Repòrter, octubre de 1995 | Rubirola: «Hi ha hagut una reunió per fer una moció de censura al febrer»

L'alcalde d'Arenys de Mar, Miquel Rubirola, de CiU, revela en aquesta entrevista que el PSC ha intentat preparar una moció de censura per desbancar-lo. Rubirola diu que l'edifici del Calisay s'ha de convertir en un centre socio-cultural i que posteriorment estudiaran qué tan amb el Xifré. Creu que la riera s'ha de cobrir, encara que el projecte no és el millor possible.

—Com han anat els cent primers dies de govern?
—Els dies immediats a la constitució del consistori, una mica plens de feina perquè a Arenys de Mar va coincidir amb la festa major. Després, gradualment, ens hem anat situant. El que veiem és que hi ha un gruix de temes pendents d'urbanisme importants i, en canvi, hi ha regidories que pràcticament han fet el tomb. Ja no és el regidor qui va arrossegat pels temes, sinó que al revés. El cas més clar és el d'Esports. El regidor ja ha aconseguit fer la primera jornada sobre pre-calentament que s'ha fet a Catalunya. Hi ha regidories que ja estan clarament en el que volem ràpid, que és aplicar el programa.

—Us heu trobat l'Ajuntament com esperàveu?
—Des de l'alcaldia hi ha tres dimensions diferents, que són l'àmbit intern administratiu, la relació amb la ciutadania i la relació amb l'oposició. La situació administrativa interna era pràcticament com l'havíem imaginat, però amb una desestructuracio més gran de la prevista. La relació amb la ciutadania té a veure amb la descentralització administrativa. Avui un regidor pot fer actes administratius, contreure i cobrir despeses fins al que li permet la llei. La voluntat de l'alcaldia és que d'aquí a quatre anys els regidors siguin com l'alcalde, però això costarà perquè la gent té molt a la mà la figura de l'alcalde. Crec que, en general, hi ha hagut un excés de personalisme en la gestió dels alcaldes, que potser transmet la idea que només ells poden resoldre qüestions molt concretes. Tots sabem que això no és així. Els regidors tenen capacitat personal i administrativa. Quant a la relació amb l'oposició, francament, no era previsible que tingués l'envestida que va tenir per part del partit socialista, però sembla que el mandat ja està vist. Crec que tindrem moltes dificultats per realment establir mecanismes institucionals de coordinació amb el partit socialista perquè s'ha demostrat, contra el que semblava aparentment, que hi ha un abisme entre la nostra manera de fer i la seva. En canvi amb Iniciativa ha estat més fàcil. Hem començat unes tandes establertes de treball i penso que amb IC, al marge de la coincidència política, la facilitat de relació institucional ha estat immediata. [L'entrevista és prèvia al ple del 27 de setembre, en què CiU i IC-EV van trencar les relacions.]

—I la relació al govern, amb el PP?
—La veritat és que és una relació, en el dia d'avui, molt fluida. Els del PP són dos regidors peculiars. Són gent que tenen una visió molt clara de les coses. Primer són d'Arenys i en segon lloc, del PP. Nosaltres en part també som així. En contra del que s'ha parlat, el pacte no es va establir sense cap pre-condició, però és cert que es va tancar sense una anàlisi de continguts programàtics a fons. Les pre-condicions van ser dues. Una la vaig posar jo, que és que amb el tema de la llengua no faré concessió de cap mena. Això no és negociable i ells ho van acceptar. Ells, en canvi, no volien que desaparegués la bandera espanyola de l'Ajuntament. La prova que això ha estat fàcil és que aquests dos punts més essencials s'han acomplert. Pel que fa als temes de funcionament de les regidories, en el pacte va quedar clar que Governació i Sanitat [del PP] desenvoluparien els objectius fixats en el programa de CiU, que no són pocs. No sé si al llarg del mandat es produiran dificultats. Hi ha hagut una reunió d'un dels dos regidors del PP, a petició del partit socialista, a la qual va assistir convidat Iniciativa, per preparar una moció de censura al febrer o març. En tot cas, que quedi clar que això ens preocupa poquíssim.



—Per preparar una moció de censura?
—Sí.

—Pel proper març?
—Immediatament, gener o febrer. Ens preocupa poquíssim perquè sembla que el partit socialista no accepta bé estar a l'oposició. Serà el seu problema.

—I quin regidor del PP va assistir aaquesta reunió?
—Hi va anar en Sánchez Zamorano.

