis lexicón, de Forcellini (el primer volum porta la data de l'adquisició: 18/III/1936, i el preu: 424 pessetes!), els deu volums del Du Cange: Glossarium Mediae et Infimae Latinitatis; l'imprescindible Dictionnaire latin-français, de Gaffiot; i el Nouveau dictionnaire latin-français, de E. Bendist i H. Goelzer, i un bon nombre de volums de la prestigiosa col·lecció Budé bilingüe llatí-francès. No hi falten tampoc diccionaris de grec, de sànscrit (A Sanscrit-English Dictionary), àrab, basc, i un llarg etc. Tots aquests volums presidits per l'obra de qui podríem qualificar de pare de la ciència etimològica universal, ens refehm als volums de les Etimologies de sant Isidor (s VI).

(Article de Josep Ferrer i Costa a la revista Repòrter, número 55, febrer de 1997, pàgina 12.)