Pròleg del llibre ‘Felicitat digital’ de Mariola Dinarès

Quan el 2016 vam arribar a la direcció de Catalunya Ràdio, ens vam proposar, amb Santi Faro i Jordi Borda, sacsejar la programació de l’emissora pública per renovar-la i modernitzar-la. Necessitàvem programes que parlessin dels temes que els mitjans de comunicació tradicionals encara no abordaven prou però que ja estaven canviant la vida de la gent. Buscàvem algú que conegués internet, les xarxes socials, que estigués interessat en la tecnologia, però, sobretot, en com la tecnologia ens afecta, i que, a més, tingués la capacitat radiofònica de convertir-ho en un contingut per al gran públic, per a tota l’audiència de Catalunya Ràdio.
 
No volíem un expert ni un tecnòleg, tampoc un guru o venedor de fum. Ens calia un periodista, un comunicador, que provingués del món digital, que el conegués des de dins perquè portés anys sent-hi, impulsant iniciatives o projectes, experimentant, encertant i equivocant-se si calgués... Perquè a l’entorn digital és fent coses, provant i arriscant, com els projectes prosperen. I és experimentant com realment descobreixes la lògica de la xarxa. I és quan coneixes o comparteixes aquesta lògica, la digital, la de la xarxa, que tens més credibilitat per ajudar la gent, l’audiència, a adquirir criteri, a guanyar seguretat, a tenir arguments per optar per un determinat servei, aplicació, plataforma, eina o aparell per sobreviure a la revolució digital d’aquests anys, d’aquestes dècades.
 
Pot un periodista informar o aconsellar sobre internet, xarxes socials, eines digitals i tecnologies de la comunicació sense ser-ne usuari? No, i si ho fa vol dir que no ha fet l’esforç d’immersió suficient per garantir que té prou elements per convertir-se en un comunicador o prescriptor creïble i honest. Perquè el que ens està passant com a societat, a tots i cadascun de nosaltres, i en conjunt, és un canvi tan radical en la nostra manera de viure i conviure que no podem deixar en mans de qualsevol la feina seriosa, imprescindible i rellevant de la informació, l’acompanyament, el consell i la prescripció.
 
És exactament això el que fa, cada dia a Catalunya Ràdio des del setembre del 2016, Mariola Dinarès, dirigint i presentant el programa “Popap”, d’1 a 2 del migdia. Ella va ser la nostra aposta perquè els oients de la ràdio pública tinguessin un programa diari dedicat a la vida digital, és a dir, a la nova manera de viure des de la irrupció de la xarxa, de les xarxes i de totes les eines i aparells que han modificat la nostra manera de ser en aquest planeta i de viure en societat.
 
No es pensin que tothom va entendre, el 2016, que apostéssim per fer un programa diari sobre el món digital. A alguns, del tot equivocats tal com ha demostrat el temps, els semblava una frivolitat, un caprici. Gràcies al “Popap”, Catalunya Ràdio no només innovava i arriscava amb els continguts radiofònics del país, sinó que marcava tendència i aconseguia que el conjunt de la programació de l’emissora –i els professionals d’altres mitjans– aprenguessin, perdessin la por de tractar determinats temes i s’apuntessin al carro de la transformació digital. Probablement hauran de passar alguns anys més per ser prou conscients de l’impacte positiu que l’arribada d’un programa com el “Popap” ha tingut en el panorama radiofònic i comunicatiu del país.
 
L’èxit del “Popap” de Catalunya Ràdio és mèrit de Mariola Dinarès (Matadepera, 1971) i de l’equip del programa, íntegrament femení, que ella ha sabut formar i dirigir amb encert. Mariola Dinarès és una dona de ràdio i una dona de la xarxa. No hi ha gaires perfils a Catalunya com el seu prou legitimat per posar-se diàriament des del setembre del 2016 al davant dels micròfons en directe per explicar-nos novetats, aportar-nos criteri i recomanar-nos què fer i què millor deixar de fer en el vertiginós però apassionant món de la transformació digital. Però dels pocs perfils que tenim al país com aquest, l’única professional capaç de guiar-nos, advertir-nos, engrescar-nos i acompanyar-nos en aquests canvis digitals que experimentem a diari, a cada moment, el de Mariola Dinarès és el més proper, sincer, empàtic, dinàmic, entusiasta, afectuós i humil que tenim.
 
