Consultes sobiranistes, internacionalització i l'aparició de nous partits i mitjans (2009-2010)

Un país que té tot allò que Pau Casals va dir en el seu memorable discurs a les Nacions Unides el 1971 —la nació més gran del món, amb el primer parlament, molt abans que Anglaterra— i que ha tingut els Cahner que han fet enciclopèdies i editorials en dictadura també és capaç de posar-se en el mapa de les llengües globals a la xarxa amb el domini propi, liderar rànquings de blogs, conquerir la Wikipedia i aconseguir les versions en català de Twitter, Facebook i tantes altres plataformes digitals. La Internet catalana, cívica i militant, va crear el directori de webs Nosaltres.cat o el rànquing Catalexa.com, però amb Google i l’OJD Interactiva aquestes dues eines deixen de tenir sentit i llavors dedica les energies a altres projectes. Aquesta comunitat dinàmica, que no descansa, posa en marxa la web pròpiament dita del primer diari de l’Estat espanyol a Internet —l’Avui, amb Joan Jofra i Martí Anglada, i amb El Periódico de Catalunya, que ja tenia un peu posat a la xarxa, amb Pep Puig—, tradueix programari amb una legió de ciberactivistes per la llengua, la gent de Sotfcatalà, es dota d’un Parlament 2.0 avançant-se a altres cambres de països del seu entorn o s’inventa la primera gran plataforma de micromecenatge, Verkami, amb fites encara no superades a Europa com L’endemà, d’Isona Passola, que ha recollit 350.000 euros de 8.000 mecenes. Aquest país que té talent i força per fer tot això està sent capaç també de relativitzar, amb arguments i enginy, les amenaces més rocambolesques que arriben dels poders de l’Estat en l’actual debat sobiranista.

Hi ha dues idees instal·lades en alguns sectors contraris al procés d’independència per intentar trobar una explicació al que ha passat a aquest país. La primera és que l’adoctrinament dels escolars, sota la immersió lingüística i amb les competències en mans de la Generalitat de Catalunya, ha creat generacions de sobiranistes manipulats. De desmuntar-ho, se n’encarrega molt encertadament en el seu últim llibre, Anatomia d’un desengany, el catedràtic d’Economia Aplicada de la Universitat de Barcelona Germà Bel. Potser és Internet, i no l’escola catalana? Potser és el canvi de paradigma de les primeres generacions nadives digitals que ja s’han llicenciat a les facultats catalanes i que parlen idiomes, viatgen i fan Erasmus amb permís del ministre Wert?

L’altra idea per justificar la major manipulació política d’una societat europea és, des del punt de vista de la caverna espanyola, l’ús que el catalanisme ha fet dels mitjans públics durant les tres últimes dècades. Artur Mas manipula els catalans amb la pantalla de TV3, aquest és el seu guió argumental. En aquest capítol, però, s’intenta aportar casos que demostren que l’etapa d’organització sobiranista feta a partir de la xarxa es fa desmentint aquests dos tòpics de l’espanyolisme més tronat. Ni Artur Mas (Govern) ni TV3 (mitjans tradicionals) són els responsables que es fes el referèndum d’Arenys de Munt ni les primeres manifestacions independentistes, a Brussel·les i Ginebra —tot això el 2009, amb José Montilla a la presidència de la Generalitat—, ni tampoc les onades de consultes populars durant el 2010 ni que l’any següent es formés l’embrió de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) o esclatés el moviment dels indignats del 15-M.

Sobre TV3 és important que ens aturem un moment. La Internet sobiranista, de la qual al final s’esmenten fins a 200 noms rellevants, és una xarxa dins de la xarxa de gent que es coneix, que fa molts anys que hi és, que no para de fer coses i que té un compromís que va molt més enllà d’una feina o empresa. Els Miquel Macià, Vicent Partal o Joan Camp, els Manel Sanromà, Amadeu Abril o Joan Francesc Gras, els Oriol Ferran, Miquel Saperas o Mercè Molist són una mena de gent que no ha necessitat, o no l’han volguda, una dependència de la branca digital de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA), que s’ha caracteritzat —per dir-ho ràpid, i sense que ningú s’ho prengui malament— per estar en mans de tecnòlegs i funcionar massa reclosa en si mateixa.

Si la teoria de com ha influït sobre l’independentisme una TV3 en mans del president de la Generalitat no s’aguanta, vist des de Catalunya l’argument encara és menys sòlid amb el paper que els departaments i les empreses d’interactius de la CCMA han jugat sobre la Internet catalana en general i sobre la xarxa sobiranista en particular. Sense desmerèixer la valuosa aportació tecnològica i el bon treball dels seus professionals, el que resulta evident és que el nervi del bit independentista no s’ha gestat des de cap núvol ni laboratori dels mitjans públics catalans. De fet, el que ara es desenvolupa en aquest assaig s’haurà aconseguit al marge d’uns canals digitals de TV3 i Catalunya Ràdio, o del portal de notícies 324.cat, que s’han caracteritzat per un to de mitjà públic molt plural, gens militant, també en contra del que denuncia sistemàticament la caverna de Madrid. De fet, el llibre d’estil dels mitjans públics catalans diu: “Com a servei públic audiovisual, la CCMA reflecteix la diversitat, garanteix el pluralisme i la imparcialitat, i contribueix a afavorir la cohesió social i a expressar la identitat nacional de Catalunya.” Aquesta revolta tecnopolítica de la Internet sobiranista s’ha produït fora del perímetre de la Corpo, és a dir, amb certa distància o indiferència dels mitjans públics, sotmesos al control parlamentari i l’avaluació continuada d’organismes com el Consell de l’Audiovisual de Catalunya (CAC), inexistent en l’àmbit estatal.



De Brussel·les a Arenys de Munt

El sobiranisme s’havia fet hegemònic a la Catosfera —coincidint amb certa davallada de la blogosfera socialista— i també conqueria murs i grups de Facebook. Les estelades —una petita pinzellada si les comparem amb les que es veuen últimament pels carrers i places del país— s’havien mostrat en les manifestacions del 18 de febrer de 2006 (18-F), convocada per la Plataforma pel Dret a Decidir contra la retallada de l’Estatut, i la de l’1 de desembre de 2007 (1-D), organitzada per la mateixa plataforma, amb el lema Som una nació i diem prou! Volem decidir sobre les nostres infraestructures. El discurs sobre infraestructures de l’economista Ramon Tremosa, que setmanalment publicava articles d’opinió al diari Avui, així com els llibres que es recullen a la bibliografia final, havia fet forat en l’opinió publicada coincidint amb el desgavell de Rodalies i el colofó de l’“antes partía que doblá” de la ministra socialista Magdalena Álvarez.

El discurs econòmic i la pedagogia sobre les infraestructures eren elements que dominaven l’agenda i començaven a calar en el disc dur dels nous independentistes, anomenats “de butxaca”. Veníem també de la formulació d’èxit del “català emprenyat” que havia fet el periodista de La Vanguardia Enric Juliana. Que hi havia una part de la població tipa i que amb els diners i les infraestructures el greuge de l’Estat espanyol amb Catalunya era majúscul ja formava part del sentiment del carrer.

