Repòrter: Eufòria olímpica
Vivim moments d'eufòria olímpica. El pas de la torxa per la nostra comarca va esdevenir, sens dubte, un fet tiistòric sense precedents. Els ciutadans van sortir al carrer combinant l'ambient festiu i reivindicatiu. Els polítics van voler ser, un cop més, protagonistes de primera fila per portar la torxa cinc-cents metres i sortir a la tele. La comitiva olímpica va tenir, però, un denominador comú, l'omnipresència de la Guàrdia Civil, un assetjament amb connotacions prou eloqüents. Fins i tot, el president Pujol va recomanar que no calia tenir por, que els ciutadans no són delinqijents i només sortien a rebre la flama amb els signes d'identitat del país. El setge va continuar arreu de Catalunya i, curiosament, en arribar al País Basc van girar cua. El relleu el va prendre l'Ertzantza. Aquí, a Catalunya, tenim Jocs Olímpics però els que manen s'han oblidat del relleu.
De fet, per a molta gent, el pas de la flama va ser una comèdia més de tot el teatre olímpic. En aquest escenari els esportistes són els actors. L'Alt Maresme hi aporta els seus atletes d'elit seguint la tradició olímpica. Jonathan Garrido i Joan Ayats han seguit les passes de 'Nino' Buscató, els germans Margall i Jordi Llopart. Garrido i Ayats, que han hagut de superar per a la seva preparació la manca d'infrastructures esportives, tenen grans possibilitats de revestir-se de la glòria olímpica.
Però és evident que la celebració d'uns Jocs va molt més enllà d'un esdeveniment esportiu. Una d'aquestes implicacions és la política. Tot i el pacte per a la catalanització, a la nostra comarca polítics i entitats han reclamat Freedom for Catalonia. Estem davant d'uns Jocs que han de deixar bé a tothom, i així només fem que el ridícul. Ara un tros en català, ara un en castellà, ara una sardana, ara flamenc...
El més greu de tot és que els Jocs ni han beneficiat ni han transformat la comarca. Un dels grans fracassos és l'econòmic. El turisme, sector estratègic que suposa el 14% del PIB (Producte Interior Brut), a Catalunya veu com les expectatives que es van crear pels Jocs han fracassat. El boom en els preus dels hotels i la manca d'una via de comunicació ràpida amb Barcelona —la promesa autovia que s'havia de construir per al 92—, en són alguns factors. A més, els Jocs tampoc han servit per habilitar aparcaments prop de les estacions de Calella o Arenys, tal com s'havia previst, perquè els polítics no han sabut trobar solucions.
Ara fa cent anys, amb l'organització de l'Exposició Universal de Barcelona el 1888, es van repetir els mateixos fets. Transformacions, eufòria, fracàs! I és que un país que viu a batzegades no pot construir un futur gaire sòlid. No podem esperar un altre segle.
(Editorial de la revista Repòrter, número 2, juliol de 1992, pàgina 5.)