Repòrter, maig de 1994 | Gran afluència de públic als actes de Sant Jordi, tot i el mal temps

Els actes organitzats a l'Alt Maresme amb motiu de la Diada de Sant Jordi van comptar amb una nombrosa assistència de públic. Les poblacions d'Arenys de Mar, Calella, Pineda i Malgrat van ser l'escenari de diversos actes de rellevància, mentre que a la resta de municipis es van muntar les tradicionals parades de roses i llibres, a més de premis literaris.

Mig miler de persones van assistir a la tercera Festa Gran del Llibre, que l'Ajuntament de Calella i la llibreria La Llopa van organitzar el diumenge, dia 24 d'abril, a la plaça de la Constitució. Els organitzadors hian valorat positivament l'assistència de públic, tot i el mal temps que va fer al matí, atès que va ploure. Un dels aspectes més interessants d'aquesta celebració va ser la lectura de contes d'arreu del món per part de 14 persones de diferent nacionalitat. Hi havia persones d'Alemanya, Andalusia, Anglaterra, Argentina, Catalunya, Escòcia, Euskadi, França, Gàmbia, Itàlia, Japó, Marroc, Rússia, Síria i Tfiailàndia, que van acabar llegint un conte tradicional català. Cadascú un fragment en el seu idioma, però una narradora llegia després els fragments en català. Durant l'acte, diversos artistes calellencs van il·lustrar els contes, l'escriptora Montserrat Janer va signar llibres, es va fer un ball i es van servir més de 500 racions de brou de lletres.

El mateix dia es va fer a la Fundació Tharrats d'Art Gràfic, de Pineda, la presentació del llibre Epistolari Joan Fuster-Vicenç Riera Llorca, a càrrec de l'editor Max Cahner i el filòleg Joan Ferrer i Costa. Aquest llibre ha estat a cura de Josep Ferrer i Joan Pujadas —membres fundadors de REPÒRTER— i recull les 201 cartes que es van trametre els dos escriptors a partir de l'any 1950. Max Cahner va afirmar durant l'acte, al qual van assistir més de 200 persones, que l'epistolari és la base del pensament nacionalista actual perquè recull la idea de Fuster sobre els Països Catalans.

Joan Ferrer va destacar la vigència de les reflexions que hi apareixen en el llibre —que és «extraordinàriament llegidor», va dir— i l'interès de les nombroses anècdotes sobre els personatges de l'exili català i les personalitats de l'art, la cultura i la política al Principat. En el número 5 de REPÒRTER (octubre de 1992) Josep Ferrer va publicar un reportatge, en primícia, sobre aquest epistolari. El treball de Josep Ferrer va quedar finalista en l'apartat d'articles del premi Tasis-Torrent de 1993.

Josep Ferrer i Joan Pujadas estan treballant actualment en l'edició d'un altre llibre: Els exiliats catalans a Mèxic, que Riera Llorca (Barcelona, 1903-Pineda de Mar, 1991) va deixar escrit dos anys abans de la seva mort, per encàrrec de l'historiador Josep Benet, director del Centre d'Història Contemporània de Catalunya, amb motiu del cinquantè aniversari de la Guerra Civil. Aquest llibre conté el punt de vista personal de Riera Llorca sobre l'exili a Mèxic, però també està força ben documentat, ja que contindrà una relació biogràfica dels personatges més destacats de l'exili mexicà. El regidor de Cultura, Emili Biosca, va ser qui va anunciar la publicació d'aquest llibre per part de Curial Edicions Catalanes, aquest mateix any. A l'acte de presentació de l'epistolari també van ser presents la vídua de Riera Llorca, Emília Barrionuevo, i Josep Parera, president de Caixa Penedès, entitat que ha patrocinat la publicació del volum.

El dia abans, a Malgrat, es va inaugurar un monument dedicat a la poetessa Zenobia Camprubí, esposa del Premi Nobel de Literatura Juan Ramón Jiménez, al qual van assistir unes 150 persones. El monument, obra de l'escultor Jaume Coll, s'ha instal·lat al parc municipal Can Campassol, en un indret que Camprubí recorda en les seves memòries sobre la infantesa. L'alcaldessa de Malgrat, Conxita Campoy, va dir durant l'acte que Camprubí era una gran dona, amb la qual cosa es fa certa la dita que darrere d'un gran home sempre hi ha una gran dona. El professor de literatura Guillem Vallejo va recitar poemes i va actuar l'Esbart Mar Blava.

