Repòrter, setembre de 1996 | La pujada del preu manté viu el debat de l'aigua
L'entrada en servei de la planta potabilitzadora de l'Alt Maresme, que el conseller Artur Mas va inaugurar el 20 de maig, no ha servit per tancar el debat sobre l'aigua. Després d'una dècada de discussió sobre l'abastament d'aigua a l'Alt Maresme, els onze municipis que beuen de la Tordera van rebre, fa dos anys, l'ensurt de la contaminació dels pous amb dioxans i dioxolans. La urgència dels ajuntaments per solucionar no només el problema de la contaminació sinó també el de la qualitat de l'aigua —afectada per l'excés de ferrro i de manganès— va desembocar en la construcció de la planta potabilitzadora de Palafolls. Aquesta estació de tractament, promoguda per la Generalitat i pel Consell Comarcal i feta realitat amb una concessió a les empreses Sorea i Saur, millora la qualitat de l'aigua des del juliol de l'any passat, quan la planta va entrar en servei parcialment. Els filtres de carbó actiu de la planta absorbeixen els productes contaminants abocats a la Tordera per l'empresa de resines sintètiques Resisa, de Sant Celoni, és a dir, els dioxans i dioxolans. El 20 de maig els responsables de Sorea van demostrar que l'aigua que surt de la potabilitzadora és òptima per al consum i van convidar els assistents a la inauguració de la planta a beure-la per celebrar la solució del «conflicte». Però poques van ser les persones que van optar per l'aigua en lloc del cava per prendre els «canapès inaugurals».
Quan es va inaugurar la potabilitzadora, els alcaldes de les onze poblacions afectades —totes les de l'Alt Maresme, a excepció de Tordera— portaven ja cinc mesos de discussió sobre l'augment del preu de l'aigua. Al desembre de l'any passat, el Consell Comarcal —responsable de la xarxa d'abastament de l'Alt Maresme des del 1994— va aprovar l'homogeneïtzació del preu del metre cúbic d'aigua que Sorea subministraria als ajuntaments: 20 pessetes. El preu, aprovat per CiU i el PSC amb l'oposició d'IC-EV i les abstencions d'ERC i el PP, va quedar finalment en 36 ptes. el m3 després d'afegir-s'hi les despeses de manteniment de la xarxa. En un primer moment, la notícia de l'estandardització del preu va ser ben rebuda pels ajuntaments, que fins llavors pagaven imports diferents, d'11 a 22 pessetes en funció d'aspectes com el consum i l'antiguitat d'adhesió a la xarxa. La canonada, construïda a principis dels setanta per l'Ajuntament de Calella, era gestionada per una mancomunitat de municipis que agrupava els onze pobles usuaris. Amb el traspàs de la xarxa al Consell Comarcal, la mancomunitat va quedar eliminada.
El Consell Comarcal també va aprovar el desembre de l'any passat una quota per finançar la potabilitzadora, que va suposar una inversió de 850 milions. Aquest import va ser sufragat totalment per la concessionària del servei, Sorea-Saur, empreses que aquest any haurien de començar a rebre del Consell Comarcal els diners per recuperar la inversió feta. El Consell Comarcal cobrarà d'entre tots els ajuntaments 84 milions anuals repartits en funció del nombre d'habitants —i no del consum— fins a l'any 2006. La manera de cobrar-ho és mitjançant l'esmentada quota, anomenada fixa o d'inversió segons els municipis. La vicepresidenta del Consell Comarcal i alcaldessa de Malgrat, Conxita Campoy (PSC), va manifestar en aquell moment les seves reticències a repartir la quota en funció del nombre d'habitants, ja que no tots els municipis beuen exclusivament de la Tordera. Per exemple, Malgrat de Mar consumeix actualment només un 40% de la potabilitzadora, mentre que el 60% restant és de pous propis. Quan Campoy va expressar les seves reticències, la seva població consumia més que ara dels seus recursos naturals, un 80%. En canvi, hi ha municipis que basen tot el seu consum en l'aigua que proveeix la potabilitzadora. És el cas de Palafolls.
