Repòrter, febrer de 1996 | Valentí Agustí: "En els pobles com Palafolls els estímuls es poden pervertir"

L'alcalde de Palafolls, Valentí Agustí, independent del PSC, valora en aquesta entrevista la transformació que la població ha experimentat en els últims anys, però lamenta que encara li falti vida al poble perquè és massa dormitori. Afirma que el municipi ha de créixer força per poder augmentar els serveis i sortir d'una situció «ideal» als ulls de la gent de fora. També fa autocrítica de la seva gestió i aprofita l'oportunitat per carregar contra l'augment del preu de l'aigua.

—Palafolls continua sent el centre del món, com vau dir fa uns anys?
—Palafolls és el centre del món, però potser cada vegada més en el món.

—Per què?
—Perquè està més en el mapa, dintre d'una estructura més dinàmica. Ha vingut més gent de fora i això és important per portar un poble endavant. Crec que està més ubicat en el món perquè abans era el centre d'un món una mica aïllat.

—Per això ara es pot permetre de tenir edificis lletjos, com eis altres pobles. Em refereixo ai «bolet» que està «creixent» a l'entrada del poble.
—Sí. En el món hi ha coses maques i lletges. Precisament les coses lletges possibiliten l'existència de la bellesa. Una de les coses que més m'anguniaven quan era petit i anava a un col·legi de capellans és que m'explicaven que la vida eterna era un lloc fantàstic on tot era maco, on no hi havia temps i gaudies de la presència eterna i total de Déu. Trobava que això era horrorós i vaig començar a tenir la primera crisi perquè cada vegada més desitjava anar a l'infern.

—Quines són les coses lletges, les mancances de Palafolls?
—A Palafolls hem fet una transformació com a poble residencial que penso que és correcte. La mancança de Palafolls és que encara falta intercanvi. És un lloc en què hi ha pocs estímuls, que és el que tenen les ciutats. Potser en segons quines ciutats hi ha un excés d'estímuls, de manera que porten a la confusió. Una persona necessita estímuls en el lloc on viu, sobretot la gent jove. Crec que els joves es desenvolupen milloren un espai on hi hasuficients estímuls per poder anar nodrint la seva persona, la seva imaginació, de cara al seu futur. Això és molt filosòfic, però, concretant, diria que Palafolls continua sent massa ciutat dormitori. L'evolució de la zona industrial no ha anat a la velocitat esperada ni amb la importància que nosaltres haguéssim desitjat. Hem de treballar en aquest sentit. A més, hi ha poca vida comercial. Un dels problemes urbanístics que tenim és que els promotors han de deixar massa espais per comerços, a les plantes baixes. Hi ha una mena de petita tragèdia quotidiana d'haver d'anar obrint i tancant petits negocis que no acaben de funcionar. D'altres estan directament tancats o són magatzems. Potser aquí hauríem de reflexionar tots plegats. Un municipi amb unes alçades edificatories tan petites representa que té poca densitat de població. Penso que hem de mantenir aquesta característica del poble —que només és trencada per aquest edifici que sempre se'm recorda—, però hem de buscar una solució a aquesta exagerada oferta de locals comercials per la demanda que hi ha.

—El problema és que la gent va a comprar a Blanes o Santa Susanna, per exemple?
—No crec que tan sols sigui el problema que generen les grans superfícies. Penso que encara que no existissin la gent continuaria anant a comprar a un altre poble on hi hagi més vida o, simplement, per unir el comerç amb la cosa lúdica. Hi ha molta gent, sobretot la jove, que se'n va els caps de setmana i les tardes a passejar a fora. Possiblement Palafolls necessitaria millorar aquest aspecte, que més que estructural és més aviat de relacions humanes.

—Quina ocupació hi ha actualment al polígon industrial?
—Deu estar en un 40%. Menys de la meitat, amb unes obres d'urbanització que no s'acaben de poder fer per la mateixa dificultat de les empreses a assumir uns costos importants i per l'efecte també de l'autopista, que encara no s'ha prolongat fins passat el riu Tordera.

—Creieu que la prolongació de l'autopista afavorirà la implantació de noves empreses?
—Crec que sí. Des del punt de vista urbanístic aquest pla és travessat per un vial molt potent com és una autopista. A més, el MOPTMA tenia una sèrie de propostes de millora per a la N-ll en el tram que segueix l'acabament de l'autopista. Com que finalment s'ha optat per allargar l'autopista fins passada la Tordera, no tenim ni una cosa ni l'altra. Això convindria reactivar-ho i acabar l'autopista. Urbanísticament penso que quedarà més definit aquest sector.