Finalment, a Arenys de Mar, el mateix dia 23 es van reunir, a la plaça de l'Església, els escriptors Lluís Ferran de Pol, Maria Assumpció Ribas, Carles Móra i Tuxans i el rector de la població, Martí Amagat, per signar els seus últims llibres. L'obra de Ferran de PolEl gegant i el rabadà era l'única ja editada de feia mesos. Maria Assumpció Ribas va signar els exemplars del seu llibre de narrativa infantil Cues de pansa, mentre que Carles Móra va fer-ho amb La nit com aventura i el rector d'Arenys, amb Les virtuts d'estar per casa.



La memòria recuperada: l'Epistolari Joan Fuster-Vicenç Riera Llorca

JOAN FERRER I COSTA
Només l'escriptura permet recuperar el temps passat —o perdut, tant se val—. La memòria perdura en la paraula, en la paraula escrita. Un fragment del nostre passat cultural recent es troba en les 201 cartes que Joan Fuster (Sueca, 1922-1992) i Vicenç Riera Llorca (Barcelona, 1903-Pineda de Mar, 1991) es van enviar entre els anys 1950 i 1972 i que ara, gràcies al treball excel·lent d'edició, presentació i anotació de Josep Ferrer i Joan Pujadas, que tenen cura de l'Arxiu Riera Llorca de Pineda de Mar, qualsevol lector pot llegir.

Aquest epistolari, especialment el conjunt de cartes dels anys 1950-1956 és un diàleg a través del mar —a través del Pont Blau, nom de la revista literària de gran volada intel·lectual que Vicenç Riera Llorca va fundar i dirigir entre els anys 1952-1963— entre Joan Fuster, un jove advocat de vint-i-vuit anys de Sueca, preocupat per la cultura catalana, emmordassada pel franquisme, i Vicenç Riera Llorca, periodista, escriptor i animador cultural exiliat a Mèxic després de la Guerra Civil de 1936-39. En el conjunt de cartes que Josep Ferrer i Joan Pujadas acaben d'editar. Fuster i Riera, mantenen un diàleg continuat, sense interrupcions, en què passen revista als fets més destacats de la cultura catalana dels anys cinquanta, que constitueixen un període de la nostra història recent encara ben poc estudiat i conegut.

L'opinió del mateix Fuster sobre el seu epistolari amb Riera Llorca és ben significativa: «He estat arranjant la meua correspondència: ordenant les cartes que tinc rebudes de molts amics. N'he llegit algunes. He rellegit totes les teues. Lamente ara no haver tret còpia de les que jo t'enviava (és un vici meu, el no traure'n): faria un bon conjunt, interessant.» (Carta del 18-01-1954).

Al llarg d'aquest recull —que ara, afortunadament, qualsevol lector pot llegir-hi apareixen, com en un retaule, un seguit de qüestions culturals d'enorme interès i actualitat: la incomprensió dels intel·lectuals castellans respecte a la cultura catalana (Fuster, carta del 18-12-1950): «A mi em fa la impressió que, qualsevol que siga la seua ideologia, un castellà no arriba mai a comprendre el nostre problema, ni a simpatitzar profundament amb nosaltres»; la qüestió del cinema català (Fuster, nota a Pont Blau de Mèxic, març de 1953; «la necessitat i les possibilitats d'un cinema català: la funció social del cinema, la seua influència aclaparadora en la gent dels nostres dies, l'aspecte econòmic, la urgència de dur a la pantalla la nostra llengua, el mercat d'un futur cinema català a València i Mallorca, etc.» tot un seguit d'opinions —i anècdotes molt sucoses— sobre escriptors i altres personatges del món de la cultura del moment (Fuster a propòsit d'una conferència de Salvador Dalí a Madrid en què el públic cantava; «¿Dónde está Dalí, mátenle, rile, rile?» diu: «L'espectacle no ha pogut ser més grotesc. Per part de Dalí, (que és un cínic) i per part dels altres (que són uns ingenus, si creuen en Dalí).» (Carta del 16-11-1951).

El conjunt de l'epistolari aporta documentació de primera mà sobre l'exili català a Mèxic, i, sobretot, sobre els orígens intel·lectuals d'aquell gran personatge de Sueca que va tenir com a ofici «ser Joan Fuster», sobre el qual Vicenç Riera Llorca va pronosticar el ja llunyà 18 d'octubre de 1953: «Aqueixa anguniosa exigència que tens per a tu mateix et durà molt lluny!»

Aquest llibre és un instrument molt valuós per recuperar la memòria del temps passat i d'aquests dos homes que van contribuir a evitar que no fos, per a nosaltres, un temps definitivament perdut.

(Article de Saül Gordillo a la revista Repòrter, número 22, maig de 1994, pàgines 32 i 33.)