—Vol dir això que participa...
—No perquè ens ho ha explicat ell. Això explica que entre CiU i el PP hi ha transparència. El PP sempre ha dit que està enormement còmode entre nosaltres.

—El pacte amb el PP volia evitar que es repetís l'experiència de l'any 1987?
—Sí. La meva actuació ve pautada per la coalició i l'assemblea. En la pauta es diu molt clarament que l'objectiu és que no es torni a repetir l'any 87. Aquell any CiU va treure 6 regidors i el PSC, 4. Tanmateix, la coalició queda a l'oposició. Aquest era l'objectiu fonamental. Hi ha confiança, a partir del trauma del 87, que els socialistes no pu- guin tornar-ho a fer? Cap confiança.

—Parlem dels temes urbanístics. El de la riera és potser el més urgent perquè quan va accedir a l'alcaldia l'obra era adjudicada o a punt d'adjudicar-se?
—El projecte constructiu definitiu de l'obra s'aprova el 29 de juny. L'any91 Arenys convoca un concurs per a la urbanització superior. D'aquest concurs s'escull un projecte que tothom més o menys coneix pel nom, però que de fet la vila no n'ha fet debat. El desembre del 92 la Junta d'Aigües tanca el primer projecte base i es fa la licitació de l'obra, en què participen 35 empreses, amb 101 projectes que són variants del constructiu. No és fins a finals del 93 que l'empresa Dúmez Copisa rep l'encàrrec de culminar aquest procés. Aleshores es lliura a la vila, el març del 95, i posteriorment al Ministeri. Què falta ara? Que l'empresa i el Ministeri signin el contracte d'obra. Avui encara no s'ha signat. Perspectives de signatura? En teoria, molt immediates, ja que no hi ha cap element que faci pensar que aquesta signatura del contracte no s'hagi de fer. És molt important, i això no se sap, quina és la consignació pressupostària per a aquest any. No és el mateix que s'assigni a les darreries de setembre que al novembre. Si l'empresa signa a les darreries de setembre i té 200 o 400 milions pot fer un tram important d'obra. Si no els té, en farà menys. No hi ha cap argument que faci pensar que aquest contracte no se signarà, ni cap expectativa raonable de pensar que l'obra no ha de començar. Hi ha el tema de les millores...

—Sí, però el fet que hi hagi un canvi de govern a l'Estat o que els pressupostos generals no s'aprovin per al proper any poden aturar l'obra?
—En aquest moment, en el pressupost inicial de l'Estat de l'any 95 hi ha de figurar una partida pressupostària de 1.200 milions perquè inicialment l'obra es va licitar per aquesta xifra. Per a l'any 95 no hi haurà cap impacte fruit de la manca dels pressupostos. Existeix la hipòtesi que no hi ha pressupostos, que no s'elabori, que les eleccions es facin al març... llavors sí que tot el 96 no es veurà afectat a nivell pressupostari. Bàsicament depèn de la concreció que faci el Ministeri enelmoment de signar amb l'empresa enguany, remarcant i establint quines són les quanties pressupostàries plurianuals. Per tant, no pot haver-hi un pronunciament ni del ritme de construcció ni de la data d'inici de les obres fins que se signi el contracte. És el Ministeri qui ha de definir-ho. El Ministeri té prou capacitat política en aquest moment per tirar això endavant? Això dependrà una mica de si és una obra del ministre Borrell o si és una obra que va més enllà. He d'entendre que això està en el marc d'un conveni que signen dues administracions supramunicipals.Noésunaactuació aïllada. Hi ha un pacte que es firma el març del 94 en aquesta vila, en què el ministre Borrell i l'ex-conseller Cullell diuen que faran aquestes obres i se les repartiran. Què passa quan una administració actua i l'altra no? Doncs que una té un greuge a formular a l'altra. Això és el que està passant en el cas dels jutjats. L'any 93 el Ministeri i la Generalitat diuen que faran 4 actuacions: Tortosa, Lleida, Mataró i Arenys. A cada actuació hi haurà diners de cada administració i del propi ajuntament, a més del solar que pugi posar-hi. La Generalitat ha acabat a Tortosa i està començant a Mataró. El Ministeri no ha fet Lleida ni Arenys. Això també pot passar, però el mateix municipi està «aixoplugat» pel conveni. Alguna cosa ha de fer una administració quan ha posat diners i l'altra no. Llavors hi ha un desequilibri en els compromisos d'aquesta. Això val la pena dir-ho. Arenys ha tingut mala sort perquè l'administració que ha de fer actuacions emblemàtiques és la que és més lluny. No és la més o menys eficient, sinó la que és més lluny. A la vila hi ha l'obra del port, que aquesta sí la fa la Generalitat, però la rotonda de la N-ll davant de Muvisa i possiblement l'altra allà al Tifus, la inversió en justícia al Xifré —o on sigui— i la riera, tot això són inversions que no fa l'administració supramunicipal més pròxima, amb la dificultat inherent per establir contactes, diàlegs i pressions. Si a més, aquesta administració està tensionada per raons polítiques importants lògicament és més complicat. De veritat, crec que l'obra de la riera començarà aviat i cal distingir les millores que no afegeixen cap sobrecost i les que sí.

