Repòrter, febrer de 1996 | Espriu mostra el seu rebuig als premis literaris en unes cartes inèdites

L'escriptor i periodista Àlvar Maduell, col·laborador habitual de la revista REPÒRTER, acaba de publicar l'opuscle Espriu escriu sobre el Premi d'Honor on recull el resultat de les seves investigacions al voltant d'aquesta qüestió. Aquest volum, d'una seixantena de planes, que ha estat publicat en una edició no venal per l'editorial Maduixer, de Teià, s'estructura en dues parts clarament diferenciades: en la primera, sota el títol genèric de Notes de justificació i ambientació, Maduell publica els antecedents i l'evolució d'aquest afer. Aquestes Notes de justificació i ambientació constitueixen un documentadíssim estudi, amb abundant informació d'hemeroteca i profusió de notes a peu de pàgina, sobre el tema que ens ocupa. En aquest treball Maduell posa en funcionament les seves habilitats com a investigador, la seva intuïció intel·lectual i la seva anàlisi crítica per portar endavant amb molta traça la recerca.

A la segona part d'Espriu escriu sobre el Premi d'Honor, encapçalada pel títol de Documents, són arreplegats un total d'onze textos, alguns dels quals són inèdits, relacionats directament amb l'afer que es comenta o que indirectament ajuden el lector a fer-se una composició de lloc. Entre aquests documents destaca la petita correspondència entre el mateix Àlvar Maduell i Salvador Espriu, composta per una carta i tres targetes de Salvador Espriu i dues cartes d'Àlvar Maduell, que formen l'apartat més important i interessant d'aquest opuscle.

La institució del Premi d'Honor

L'origen d'aquest treball, com ens explica el mateix Maduell en l'estudi introductori del volum, cal anar-lo a cercar en l'article Contra un premi, publicat l'any 1969 per ell mateix en la revista Presència, de Girona, davant de l'anunci de la institució del Premi d'Honor de les Lletres Catalanes. El Premi d'Honor de les Lletres Catalanes va ser instituït per Òmnium Cultural, dotat aleshores amb 500.000 pessetes, per honorar la persona «que per la seva obra, literària i científica, escrita en llengua catalana, i per la importància i exemplaritat de la seva tasca intel·lectual, hagi contribuít de manera notable i continuada a la vida cultural dels Països Catalans». El nostre articulista considerava en aquell article que aquest premi no era «la millor manera de contribuir a la ufana de la pròpia vida cultural», perquè «massa atenció als autors benmereixents del pretèrit podria fer oblidar que la carta important es juga en el futur i no en el passat». Per tant, Maduell advocava per la creació d'estímuls adreçats a «joves amb objectives capacitats prometedores».

Aquest article d'Àlvar Maduell va merèixer la resposta irada de Lluís Mascort en una carta publicada a la mateixa revista Presència, amb el títol d'A favor d'un premi, on acusava Maduell de formar part d'una «conxorxa nefasta».

Intervenció d'Espriu

Aquesta carta fora de to va provocar que el poeta Salvador Espriu, per pròpia iniciativa i de manera privada, adrecés una carta a Àlvar Maduell al voltant d'aquesta qüestió, que va ser l'origen de la petita relació epistolar, que en Espriu escriu sobre el Premi d'Honor, es dóna a conèixer per primera vegada.

Espriu donarà suport a l'article de Maduell aparegut a Presència i expressarà la idea, repetida més d'una vegada, que «sóc en principi contrari de tota mena de premis literaris, sense exceptuar-ne el Nobel». La causa d'aquesta oposició d'Espriu als premis era provocada perquè judicava «que són, en la seva arrel més pregona, tan indecents i immorals com qualsevol "quiniela" o rifa i  molt més pertorbadors en tots sentits», escrivia en una targeta datada el 17 de febrer de 1969. Malgrat aquesta postura tan ferma davant el fenomen del premis, Espriu no va rebutjar-ne mai cap dels que va rebre, com el premi Montaigne, concedit l'any 1970, ni el mateix Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, que va acceptar l'any 1972, després de cedir la dotació del premi a la difusió de l'ensenyament en català. Això, però, segons la justa opinió d'Àlvar Maduell no pot ser considerat una incongruènciaja que Espriu, mogut pel seu alt sentit cívic, va acceptar aquests premis «no per ells mateixos o per satisfer una fiipotética vanitat pròpia, sinó per allò que podien aportar a un reconeixement públic de Catalunya i de la maltractada llengua catalana».



Espriu, deu anys després

L'aparició d'aquest interessant opuscle coincideix, en el temps, amb el desè aniversari de la mort de Salvador Espriu, que es va escaure l'any passat. Maduell, sempre tan atén als batecs del moment, denuncia amb raó que la majoria de mitjans de comunicació han coincidit estranyament a considerar caduca l'obra de Salvador Espriu. Àlvar Maduell fa coincidir expressament el seu treball amb aquest esdeveniment i també amb unes enquestes periodístiques sobre la vigència del Premi d'Honor de les Lletres Catalanes. Maduell ens ofereix aquest material, en aquesta conjuntura, com ell mateix afirma, «pel convenciment que té, de cara a la petita història del país, tant o més interès que d'altres documents seus que pòstumament ja s'han estampat».

Àlvar Maduell, doctor en Filosofia, escriptor, periodista d'una llarga experiència en Mundo Diario i Hoja del Lunes i col·laborador habitual de REPÒRTER, actualment treballa com a assessor lingüístic a TV3. A més d'aquest opuscle, ha publicat anteriorment, entre altres, Morgades. Primera lletra pastoral del 1900 i El Catecisme en vers de Josep Babores, guerriller i rector de Gualba.

(Articlede Josep Ferrer i Costa a la revista Repòrter, número 43, febrer de 1996, pàgines 32 i 33.)