Repòrter, agost de 1995 | Lluís Danés: «Vull fer accessible a tothom l'obra de Salvador Espriu»

Lluís Danés és un arenyenc de 22 anys que compagina la feina d'escultor i dibuixant amb la direcció de muntatges escènics. Coincidint amb el desè aniversari de la mort de Salvador Espriu, ha estrenat a Arenys de Mar una adaptació del conte Tereseta-que-baixava-les-escales. El mes passat va presentar una nova versió amb alguns retocs d'aquest espectacle a Argentona.

—Com és la Tereseta-que-baixava-les-escales de Lluís Danés?
—No és una obra de teatre. És un conte breu, un relat sobre el pas del temps narrat per diferents personatges. Jo he volgut donar al text un tractament de teatre experimental. A l'espectacle s'hi barregen la dansa, la música, la llum, o fins i tot el vídeo tractat cinematogràficament. També he fet una adaptació lliure dels personatges a l'hora de caracteritzar-los i de convertir-los en allò que són a l'escena. Vull que sigui sobretot un muntatge molt plàstic.

—És la primera vegada que adapteu un text literari. Per què heu triat Salvador Espriu?
—En realitat, era una assignatura pendent. Fa temps que buscava textos d'Espriu per ferne un muntatge que em servís per explicar què en queda, del mite de Sinera a finals del segle XX. Espriu m'ha interessat sempre, potser perquè hem compartit un mateix paisatge i perquè vivint a Arenys, és un personatge amb qui t'ensopegues vulgues no vulgues. Hi ha la creença que la seva obra és molt complicada, molt difícil d'entendre. Jo no comparteixo del tot aquesta opinió. En el meu cas, com que m'agradava hi he anat aprofundint de mica en mica. Llegint el material que havia recopilat, vaig trobar aquest conte, em va interessar i de seguida m'hi vaig posar a treballar.

—Què n'han dit els espectadors?
—Les crítiques han estat bones majoritàriament. Personalment estic molt satisfet de l'estrena que vam fer a Arenys. És la primera vegada que preparo un espectacle d'una hora per representar dins d'un teatre. Fins ara m'havia dedicat a fer espectacles de carrer i sempre molt més curts, per això ha servit una mica de banc de proves per veure com funciona tot plegat dalt de l'escenari.

—I que n'espereu a partir d'ara?
—Sobretot que el pugi veure molta gent. Poder anar pels pobles i, com fa la gent del circ, muntar l'escenari i explicar la nostra història. M'agradaria poder trencar una mica la idea que l'obra d'Espriu és molt complicada i fer-lo accessible a tothom. La manera com hem posat en escena aquesta obra em sembla que és molt entenedora i que enganxa l'espectador a la butacades del primer minut. De fet es tracta d'una reflexió sobre el pas del temps. Si aconseguim que la gent no quedi indiferent i que participi d'aquesta reflexió em donaré per satisfet.

—El fet que l'estrena coincidís amb el desè aniversari de la mort d'Espriu us ha facilitat les coses?
—Pensàvem que tindríem més suport del que hem tingut. Hauríem pogut estrenar el muntatge abans, però vam preferir fer-lo coincidir amb el 22 de febrer perquè crèiem que hi hauria molts més actes de commemoració. No ha estat així i ens hem trobat, a més a més, que el suport institucional ha estat bastant pobre. Tot i que som professionals i hem plantejat el projecte de manera professional, no estem integrats dins dels circuits professionals i això ho hem notat molt a l'hora de rebre ajuts. Els costos del muntatge, que són altíssims, els ha assumit una productora privada, però per part de les institucions no hem tingut cap facilitat.

—Mentrestant, no heu deixat l'escultura...
—Continuo treballant-hi, però de moment no hi puc dedicar tot el temps que voldria. Treballo sobretot en escultures fetes amb materials en desús. Les meves escultures, com els espectacles, intenten explicar una història que l'espectador s'ha d'imaginar. Cada peça explica una història. Quan faig que el para-xocs d'un cotxe es converteixi en un home que fuma, per exemple, m'agrada que l'espectador imagini com ha passat aquest canvi i per què ha passat.

—Tenen alguna cosa en comú l'escultura i el teatre?
—Parteixo de l'escultura com a base acadèmica, però també hauria pogut estudiar pintura o qualsevol altra cosa. El que a mi m'agrada és mesclar disciplines diferents. De vegades els espectacles neixen d'una escultura o d'un dibuix. Em considero creador d'espectacles, però no de teatre en el sentit estricte. Prefereixo dir que em dedico a fer muntatges i no teatre, potser per timidesa. Preparar espectacles com el Tereseta-que-baixava-les-escales m'omple i és com m'ho passo més bé.

(Article de Joan Celdran a la revista Repòrter, número 37, agost de 1995, pàgina 31.)