Però, mentrestant, què feien els independentistes cívics? S’havien dedicat a muntar plataformes. A part de la Plataforma pel Dret de Decidir, que s’havia dividit internament, hi havia Sobirania i Progrés2, el Cercle d’Estudis Sobiranistes3 i Sobirania i Justícia4, entre d’altres. El catedràtic de Bioquímica i Biologia Molecular Enric I. Canela, col·laborador del Centre d’Estudis Sobiranistes i membre de la Plataforma per la Sobirania5, va promoure el setembre de 2008 una altra plataforma, Deu Mil a Brussel·les, molt activa amb la seva pàgina a Facebook i present a la xarxa a través dels bloguers que es van col·locar un botó de 10 Mil en xarxa per l’Autodeterminació. La plataforma Deu Mil a Brussel·les va organitzar la manifestació del 7 de març de 2009 a Brussel·les, amb el lema Som una nació, volem Estat propi. L’esforç de viatjar fins a la capital europea i de mobilitzar els manifestants a través de la xarxa va suposar un punt d’inflexió. Amb una cançó pròpia composada pel cantautor Gerard Sesé, aquesta marxa va dur les estelades davant de les institucions europees i pels carrers de Brussel·les6.

Enric I. Canela, bloguer des de 2005, intercanviava comentaris amb David Morgades —autor del blog El Racó de Mataró—, en un espai de trobada per als internautes sobiranistes més lletraferits, que era el Bloc Gran del Sobiranisme (BGS)7 —convertit en Diari Gran del Sobiranisme, encara actiu. Canela publicava cada dissabte al BGS i el 6 de setembre de 2008 —el mateix mes que Google va incorporar el català al seu Traductor— va publicar l’apunt Perplex, jo?8, un post que va generar molts comentaris i va desencadenar una trobada, a finals d’aquell mateix mes, a Mataró. Canela i Morgades es van reunir amb Agustí Esparducer, Elisenda Paluzie, Manel Bargalló i Maria Teresa Galceran, que li van donar la volta a la idea inicial del catedràtic de manifestar-se a Madrid: calia dur la protesta fins al cor de la Unió Europea. Al grup s’afegirien, en posteriors trobades, Josep Poveda i Josep Anton Martínez Llorach, que va assumir la logística de reclutar voluntaris des de la xarxa i per la via tradicional. Esparducer va ser l’home de la xarxa, i Galceran, la dona encarregada del disseny. Aquell mateix desembre van passar de les idees a assumir el repte, i van fixar el 7 de març de 2009 com a data per “internacionalitzar el conflicte pacífic català”, en paraules de Canela. “La gent estava fins als nassos de tot, i volíem posar definitivament la independència en l’agenda dels partits polítics”, comenta el promotor dels Deu Mil a Brussel·les. Activitat a Facebook, apunts als blogs i molts actes arreu del territori per mobilitzar la gent, i tot això amb pressupost zero. Només Àngel Colom i Pere Aragonès van ajudar-los, en representació de CDC i d’ERC, respectivament. “Convergència va jugar al sí però no. Àngel Colom, i després també Víctor Terradellas, es van implicar. D’ERC, a part d’en Pere Aragonès, també vam comptar amb la presència a la manifestació d’Oriol Junqueras [aleshores eurodiputat]”, explica Enric I. Canela, que gràcies a la implicació de Francesc Abad va aconseguir fletar fins a 8 autocars a la capital belga, que va veure desfilar els prop de 10.000 catalans en una marxa desacomplexadament independentista.

Fruit d’aquella experiència, Canela, que aleshores militava a Convergència, i Roger Granados, militant de Reagrupament.cat, van recollir 10.000 signatures a la xarxa que van afegir al miler que havien arreplegat a Brussel·les mateix amb el propòsit de dur una iniciativa legislativa popular (ILP) per la independència al Parlament de Catalunya amb la mirada posada en l’Onze de Setembre de 2009. Arenys de Munt, per via del regidor de la CUP Josep Manel Ximenis, va ser el primer consistori a adherir-se a aquesta ILP. L’ànima dels Deu Mil a Brussel·les, aprofitant el contacte de la periodista Anna Figuera, va aconseguir col·locar-se en un parell d’aparicions a Els Matins de TV3 que presentava Josep Cuní, abans i després de la manifestació.

L’home dels blogs sortia en pantalla, trepitjava el territori i es creava una marca personal a la xarxa que el reforçava dins del seu partit fins que la mesa del Parlament de Catalunya va tombar per unanimitat —també amb el vot de CiU— la ILP per la independència per la Diada de 2009. Canela, que quan va obrir el seu blog només pensava a escriure sobre la seva passió, la recerca i el món de la universitat, va haver d’estripar el carnet de CDC després de 25 anys de militància. Que despatxessin la ILP d’aquella manera —corrien els anys del tripartit, però CiU mantenia una ambigüitat desesperant per a una part de les seves bases— va ser determinant en la ruptura.

Canela acabaria, a les eleccions de 2010, com a darrer suplent a la candidatura de Reagrupament.cat, que tenia un programa electoral que “encaixava perfectament amb el programa de qualsevol independentista de Convergència”. Abans, però, per la Diada de 2009 òrfena d’aquella ILP per la independència hi va haver la consulta d’Arenys de Munt, on Canela va començar a comprovar el que després tothom veuria: l’afany de protagonisme i la lluita d’egos d’alguns dirigents independentistes que voldrien —alguns ho aconseguirien— arribar al Parlament, o continuar-hi. El cas dels Deu Mil a Brussel·les és prou representatiu d’aquells mesos finals del tripartit, amb l’independentisme impacient que trencava les costures d’ERC i, més tímidament, de CDC. La força mobilitzadora de la xarxa era perceptible i el ressò mediàtic d’aquestes accions al carrer impactava en la política parlamentària, generant algunes tensions pel seu protagonisme.

“Sense Internet, tot això hauria estat materialment impossible. El país no seria avui el que és sense la xarxa, no en tinc cap dubte.” Canela recorda que Obama tampoc no hauria arribat a la presidència dels Estats Units sense Internet. Posteriorment, Canela va promoure el manifest de suport a Suma Independència9 i va ser un dels fundadors de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC), a la qual arribarem més endavant.

Abans, però, toca aturar-nos al Maresme, a Arenys de Munt, on el 13 de setembre de 2009 es va celebrar la primera consulta popular sobre la independència de Catalunya, impulsada pel Moviment Arenyenc per l’Autodeterminació (MAPA). Mentre el primer ministre d’Escòcia Alex Salmond anunciava el matí del 3 de setembre de 2009 davant del parlament escocès el projecte legislatiu del seu govern per l’any següent, que incloïa la llei del referèndum d’independència que figurava en el programa electoral de l’SNP, un jutge intentava prohibir el referèndum popular d’independència de Catalunya que s’havia de celebrar el dia 13 del mateix mes a Arenys de Munt. Simultàniament, en un mateix escenari, que era l’europeu, dues decisions anaven en direccions ben oposades. Salmond tirava endavant el referèndum d’independència d’Escòcia, mentre l’Estat espanyol obria una batalla per frustrar la consulta ciutadana d’Arenys de Munt, que lògicament no era vinculant. El cop de mà mediàtic de l’advocat de l’Estat, Jorge Buixadé, que havia estat candidat de la Falange Española de les JONS i de la Falange Española, va ser notable i situava Arenys de Munt en el mapa internacional sortint a mitjans de comunicació de tot el món.