—En definitiva, l'aposta és créixer tant a nivell residencial com industrial.
—Sí. Precisament fa uns dies discutíem entre alcaldes sobre la quantitat de sòl que al Maresme s'havia posat en joc en els últims anys i els permisos d'obres que cada municipi ha donat durant el 1995, que ha estat un any especialment bo després de la crisi del 93 i 94. Enmig de la discussió, amb relació a fer créixer els pobles a través de l'urbanisme i de donar moltes llicències d'obra, un alcalde es va aixecar i va fer una intervenció genial. Va dir que els pobles han de créixer a través de la fornicació i no tant pel fet de donar més o menys llicències d'obres. La utilització de la paraula fornicació és molt exacta perquè no va fer servir ni fo- llar ni fer l'amor. "No fornicaràs" és una frase bíblica i molt precisa. Més enllà de la seva brutalitat el que ens porta és a reflexionar que el creixement del poble estaria lligat a dos efectes que realment sí són interessants: el natural —un creixement a través de l'evolució de la pròpia naturalesa de l'home, que és essencialment fornicadora— i el desig de la població a créixer, a ser un poble més gran. Això està contraposat a un plantejament més científic, en què es programarien poblacions a través d'una sèrie de necessitats, de flux d'habitants. Barcelona està perdent habitants i van cap al Maresme. On els situem? Doncs, la zona del delta de la Tordera seria bo.... Totes aquestes coses estan molt bé, però penso que fonamentalment els pobles han de créixer a través del seu propi desig de fer-ho. El problema d'utilitzar la ciència per explicar certes coses sempre té la pega que a vegades el saber amaga la veritat.



—El Pla Territorial de Catalunya preveu que la zona de la Tordera creixi força. De quina manera s'ha de combinar aquesta política amb la concepció a què us referiu de la fornicació per sobre del planejament urbanístic?
—Suposo que és un procés dialèctic entre el propi desig i la fornicació natural del poble amb el que ens pot ser imposat des de fora, amb una sèrie de pressions de tot tipus. Crec que tampoc és possible de tancar-nos i dir que aturarem el creixement als 5.000 habitants. Crec que ha d'arribar el moment—quan arribem als 5.000, per exemple— en què el creixement del poble ha de ser molt més lent i pensat. Als 5.000 habitants deixa de ser el poble Betlem —als turistes els agrada molt i la gent de Barcelona ve el diumenge a menjar botifarra amb bolets—. És molt divertit per la gent de fora, però els qui hi viuen no es diverteixen tant. A la gent li agrada molt les verges, però ser verge potser no és tan divertit per a qui ho ha de suportar. Quan el poble surt d'aquesta situació més o menys ideal, en què tot és al seu lloc, té tota una sèrie de necessitats que s'han de cobrir i això només es pot fer amb més població. S'han de donar tota una sèrie de serveis. Ara estem amb el tema de l'aigua. Ha costat molts milions aconseguir una aigua més o menys decent i necessites població per poder-ho pagar. Per exemple, s'han liquidat els abocadors incontrolats i les escombraries es porten a Mataró per ser incinerades. Això val uns diners i si no tens un mínim de població no ho pots tenir. D'aquí a poc necessitarem una televisió per cable i amb segons quants habitants és impossible. Això no només és pels serveis. Hi ha el tema dels estímuls. Penso que les poblacions petites generen molt la paranoia. La gent està molt pendent del que fa el seu veí perquè hi ha pocs estímuls i quan passa això els estímuls es poden pervertir. En aquest sentit, hem hagut de créixer necessàriament perquè estàvem en una situació en què no tenia sentit mantenir-nos amb aquesta mena de virginitat o vida silvestre.

