Repòrter, juliol de 1995 | L'artista Josep Perpinyà celebra 50 anys amb una antològica a Pineda

Josep Perpinyà (Girona 1945), llicenciat en Belles Arts per la Facultat de Barcelona i professor de dibuix a l'Institut J. Vicens Vives de Girona, ha celebrat el seu cinquantè aniversari amb una magnífica exposició antològica a Pineda de Mar, una població a la qual ha estat vinculat molts anys i on ha deixat una petjada cultural molt important.
—Com definiríeu la vostra exposició antològica?
—És una mostra d'obres inèdites que comença amb una peça del 1960, figurativa, d'estudi —possiblement la primera pintura que vaig fer sobre tela—, per passar a obres dels anys 1962-64 amb una certa influència constructivista. Hi ha també peces dels anys 1965-67, amb connotacions de l'action painting americà, amb matèries i esquitxos. És una mostra retrospectiva de la primera època de pintor.
—Us ha influ'ít el fet que el vostre pare fos pintor?
—Si el meu pare no hagués estat pintor segurament jo tampoc no ho hagués estat. Ell va ser el meu primer mestre pel que fa a vivències personals. Vaig veure-li pintar gairebé tots els quadres dels seus últims 20 anys. Mentre ell pintava jo era al darrere. Això va ser per a mi una gran escola. Crec que se n'aprèn molt més mirant que anant a classes.
—El vostre pare era un pintor flguratlvista...
—Era dels pintors més avançats de l'època de Girona. Feia una pintura del tipus Van Gogh o Gimeno. Era un expressionista amb molta força...
—Creieu que algún dels vostres fills seguirà els vostres passos i es dedicarà també a la pintura?
—És possible. En Nuxu va per aquest camí i penso que té moltes possibilitats...
—Quan vau decidir dedicar-vos de ple a la pintura?
—Va ser a partir del 1962, quan vaig guanyar el primer premi de Pintura Ràpida de Tossa, després seguidament vaig guanyar la medalla de plata de dibuix en el concurs de la Diputació de Girona i la Medalla Nacional de Dibuix en el VII Certamen Juvenil d'Art de Madrid. Això em va empènyer a continuar pintant. Jo aleshores em dedicava a la música, tocava el violí, però ho vaig deixar per la pintura.
—Com ha evolucionat la vostra manera d'expressar-vos en el món de l'art?
—Hi ha hagut diverses èpoques. He anat cremant etapes molt ràpidament. Als anys 70 feia una pintura del tot abstracta, entre els anys 75 i 90 és molt més contemporània. En el món de l'art es pot anar endavant i endarrere, el que cal és trobar-te a tu mateix i ser autèntic.
—La vostra relació amb Pineda ha estat molt estreta.
—Entre els anys 1972 i 1976 vaig treballar a l'Escola Sant Jordi com a professor de plàstica dels alumnes de 7è i 8è d'EGB. Era una escola molt avançada en aquells moments. Va ser una experiència molt positiva.
—També vau restaurar l'ermita de Gràcia.
—L'any 1981 vam visitar mossèn Ignasi Forcano, rector de la parròquia, que era amic de casa, i ens vam decidir a passar els caps de setmana i a estiuejar a Pineda. Això va suposar un retrobament amb el poble i amb els meus exalumnes. Inicialment em van encarregar fer una escultura de la Mare de Déu de Gràcia, i quan va ser acabada vam decidir entre tots restaurar l'interior de l'ermita perquè era molt malmesa. La tasca va durar tres anys perquè només hi podíem dedicar els caps de setmana. Vam revestir tot l'interior amb trossos de rajols ceràmics de diferents colors i textures, amb formes al·legòriques a la població. Hi va ajudar molta gent i el resultat crec que va ser força bo. El 1984 vam fer, amb el mateix sistema, la cúpula del Santíssim de l'església. Possiblement no sigui tan espectacular com l'ermita de Gràcia, però artísticament és un treball més perfeccionista. Són dues obres que no es coneixen massa, però que per a mi són molt importants.
—Teniu un bon record de la vostra estada a Pineda?
—Va ser una experiència molt positiva perquè no vam fer només accions artístiques sinó també culturals. Vàrem començar a fer petites publicacions de les Mostres Culturals —1982-1986—, que es feien durant la Festa Major i que recollien les biografies de personatges populars de la població, entitats, oficis, les tradicions de Setmana Santa —que no fa gaire en van fer una de semblant a Olot—, els pessebres, fotografies dels alcaldes dels últims cent anys, en fi, força coses interessants.
—Quines perspectives teniu per al futur?
—Jo sé quin és el meu escenari i les meves possibilitats. Per sobresortir en el món de la pintura s'ha d'estar en el lloc i en el moment adient... La popularitat és una cosa subjectiva, el més important és l'obra. Un artista amb poques qualitats si té un marxant de primera fila, arriba a ser una figura a nivell mundial... el món de l'art funciona així, no cal capficar-s'hi...

(Article de Joan Pujadas a la revista Repòrter, número 36, juliol de 1995, pàgina 35.)