Aquell 13 de setembre de 2009 a la riera d’Arenys de Munt, de les poques del Maresme encara amb sorra, presidida per uns plàtans monumentals que aixoplugaven milers de persones d’una riuada humana independentista arribada d’arreu del país, els falangistes que havien anunciat la seva manifestació de rebuig a la consulta popular van oferir una imatge de marginalitat i anacronisme. La rierada humana que aquell dia va confluir a les urnes instal·lades al Centre Moral va tenir conseqüències, i l’esperit d’Arenys de Munt va suposar un punt d’inflexió per a l’independentisme. Tot i ser una consulta no oficial, la participació va ser superior a la de les anteriors eleccions celebrades al municipi. Va votar un 40,99% del cens electoral, és a dir 2.671 persones. El ‘Sí’ a la independència —la pregunta era: ¿Està d’acord que Catalunya esdevingui un Estat de dret, independent, democràtic i social, integrat a la Unió Europea?— es va imposar amb 2.569 vots (96,2%), mentre hi va haver 61 ‘No’ (2,3%) i 29 paperetes en blanc (1,1%).

La idea del regidor Josep Manel Ximenis (CUP) liderada per l’alcalde Carles Móra (AM2000 i, posteriorment, Reagrupament.cat) va sacsejar els vasos comunicants de l’independentisme partidista, absolutament canviant en aquells mesos i amb fitxatges d’un a l’altre equip que recordava la lògica del futbol. Joan Laporta va ser tractat com un heroi a Arenys de Munt, mentre Joan Puigcercós es va haver de moure discretament, i no obstant va rebre algun gest de rebuig. La rierada no acceptava pedres del tripartit en el seu curs natural, i a les eleccions del Parlament d’un any més tard es veuria com CiU capitalitzava bona part d’aquest sentiment que proliferaria amb les consultes populars arreu del país, i que ERC patiria amb una davallada que només els 4 diputats de Solidaritat Catalana per la Independència de Joan Laporta, amb Alfons López Tena i Uriel Bertran (demarcació de Barcelona) i Miquel Strubell (Girona), seria capaç d’aprofitar. El Reagrupament.cat del doctor i exconseller Joan Carretero per Girona i Ruth Carandell per Barcelona va naufragar a les urnes.

Arenys de Munt va sintetitzar, pels moviments i les reaccions, la crisi de creixement que tindria l’independentisme. Hi havia una pugna entre els partits emergents —Solidaritat, Reagrupament.cat i CUP—, entre ells però també d’ells amb els partits instal·lats —CDC i ERC—, de tal manera que els líders dels primers es deixaven veure clarament, fent campanya, mentre que els segons havien d’enviar figures de segon nivell d’aleshores: Àngel Colom, per CDC, i Oriol Junqueras, per ERC. L’eurodiputat independent per ERC es movia per la riera arenyenca amb molta més comoditat que no pas Puigcercós, un símptoma del desgast institucional i del relleu de lideratges que, amb el temps i la patacada electoral, s’acabaria produint al seu partit. Solidaritat i Reagrupament.cat van ser resultat de les escissions a ERC —en el cas de López Tena, una fugida de CDC— amb un factor clau: Internet, novament. La campanya de Solidaritat i Reagrupament.cat a les xarxes socials va ser una sagnia per als republicans, i alhora la constatació que la combinació de personatges mediàtics i activisme digital permetia traslladar una imatge més robusta que no pas el seu pes parlamentari final.

Els mitjans digitals van fer l’agost a Arenys de Munt —especialment els independentistes Vilaweb, Nació Digital, Directe.cat i Llibertat.cat—, però l’endemà La Vanguardia va dedicar la seva portada a la consulta mostrant una fotografia amb estelades. El diari del comte de Godó destacava el to cívic de la jornada. Efectivament va ser una lliçó de la ciutadania, malgrat les interferències, les amenaces i els despropòsits. Mentre l’expresident Pasqual Maragall havia titllat la jornada de “festa del nacionalista”, la ministra Carme Chacón va comparar els independentistes amb els feixistes, en un recurs molt propi del nacionalisme espanyol.

El trajecte iniciat a Brussel·les prenia, a Arenys de Munt, una altra dimensió10, marcada per la papereta i l’urna com a icones. I d’aquell èxit, amb l’agitació de la xarxa sobiranista ja enfocant el tram final de la primera i única legislatura del president José Montilla, en vindrien més consultes populars. Moltes més.



L’onada de les consultes segueix a Osona

La gimnàstica democràtica —de partit amistós, no oficial— s’estenia pel país després de l’èxit d’Arenys de Munt. López Tena, l’enfant terrible de Convergència que després faria el salt a Solidaritat amb Laporta i Bertran, es va instal·lar a Vic i va coordinar els organitzadors d’Osona Decideix perquè el 13 de desembre de 2009 —tres mesos després d’Arenys de Munt— tots els ciutadans de la comarca poguessin votar per la independència en una consulta popular. Osona.com, del Grup Nació Digital, es va erigir en el mitjà oficial de la consulta del 13-D a tota la comarca. Es tractava de la primera gran onada de consultes sobiranistes a Catalunya, i a la comarca hi va participar un 41,28% dels electors amb dret a vot (53.617 persones), dels quals el 97,2% (47.680 vots) van dir ‘Sí’ a la independència de Catalunya. El ‘No’ va mobilitzar un 2,1% dels votants (1.066 persones) en els 34 municipis d’Osona que van organitzar consultes11.

Osona.com, a més d’informar intensament durant aquella jornada, havia distribuït els dies previs 50.000 exemplars d’una publicació en paper amb un títol prou eloqüent: Sí independència. El diari imprès pel Grup Nació Digital contenia informació pràctica sobre el referèndum —les preguntes més usuals, com fer-se voluntari, com fer donatius, agenda d’actes, llistat de col·legis electorals, etc.— i va ser repartit per mercats, discoteques, poliesportius, caixes d’estalvi... De fet, un estudi intern de Caixa Manlleu va constatar la influència d’aquella publicació entusiasta, que contrastava amb la fredor editorial del rotatiu de referència a la comarca, El 9 Nou, que no convidava els seus lectors a la parti-cipació. Novament, l’enorme distància editorial entre els mitjans tradicionals i els digitals en aquesta matèria.

La teoria de Miquel Macià, editor de Nació Digital, és que el procés d’independència és fruit de “les classes mitjanes armades d’Internet, en un context de crisi econòmica que ha estat el detonant”. L’endemà de les consultes d’Osona, Macià publicava una anàlisi personal12 que començava així: “Escric aquests comentaris en plena matinada de l’endemà de la diada que la meva estimada ciutat de Vic m’ha donat una satisfacció tan gran que mai no li podré agrair: demostrar que la lluita de tantes persones i generacions tenia un sentit, i correspondre-hi amb el seu vot favorable a l’objectiu de la independència nacional. No estàvem bojos, no érem uns somiatruites, no érem uns marginats. Abans d’entrar en les primeres anàlisis d’urgència, vull aturar el temps un instant per retenir —ni que sigui un instant— la memòria de tants companys i companyes que ja no són amb nosaltres i que tant haurien desitjat viure aquest dia i que van morir —alguns al carrer— dedicant el millor de les seves vides a la causa de la llibertat de Catalunya, sense defallir, ni en els moments més tristos i més dolorosos. No es van equivocar. Res no va ser en va.