—I amb el creixement es generen problemes com el de l'escola. Fa temps que fa falta una escola nova, però encara no s'ha fet.
—Sí. En el cas concret de l'escolarització necessites una quantitat d'alumnes que permetin que el nano, a una certa edat, pugui elegir entre tres branques diferents de l'educació primària. Abans eren suficients alumnes per tenir-los tots en una mateixa aula, però en aquest moment la complexitat de la ciència i el saber t'obliga a l'especialització i això porta a tenir una quantitat de volum poblacional que et permeti l'existència d'una escola. Jo veig bé que, fins que Palafolls no tingui el nombre d'habitants com per tenir les tres línies de primària, el segon cicle de la primària es faci fora, a Malgrat. Així els alumnes s'acostumen a viatjar per estudiar. Això no va massa bé pels promotors urbanístics ni pels pares, ni potser els qui tenen negocis al poble, però va molt bé per a les criatures. En el fons, les coses s'han de fer per les criatures, encara que creïn incomodiats als pares.

—Abans us referíeu als serveis. En el cas de l'aigua, Palafolls surt perdent perquè té el riu al costat i haurà de pagar l'aigua molt més que els altres pobles?
—Sí, hem hagut de pagar el peatge d'una suposada filosofia solidària. Jo no vull posar-me medalles no estant massa d'acord amb això, però penso que en realitat els altres no són solidaris amb nosaltres en altres serveis. Nosaltres hem de pagar més car perquè estem més lluny de la incineradora de Mataró, per exemple. Però bé, la situació està així i jo potser esperaria que també se sigui solidari amb els greuges que ha tingut l'agricultura de Palafolls amb les extraccions d'aigua que hi ha hagut, que han arruïnat els pous. Però estem tan d'acord, que això no només ens suposarà un increment molt important del preu de l'aigua —Arenys de Munt pagarà 50 pessetes el metre cúbic quan ara en paga 22 i nosaltres passarem d'11 a 50—, sinó que també haurem de replantejar-nos el servei d'abastament de baixa. A dintre del poble aplicàvem el mateix principi perquè les urbanitzacions més allunyades i que necessiten bombeig paguessin més. Ara ens ho haurem de redistribuir i utilitzar la fórmula d'igualtat per a tothom. Això vol dir que els veïns de les Ferreries han de pagar el servei d'alta perquè l'aigua té una despesa que suposa portar-la fins a Arenys de Munt o Sant Cebrià, però, a més, dintre del servei de baixa també la despesa que hi ha per portar-la a llocs del municipi on s'ha de fer bombeig.

—Què sentiu quan heu d'anar a Mataró, a una reunió d'alcaldes, per exemple?
—Penso que Mataró ha d'exercir com a capital deia comarca. El Maresme necessita una capital forta i, en aquest sentit, Mataró hauria de perdre certes recances i ocupar aquest lloc, que és evident que li correspon.

—En alguna d'aquelles pel lícules que heu fet parleu de la República Independent de l'Alt Maresme.
—Sí. Jo no sóc gens nacionalista, ni català, ni espanyol, ni europeu. Una cosa és el que dius en una pel·lícula i una altra el que tu creus. Jo plantejo aquesta República per anar contra els nacionalistes. Amb això vull dir que és una absurditat anar reduint el nostre àmbit i creure'ns que som el melic del món. Si Catalunya fos independent, en quatre dies els barcelonins demanarien la independència, els de Tarragona, els del Maresme... Acabaríem tots a casa i encara amb fronteres entre les habitacions.

—Com està el Palauet?
—Està acabat i funciona des de fa dos anys. Ens queden pendents els acabats interiors i la pista definitiva, que la volíem fer de fusta. Hauríem de fer una pista que fos l'estoig que porta un Stradivarius.

—El Palauet de Palafolls és a Valentí Agustí el que el Louvre és a Mitterrand?
—Sí, penso que el Palauet és l'obra més coneguda. M'agrada pel seu exotisme i la dificultat que representa anar perseguint un arquitecte fins ai Japó i, a sobre, no pagar-lo fins que haguem acabat i tinguem diners.  [Arata Isozaki] Ha estat una troballa de persona extraordinària. Hi ha altres coses a Palafolls que d'alguna manera espero que tinguin algun record de cara a mi o la gent que, com jo, ha estat a l'Ajuntament. Estic molt orgullós d'haver penjat una figa gegantina a La Figuerassa o d'haver encarregat una escultura que porta el nom de La Porta del Cel, indicant el lloc on ens volem introduir. O fer obres al Castell, que, a més, són enderrocades. Algú dirà d'aquí a uns anys que hi havia hagut un alcalde que estava tan boig que es gastava diners i diners sabent que al cap d'uns mesos vindrien els brètols i s'ho endurien tot. O potser, coses com els espais verds. La gent de Palafolls és conscient del que ha costat aconseguir-los. Els espais verds no són la platja ni els camps, sinó zones dintre del teixit urbà que ha costat molta gestió i diners de comprar-les. No és casual que Palafolls tingui una sèrie de parcs centrals més o menys connectats i d'una gran extensió, amb una valoració econòmica molt gran. En aquests moments n'estem projectant més. També hem evitat que la riera de la Burgada es tapés, perquè volíem que es mantingués aquesta mena de ferida en el territori urbà. És una riera que travessa el poble i divideix, no tant per les característiques de la població sinó pel terreny.