Les tarifes aprovades pel Consell Comarcal el desembre passat relatives al subministrament en alta —la portada d'aigua des de la Tordera fins a cada municipi— van ser ratificades per la Comissió de Preus de la Generalitat. Aquest departament va obrir llavors un període d'exposició pública, que només va ser «aprofitat» pels ajuntaments de Malgrat i Santa Susanna. Els dos consistoris van presentar al·legacions contra la quota fixa o d'inversió. Les al·legacions van ser rebutjades per la Comissió de Preus, la qual cosa va portar els ajuntaments a presentar un recurs contenciós administratiu davant del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. El recurs encara és pendent de resolució. De fet, l'alcaldessa de Malgrat va tornar a advertir, el mateix dia de la inauguració de la planta, que no estava d'acord amb la quota.
L'equiparació de les tarifes del subministrament en alta, però, no s'ha vist acompanyada amb una estandardització dels imports que cada ajuntament cobra pel seu servei, que és el subministrament anomenat en baixa, és a dir, des dels dipòsits municipals fins a les aixetes dels usuaris. El president del Consell Comarcal del Maresme i alcalde de Calella, Joaquim Rey (CiU), va intentar que no hi haguessin gaires diferències en l'aplicació del nou preu de l'aigua entre els diversos municipis. Per aconseguir-ho, Joaquim Rey va convocar els onze alcaldes a unes reunions. Rey va proposar que tots els usuaris de l'Alt Maresme paguessin 250 pessetes mensuals per sufragar la quota fixa, però tres alcaldes van manifestar el seu desacord. Es tracta dels de Sant Pol, Malgrat i Arenys de Munt, municipis que tenen força recursos propis d'aigua i, per tant, depenen menys de l'estació de Palafolls. Curiosament el mateix Joaquim Rey ha aplicat en el seu municipi una quota inferior a les 120 pessetes que va proposar.
Entre el gener i el març, els ajuntaments estudiaven com aplicar el nou preu de l'aigua en el rebut que havien de cobrar als seus ciutadans. Els onze consistoris van aprovar, en els seus plens municipals, la modificació de les tarifes que, fins i tot, van duplicar el preu de l'aigua. Els preus estipulats pels ajuntaments van començar a ser ratificats per la Generalitat a l'abril i no ha estat fins al següent període de cobrament —el trimestre de maig, juny i juliol— que els usuaris han vist reflectit l'augment en els rebuts. Els ciutadans que ja han començat a pagar el nou rebut són els d'Arenys de Mar, Arenys de Munt, Canet, Pineda, Malgrat i Palafolls. En canvi, els usuaris de Calella, Sant Pol i Sant Cebrià rebran els rebuts augmentats aviat, ja que la Comissió de Preus està tramitant les tarifes aprovades pels propis consistoris. L'Ajuntament de Sant Iscle és un cas especial perquè encara estudia quin ús farà de la potabilitzadora. Les reaccions que han tornat a posar l'aigua en el primer pla de l'actualitat comarcal s'han produït un mes més tard que arribés el rebut a casa dels ciutadans. Tot i que són sis els municipis que ja han experimentat l'increment del preu, només Palafolls ha estat l'escenari de manifestacions ciutadanes. El 6 d'agost uns 200 veïns es van queixar davant de l'Ajuntament de Palafolls per reclamar una aigua més barata. Tres dies més tard, una nova manifestació concentrava 300 persones.
El Partit Popular —sense representació municipal a Palafolls— ha jugat un paper decisiu en la mobilització veïnal. Les pressions dels usuaris han obligat l'alcalde, Valentí Agustí (PSC), a desdir-se d'unes primeres declaracions en què assegurava que encara que el matessin no podria abaixar el preu de l'aigua. No ha calgut tant: l'Ajuntament acaba d'aprovar una modificació de tarifes per satisfer els contribuents i calmar els ànims dels manifestants.
