Repòrter, febrer de 1995 | Menys clar que l’aigua

L'aigua dels aqüífers de la Tordera torna a ser motiu de polèmica i preocupació entre els consumidors i les administracions públiques, dos anys després del rebombori sobre l'excés de ferro i manganès originat a Calella i reproduït en mitjans de comunicació de tot l'Estat. En aquesta ocasió, el debat se centra en la contaminació de 51 pous dels aqüífers situats entre Sant Esteve de Palautordera i Blanes, afectats pels abocaments d'aigües residuals amb dioxans i dioxolans efectuats des de l'any 1945 per l'empresa Resinas Sintéticas SA (Resisa), de Sant Celoni. En un informe del juliol de 1994, la Junta de Sanejament de la Generalitat desaconsella el consum hiumà de l'aigua d'aquests pous, que abasten 16 poblacions de l'Alt Maresme, la Selva i el Vallès Oriental. La hidrogeòloga Carme Costa i Alandí, de la Unitat d'Aigües Subterrànies, de la Junta de Sanejament, afirma en l'esmentat estudi: «Tot i que es desconeix la toxicitat d'aquests compostos [dioxànics], es considera que aquesta aigua no és adequada per al consum humà, per les seves característiques organolèptiques [olor, gust i color]». La Junta de Sanejament va enviar l'informe el passat novembre a la fiscalia del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) i va requerir a Resisa que suspengués l'abocament de dioxans a la riera de Vallgorguina, a més de presentar un pla per regenerar els aqüífers.



La presència de compostos dioxànics en alguns punts de la xarxa de mostreig de la Tordera i l'avís dels ajuntaments de Blanes, Calella i Malgrat per l'olor que desprenia l'aigua van portar la Junta de Sanejament a l'obtenció de mostres, entre els mesos de maig i juliol de l'any passat, als pous dels aqüífers al·luvials de la Tordera. De les 51 mostres preses, 24 corresponien a pous d'abastament públic de Sant Celoni, la Batllòria. Fogars de Tordera, Maçanet de la Selva, Tordera—i veïnat de Sant Pere—, Lloret, Tossa, Calella, Palafolls, Santa Susanna, Pineda, Sant Pol, Canet, Arenys de Mar, Malgrat i Blanes. «Les característiques hidràuliques d'aquests aqüífers —elevada permeabilitat— i les seves reduïdes dimensions fan que presentin una gran vulnerabilitat a la contaminació», afirma la hidrogeòloga. «A l'elevada vulnerabilitat dels aqüífers cal afegir el fet que el riu Tordera presenta puntualment substàncies contaminants—procedents dels abocaments d'indústries-. Això fa que existeixi un cert risc de contaminació dels aqüífers de la Tordera», s'afegeix en l'estudi. «En relació amb la possible toxicitat d'aquestes substàncies [dioxans i dioxolans], s'han consultat diverses fonts (Sanitat, CSIC, Instituto Nacional de Toxicologia, SGAB), però cap d'elles coneix referències ni bibliografia sobre això ni hi ha normativa que reguli el seu contingut», diu.

Els dioxans apareixen durant el seu procés de fabricació, com a subproducte de la síntesi de resines, i fan que l'aigua tingui una «olor aromàtica». L'autora de l'informe es pregunta en les seves conclusions: «Quant temps fa (anys? mesos?) que es va infiltrar l'aigua amb dioxans que surt actualment pels pous de bombeig i quants anys caldrà que passin per regenerar l'aqüífer (a partir que deixin d'abocar-se dioxans al riu).» Tot i que l'estudi data del juliol, la Junta de Sanejament no el va enviar als ajuntaments afectats fins l'11 de novembre. Una portaveu del Departament de Medi Ambient —de qui depèn la Junta de Sanejament— ha manifestat que els consistoris i el Departament de Sanitat van tenir coneixement dels fets per via telefònica quan l'informe s'estava acabant de redactar. La portaveu va explicar que el seu departament desconeix quant temps feia que aquesta empresa de Sant Celoni realitzava els abocaments dels compostos.