—Les obres es veuen, però què ha fet l'Ajuntament a nivell social?
—Diversificar les inversions i els equipaments. Barcelona és l'exemple més clar de diversificació. Nosaltres hem posat el Palauet en un lloc, el dispensari en un altre, la piscina en un altre, hem fet una pista d'atletisme amb gespa al límit contrari del poble... El més important és que hi hagi una estructura de serveis socials i solidaritat amb lagent que té més problemes. Però des del punt de vista més immediat i clar, penso en la millora urbanística. Ara anem a fer unes cases promocionades per l'Ajuntament, a través d'una empresa mixta. Espero que a més de ser, en si mateix, una solució per a les persones que potser no arriben amb els seus ingressos a habitatges normals, tingui un efecte en el sector més ample i que es beneficiï d'aquesta inversió.

—A nivell nacional es parla de post-pujolisme. A nivell local, què hi haurà després d'en Valentí?
—Penso que continuarà el mateix equip, que porta 16 anys treballant. Hi ha gent que està directament al govern municipal i d'altres persones que estan en un període de descans i que poden tornar. A Palafolls hi ha un nucli de gent que pot portar endavant el poble sense cap problema.

—Quan se'n vagi Valentí Agustí guanyarà CiU?
—No ho sé. Pot ser que encara que em quedés perdéssim i guanyi Convergència. Ja li toca. Diuen que la democràcia és l'alternança del poder, però jo espero que sigui al més tard possible. Inevitablement, alguna vegada guanyarà Convergència.



Perfil

Valentí Agustí i Bassa, nascut a Barcelona fa 45 anys, és un hippy reconvertit instal·lat a Palafolls després de moltes fugides o, millor dit, expulsions. El van fer fora del col·legi religiós La Salle Bonanova on estudiava i no li van renovar el permís de residència a Holanda -—abans havia estat a Anglaterra—, on va treballar en una comunitat terapèutica com a psiquiatre, després de treure's la carrera durant una no menys interessant trajectòria per la universitat. «A Palafolls porto 22 anys i encara no m'l·ian expulsat», comenta. És el metge del poble i, a més de ser l'alcalde des del 1983 com a independent a la llista del PSC, dirigeix una comunitat terapèutica amb centres a Malgrat, Arenys de Munt i el Masnou. Divorciat i casat per segona vegada, té 4 fills. Viu entre Barcelona i Palafolls, però, sobretot, diu que ho fa «amb un nivell de risc molt alt». Com a metge-psiquiatre i com a alcalde de Palafolls, intenta buscar l'equilibri entre el risc i un treball seriós al darrere. «Com a alcalde, es tracta de no arribar a ser un personatge com en Gil i Gil, per exemple.» El risc en el camp de la psquiatrta consisteix en el seu mètode. És a dir, defuig les teràpies més pròpies dels manicomis, però, alhora, no està à la page quant a les tècniques més innovadores. La seva trajectòria en la gestió municipal és coneguda. Aventurer, cantant i artista frustrat, entre moltes altres coses, configura una barreja explosiva. Ha dotat Palafolls d'un poliesportiu d'Arata Isozaki, ha cantat cançons versionades de Sopa de Cabra i Serrat en els pregons de festa major, ha fet vídeos amb el poble d'escenari, ha penjat l'escultura d'una figa a les pistes d'altietisme, ha bateja el camió d'escombraries com Escombrafolls i ha gaudit de ser l'alcalde més peculiar de lazona. Últimament es dedica a projectes de solidaritat amb les ONG a Bòsnia —fa poc hi va ser—, Haití i Txetxènia.

(Articlede Saül Gordillo a la revista Repòrter, número 43, febrer de 1996, pàgines 16-19.)