Repòrter, octubre de 1993 | Francesc Grau: Catalunya també vol solidaritat
Tot sovint, com si es tractés d'una epidèmia que es va repetint periòdicament, es desencadenen atacs virulents contra Catalunya. S'aprofiten totes les ocasions, per insignificants que siguin, per desacreditar la nostra comunitat o fer-la responsable de tots els mals que pateix d'Estat espanyol. És una mena de virus sempre latent que troba un caldo de cultiu adequat més enllà del nostre país i, fins i tot, en cercles reduïts de Catalunya mateix (vegeu les declaracions continuades de Vidal-Quadras). El més curiós del cas és que partits que sempre discrepen en tot, de seguida es posen d'acord quan es tracta d'anar contra Catalunya. Tant li fa que siguin de dreta, de centre com d'esquerra, tots semblen germans bessons a l'hora d'oposar-se a les justes reivindicacions catalanes. Gent que lluita aferrissadament perquè la «ñ» castellana sigui reconeguda a la Comunitat Europea, no poden pair que a casa nostra es faci prevaler el dret que l'Estatut i la Constitució atorguen al nostre idioma. Gent que no escatima esforços, ni diners, perquè el castellà no es perdi en països americans en què està en franca regressió, s'exasperen perquè aquí s'ensenya en català.
A part de la qüestió visceral, que ve de temps, resulta que això de les autonomies ha produït encara més recel envers Catalunya, segurament perquè hi ha regions que no han tingut mai vocació autonòmica i a les quals el cafè per a tothom ha posat a les seves mans una eina que no saben fer servir.
Ara, amb la negociació del 15% de l'IRPF, la cessió del qual serviria per pal·liar una mica la discriminació fiscal que pateix Catalunya, s'han dit coses molt gruixudes, insults i conceptes carregats de mal gust. El fet que des de Catalunya es demani que se li retorni una petita part del molt que paga al conjunt de l'Estat, ha esdevingut el detonant que ha fet esclatar una campanya de difamació contra el nostre país. Fins i tot el líder del PP ha tingut la barra de dir —entre moltes altres barbaritats— que es regala a Catalunya els diners que es retalla a pensionistes i aturats, mentre que els presidents d'unes comunitats autònomes titllen d'insolidaris els que ajuden les seves regions a sortir de la pobresa ancestral en què han estat sempre sumides. A pesar del tracte de favor que gaudeixen, exigeixen solidaritat com qui demana un mannà caigut del cel. Solidaritat és tota una altra cosa. La solidaritat comporta unes obligacions comunes, mai d'una sola part. Solidaritat no significa pas anar rebent diners i tirar de la rifeta; solidaritat és també posar-hi el coll perquè, l'esforç dels altres no resulti tan feixuc. Solidaritat no vol dir firmar peonades falses com fan alguns alcaldes, ni viure de les prestacions del Pla d'Ocupació Rural. Solidaritat no és construir carreteres magnífiques en llocs on gairebé no circulen cotxes, ni fer autovies gratuïtes per a uns i autopistes de pagament per a uns altres. Solidaritat no vol pas dir que l'Administració central o la TVE han de promocionar sempre la Costa del Sol, i que les altres zones turístiques s'ho hagin de fer pel seu compte.
Catalunya en també vol, de solidaritat, sobretot quan demana més autonomia perquè la que té no satisfà les necessitats dels seus ciutadans. Solidaritat quan vol que se li reconegui la seva identitat. Solidaritat quan reclama més respecte per a la seva llengua. Solidaritat quan la demagògia de certs polítics i mitjans informatius empren campanyes difamatòries sense que ni una sola veu, fora del nostre país, digui que ja n'hi ha prou.
Tot això, i encara més, també és solidaritat.
(Article de Francesc Grau a la revista Repòrter, número 15, octubre de 1993, pàgina 8.)