Resisa, companyia que pertany al grup Cepsa, va fer públic un comunicat el 27 de desembre, tres dies després que el diari El Punt publiqués la informació. En aquest escrit, l'empresa assegura que va ser al juny —en rebre una notificació de la Junta de Sanejament— quan es va adonar «per primera vegada» que en els seus abocaments hi havia compostos dioxànics «en continguts tècnicament inapreciables». A partir de llavors, Resisa va complir l'ordre d'aturar els abocaments a la riera de Vallgorguina i va presentar un pla en què es preveia l'emmagatzematge de les aigües amb dioxans —per al seu tractament i eliminació— i la realització d'estudis per suprimir els compostos. L'empresa recorda que «no hi ha legislació específica que reguli l'abocament d'aquestes substàncies» i que de la bibliografia existent sobre aquest tipus de compostos «no s'hi dedueix toxicitat en l'aigua».

Resisa està establerta a la conca de la Tordera des de l'I de juny de 1945, fabricant productes amb íes mateixes bases químiques que els actuals. Segons diu el comunicat de l'empresa, Resisa disposa d'una planta depuradora biològica i físico-química des de 1980 i compleix la normativa d'abocaments establerta en el pla de descontaminació gradual, autoritzat per la Junta de Sanejament el març de 1993. El fiscal per a delictes ecològics del TSJC, Josep Joaquim Pérez de Gregorio, ha obert diligències contra l'empresa per determinar si l'abocament de dioxans i dioxolans pot ser constitutiu d'un delicte contra el medi ambient. Per aquest motiu, Pérez de Gregorio ha encarregat la investigació del cas als Mossos d'Esquadra.

La preocupació mostrada per alguns dels consistoris que el novembre van rebre l'informe de la Junta de Sanejament va portar el director general de Salut Pública de la Generalitat, Lluís Salleras, a intentar tranquil·litzar els ajuntaments i el Consell Comarcal del Maresme. Salleras va redactar un escrit el 9 de desembre en què acabava dient que «no existeixen criteris científics definits que permetin assegurar que existeix risc per a la salut dels consumidors a les concentracions trobades». En la seva carta, el director general afirma que s'han realitzat proves d'ecotoxicitat, mutageneïtat i toxicitat aguda en aigua amb compostos dioxànics. «Els resultats de les determinacions efectuades el mes de juliol foren negatius», assegura Lluís Salleras. En un fragment de l'escrit, però, Salleras diu: «Després de consultar diverses bases de dades toxicològiques no es trobà cap referència sobre el possible risc per a la salut pública relacionat amb els esmentats compostos i l'única referència localitzada en la bibliografia fou un incident similar ocorregut a Filadèlfia (USA) el gener de 1992.»



En declaracions a la premsa, el director general de Salut Pública es va mostrar «convençut» que l'aigua d'aquests municipis no és perjudicial per a la salut dels consumidors, atès que les proves efectuades amb ratolins han donat resultats negatius. Salleras admet que les característiques organolèptiques de l'aigua no són les òptimes, ja que els dioxans provoquen una olor aromàtica. Un sol gram d'aquesta substància pot donar olor a un volum d'aigua de fins a 100.000 metres cúbics, segons la Junta de Sanejament. A aquest fet s'ha d'afegir el color tèrbol, arran del ferro i manganès.

El 15 de desembre, el conseller de Sanitat, Xavier Trias, va enviar un escrit a l'alcaldessa de Malgrat, Conxita Campoy, en què deia que «no es fa necessari que l'Ajuntament de Malgrat emprengui cap actuació específica; el Departament continua treballant sobre aquest tema i us tindrà informats si es modifiquen les condicions actuals de l'aigua subministrada». Campoy va reclamar una explicació al conseller Trias després d'haver llegit l'informe de la Junta de Sanejament. «Aquesta notificació ens ha preocupat enormement, ateses les repercussions que d'ella se'n pot derivar», afirmava l'alcaldessa, l'I de desembre, en l'escrit enviat al conseller. «Entenc que el vostre departament, com a responsable de la salut pública, hauria de prendre immediatament cartes en l'assumpte i emetre les instruccions necessàries per a una acurada actuació de totes les administracions públiques», concloia Conxita Campoy.

L'aparició de la notícia a la premsa i les protestes i crítiques llençades a partir del 24 de desembre pels regidors d'Iniciativa per Catalunya (IC) van provocar que els alcaldes de Calella, Joaquim Rey, i de Tordera, Jaume Romaguera, distribuïssin un ban a les seves poblacions els dies 27 i 31 de desembre, respectivament. En els bans —de redacció gairebé idèntica— els alcaldes afirmen que la Junta de Sanejament «posa de manifest la seva ignorància sobre els efectes que per a la salut poden tenir els dioxans trobats a l'aigua». Tant Rey com Romaguera fan referència a un «informe» emès per la direcció general de Salut Pública el 9 de desembre —que no existeix, ja que es tracta de la carta d'un foli i mig escrita per Salleras—, del qual es desprèn que «no es pot afirmar que això representi cap perill per a la salut dels consumidors». La polèmica sobre aquest assumpte va arribar fins al ple de Calella, que en la sessió del 12 de gener va aprovar una moció de tots els grups que sol·licita a Sanitat l'elaboració d'estudis de toxicitat i epidemiologia per demostrar que l'aigua de la Tordera no perjudica la salut dels ciutadans.

