Repòrter, maig de 1993 | Calella reconeix la tasca de l'escriptor Francesc Grau



El passat 25 d'abril [de 1993] l'escriptor Francesc Grau va rebre de mans de l'alcalde de Calella la primera Medalla d'Or de la ciutat, com a reconeixement a la seva lluita en favor del nacionalisme i la llengua catalana. L'acte es va iniciar amb la presentació del darrer llibre de Grau, Com unes ales de gavina i altres contes, que va fer Miquel Reniu, director  general de Política Lingüística de la Generalitat, el qual va fer—sense massa traça—una glossa d'aquesta publicació que compta, a més, amb les il·lustracions que li han dedicat expressament deu artistes locals.

Joaquim Rey, alcalde de Calella, en un breu parlament va reconèixer l'important servei al poble que ha fet Grau i va acabar afirmant que «la història de la llengua i per extensió de la política de Calella, sense en Francesc Grau, s'hauria escrit de forma diferent». Acte seguit li va fer lliurament del guardó, moment en què l'escriptor no va poder evitar unes emocionades llàgrimes en mig del fort aplaudiment que li van dedicar les dues-centes persones que emplenaven de gom a gom el Museu-Arxiu Municipal.

L'acte es va cloure amb les paraules d'agraïment de l'escriptor: «M'he emocionat molt, em creia que amb els anys això se'm curaria, però no és així. Quan el Sr. Alcalde em lliurava la Medalla d'Or de la ciutat, jo pensava amb la quantitat de calellencs que també treballen per Calella, a vegades amb tasques modestes, però que també ajuden a tirar la ciutat endavant i que potser mai els serà reconegut l'esforç que fan. Precisament a aquells calellencs anònims que no rebran mai cap medalla ofereixo jo, simbòlicament, la que m'han concedit avui.»

Poca producció però important

Francesc Grau i Viader va néixer a Calella el 29 de novembre de 1920. Va ser fundador de la revista quinzenal La Tralla, (1978-1981) i director d'El Nunci, (1981-1990). Ha col·laborat, a més, a la revista literària El Pont i a la d'història L'Avenç. Ha publicat quatre llibres: Dues línies terriblement paral·leles (1978) i Rua de captius (1981), novel·les ambientades en la guerra civil; Calella, flash-back (1984), una nostàlgica recreació de la història recent de Calella, on dibuixa l'entranyable personatge del catrà, producte típic del primer turisme de la comarca i Com unes ales de gavina i altres contes (1993), un recull de narracions curtes guardones en diversos certàmens literaris. Ha guanyat en dues ocasions el Premi Recull; el 1976 amb la narració «Com unes ales de gavina» i el 1985, el d'assaig, amb Calella, flash-back.

Francesc Grau, considera que la seva producció literària ha estat curta, malgrat que les dues primeres novel·les les va fer amb rapidesa. «És que allò que hi dic ho duia a dintre i voliadeixar-ne constància. Dues línies terriblement paral·leles, és una narració vista des de les trinxeres, tema del que se n'havia escrit molt poca cosa. Rua de captius, descriu els camps de concentració espanyols, que tampoc era un tema massa tractat. S'havia parlat molt dels camps d'extermini alemanys, dels camps de concentració francesos i dels exiliats que van anar a França, fugint de l'ocupació franquista, però dels camps estatals no se n'havia pogut parlar, per dues raons, perquè hi havia en Franco i potser perquè els intel·lectuals, que n'haurien pogut dir alguna cosa, s'havien exiliat i no havien passat per camps de concentració de l'Estat espanyol.»

Després de la publicació d'aquests dos llibres, Francesc Grau va portar a terme una tasca important en la revista local La Tralla, la qual recorda amb una certa enyorança: «Va ser una bona experiència. Era una època en la qual la democràcia era extremadament feble, i sempre havies d'anar amb la por al cos. Era obligat que cada revista tingués un director titulat, en el nostre cas vam tenir sort que ho acceptés l'Antoni Reig de l'Avui, perquè a més d'ajudar-nos no ens cobrava res. Recordo que sempre ens deia "sobretot no em toqueu els militars, ni els reis!". És llàstima que per problemes econòmics la revista només va durar tres anys, però avui en dia encara se'n guarda un bon record.»

Una vida al servei del català

Francesc Grau ha estat també força temps professor de català. Gràcies a la seva ajuda i obstinació, molta gent de la comarca i especialment de Calella, Pineda i Tordera vam poder aprendre de la seva mà la nostra llengua —que ens havia estat negada a l'escola—, un servei inestimable, que cal agrair-li degudament. Grau recorda amb cert orgull aquella tasca; «Era una època en què ho fèiem gairebé sense cobrar i encara ens havíem de pagar la betzina, però valia la pena.» Quan la Generalitat va regularitzar els cursos de català, va treballar a l'Ajuntament de Calella, on va ser corrector de català des de 1982 fins a la seva jubilació l'any 1990.

Francesc Grau està convençut que el català és un idioma amb un bon esdevenidor. «Avui en dia sembla ser que el Partit Socialista se sent feble, doncs ara és hora d'aconseguir coses per al català. A la força no en treurem mai res. Som un país petit, sense exèrcit i per tant hem d'aprofitar els moments que ens necessitin per avançar.»

També és força optimista pel que fa a l'aparició de nous escriptors catalans. «Abans de la guerra era molt difícil trobar una persona amb carrera a la comarca. Avui en dia això és norma comú. La gent està molt ben preparada. A Calella, els darrers cinc anys s'han publicat més llibres, que durant els set-cents anys d'història que té la ciutat.»