”El Grup Nació Digital, que s’ha anat expandint amb edicions digitals vinculades al territori, va fer una tirada de 70.000 exemplars amb motiu de les consultes del 25 d’abril de 2010 i les va repartir a Manresa, Girona i Olot. A la manifestació del 10 de juliol de 2010 amb el lema Som una nació. Nosaltres decidim, que va aplegar al passeig de Gràcia de Barcelona més d’un milió de persones que rebutjaven la sentència del Tribunal Constitucional contra la reforma de l’Estatut de Catalunya de 2006, Nació Digital va repartir 30.000 exemplars més d’una altra publicació impresa, amb el títol d’El poble no acata. Per l’Onze de Setembre d’aquell 2010, van repartir 30.000 exemplars més al seu estand de l’Arc de Triomf, en la fira independentista que cada any ocupa el passeig Lluís Companys.

Aquesta actitud militant en favor de la independència és del tot compatible, en opinió de Miquel Macià, amb el bon periodisme digital. “Nosaltres som una empresa periodística, que actua amb criteris empresarials i té una línia clarament separatista. El nostre marc territorial és Catalunya, i aquí reconec que mai no m’ha atret el projecte polític de Països Catalans. M’hi sento molt bé a les Illes i al País Valencià, però Nació Digital treballa com a empresa a les quatre províncies.” Macià explica el creixement d’audiència en la producció de més de 250 peces diàries que publica Nació Digital i el conjunt de publicacions digitals locals i comarcals, que ocupen 24 treballadors en plantilla i autònoms dependents, més 8 persones a Tarragona, on mantenen una aliança amb delCamp.cat. “Fem periodisme com ens havia explicat Ramon Barnils. Anem als llocs i fem periodisme autèntic, picant pedra.” Miquel Macià em rep a la redacció del passeig de Gràcia el mateix dia que un periodista de Nació Digital, Quico Sallés, destapa la reunió al Palau de la Generalitat dels dirigents polítics que van desencallar l’acord per a la data i la pregunta de la consulta d’independència del 9 de novembre de 2014.

Nació Digital i l’entramat d’edicions territorials —en aquest sentit, segueixen les passes d’uns anys abans de Vilaweb, amb les edicions locals escampades arreu del món— fa informació de tota mena, en la proximitat. Els obituaris, per exemple, són les peces més llegides. Macià defensa que el seu diari, malgrat tenir una línia editorial independentista, atrau en el territori lectors que van des del PP fins a la CUP. “Saben que, al marge de la nostra posició, fem un contingut honest, i els lectors se’l creuen.

”Hi ha, doncs, una lluita a la xarxa per l’espai sobiranista en sentit ampli entre els dos digitals de llarg recorregut —Nació Digital i Vilaweb, que el novembre de 2013 havien quedat segon i tercer en el podi de l’OJD Interactiva, respectivament, però l’abril de 2014 Nació Digital va assolir la primera posició, per davant fins i tot del diari Ara— que té a veure, en part, amb l’agregació de tràfic de portals, webs i edicions territorials. A tots dos, però, el setembre de 2013 amb la Via Catalana i fins al novembre els va anar molt bé d’audiència. Les dades de novembre de 2013 atribuïen 1.154.948 navegadors únics a Nació Digital —i, al marge, 310.352 d’Adolescents.cat, del mateix grup— i 1.007.334 a Vilaweb. Uns esglaons per sota hi figuraven els altres digitals: Racó Català (338.021 navegadors únics), e-notícies (245.998), Directe.cat (194.314) i El Singular (182.943).

A Vicent Partal, director de Vilaweb, les xifres d’audiència li preocupen relativament. “Nosaltres no podem competir amb altres mitjans que s’agreguen tràfic amb pàgines [d’adolescents] o portals que no són estrictament periodístics. Aquesta guerra la tenim perduda. En canvi, ens centrem molt a fer un bon producte a cada moment.” Vilaweb acaba d’ampliar la botiga de productes de la terra i marxandatge independentista que té a l’entrada de la seva redacció, a Ciutat Vella, i ja té en projecte oferir nous serveis i espais als seus lectors, una tendència creixent als Estats Units. La idea de comunitat i d’espai de trobada —s’organitzen regularment activitats, presentacions i actuacions— ha seduït Vicent Partal i Assumpció Maresma, que han aconseguit 3.000 subscriptors digitals de Vilaweb, que paguen un mínim de 60 euros i fins a 500 anuals com a màxim. Han estat, novament, pioners, en aquest cas amb el concepte de subscripció-soci en un mitjà purament digital en català.

Partal és el periodista que més quilòmetres fa pels Països Catalans de conferència en conferència i de presentació en presentació al llarg de l’any. Amb motiu de la publicació del seu llibre A un pam de la independència (2013), ha fet una ronda de presentacions pel país i també a l’estranger —amb les comunitats catalanes a l’exterior— que li ha servit per copsar la influència de Vilaweb. “Em va impactar molt un dia que una persona em va saludar dient que jo era el periodista que escrivia els editorials de Vilaweb”, explica Partal, que encara recorda l’enrenou que els articles del seu Mail obert van provocar amb motiu del ‘No’ a l’Estatut. “M’explicaven que a la reunió de la direcció d’ERC on es discutia la posició del partit davant del referèndum de l’Estatut circulaven còpies del meu Mail obert. La influència política ja no és, d’uns anys cap aquí, exclusiva dels editorials dels diaris impresos.”

A diferència de Directe.cat i d’El Singular, que són vistos com a mitjans més propers a partits polítics concrets i que s’han fet un espai gens menyspreable, la batalla entre Vilaweb i Nació Digital té en el periodisme elaborat i amb temes propis una de les seves coincidències més enllà de l’independentisme. Vilaweb sempre ha intentat fer el seu camí, aliè a altres aliances que s’han produït conjunturalment. Una de les primeres visites conjuntes de mitjans digitals al despatx del secretari de Mitjans de Comunicació de la Generalitat en època del segon govern d’esquerres va ser la de Miquel Sellarès (Tribuna Catalana), Àlex Gutiérrez (Comunicació 21) i Miquel Macià (Nació Digital), gelosos dels ajuts públics que anaven a parar al mitjà líder d’Internet fins abans de la sortida del diari Ara, és a dir, Vilaweb. A la sana competència professional se li han anat afegint, amb el temps, les tensions entre diaris i empreses editores que anaven apareixent en l’espai comunicatiu digital del país. Les tibantors amb el Govern pròpies dels grups de comunicació tradicionals s’han replicat en el sector dels nous mitjans digitals. Hi ha una frase de Miquel Macià carregada d’intenció: “Internet no permet que hi hagi prínceps.”



