Repòrter, febrer de 1994 | L'estudi de la llengua com a contribució a la reconstrucció nacional

Joan Coromines va néixer el 1905, en un moment en què el poble català començava a ser conscient, no solament de la seva identitat com a nació, sinó també que aspirar a reconstruir unes estructures polítiques pròpies no era ja una utopia, un somni d'idealistes obstinats a nedar contra corrent. I no és que el nacionalisme espanyol hagués baixat la guàrdia després de la desfeta colonial del 1898; hauríem de creure que s'esdevingué tot el contrari, si tenim en compte l'acarnissament amb el qual es continuà duent a terme, des d'aleshores, la repressió contra Catalunya per part de tants polítics, militars i il·luminats guies de l'imperi que pretenien esborrar així la infàmia de la derrota. Però tampoc és que la societat catalana no estigués plena de profundes contraccions socials, religioses i polítiques. Els moments d'actuació solidària entre les diverses organitzacions polítiques que pretenien la defensa de les aspiracions col·lectives dels catalans foren sempre de breu durada. I és així com un jove estudiant, nascut i format al si d'una família compromesa a fons amb la lluita cultural i política de Catalunya, com era la de Pere Coromines, després del cop d'estat del general Primo de Rivera arribà a la conclusió que el seu deure era contribuir amb d'altres joves com ell a la defensa de la llibertat de Catalunya en el mateix camp que el caràcter militar d'aquella dictadura podia oferir. L'idealisme patriòtic d'aquella joventut, tanmateix, no aconseguí els seus objectius i una necessària estada fora de Catalunya fou intensament aprofitada per Joan Coromines per completar la formació com a lingüista amb els millors mestres que hauria pogut tenir mai. Retornat a Catalunya quan la Dictadura ja començava adesmantellar-se, decidí que la seva manera de contribuir a l'alliberament de Catalunya era a través de l'estudi de la llengua, la passió per al qual li venia des de l'adolescència, amb la convicció que la seva contribució podia esdevenir decisiva, si s'obligava a dur a terme un ambiciós pla de recerques en el camp de l'etimologia, la toponímia, la gramàtica i la filologia. I aquesta decisió és el que dugué Pompeu Fabra a nomenar-lo successor de Josep M. de Casacuberta a l'Oficina de Toponímia i Onomàstica de l'Institut d'Estudis Catalans. Però en els moments en què tenia la sensació que el país necessitava amb més urgència de combatents que duguessin un fusell a la mà més que no pas una ploma respongué a la seva consciència. El 1934 no fou necessari perquè l'oportunitat es frustrà ben aviat; el 1936, estant com estava a Madrid cursant el doctorat amb Menéndez Pidal, participà a la reducció dels revoltats que s'havien fet forts al Cuartel de la Montaña. I, encara, vist que la guerra no es guanyava, en 1937-1938 s'allistà com a voluntari al Regiment Pirinenc número 1 de Catalunya, tal com explica ell mateix en parlar de l'inoblidable Andreu Xandri, al novè volum del Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana (pàgines 438 i 439). Fou la seva darrera experiència com a militar al servei de Catalunya, de la qual, crec, que tragué la conclusió que, tot i que si les circumstàncies històriques l'haguessin dut a tenir responsabilitats permanents en la defensa militar de Catalunya ell no s'hi hauria sentit a disgust, no s'ha sentit frustrat perquè això no hagi estat així. La batalla per la llengua catalana, si aconseguim de guanyar-la i no la deixem en el paper de llengua de segona (com tants hi ha que s'hi conformen), haurà estat en una part molt significativa gràcies al prestigi en el món científic i a les capacitats intel·lectuals i humanes de Joan Coromines, que sempre ha rebutjat les vanitats de tota mena per tal de poder servir amb eficàcia la seva pàtria.

(Article de Max Cahner a la revista Repòrter, número 19, febrer de 1994, pàgina 8.)