Repòrter, febrer de 1994 | Coromines culmina la redacció del seu gran «Onomasticon Cataloniae»

Joan Coromines, lingüista eminent i patriota exemplar, fa divuit anys que viu a Pineda des d'on ha redactat la major part de la seva obra que constitueix una de les contribucions més importants a la lingüística catalana i romànica de tots els temps. REPÒRTER publica en aquest número les aportacions de tots els col·laboradors de Joan Coromines a propòsit de l'obra i de la personalitat humana d'aquest gran lingüista, que ha estat guardonat amb el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes 1984 i el Premio Nacional de las Letras 1989.



Joan Coromines anomena la seva obra «l'ardida piràmide». Amb aquesta modesta expressió defineix una obra feta d'uns coneixements pràcticament sense límits en el camp de la lingüística, d'un amor a Catalunya sense mesura i d'una disciplina i una tenacitat fora del comú. L'obra de Joan Coromines —unes 30.000 pàgines— té, a banda del seu interès científic, un interès literari enorme, perquè Coromines és un gran escriptor. És ben sabut que una bona colla d'escriptors joves llegeixen el Diccionari etimològic per enriquir el seu vocabulari i per trobar-hi un model de llengua literària moderna excel·lent. Salvador Espriu, que juntament amb el seu gran amic Bartomeu Rosselló-Pòrcel havia estat alumne de Joan Coromines a la Universitat de Barcelona, havia dit que «llegir el Diccionari del professor Coromines és més divertit que llegir novel·les de lladres i serenos». No en va, Josep Pla en el seu llibre Darrers escrits havia afirmat: «estic segur que Joan Coromines és l'intel·lectual més considerable de la llengua catalana».

El professor Coromines voldria que aquesta ardida piràmide fos un exemple per als joves. Un exemple de disciplina, d'amor a Catalunya i de feina ben feta.

Deixeble de Pompeu Fabra

La vocació per l'estudi es despertà de ben jove en l'hereu de Pere Coromines. La seva passió intel·lectual començà per l'estudi de la química, quan tenia quinze o setze anys —cal recordar que Pompeu Fabra, el geni ordenador de la llengua catalana, era enginyer químic. Però ben aviat se li despertà la vocació: «Jo tinc vocació de lingüista», va dir als vint-i-dos anys al poeta Josep Sebastià Pons, que aleshores era professor de la Universitat de Montpeller. I ha estat una vocació extraordinàriament fecunda. El seu pare potser hauria preferit que Joan Coromines fos notari, però el consell de Pompeu Fabra va fer decidir Pere Coromines a acceptar que el seu fill Joan anés a Madrid a fer el doctorat en Filologia i no en Dret.

Pompeu Fabra va incorporar Joan Coromines a les oficines lexicogràfiques de l'Institut d'Estudis Catalans, l'any 1930. Va ser un mestratge fecund del qual Joan Coromines ha donat testimonis al llarg de tota la seva obra. Va ser el professor Coromines qui tingué cura de l'edició pòstuma de la Gramàtica catalana de Fabra l'any 1956. Hi ha un aspecte potser poc conegut de la personalitat de Fabra que un dia el doctor Coromines em va recordar: «Fabra tenia molt de sentit de l'humor». Una qualitat potser indispensable per poder viure i treballar tant.

L'obra de Joan Coromines és un dels punts de referència cabdals en la història de la lingüística romànica de tots els temps. El seu mètode consisteix a reunir tota la informació possible de la llengua viva i dels testimonis que la llengua ha anat deixant en els documents al llarg de tota la seva història a fi de poder arribar a establir amb la màxima garantia científica l'etimologia de les paraules. La quantitat de coneixements lingüístics i de tota mena de què donen testimoni els seus diccionaris etimològics català i castellà són absolutament extraordinaris: coneixements de llengües antigues i modernes, de literatura, d'història, folklore, paleografia, etc. A més el Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana conté un seguit de comentaris de caràcter personalíssim sobre els fets i les personalitats més diversos de la nostra història, que en fan una obra única en el seu gènere. Una obra, a més, de lectura apassionant. Sols cal recordar que la primera edició del primer volum del diccionari etimològic català s'exhaurí en un sol dia: el dia de Sant Jordi de 1980.