La sortida de l’Ara

La tercera onada de 2013 del baròmetre del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO) de la Generalitat preguntava als enquestats com s’informen dels temes polítics per Internet, i aquest era el resultat de les 20 primeres posicions: lavanguardia.com (26,3%), elperiodico.com (19,5%), elpais.com (17,6%), Facebook i Twitter (16,0%), ara.cat (15,6%), Google i Yahoo (7,5%), elmundo.es (6,5%), vilaweb.cat (5,4%), elpuntavui.cat (4,3%), 324.cat (2,8%), blogs (2,7%), publico.es (2,7%), expansion.com (2,5%), directe.cat (1,7%), e-noticies.com (1,5%), 20minutos.es (1,5%), pàgines dels partits polítics (1,5%), abc.es (1,3%), diaridetarragona.com (1,2%) i fòrums (1,1%). En aquestes respostes, fixeu-vos-hi, no hi figuren 4 dels 10 mitjans digitals amb més audiència, i el diari Ara no hi apareix fins a la cinquena posició.

La primera onada de 2014 del mateix baròmetre oferia uns resultats diferents. Els enquestats responien que s’informaven de temes polítics a Internet de la següent manera: diaris i revistes electròniques sense especificar (20,6%), xarxes socials i butlletins electrònics (19,7%), La Vanguardia (15,9%), Ara (13,7%), El Periódico (12,7%), webs de diaris tradicionals (8,4%), webs amb contingut polític (7,9%), El País (7%), Vilaweb (5,6%), blogs i fòrums (4,5%), cercadors, portal i plataformes (4%), El Punt Avui (3,2%) i altres webs (8,9%).

El 28 de novembre de 2010 —cinc mesos abans de l’aparició de La Vanguardia en català i coincidint amb les eleccions al Parlament de Catalunya— va sortir al quiosc, enmig d’una crisi econòmica i del sector de la comunicació sense precedents, un nou diari en català, l’Ara, el primer mitjà amb un plantejament multiplataforma creat de zero a Catalunya. La campanya de llançament, la implicació de cares mediàtiques en el projecte i l’organització d’una redacció multimèdia amb perfils professionals joves va donar a l’Ara potència a les xarxes socials i a la web en la seva aparició. Fins al març de 2013, les dades concedien a Ara.cat el lideratge entre els mitjans escrits en català i auditats per l’OJD Interactiva, amb mig milió de navegadors únics mensuals més que Nació Digital i Vilaweb, però aquell mes Nació Digital va superar l’Ara.

Posicionada clarament en el sobiranisme, però a diferència de Vilaweb, Nació Digital, Racó Català, Directe.cat i El Singular, l’Ara és deutora d’una versió impresa, i la seva línia va lligada a la de les altres plataformes. És més generalista que els mitjans estrictament digitals, però no obstant ha estat capdavanter a les xarxes socials, on acumula més seguidors a Twitter (170.000) i amics a Facebook (125.000) que els diaris sobiranistes de la xarxa. Vilaweb en té 90.000 a Twitter i 65.000 a Facebook, seguit d’El Punt Avui (60.000 a Twitter i 25.000 a Facebook) i Nació Digital (40.000 a Twitter i 75.000 a Facebook)13.

La sortida de l’Ara va revolucionar la comunitat sobiranista en la mesura que acumulava milers i milers de seguidors a les plataformes 2.0 —Twitter i Facebook, sobretot— i competia en immediatesa amb la informació que els periodistes redactaven per a la seva web des de les mateixes rodes de premsa, sessions parlamentàries i altres esdeveniments polítics. A Vicent Partal (Vilaweb) i Salvador Cot (Nació Digital) els sorgia un nou competidor, el diari que dirigeix Carles Capdevila i que té en Sílvia Barroso la seva responsable digital —als inicis del projecte va ser-ho Àlex Gutiérrez. Un altre tema, que no és motiu d’aquest text, seria com l’aparició del diari vinculat a periodistes mediàtics de la televisió i la ràdio públiques va precipitar la sortida de la llargament reclamada —sobretot a la xarxa, amb campanyes de Facebook— versió catalana de La Vanguardia i com va influir en els posicionaments editorials del rotatiu de Godó, d’El Periódico de Catalunya i d’El Punt Avui, aquest últim amb qui realment manté un pols al quiosc tradicional, un pols, per cert, que només ha pogut guanyar l’Ara en la trinxera digital.



Internacionalització del procés d’independència

Una de les grandeses d’Internet durant aquests anys és que ha permès que Catalunya s’expliqui al món directament, sense intermediaris. Però el que encara resulta més curiós és com els nous catalans han adoptat la xarxa com a canal per reivindicar la seva catalanitat i projectar-la internacionalment, fent pedagogia del país i de les dificultats que travessa. “Des que conec Catalunya, he intentat explicar la seva singularitat als meus amics i familiars, al principi per explicar per què havia decidit venir aquí a viure i més tard perquè feia ràbia que hi hagués un buit total en el coneixement de Catalunya a l’exterior. Com si no existís. No tenia ni nom. A l’estranger, la gent no sabia què era Catalunya, sortia poc o gens a la premsa, sempre es referien a una regió d’Espanya, i jo sabia que hi havia més que això”, explica l’escriptora i traductora nord-americana Liz Castro14, autora de llibres sobre desenvolupament web, entre els quals destaca HTML, XHTML, and CSS: Visual QuickStart Guide, amb sis edicions i més d’un milió d’exemplars venuts.

Elizabeth Castro va començar incloent informació sobre Catalunya en els seus llibres d’informàtica, de tal manera que quan explicava com es crea una web, feia servir una pàgina sobre castells, trencadís gaudinià o el català. A Google, buscant “learning Catalan” apareix entre les primeres posicions un arxiu que va crear ella per aprendre català i que figura en un dels seus llibres.

Aquesta escriptora nascuda a Califòrnia va entrar a Twitter a principi de 2010 per relacionar-se amb altres productors de llibres digitals, però a poc a poc va descobrir que molts usuaris comentaven la situació política de Catalunya. “Com que hi ha relativament poca gent estrangera que parli català, em vaig animar a tuitejar coses en anglès sobre el que estava passant. Em va sobtar el silenci mediàtic sobre la manifestació del 10 de juliol de 2010. Com podia ser que sortís un millió de persones al carrer i que ningú al meu país [Estats Units] se n’adonés?”

La passió amb què Castro viu el procés independentista ha fet que la seva activitat a Twitter s’hagi disparat. “Quant més real es fa el procés, més m’interessa i més tuits faig. A vegades demano disculpes als meus seguidors informàtics per inundar-los amb Catalunya, i alguns em sorprenen quan em diuen que no pateixi, que els interessa de debò. Molta gent em comenta que ha estat a Barcelona alguna vegada, que els va agradar molt i que sóc una afortunada.”

Per culpa de Twitter, el 2011 va editar dos llibres en anglès sobre Catalunya: Barcelona, Catalonia: A View from the Inside, de Matthew Tree, i What Catalans Want: Could Catalonia be Europe’s Next State, de Toni Strubell amb fotografies de Lluís Brunet. Durant la Diada de 2012 va fer, gràcies a l’empresa Can Antaviana15, una versió en anglès de les piulades de la manifestació. “Des de l’altra punta del món, vaig anar traduint a l’anglès els tuits que portaven l’etiqueta #11s2012. Aquesta vegada volia que la gent de fora s’assabentés del que estava passant”, comenta l’escriptora.

Frustrada amb la cobertura de la premsa internacional de les eleccions del novembre de 2012, Liz Castro va editar un nou llibre sobre la situació de Catalunya: What’s up with Catalonia? The causes which impel them to the separation, una col·lecció de 35 assajos escrita per historiadors, acadèmics, polítics, lingüistes i educadors. “Volia que fos completament al dia, i tenia la idea de publicar-ho en un termini súper ràpid. Vam començar a mitjan de desembre, i teníem el llibre a les mans a mitjan febrer.”