El Consell Comarcal va aprovar el 17 de gener una moció conjunta dels grups de CiU, independents, PP i ERC en què decideixen presentar-se com a acusació particular contra Resisa i demanar a la Generalitat que es dirigeixi a l'Organització Mundial de la Salut perquè emeti un dictamen «en relació amb les mesures més adients a adoptar tant per les administracions com pels consumidors».

El 18 de gener, els alcaldes de l'Alt Maresme i la Selva Marítima es van reunir a Canet amb els responsables de la Direcció General de Salut Pública, la Junta de Sanejament i la Juntad'AigiJes, a més dels presidents dels consells comarcals del Maresme i la Selva. En acabar van emetre un comunicat conjunt en què afirmen: «Com a conclusió es pot dir que la presència de compostos dioxànics en les aigües de consum públic produeix una modificació de les característiques organolèptiques (olor), però els criteris científics actuals ens permeten afirmar que no existeix risc per a la salut dels consumidors». L'escrit diu que «en cap cas s'han produït discrepàncies entre Medi Ambient i Sanitat sobre la toxicitat dels compostos dioxànics i, per tant, sobre l'aptitud de l'aigua». Els alcaldes van exigir a la Generalitat que augmenti la vigilància dels abocaments a la Tordera per evitar episodis com aquest.

IC i el PP denuncien les «greus contradiccions» entre Sanitat i Medi Ambient

Iniciativa per Catalunya (IC) va ser la primera formació política que va destapar i denunciar la contaminació dels aqüífers amb un full distribuït per Calella encapçalat amb el títol Tot íaqüífer de la Tordera, contaminat per dioxans: l'aigua no es pot considerar apta per al consum domèstic. En una roda de premsa celebrada el 27 de desembre, els regidors d'IC de l'Alt Maresme i la Selva van demanar la dimissió del conseller de Sanitat, Xavier Trias, perquè —segons ells— la Generalitat va «amagar» l'informe de la Junta de Sanejament durant quatre mesos per interessos econòmics del sector turístic. IC detecta «mutisme, secret sumarial i pacte de silenci» al voltant d'aquest assumpte, ja que —segons el regidor d'Arenys de Mar Vicenç Martí— l'actitud coincideix tant en els alcaldes socialistes com en els convergents. El president del grup parlamentari d'IC, Joan Saura, va demanar al conseller de Medi Ambient, Albert Vilalta, que comparegués al Parlament per donar explicacions i donar compte dels estudis de toxicitat que s'hagin pogut efectuar. La coalició IC-Els Verds sol·licita un estudi epidemiològic per controlar l'estat de salutde la població exposada a la contaminació dels pous i es pregunta «com és possible que hi hagi periòdiques crisis de contaminació del riu sense que la Generalitat actuï de forma severa, perseverant i coherent, posant en perill el present i el futur de tres comarques?». Aquesta formació critica les «greus contradiccions» entre els departaments de la Generalitat i el «retard inadmissible i injustificable» en la tramesa de l'informe.

El Partit Popular (PP), que per mitjà del seu diputat Víctor Ros ha adreçat una pregunta al Parlament sobre què fa la Generalitat sosbre això, vol que sigui l'Organització Mundial de la Salut (OMS) qui determini si l'aigua és apta per al consum. Segons el PP, la millor forma de tranquil·litzar la població és aconseguir un «informe imparcial» d'un organisme de prestigi com l'OMS, atès que la Generalitat en sap «poca cosa». El PP va presentar una moció als ajuntaments de l'Alt Maresme i la Selva Marítima en què reclamava això, a més de demanar que la planta potabilitzadora per a l'Alt Maresme també depurés els dioxans i dioxolans.

