Repòrter, novembre de 1995 | Ferran de Pol

El 15 de febrer de 1988 vaig tenir el goig de poder conèixer personalment l'escriptor Lluís Ferran de Pol i la seva esposa, la filòloga gal·lesa Esyllt T. Lawrence, a casa seva, a Arenys de Mar. Eren unes persones cultes, extremadament afables. La senyora Lawrence va morir el mes d'abril passat, i Ferran de Pol ha mort el 19 d'octubre. Vam fer coneixença perquè Esyllt T. Lawrence —preocupada per la situació de minoritat de la llengua gal·lesa— tenia interès per fer un viatge a Israel i conèixer els mètodes d'aprenentatge intensiu de l'hebreu que s'apliquen en aquell país i veure si eren aplicables al gal·lès, la seva llengua materna. Vam parlar del gal·lès i del català, de literatura, de Mèxic, de la comuna amistat amb Vicenç Riera Llorca...

Ferran de Pol havia nascut a Arenys de Mar l'any 1911, fill d'una família benestant que tenia entre els seus avantpassats dos bisbes els retrats dels quals presidien el despatx de l'escriptor arenyenc. Va fer la carrera de Dret a la Universitat de Barcelona (1933) i per aquells anys començà a escriure i a publicar en revistes locals els seus primers contes. Aquestes primeres narracions van constituir el volum Tríptic (premi Narcís Oller de l'any 1937), que per raó de la guerra no es va poder publicar fins al 1964.

Va ser instructor de les milícies populars i posteriorment tinent de l'exèrcit republicà. Lluita al front d'Aragó. L'any 1939, com tants d'altres, es va exiliar. Primer va estar: al camp de concentració de Sant Cebrià del Rosselló fins que va poder ser embarcat cap a Mèxic. Allí va escriure nombroses col·laboracions al diari El Nacional, va fer la carrera de Filosofia i Lletres (1946) i conegué la seva esposa Esyllt. L'exili mexicà va ser fecund des del punt de vista nacional català. Des de les pàgines d'aquesta publicació, l'any 1942, Joan Sales va fer la proposta de creació d'un exèrcit català per combatre amb els aliats, amb el propòsit que, quan els nazis i feixistes fossin vençuts, els catalans podrien veure reconeguts llurs drets nacionals. Posteriorment, el Full Català es convertí en la revista Quaderns de l'Exili (1943-47). Acabada la guerra mundial la revista es dissolgué i alguns dels col·laboradors, entre ells Ferran de Pol, tornaren a Catalunya. Ferran de Pol s'establí a Arenys com a advocat fins a la jubilació. A partir d'aleshores Ferran de Pol l'escriptor arenyenc i la seva esposa passaven mig any a Arenys de Mar i l'altre mig al País de Gal·les.

Lluís Ferran de Pol ha estat un escriptor d'obra curta però molt interessant. Sobre la brevetat de la seva obra literària cal no oblidar que les seves obligacions professionals no li permetien dedicar molt de temps a la literatura i que sempre va estar voluntàriament allunyat dels ambients culturals barcelonins; en aquest aspecte el paral·lelisme amb Vicenç Riera Llorca —l'altre escriptor exiliat a Mèxic i establert, després del seu retorn a Catalunya, a Pineda— és colpidor.

L'any 1954 Ferran de Pol va publicar Abans de l'alba, una novel·la breu destinada al públic infantil català, que recrea els mites de les tribus maies-quítxues recollides a mitjan segle XVI en un llibre anomenat Pópol-Vuh —«Llibre del Consell o de la Comunitat»—. Aquest llibre va servir per a l'aprenentatge del català de bona part de la gent de la meva generació, que no vam poder aprendre la nostra llengua a l'escola.

La ciutat i el tròpic (1956) va guanyar el premi Víctor Català de narrativa. Aquesta obra és el punt clau en l'evolució de l'obra de Ferran de Pol. En ella el mite és l'element clau —indestriable en la realitat— de la condició humana; les narracions del llibre giren entorn de la mort de l'home atrapat entre dos pols antitètics: la cultura i la natura, la raó i l'instint, la ciutat i el tròpic. El centaure i el cavaller —la narració central del llibre— és una de les millors narracions de tota la literatura catalana de postguerra.

L'any 1960 va publicar la magnífica novel·la Érem quatre. Aquesta obraambientada a Mèxic pren com a nucli argumental les excavacions de la ciutat perduda de Tòl·lan per part del professor Leopoldo Enguiano de l'Institut d'Arqueologia de Mèxic i dels seus alumnes estrangers: Patrick, un nord-americà pragmàtic i ambiciós; Hedwing, una alemanya, sensible i idealista; i Pau, el narrador, un català amic de causes perdudes. El professor és un home il·luminat que cerca recuperar l'esperit de Quetzalcóalt, el déu de la civilització i la pau. Pèro en un moment determinat de la novel·la aquest equip d'arqueòlegs ben avinguts s'esmicola i apareix l'altra cara del mite: Quetzalcóalt és substituït pel jaguar, misteriós senyor de la nit, i, alhora, apareixen les altres cares dels personatges: Leopoldo es manifesta com l'expintor fracassat; el nord-americà és egoista i covard; Hedwing, vacil·lant, esdevindrà la dona dels tres marits i desencadenarà la tragèdia; i Pau apareix com a home vençut i fracassat amorosament. La novel·la és una gran recreació del mite cultural del antics tolteques que esdevé paradigma del mite —i del fracàs— personal dels protagonistes.

Miralls tèrbols (1966) és una novel·la barreja de realisme i psicologia en què l'autor deixa el tema mexicà de les tres grans obres anteriors i situa l'acció a l'Arenys dels darrers anys de la dictadura de Primo de Rivera. Aquest llibre presenta un conflicte generacional dins una família de la burgesia comarcal i l'analitza des del conflicte entre el seny i la rauxa, que és la versió catalana de la confrontació natura-cultura que ens havia presentat en les dues obres anteriors. L'obra conté tota una xarxa de referències literàries i fins i tot frases literàries d'altres autors coneguts (Homer, Maragall, Carner, Gide, Virginia Woolf). Ferran de Pol cerca així la complicitat literària del lector a l'hora d'endinsar-se en l'anàlisi de l'ésser humà com a realitat contradictòria.

Ferran de Pol ha estat un escriptor de la generació que Joan Fuster va definir com «de la diàspora». La seva obra literària, d'enorme dignitat, és filla de la seva vida marcada per la guerra civil i l'exili mexicà, el retorn a una Catalunya postrada civilment i culturalment, i del fet de viure i fer d'advocat a Arenys —al marge dels cercles literaris de Barcelona—. Penso que, com a síntesi del que representa per a la literatura catalana l'obra de Ferran de Pol, el lúcid judici que fa més de quaranta anys va escriure Salvador Espriu, com a pròleg de la primera edició d'Abans de l'alba, conserva una validesa absoluta: «Heus aquí l'obrad'un home arribat a la maduresa, d'un coneixedor profund de la nostra llengua i de les seves actuals possibilitats expressives, d'un estilista que imposarà el seu nom a l'atenció de tots. Lluís Ferran de Pol ha viatjat, ha vist, ha llegit, ha comprès. Escriu des de molt jove i ha sabut triar i seguir un camí auster, lluny de tot afalac, de l'èxit fàcil. El guany d'aquest esforç disciplinat, apassionat i lúcid és una prosa nítida, al servei d'una imaginació singular i d'un talent notabilíssim d'escriptor.»

(Article de Joan Ferrer i Costa a la revista Repòrter, número 40, novembre de 1995, pàgina 32.)