Twitter per contactar amb els col·laboradors i promocionar el llibre, i una campanya de micromecenatge a Verkami per donar-lo a conèixer. Aquest va ser l’ús que Liz Castro va fer de les xarxes socials, involucrant el públic amb el finançament. “Amb una petita inversió, la gent se sent part del projecte, i vol compartir-lo amb els amics a través de Twitter, Facebook o el que sigui. Amb els diners que vam recaptar vam poder enviar el llibre a moltes llibreries i personatges arreu del món.”

Liz Castro, que a la Viquipèdia és presentada com “activista independentista”, interpreta que piular i editar llibres en anglès sobre Catalunya és el seu “granet de sorra” en el procés polític. La necessitat d’explicar-se directament a la comunitat internacional ha mogut diversos col·lectius de catalans en els blogs i les xarxes socials. Un dels projectes més rellevants, perquè combina difusió, atenció als mitjans i diplomàcia, és el del Col·lectiu Emma, que el 2012 va merèixer el Premi Internacional Joan B. Cendrós que concedeix Òmnium Cultural. És una mena de Contrastant o de Mèdia.cat, observatori crític dels mitjans, però a nivell internacional i referit al tractament de les qüestions catalanes en els influents mitjans estrangers.

Quan detecten que algun article publicat a la premsa estrangera conté errades o enfocaments tergiversats —molt propi de l’època en què la majoria de rotatius informaven de Catalunya amb els seus corresponsals afincats a Madrid, que consumien exclusivament mitjans de comunicació de la caverna— escriuen una rèplica amb les degudes i educaes puntualitzacions i el difonen en diversos idiomes, fins a 21. Els principals, però, són l’anglès, el francès, l’alemany i l’italià. Col·lectiu Emma —amb 10.000 seguidors a Twitter, @CollectiuEmma— està format per catalans d’origen i d’adopció que des de l’abril de 2009 treballen per explicar Catalunya al món. Un dels dos promotors és Salvador Garcia-Ruiz i el nucli està format per 6 persones que han teixit una xarxa d’una vintena de col·laboradors.

Finançat amb les seves aportacions —“no tenim ni volem diners públics”, afirma Garcia-Ruiz—, Col·lectiu Emma ha aconseguit aparèixer als principals mitjans del món com Financial Times, The New York Times o The Wall Street Journal, tot i que el seu objectiu no és ser citats o publicar-hi res, sinó influir-hi. “La nostra acció es basa a fer respostes a informacions esbiaixades, escriure editorials —normalment, en una desena d’idiomes— i, el més important, tenir relació fluïda amb els corresponsals dels mitjans més importants del món”, afegeix.

Un altre d’aquests projectes, Help Catalonia, va néixer el 2010 de la mà d’activistes digitals davant la manca d’un “discurs pro català en llengua anglesa a Internet”. Una part dels seus membres, encara avui, són físicament a l’exterior i no són catalans. El 2011 van estrenar una pàgina web transversal on participen veus ciutadanes i personalitats, entre les quals figuren els exconsellers Josep Bargalló, Josep Huguet, Marina Geli i Montserrat Tura. “L’extracció ciutadana aporta més credibilitat al discurs, mostrant que sorgeix de baix a dalt”, afirma Jordi Vàzquez, de Help Catalonia.

El 2012 aquest portal es va ampliar amb 4 llengües més a part de l’anglès —alemany, francès, castellà i italià— i va crear grups de suport a l’exterior. L’edició italiana de Help Catalonia s’administra des de la mateixa Itàlia, i també es coordinen puntualment algunes accions amb delegacions de l’exterior de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) que els demanen suport. Durant el 2012, la xarxa de difusió va créixer notablement amb 7.500 seguidors a Facebook i 11.500 a Twitter. En aquesta xarxa gestionen 5 perfils, un per a cada llengua, amb un discurs específic dirigit a cada públic: @HelpCatalonia, @AidezCAT, @AyudaCAT, @AiutoCatalogna i @HelftKatalonien.

Durant el 2013, Help Catalonia va arribar a un acord de col·laboració amb el Centre Català de Negocis (CCN) i va ampliar els contactes amb la premsa internacional rebent nombrosos corresponsals, gestionant la seva estada a Catalunya i apareixent en mitjans com The Wall Street Journal, Gibraltar TV o, fins i tot, mitjans digitals de l’Iran i l’Azerbaidjan.

Actualment, segons apunta Jordi Vàzquez, editor del portal, Help Catalonia aplega 10.000 simpatitzants i 90 voluntaris dividits en àrees de treball (redacció, xarxes-difusió, disseny-audiovisual i traducció) sense cap recurs econòmic. Aquest portal és utilitzat com a font d’informació per la premsa internacional —Franffurter Allgemeine, Le Figaro, Libération, The Wall Street Journal, Financial Times...— per “contrastar les informacions del bàndol espanyol en el conflicte”. Help Catalonia disposa d’una base de dades organitzada per temàtiques amb 800 textos en anglès, i entre 200 i 300 en cada una de les altres llengües. “Tot plegat ha fet que l’opinió internacional hagi experimentat un canvi notable, no decisiu, tant en la premsa com en la societat civil internacional, creant complicitats de tot tipus”, sosté Vàzquez.



La web també és el mitjà que el Col·lectiu Wilson —amb més de 6.000 amistats a Facebook i 22.000 seguidors a Twitter, amb @Col_Wilson— està fent servir per difondre el seu discurs en tres idiomes: català, castellà i anglès. Format per sis acadèmics catalans de primer nivell mundial en Economia i Ciència Política, aquest grup de l’independentisme encorbatat i trajat pretén contribuir perquè “els ciutadans de Catalunya tinguin l’oportunitat de decidir el seu futur lliurement, sense por ni amenaces, i amb la millor informació possible”.

El Col·lectiu Wilson s’inspira en el president nord-americà i premi Nobel de la Pau Woodrow Wilson (1856-1924), que va proclamar: “Cal respectar les aspiracions nacionals; avui en dia els pobles només poden ser dominats i governats amb el seu consentiment. L’autodeterminació no és una expressió qualsevol. És un principi imperatiu de l’acció política que, a partir d’ara, cap estadista pot arriscar-se a ignorar.” A la seva web es defensa que “el respecte a l’exercici de l’autodeterminació va ser recollit a la Carta Fundacional de les Nacions Unides i ha estat reafirmat en diverses ocasions pel Tribunal Internacional de Justícia”.

El Col·lectiu Wilson està format per Pol Antràs, doctor per la universitat Massachusetts Institute of Technology (MIT) i catedràtic de la Harvard University; Carles Boix, doctor per la Harvard University i catedràtic de la Princeton University; Jordi Galí, doctor pel MIT i investigador sènior del Centre de Recerca en Economia Internacional; Gerard Padró i Miquel, doctor pel MIT i catedràtic de la London School of Economics; Xavier Sala i Martín, doctor per la Harvard University i catedràtic de la Columbia University; i Jaume Ventura, doctor per la Harvard University i investigador sènior del Centre de Recerca en Economia Internacional. Aquests acadèmics han decidit posar els seus coneixements “al servei dels ciutadans de Catalunya per analitzar i contrastar els treballs, els estudis i les afirmacions que es presentin a partir d’ara i difondre la nostra opinió a la pàgina web i al nostre compte de Twitter”. La lògica de la col·laboració i la generositat d’Internet té una expressió clara en aquesta iniciativa, així com en les anteriorment es-mentades. El Col·lectiu Wilson, a més, especifica que no accepta “ajuts, subvencions ni patrocinis de cap institució, pública o privada”. Un argument més per rebatre el tòpic de la caverna que tota iniciativa catalanista està generosament subvencionada.

