Repòrter: La construcció també té malalties
Centenars d'edificis del Maresme estan deteriorats o fins i tot tocats de mort a causa dels efectes de l'aluminosi o la piritosi, segons els estudis tècnics realitzats. Aquest és el preu de l'intens ritme de creixement de la comarca i, en general, de tot Catalunya a l'època del desenvolupament.
La immigració i el turisme van provocar, al Maresme, una gran demanda d'habitatges s'havia de construir ràpid i barat. Constructors privats, com Sanahuja a Barcelona, i l'administració del règim franquista, a través de l'lnstituto de la Vivienda, van aixecar en temps rècord enormes blocs de formigó. Però formigó dolent. Els constructors al·leguen que, en aquella època, desconeixien la mala qualitat del ciment aluminós i l'existència de la piritosi.
L'arquitecte Narcís Majó va recomanar, el 1972, tancar la pedrera de Montpalau per evitar l'extensió de la piritosi. Les autoritats van prendre les primeres mesures contra el àrids piritosos al 1973. Mentrestant, els constructors podien proveir-se de la pedrera amb total impunitat, malgrat les advertències dels tècnics. No és això negligència? A més, no va ser fins al 1987 quan es va aprovar una normativa més exhaustiva sobre el límit màxim de pirites. El cas de l'aluminosi va ser encara més greu. Un material de construcció qüestionat des de la Segona Guerra Mundial, i que, a l'Estat espanyol, es va advertir de la perillositat del seu ús inadequat el 1972, no va ser prohibit per construir bigues fins al 1977. Resultat: prop de mig milió d'edificis a Catalunya tenen algun element fet amb ciment aluminós.
En aquest camí de despropòsits, la Generalitat i el Govern central no han actuat de forma seriosa en aquest problema fins que l'11 de novembre de 1990, un esfondrament al barri barceloní del Turó de la Peira va provocar un mort. Després, tot van ser corredisses, inspeccions a corre-cuita i apuntalaments massius de cases. I l'aluminosi i la piritosi entren a formar part del vocabulari de les classes populars. Com les que van haver de desallotjar l'edifici Altmar de Malgrat. Els ajuntaments s'han limitat a fer d'intermediaris entre els afectats i les administracions superiors o els constructors. Això és el que ha passat a Calella i a Malgrat.
És preocupant que, malgrat el temps transcorregut, els serveis tècnics dels consistoris no hagin treballat a fons per obtenir un cens fiable i exhaustiu d'edificis malalts. Però la Generalitat i el Ministeri d'Obres Públiques volen reparar males actuacions del passat amb subvencions, que només poden cobrir el 60% del cost d'una reparació. La inversió necessària per pal·liar els efectes de l'aluminosi a Catalunya és de més de 88.000 milions de pessetes. Això no és res més que una política de tapar forats. Gràcies a això, els ciutadans que viuen en habitatges malalts continuaran sent cornuts, però no pagaran tot el beure.
(Editorial de la revista Repòrter, número 1, juny de 1992, pàgina 5.)