—Què pensa el Ministeri d'aquests 400 milions que costen les millores?
—La quantificació dels 400 milions és una aproximació. No sé si el Ministeri té coneixement d'això. Dubto molt que al Ministeri li hagi arribat que per fer aquesta obra ha de començar a posar 400 milions, entre altres coses, perquè afecten direccions generals diferents. És a dir, un gruix tocaria a Carreteres, l'altre a Rente i l'altre —si és que toca a ell o a la Generalitat— seria per rials. No hi ha hagut tampoc una petició oficial. Jo tinc dues idees clares: s'haviad'havercomençat fent un projecte d'urbanització —aquesta és una falla que s'ha produït arreu— perquè ha de ser prioritari i la part hidràulica s'ha d'ajustar a aquest projecte. La segona és que s'ha comès un error intentant que els ajuntaments financiïn la urbanització de sobre.

—No creieu que hauríeu de tenir l'habilitat de negociar això amb el Ministeri? No hauria de prendre una actitud més activa per recordar al Ministeri els compromisos amb els jutjats i amb la riera?
—Amb el Ministeri jo he de separar clarament la riera dels jutjats.

—Em refereixo a anar a Madrid...
—Jo no vull anar a Madrid per la següent raó. L'anada a Madrid segur que serà aprofitada per dir que el que fa aquest alcalde és aturar el projecte per la via de les millores. Si el projecte s'ha firmat el 29 de juny es tracta que primer el Ministeri demostri que contracta amb l'empresa. A partir d'aquí jo aniré a Madrid. El dia que jo sàpiga que el Ministeri ha signat amb l'empresa, ha definit les plurianualitats i vegi les màquines aquí aniré a Madrid, però no abans.

—Dirien que voleu aturar el projecte?
—Evidentment. I com que això ho ha dit el PSC des del començament no els vull donar aquesta facilitat. Si hi ha un alcalde convençut que l'obra s'ha de fer perquè la sensació de risc és alta, tot i que no és el millor projecte, sóc jo. Per què he d'estar-hi en contra?

—El tema dels jutjats com està?
—Està molt malament perquè la carta de compromís del ministre dient que hi ha 50 milions per al 1995 i 70 per al 1996 no diu res. Quan hi ha una partida pressupostària, si no hi ha projecte constructiu, en aquest cas de rehabilitació del Xifré, que no hi és, i no hi ha licitació d'obra, ni contracte ni projecte definitiu és com si no tinguéssim res. La primera acció política que vaig fer va ser intentar canviar d'administració supramunicipal responsable. Per què no s'ha fet res a Madrid? Jo vaig dir que no volia reproduir l'error del 89, quan es va dir que l'edifici Xifré acolliria 9 jutjats i l'edifici Santa Clara revertiria al municipi durant 50 anys. La consellera de la Generalitat ja ha complert el compromís que un arquitecte de la Generalitat, juntament amb el municipal, determinin dues coses: Quina és la capacitat del Xifré i quina és la inversió que s'hi ha de fer i quina al Santa Clara, suposant que l'ampliem per darrere i que, per tant, els jutjats es concentrin a l'edifici del Ministeri de Justícia. A mi em sembla això molt més coherent perquè aquí no hi ha d'intervernir el patrimoni de l'Estat. Aquest estudi ja s'ha començat per veure si tot hi cap al Xifré o no, i segon, què costa rehabilitar el Xifré i què costa ampliar el Santa Clara. A partir d'aquí ens haurem de pronunciar els grups polítics.