En l'últim ple de Calella, les mocions presentades per IC i el PP van provocar un debat de tres hores. L'equip de govern —CiU i Grup Mixt— van desestimar-les totes. El regidor de Sanitat, Xavier Pacheco, va dir que Lluís Salleras li mereix «doble confiança» perquè a part del càrrec que ocupa a la Generalitat és catedràtic en higiene i salut pública. L'alcalde, Joaquim Rey, i el portaveu del PSC, Joan Torrent, van mostrar la seva confiança en les administracions, mentre que el regidor d'IC, Joan Juhé, va acusar Salleras d'«imprudent i irresponsable» perquè —segons ell— no disposa d'estudis rigurosos que demostrin que l'aigua contaminadano afecta lasalut. El portaveu d'ERC, Jaume Puig, va coincidir amb Juhé en la critica al director general perquè en la seva carta diu que «no existeixen criteris científics definits». El portaveu del PP, Miquel Tur, va acusar l'equip de govern i el Consell Comarcal —titular actual del servei d'aigua a l'Alt Maresme— de no haver actuat en el tema, tot i que ell ho va advertir quan era el regidor responsable d'aquesta matèria.

L'alcalde va haver de manifestar públicament davant del ple que ell i els seus fills bevien aigua de l'aixeta, davant de les insistents preguntes del regidor d'IC. El ple, però, va aprovar un moció reclamant a Sanitat estudis de toxicitat i epidemiologia. L'enfrontament entre Joaquim Rey i Joan Juhé venia d'abans, ja que en el ban de l'alcalde s'acusava el regidor d'IC de «propagar una incertesa, sembrant injustificadament l'alarma entre la ciutadania, en lloc d'esbrinar la veritat i col·laborar en la recerca de solucions». En el ban de l'alcalde de Tordera també s'ataca l'actitud d'IC en relació amb aquesta polèmica.

Comencen les obres de la planta potabilitzadora

El Consell Comarcal va començar al gener les obres de construcció de la planta potabilitzadora de l'Alt Maresme, que entrarà en servei el gener de 1996. Serà llavors quan els usuaris d'aquestes poblacions rebran aigua totalment potable, atès que la planta eliminarà els alts nivells de ferro i manganès —que quan es precipiten provoquen un color tèrbol— i la mala olor causada pels dioxans. El director general d'Obres Hidràuliques, Francesc Vilaró, i el president del Consell, Joaquim Rey, van presentar el passat 19 de gener a l'Ajuntament de Calella el projecte d'aquesta planta, amb la presència d'alcaldes de l'Alt Maresme i la Selva Marítima i davant els mitjans de comunicació. Les empreses concessionàries de la xarxa d'abastament d'aigua de l'Alt Maresme, Sorea i Saur SA, van explicar que la planta disposarà de la tecnologia punta, amb cambres d'aireació, mescla i floculació, decantadors, filtres de carbó actiu, cloració final i un dipòsit per a l'aigua ja tractada.

A ple funcionament, la capacitat de la potabilitzadora serà de 60.000 metres cúbics al dia, la qual cosa representa un 50% més que la demanda diària actual. Les instal·lacions ocuparan una superfície de 10.000 metres quadrats, en un terreny de Palafolls situat a prop dels pous de captació, al costat de la carretera d'accés a la Costa Brava. Les obres costaran 784 milions de pessetes, finançats a mitges per la Junta d'AigiJes i el Consell. Aquest últim és el titular del servei d'aigua a l'Alt Maresme. El servei millorarà gràcies al conveni signat durant la presentació de la potabilitzadora entre Vilaró i Rey, ja que es renovarà la canonada general de subministrament. Això, però, es farà després de la potabilitzadora i estarà enllestida l'any 1997 amb un cost global aproximat de 800 milions.

Els fangs residuals que generi la potabilitzadora, on treballaran entre 10 i 12 persones, seran tractats a la planta d'aigües residuals de Blanes. La qualitat de l'aigua serà controlada en un laboratori instal·lat a la planta, que també disposarà d'un sistema informàtic de control. El manteniment diari de la planta tindrà un cost de 10 pessetes per metre cúbic, que els ciutadans veuran reflectit en els rebuts.

D'altra banda, el dipòsit de reserva, que s'està fent a Santa Susanna, amb una capacitat de 18 milions de litres, estarà acabat al maig i evitarà que, en cas d'avaria, les poblacions compreses entre Santa Susanna i Arenys de Mar es quedin sense aigua, com fins ara.

(Reportatge de Saül Gordillo a la revista Repòrter, número 31, febrer de 1995, pàgines 10-15.)