A la seva web hi ha més de 12.000 persones adherides. La claredat del projecte, la qualitat amb què està plantejat i la tirada que els seus impulsors tenen a les xarxes socials han proporcionat una bona xifra d’adhesions. @Pol_Antras té més de 8.000 seguidors a Twitter; Carles @BoixSerra supera els 10.000; @Gerard_PiM Padró en té un miler; @ XSalaiMartin és el més mediàtic i social, superant els 170.000 followers; i @Jaume-Ventura0 en té més de 2.000.

Els adherits al Col·lectiu Wilson comparteixen un manifest de 14 punts16, entre els quals destaca aquest de caire econòmic: “Les conseqüències econòmiques de tenir un Estat propi són incertes. També ho són les conseqüències de seguir formant part d’Espanya. Tanmateix, és inqüestionable que una Catalunya independent seria econòmicament viable. A dia d’avui, seria el desè país de la Unió Europea en termes de PIB per càpita, entre Finlàndia i el Regne Unit, i el quinzè en termes de població, per davant de Dinamarca i Irlanda. Igualment, és indiscutible que un Estat propi tindria més recursos per finançar els diferents serveis i inversions que els ciutadans i ciutadanes demanem, perquè tots els recursos que ara marxen cap als fons de solidaritat es podrien utilitzar a Catalunya en benefici dels seus ciutadans.”

“Els membres del Col·lectiu Wilson intentarem fer propostes de futur perquè, en cas que els ciutadans triïn majoritàriament el camí de l’Estat propi, puguem aprofitar l’oportunitat que propicia el fet de començar des de zero per crear unes institucions i un marc legal i regulador moderns, innovadors i que permetin als ciutadans de Catalunya millorar els seus nivells de prosperitat”, es propugna des de la seva web.

La fermesa que transmeten aquests acadèmics en favor del procés d’independència és innegable: “La hipotètica decisió del govern espanyol d’impedir la participació de Catalunya en les institucions europees no impediria a Catalunya d’integrar-se plenament en l’ordre econòmic internacional. A tall d’exemple, els mateixos tractats de la Unió preveuen que, com en els casos de Suïssa i Noruega, es puguin establir acords bilaterals que garanteixen la lliure circulació de mercaderies i de treballadors, la prestació de serveis i la circulació de capitals. Aquests acords només requereixen el suport d’una majoria qualificada al Consell Europeu i impedeixen l’exercici del poder de veto d’un sol Estat. Igualment, és obvi que una Catalunya independent podria seguir utilitzant l’euro si així ho desitja, com ho fan actualment altres països que no pertanyen a la Unió Europea.”

També ha aparegut, més recentment, The Catalan Project, que fa una passa endavant respecte a la resta de webs que treballen en la internacionalització, perquè ja planteja debats per a l’endemà de la independència. En el vídeo que han llançat per presentar-se —en tenen una desena a YouTube, amb més de 350.000 visualitzacions—, els seus promotors es presenten com “un banc d’idees per decidir el futur, un banc d’arguments en tots els idiomes per fer-nos entendre arreu del món”. “Tens el futur de Catalunya a les teves mans, comença a escriure’l”, proclamen. Aquesta plataforma participativa, creada i impulsada pels publicistes Ferriol Tugues i Víctor Fortunado, va néixer l’Onze de Setembre de 2012. “D’aquell dia surt la idea, però no és fins a final de 2012 que creem la pàgina de Facebook [amb més de 3.000 amistats] i Twitter [@Catalan_Project, amb més de 4.000 seguidors] i intentem tenir certa presència. A final de 2012 ja teníem la web dissenyada. Parlàvem amb tothom, però no hi havia manera que ningú apostés pel projecte.”

Tugues i Fortunado han fet direcció creativa en agències de publicitat convencionals i digitals, també màrqueting directe, i per a The Catalan Project han aconseguit un equip de col·laboradors de diversos àmbits, des d’un advocat fins a un enginyer, i molta gent del món del disseny i la publicitat. “Després de la manifestació multitudinària de la Diada de 2012 ens vam posar d’acord per aplicar tot el nostre coneixement al servei de la intel·ligència col·lectiva, a treballar en la marca independència per actualitzar-la i dotar-la de valor, i treballar en el moviment de la il·lusió i la construcció de models socials”, comenten aquests emprenedors. Un d’ells tornava d’Imagine, un programa per a emprenedors a Silicon Valley que han fet servir de referència en el model de cocreació i xarxa social que connecta les persones a través de les tecnologies de la informació i el coneixement (TIC).

Poc després que s’anunciés la pregunta i la data de la consulta, The Catalan Project va llançar una nota dient que ja disposava de 250 idees recollides entre catalans d’arreu del món. “Ara que hi ha pregunta, The Catalan Project té 250 respostes.” El projecte de millora de la seva web ha recaptat 15.000 euros a Verkami, una xifra superior a la prevista inicialment. “Amb el nostre background desenvolupem el projecte en dues grans línies. D’una banda la plataforma social, participativa i tecnològica que ha d’evolucionar cada cop a una experiència d’usuari de més valor —sistemes de notificació, grups, etc— i, de l’altra, produïm continguts de divulgació que ajudin a fer comprensible i atractiva tota la informació que la ciutadania ara mateix precisa.”

Aquest projecte —en català, castellà i anglès— té “la independència com a punt de partida” i ha gaudit d’una bona repercussió a les xarxes socials i els mitjans digitals. “També hem aconseguit col·laborar d’una manera o altra amb totes les entitats que treballen per la causa. Nosaltres som una plataforma sense ànim de lucre que vol esdevenir un gran punt de trobada de totes les entitats, associacions, col·lectius i persones que treballen per la independència, per esdevenir un gran banc d’idees i documentació que pugui servir com a punt d’unió entre la societat civil i la política.”

Un altre projecte en anglès és ElClauer.cat, una web d’Òmnium Cultural amb compte a Twitter —@elclauercat, amb més de 3.500 followers— que ofereix claus sobre la independència. Cada setmana formula una pregunta i en dóna reposta. “Som una eina que respon totes les preguntes que el debat sobre la possibilitat d’un Estat propi per a Catalunya ha generat al nostre país. Som un espai on trobar i difondre la informació que molts hem debatut, preguntat i qüestionat en converses de cafè, dinars familiars o diàlegs mentre esperàvem l’autobús. Un clauer per compartir, per fer arribar a tothom i perquè recorri tot el país. Una eina del segle XXI adaptada a les preguntes que ens fem catalans i catalanes de tots els orígens i pensaments”, diu la pròpia web.