A Malgrat de Mar, no s'ha arribat a aquest extrem, en part, perquè el consistori havia fet una campanya informativa per advertir els usuaris de l'imminent augment del preu i de les seves causes. L'alcalde de Palafolls ha admès que haver-se oblidat d'aquesta acció «pedagògica» li ha costat car. A més, a Malgrat l'increment del preu no ha estat tan elevat com a Palafolls, que «paradoxalment» és el municipi que cobra més cara l'aigua, quan és el que té els pous més a prop i la potabilitzadora al seu terme. A Palafolls un rebut mijtà —de 15 m3 mensuals— ascendeix a 1.445 pessetes, 521 més que a Malgrat. Aquest càlcul es basa en les xifres prèvies a la modificació de les tarifes de Palafolls després de les protestes dels veïns.
La qüestió del preu no només preocupa els consumidors, que han vist augmentar el rebut fins a un 125%. Si bé l'aigua que tracta la potabilitzadora és òptima per al consum —incolora, inodora i insípida—, aquestes tres característiques organolèptiques no sempre es compleixen un cop surt per les aixetes. Els aitmaresmencs continuen malfiant-se de l'aigua i segueixen optant, majoritàriament, per comprar ampolles d'aigua per beure. Aquest és un hàbit força estès. tot i que la polèmica dels dioxans ja és gairebé oblidada. Pertant, molts veïns no troben just que el cost de l'aigua s'apugi, però que la qualitat no hagi millorat en tots els aspectes, ja que encara surt tèrbola en alguns pobles. Això respon al fet que les canonades tenen acumulat el ferro i manganès que durant anys han transportat des de la Tordera fins a les aixetes dels usuaris.
Un informe del Consell Comarcal admet que fins que no passin uns anys —no concreta el període de temps— la terbolesa de l'aigua, causada pel ferro I el manganès, no desapareixerà totalment a l'Alt Maresme. L'aigua òptima que surt de la potabilitzadora haurà d'anar «netejant» les canonades que són brutes, però en el cas de poblacions que beuen directament de la Tordera —com és Malgrat de Mar— els usuaris continuaran patint el desagradable aspecte de l'aigua que conté ferro i manganès. La història, per tant, continua.
L'amenaça de la salinització
L'aigua que surt de la potabiltzadora sovint té poc a veure amb la que raja per les aixetes de Calel la o Arenys de Mar. Després de recórrer quilòmetres i quilòmetres per les canonades del Consell Comarcal, el fluid es distribueix als habitatges a través de les xarxes municipals. És precisament en el darrer tram, segons els experts, quan l'aigua perd la seva transparència. La sobrepressió a les canonades, causada per l'augment de consum a l'estiu, arrenca les incrustacions de ferro i manganès que hi ha sedimentades a les parets dels tubs. El ferro i el manganès són estructuralment congènits a l'aqüífer de la Tordera. Aquest, però, no és l'únic maldecap per als tècnics i usuaris. Actualment els pous són plens d'aigua, tot i que s'hi nodreixen l'Alt Maresme i poblacions com Sant Celoni (Vallès Oriental) i Blanes o Lloret (Selva). La pluja ha regenerat l'aqüífer del riu, amb la qual cosa s'evita a curt termini un dels problemes dels pous: la salinització. Quan baixa el nivell de la capa freática de la Tordera, l'aigua de mar es filtra a l'aqüífer. La sal, però, no només fa anar de bòlit els explotadors de la Tordera. Sant Pol de Mar, que disposa de recursos propis, també pateix el problema. D'altra banda, les darreres anàlisis de la Generalitat indiquen que els compostos dloxànics —que fa dos anys van encetar una polèmica sobre la canceriginitat d'aquesta aigua— van desapareixent.
(Article d'Ana Villaverde i Saül Gordillo a la revista Repòrter, número 50, setembre de 1996, pàgines 10-15.)