Allunyada d’un cert postureig que domina la comunicació i l’activitat digital a l’entorn dels temes que ens ocupen, la virtut de Mariola Dinarès rau en l’honestedat, l’esperit divulgador, la senzillesa i el compromís de servei públic aplicat a la xarxa amb què afronta i tracta la matèria que toca. Només així s’entén que ella i les integrants del seu equip hagin estat capaces d’aglutinar entre 65.000 i 85.000 oients diaris –segons l’onada de l’Estudi General de Mitjans– entre la 1 i les 2 del migdia a l’antena de Catalunya Ràdio. És una audiència molt rellevant per a un programa que informa i entreté amb temes aparentment tan complicats com els que tracta.
 
Mariola Dinarès aconsegueix fer-nos fàcil, entenedor i atractiu allò que explicat per algú altre esdevé confús o espantadís. I ho aconsegueix perquè sap de què parla, perquè ho coneix, ho viu i ho experimenta, i perquè ho explica d’una manera pedagògica, entenedora, fàcil i directa. I quan ella t’ho explica, ja sigui a la ràdio o ara amb aquest llibre, et venen ganes de seguir-la, d’imitar-la, de deixar-te guiar i aconsellar. Perquè si alguna cosa bona té la Mariola quant a honestedat professional és que no enganya i s’envolta dels millors especialistes, de la gent que millor pot ajudar-nos a entrar en conceptes o terrenys desconeguts com alguns dels que tracta diàriament al seu programa i que ara, gràcies a aquest volum, tenim recollits per escrit.
 
És per a mi un honor haver estat dels primers a llegir aquest llibre i que l’autora hagi pensat en mi per prologar-lo. En temps convulsos i difícils com els que vivim calia un llibre com aquest, estimulant i positiu. Prou maldecaps tenim tots per equivocar-nos, frustrar-nos o espantar-nos davant del repte de la vida digital. Aquest llibre, tan ben estructurat i escrit, ajudarà els lectors a posar-se al dia d’una manera tranquil·la i planera. També els donarà claus per fer de pares o d’avis amb els fills o els nets, o de simples usuaris per als que no en tinguin, amb els mínims coneixements necessaris per sobreviure amb solvència en l’entorn digital. Ja sigui per fer el que s’hi diu o per parlar-ne amb fonament en els entorns familiars, socials i professionals en què tots ens movem.
 
Aquest és un llibre útil, diria que fins i tot necessari, per apropar-nos a la felicitat digital que anuncia i promet el seu títol. Està escrit amb una energia, naturalitat i optimisme que s’encomanaran al lector. Això és bàsic per animar i generar confiança entre els més porucs o reticents. Però el llibre també conté informació rellevant per als més avançats en la matèria perquè trauran molt de profit dels testimonis i aportacions de nivell dels molts experts que apareixen recollits en el llibre.     
 
A part de la satisfacció per poder escriure aquest pròleg i de tenir l’honor de figurar-hi, m’envaeix un sentiment de complicitat i d’alegria amb l’autora i per ella, la Mariola. Estic molt content que, enmig de la feinada que fa, amb un programa diari que des de la pandèmia fa des de casa en confinament, amb la quantitat d’actes que presenta, modera o en què participa, hagi tingut temps d’escriure aquest llibre, el seu primer. I ho estic perquè un llibre així era un necessitat i un buit que ningú millor que ella hauria sabut ocupar amb la selecció, capacitat de síntesi i estil que té “Felicitat digital”. Aquest llibre és altament recomanable per als oients del “Popap” de Catalunya Ràdio i per als que mai no l’han escoltat. I com que és un llibre que ajudarà a millorar la manera de relacionar-nos amb les eines digitals i els aparells que portem a sobre o tenim al cotxe, a casa o a l’oficina, i disfrutar-los més, serà un debut editorial doblement satisfactori per a la Mariola.
 
Ajudar la gent i encomanar felicitat és saludable i meritori en els temps que corren. Només algú com la Mariola, després d’anys d’aprenentatge i expertesa, d’informació i formació, però també d’entreteniment, era capaç de debutar editorialment i aconseguir-ho. Ja se’n va sortir quan, els primers dies de confinament en la primera onada de la pandèmia, aquella que ens va enxampar a tots per sorpresa, va ser valenta i va inventar-se una hora diària de ràdio perquè els escolars del país que estaven reclosos a casa poguessin seguir aprenent i estudiant amb el “Popap escolar” cada tarda a Catalunya Ràdio. Superar aquella adversitat i rematar-ho amb una cantada col·lectiva com la que va aconseguir amb l’audiència deixen petjada. Com la que deixarà aquest llibre. Desitjo que el disfrutin.