L'«Onomasticon Cataloniae»

L'Onomasticon Cataloniae és el títol de l'última gran obra que ha redactat Joan Coromines. És un gran diccionari etimològic de noms geogràfics —i d'alguns noms de persones— de tot el domini lingüístic. Per recollir informació per aquesta obra, des que tenia divuit anys Joan Coromines ha anat recorrent tots els territoris de llengua catalana fent enquestes a uns 2.000 municipis. D'aquestes enquestes n'ha sortit un recull d'uns 500.000  noms. Joan Coromines considera que la toponímia —que és la branca més difícil de la Lingüística— és l'arxiu més antic de la història. Els noms de lloc conserven testimonis de les llengües que parlaven els homes que han viscut en el nostre país des del passat més remot, d'aquí el seu interès.

D'aquí a pocs mesos es publicarà el segon volum de l'Onomasticon Cataloniae —que serà el primer que contindrà els materials ordenats alfabèticament— i a continuació s'aniran publicant els cinc o sis volums restants, que en la seva part fonamental ja estan redactats. L'Onomasticon Cataloniae culmina una ambiciosa empresa que Coromines va començar fa setanta anys. Possiblement és l'únic cas conegut en la història de la cultura en què un sol autor ha pogut treballar al llarg de setanta anys en una obra.

Premis i reconeixements

Joan Coromines ha tingut com a lema pràctic de la seva vida el títol d'una obra del seu pare: La vida austera. Ha estat un home que ha dedicat la seva vida al treball al servei de Catalunya i de la ciència lingüística, i ha defugit sempre publicitat i honors. Amb tot, el pes científic de la seva tasca li ha valgut  múltiples reconeixements nacionals i internacionals: l'any 1978 la Universitat de la Sorbona li concedí el títol de doctor honoris causa, l'any 1980 rebé la Medalla d'Or de la Generalitat de Catalunya, l'any 1981 va rebre el Premi d'Honor Jaume I. El Premi d'Honor de les Lletres Catalanes li va ser concedit l'any 1984 i l'any 1989 el Ministerio de Cultura d'Espanya li concedí el Premio Nacional de las Letras Españolas. Són alguns dels fruits, en l'aspecte del reconeixement públic de les institucions, que ha merescut la seva obra; però l'aspecte més fecund de l'obra de Joan Coromines és l'estímul a l'estudi i l'amor per la feina ben feta que qualsevol persona que la llegeixi en traurà.



L'home i l'obra

Joan Coromines va néixer a Barcelona el dia 21 de març de 1905, fa gairebé vuitanta-nou anys. És fill del polític i escriptor Pere Coromines, a qui el gran lingüista considerarà el «creador de l'home, de la consciència i del saber», i de la pedagoga Celestina Vigneaux.

Des de l'any 1914 fins al 1938, Joan Coromines passà els estius amb la seva família a Sant Pol de Mar. Allí es familiaritzà amb la llengua dels pescadors i pagesos —que després es veurà ricament reflectida en el seu gran Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana— i començà la seva gran vocació intel·lectual. Joan Coromines m'explicà que aquell estiu —el primer de les vacances a Sant Pol— el seu pare comentà un dia que a Europa estava passant una cosa molt grossa (l'esclat de la primera guerra mundial) i que ell, que sols tenia nou anys, va dir: «Deu ser per causa d'aquell atemptat de Sarajevo que vaig llegir en el diari!» (l'assassinat de l'arxiduc Francesc Ferran d'Àustria el 28 de juny d'aquell any).

L'any 1923 començà la carrera de Dret i poc després la de Filosofia i Lletres. Amb alguns companys d'estudis formà el grup nacionalista radical anomenat Societat d'Estudis Militars. Quan el grup va ser desarticulat, l'any 1927, el seu pare l'envià a Montpeller —per evitar que fos empresonat— on féu estudis de lingüística romànica amb Maurice Grammont i Georges Millardet.