A nivell personal Francesc Grau pensa seguir treballant en la narració, encara que sense massa presses. «Jo he escrit quan m'ha vingut bé, perquè és una feina bastant emprenyadora, quasi mai trobo el moment de posar-m'hi. En Riera Llorca, que era un home de molt bona fe, sempre m'incitava a que acabés una novel·la que fa temps vaig començar i potser ara ho faré. Una novel·la la comences però no saps mai quan l'acabaràs. Un conte dóna gust perquè aviat el tens fet. A vegades és com un acudit, és qüestió d'adornar-lo una mica, i el pots acabar d'una tirada. A més, si no ets un escriptor molt conegut, cada vegada és més difícil trobar una editorial que et publiqui una novel·la si no ha estat premiada en un concurs literari.»



Francesc Grau i Viader, un senyor de Calella

El senyor Francesc Grau entra dins la categoria de persones que —segons ens va ensenyar Josep Pla— s'han d'anomenar senyors, perquè, per la seva trajectòria vital, ha estat un mestre per a moltes generacions de ciutadans. Un mestre de catalàque va ensenyar en les seves classes i amb la seva pràctica de la literatura que escriure en català era possible i que, realment, no era pas tan difícil com podia semblar. I, el senyor Grau ha estat també un mestre en la manera de fer les coses ben fetes. Cal recordar els seus articles sempre intel·ligents a la revista La Tralla, revista ambiciosa tant des del punt de vista cultural com polític, que va ser una alenada d'aire fresc en un moment que no hi havia a Calella, ni gairebé enlloc, cap publicació de qualitat. Cal recordar la seva feina de director de El Nunci, revista municipal calellenca que va fer un bon servei al poble i en què es van formar una bona colla dels joves periodistes que ara fan possible REPÒRTER. Crec que l'exemple, l'estímul i el consell d'En Francesc Grau va ser de gran ajuda per a tots.

Fer de la memòria literatura

Com a narrador l'obra de Grau s'inscriu en el capítol de la història literària de Catalunya dels escriptors que van fer de l'experiència personal en la guerra de 1936-39, o de les seves seqüeles, matèria literària. La major part de l'obra novel·lística de Vicenç Riera Llorca i una part de l'obra d'Avel·lí Artís-Gener, Pere Calders i Xavier Benguerel s'inscriu dins d'aquest mateix context.

Dues línies terriblement paral·leles i Rua de captius, les dues novel·les que fins ara ha publicat Francesc Grau, i que, malauradament, fa molt de temps que són exhaurides, tenen com a tema central la guerra. De fet, per a l'autor, escriure és recuperar el temps perdut. Recuperar set anys —entre la guerra i el servei militar en el temps de la postguerra— de quan l'autor era molt jove, perduts enmig de la gana i els morts de les trinxeres i en l'exèrcit franquista, que van ser com una mena de mort civil.

El darrer dels llibres de Grau, Com unes ales de gavina i altres contes, és un recull de contes escrits al llarg de diversos anys, que constitueixen també una recuperació del temps passat —o perdut, tant se val— en ambients de la costa d'anys enrere. Alguns fragments recorden les meravelloses narracions de Joaquim Ruyra.

Francesc Grau és un escriptor pulcre. Totes les seves pàgines són u n testimoni de bon gust i de gran coneixement de la llengua; del català de la costa del Maresme, passat pel sedàs de Fabra.

Elogi de la paraula

A Calella, flash-back, un recull de narracions saboroses sobre Calella com a realitat humana i moral. Grau ens dóna el primer testimoni literari d'una paraula especialment entranyable per a la gent d'aquest poble del Maresme: els catrans.

El substantiu catrà, el seu col·lectiu catraneria i el derivat verbal catranejar són d'aquelles paraules que configuren un temps —els feliços seixanta, ai las!— i uns individus, ara ja en període d'extinció (segons sembla), que es van fer famosos, i van fer famosa la ciutat —la Calella dels alemanys— en els primers temps del turisme, per les seves proeses amoroses. La mitologia, almenys, ho conta així.

Catrà és una paraula que té uns límits geogràfics i cronològics molt precisos. S'estén entre la riera de Sant Pol i el rierany (en la parla de Calella se'n diu riguerany) dels Frares, o, a tot estirar, fins a la riera de Pineda. Cronològicament, la paraula va ser viva mentre els catrans van estar en actiu: la dècada del seixanta. Més enllà sembla que passa a ser patrimoni de la literatura. I en aquest cas, Francesc Grau l'ha recollida, amb una espurna d'ironia i de bonhomia: «Em fa l'efecte que, en aquell temps ens portaren més turistes femenines els "catrans" que no pas el sol, el mar, l'economia dels preus i els milers de fullets de propaganda (...) Alguns d'aquells "catrans" es casaren amb estrangeres i anaren a viure als països de llurs mullers. Altres es deuen haver mort i em resisteixo a creure que la causa hagi estat l'esgotament, perquè es tractava d'uns superdotats. Els que queden, si encara en queda algun, els anys es deuen haver encarregat d'afeblir el seu vigor (...). Sempre he cregut que Calella hi té un deute. Ara que floreixen tants monuments i monumentets per la ciutat, penso que no costaria gens de dedicar-ne un als "catrans", aquella raça irrepetible que contribuí extraordinàriament a fomentar el turisme a la nostra població» (Calella, flash-back, pagina 64).

Francesc Grau ha contribuït a guardar-nos els mots —aquesta és la feina de l'escriptor—, i la seva obra i tota la feina feta és un exemple d'una manera de fer honesta i catalana, d'una bella i enorme dignitat.


(Article de Joan Pujadas i perfil de Joan Ferrer i Costa a la revista Repòrter, número 11, maig de 1993, pàgines 34 i 35.)
 

Estigues al dia. Subscriu-te al butlletí