—Si s'amplia l'edifici Santa Clara, el Xifré passaria a ser municipal. Què hi faria l'Ajuntament?
—L'Ajuntament ha de plantejar-se molt seriosament el següent: la casa de la vila té 1.552 metres quadrats, anem a ampliar la biblioteca de Can Juncosa amb 800 i hi ha pel mig l'operació del Calisay, que són 3.500. El que hem de fer és, amb aquests tres espais, articular un model de serveis administratius i d'oferta cultural i cívica. Acabat tot això hem de decidir què fem amb el Xifré. Cal veure si tenim o no la suficient capacitat per ser coherents i no barrejar usos. Què és el que hauria d'anar al Calisay? Ràdio Arenys no és en un lloc on pugui créixer i té deficiències. El Centre d'Estudis Salvador Espriu no pot créixer i té deficiències, a la biblioteca de Can Juncosa farem un centre d'autors arenyencs. Estem iniciant ja la recepció del llegat d'EsylIt T. Lawrence i Lluís Ferran de Pol i la biblioteca no és prou gran com per acollir bé el Centre Espriu que volem potenciar perquè, com es fa arreu d'Europa, a més de l'obra escrita i la documentació, la gent conegui el despatx emblemàtic del poeta o alguna peça personal. Hi podríem posar també els museus, que tampoc tenen capacitat de creixement, tant el de la Punta com el de Minerologia. Hi ha entitats cíviques i culturals. Per exemple, l'Escola de Música, que la parròquia ens diu que solucionem aquest problema perquè vol recuperar el casal. Els geganters, que estan mal col·locats a l'escorxador. Tot això que estic dient està configurant el Calisay com un centre cultural i cívic. Ara cal veure si els serveis administratius resten a l'Ajuntament amb suficient capacitat de futur. El Calisay es podria rendabilitzar, ja que és un lloc on s'hi pot fer pagar entrada. Després de tot això hem de veure quin ús donem al Xifré.

—El complex sòcio-cultural del Calisay és factible per a aquest mandat?
—Espero que per al primer any del mandat. La inversió es pot fer gradualment. Els museus no cal que marxin immediatament. Potser hauríem de començar per una sala d'exposicions. L'escola de música en pot tenir per un any o més. No és un projecte que s'hagi d'inaugurar oficialment quan tot estigui a punt. És molt diferent el cas de Can Juncosa, que s'ha d'inaugurar quan estigui a punt. Tot això si la Caixa accepta la permuta amb el Forn de Vidre.

—Però va per bon camí?
—Jo hi tinc confiança perquè hem estat molt clars amb la Caixa. Els hem dit que tenen un edifici valorat en 200 milions, però nosaltres farem tot el possible perquè mai no el venguin. A més, nosaltres tenim un problema, que és que no podem comprar-lo i, per tant, hem de permutar-lo.



Perfil

Té un dels currículums més intensos de tots els alcaldes de la comarca. El resum de la seva activitat des que va néixer, el 23 de gener de 1944, ocupa cinc fulls. Nascut a Arenys de Mar, Miquel Rubirola va estudiar el batxillerat i el pre-universitari als Salesians de Mataró. Es va treure la carrera de Ciències Econòmiques entre el 62 i el 67, però abans de finalitzar els estudis ja feia d'economista al Departament d'Estudis de Banca Catalana, entitat de la qual va ser cap del Centre de Documentació fins al 1983. Entre aquest any i el 1985 va ser cap del gabinet tècnic de la Secretaria General del Departament d'Economia i Finances de la Generalitat. El 1986 va ser nomenat director general de l'Institut Català del Crèdit Agrari, càrrec que va exercir fins el 1993. S'ha dedicat a la docència i a la divulgació. Des de l'any passat és assessor especial del conseller Macià Alavedra, en matèria de finances públiques. Per aquest motiu, el matí és a Barcelona —on va viure-hi 22 anys, mentre passava els caps de setmana a Arenys de Mar— i la resta del dia el dedica a l'alcaldia. Diu que el seu és un perfil més d'humanitats que no pas d'economista. Aquest «polític gestor» de 50 anys, casat i amb dues filles —una de 19 anys del seu primer matrimoni i una altra de 10— es considera socialdemòcrata. «Quan tothom era marxista jo era socialdemòcrata i ara que la gent és liberal ho continuo sent.» Culte —a la foto de campanya apareixia davant d'una densa biblioteca— i intel·ligent, dóna la imatge de seriositat i prudència personificada, però té sentit de l'humor i ironia. «La gent normal necessita tenir un àngel de la guarda, però l'altre dia els deia als policies que ells i els alcaldes necessitem un arcàngel.» De fet, una de les seves últimes adquisicions, en una subhasta benèfica de l'emissora local, és un frac del Màgic Andreu. I amb dues medalles.

(Article de Saül Gordillo a la revista Repòrter, número 39, octubre de 1995, pàgines 16-18.)