L'any 1928 acabà la llicenciatura i anà a Madrid a fer el doctorat en Filologia amb don Ramón Menéndez Pidal. La seva tesi va ser publicada l'any 1931 i completament reelaborada l'any 1990 amb el títol de El parlar de la Vall d'Aran. Gramàtica, diccionari i estudis lexicals sobre el gascó. L'any 1930 començà a treballar amb Pompeu Fabra a les oficines lexicogràfiques de l'Institut d'Estudis Catalans i a la Universitat de Barcelona com a professor de Filologia Romànica. Durant la Guerra Civil va lluitar amb l'exèrcit republicà en les milícies alpines i després fou traductor de l'Estat Major.



Exili a l'Argentina i als Estats Units

Amb la desfeta, Joan Coromines s'exilià a París i després a Buenos Aires. A l'Argentina obtingué la càtedra de llengua espanyola i de llatí de la Universitat de Cuyo (Mendoza). Allí practicà una de les seves grans passions; l'excursionisme. Realitzà ascensions a les muntanyes dels Andes, però el savi professor sentia enyorança de Catalunya. En una ocasió em comentà: «A mi no m'agradaven aquelles muntanyes. Jo volia tornar al Canigó i a Sant Aniol».

Acabada la Segona Guerra Mundial, l'any 1946, li ofereixen la càtedra de lingüística romànica de la Universitat de Xicago. Es trasllada als Estats Units i allí redactarà, entre 1946 i 1951, el seu monumental Diccionario crítico etimológico de la lengua castellana (4 volums, publicats entre 1954 i 1957). Aquesta obra ampliada i revisada es convertirà en el Diccionario etimológico castellano e hispánico (amb la col·laboració de José A. Pascual) (6 volums, 1980-1991).

Entre els deixebles del professor Coromines de Xicago sobresurt Joseph Gulsoy, el més gran i més fidel col·laborador de Joan Coromines. El doctor Gulsoy, un home d'una erudició i amabilitat excepcionals, esdevé des de fa vint anys i durant unes quantes setmanes cada any, ciutadà de Pineda, on ve per treballar en les seves col·laboracions dins l'obra de Joan Coromines.

A partir de 1952 i fins a 1967 alternarà l'ensenyament a la Universitat de Xicago amb les enquestes per tots els territoris de llengua catalana destinades a recollir dades de toponímia per a la realització de l'Onomasticon Cataloniae i de llengua comuna per al Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana.

El retorn a Catalunya

L'any 1968, Joan Coromines es jubilà de la seva càtedra de Xicago i a partir de 1976 s'instal·larà definitivament a Pineda de Mar —on ja hi havia passat diversos estius uns anys abans— per consell de diversos intel·lectuals, entre ells l'enyorat Joan Fuster, a fi de poder tenir la tranquil·litat necessària per redactar el Diccionari etimològic i l'Onomasticon Cataloniae.

Entre 1980 i 1991, Curial Edicions Catalanes, editorial dirigida pel professor Max Cahner, col·laborador i gran amic de Joan Coromines, editarà els nou grossos volums del Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana (amb la col·laboració de Joseph Gulsoy i Max Cahner). Max Cahner ha tingut una funció cabdal com a editor i conseller de Joan Coromines. Curial Edicions Catalanes li ha publicat, des de 1974, vint-i-un volums.

L'any 1989 es publica el primer volum de l'Onomasticon Cataloniae (amb la col·laboració de Josep Mascaró Passarius), dedicat a la toponímia antiga de les Illes Balears. Des de llavors ha estat treballant en la redacció dels volums restants d'aquesta magna obra, redacció que en aquests moments ja és acabada.

L'Onomasticon Cataloniae, el gran diccionari de toponímia dels països de llengua catalana, que comprendrà sis gruixuts volums més, compta amb la col·laboració de Joseph Gulsoy, catedràtic emèrit de lingüística romànica de la Universitat de Toronto (Canadà), Philip D. Rasico, professor de lingüística de la Vanderbilt University de Nashville (Tennessee, EUA), Xavier Terrado, professor i cap del departament de filologia romànica de la Universitat de Lleida, i de Joan Ferrer i Costa.

(Article de Josep Ferrer i Costa i fotos de Joan Pujadas a la revista Repòrter, número 19, febrer de 1994, pàgines 10-15.)