Aquest portal, en què col·laboren entitats com l’Associació de Municipis per la Independència, l’Associació Catalana de Professionals, l’Assemblea Nacional Catalana, el Centre Català de Negocis, la Fundació Catalunya Estat, la Plataforma per la Llengua, Sobirania i Justícia o Sobirania i Progrés, va aparèixer el 2013 “amb la intenció d’aportar arguments a través de la raó, oferint respostes a preguntes elaborades amb informació i dades contrastades”. El rigor marca les seves respostes, que són breus, amb textos en profunditat que inclouen xifres i vídeos. La web com a punt de trobada de la societat civil catalana, i espai per a l’independentisme racional que supera les coordenades del nacionalisme emocional o ploramiques.

Altres portals en anglès són International Catalonia —“international news of the catalan independence process”, amb més de 1.500 followers a @INT_CAT—, que ha rebut tantes visites dels Estats Units com de l’Estat espanyol, i el web Catalan Assembly, que aplega les delegacions a l’estranger de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) i que supera els 3.000 seguidors amb @CatalanAssembly.

Entre els partits catalans, és especialment activa la pàgina en anglès Reagrupament International, amb 12.000 seguidors a @Rcatintl, o Intransit, amb l’encara modest compte de Twitter @InTransitNews, un projecte de la Fundació CatDem, de Convergència Democràtica de Catalunya.

El novembre de 2010, amb motiu de les eleccions al Parlament, l’Agència Catalana de Notícies (ACN) va produir una sèrie d’entrevistes i reportatges per desmuntar els tòpics que els estrangers tenen dels catalans. Ciutadans d’arreu del món —de Nova York, París, Londres, Berlín, Brussel·les, etc.— formulaven preguntes enregistrades en vídeo, i personatges populars de Catalunya les responien fent pedagogia del país a partir d’aquests tòpics. Muriel Casals responia una jove alemanya de pares iugoslaus sobre els seus prejudicis al voltant del nacionalisme, Tomàs Molina li explicava el temps de Catalunya a un ciutadà parisenc o Miquel Valls destacava la solidaritat dels catalans a un jove de Brussel·les que tenia la idea de la nostra garreperia. Aquesta sèrie de vídeos servia per fer el llançament del servei en anglès de l’ACN, la Catalan News Agency (CNA), amb més de 3.000 seguidors a Twitter amb @CatalanNews i un corresponsal enviat a París, Londres, Berlín, Brussel·les i Nova York.

Estem davant d’un dels primers projectes públics en anglès per difondre la realitat i l’actualitat catalana al món. “Vàrem fer el llançament oficial de la Catalan News Agency el setembre de 2010, tot i que el portal ja havia començat a funcionar el febrer a través de la col·laboració entre l’ACN i la Universitat Pompeu Fabra. Al principi era un portal en beta i un projecte purament estudiantil. Vàrem començar a produir textos amb regularitat a principi de juliol de 2010 i fèiem la presentació oficial el setembre”, afirma el periodista Gaspar Pericay.

La CNA va néixer com una veu de Catalunya al món, per explicar què fem, què som i què pensem. Explicar Catalunya des d’una òptica catalana i que la premsa estrangera no s’informés només a través dels mitjans de Madrid. El servei en anglès de l’ACN es va concebre per a un públic molt específic: periodistes estrangers, inversors i acadèmics. “Això explica que només el 22% del tràfic a la web provingui de l’Estat espanyol, mentre que la resta hi accedeix de tot el món. El primer any —fins al 5 d’octubre de 2011— la Catalan News Agency va rebre 83.252 visitants únics, amb 215.734 pàgines vistes. El segon any (2011-2012) el tràfic va pujar notablement: 176.041 visitants únics i 352.530 pàgines vistes. El tercer any (2012-2013) els visitants únics van pujar fins als 231.825, amb 448.967 pàgines vistes. A més, durant el primer any el 37,7% de les visites arribaven d’Espanya, un tràfic que el tercer any només va suposar el 21,1% del total, fet que demostra el creixent interès per Catalunya a l’estranger.

A diferència dels blogs o les pàgines web clarament independentistes, que s’expliquen prenent partit en favor del ‘Sí’ en el procés sobiranista, “la Catalan News Agency segueix sent l’única web que s’actualitza diàriament —amb l’excepció dels festius— que explica la pluralitat temàtica i ideològica de Catalunya, donant veu a tothom i parlant de molts temes més enllà de la independència, com ara què fan les empreses catalanes, quants aturats hi ha, quina investigació es fa al nostre país, què passa a la nostra societat, què es cou en l’escena cultural i què ha fet el Barça”, explica Gaspar Pericay.

El responsable del servei en anglès de l’agència pública catalana reconeix que “el moment actual fa que les notícies relacionades amb la independència tinguin molt pes”, però l’exquisidesa del tractament periodístic obliga a obrir el ventall informatiu. “Com a servei públic, la CNA té el deure de donar a conèixer al món les visions majoritàries que hi ha a Catalunya, respectant la pluralitat, i donar veu als principals actors del país. De fet, si et pares a pensar, la CNA, com que escull les principals notícies del dia, és com una mena d’anuari detallat del més rellevant que ha passat a Catalunya en tots els àmbits en els darrers 3 anys, fet en anglès i pensat per un públic estranger.”

A més, la Catalan News Agency va obrir un blog, anomenat Catalan Views, en què els representants socials i polítics s’adrecen al públic anglosaxó i expressen els seus punts de vista relatius als temes catalans d’actualitat.

La manifestació del milió i mig a Barcelona contra la sentència del Tribunal Constitucional que demolia l’Estatut de Catalunya va aplegar, segons l’agència pública espanyola EFE, menys de 50.000 persones. L’aleshores recentment creada CNA va informar en anglès al món que aquella havia estat la major manifestació de la història de Catalunya, donant la xifra del milió i mig. L’agència EFE va fer el ridícul davant dels mitjans catalans que té com a clients. La CNA, en canvi, començava a obrir-se camí amb una feina de formigueta en què altres iniciatives i projectes públics i privats li han acabat donant la raó.



Verkami o la caixa de resistència digital

Molts dels projectes sorgits de la societat civil catalana durant els tres últims anys, esmentats en les línies precedents, tenen un element comú: el seu finançament amb micromecenatge a partir de la plataforma Verkami. La Internet catalana, dinàmica i innovadora, es dotava d’una nova eina col·lectiva que encaixava perfectament amb l’esperit de la xarxa. En aquests tres primers anys de vida, Verkami —amb més de 10.000 seguidors a Twitter, @verkami, i 17.000 amistats a Facebook— ha permès que prop de 1.700 propostes culturals i socials hagin aconseguit finançar-se amb les aportacions de molts petits mecenes. La creació d’aquesta plataforma de crowdfunding ha estat reconeguda amb el premi internacional de les Nacions Unides World Summit Awards 2013, en la categoria d’e-culture & tourism, entregat a Sri Lanka. El jurat va destacar la innovació, creativitat i qualitat del contingut de les propostes de Verkami i el revulsiu que ha significat per a la cultura.

Però què és i com sorgeix Verkami? El desembre de 2010, després de gairebé un any de gestació, Verkami neix a Mataró de la iniciativa privada d’un pare i dos fills: Joan, Adrià i Jonàs Sala, biòleg, historiador de l’art i físic, respectivament. “Ens uneixen la passió per la creativitat, l’art i la investigació, i poder ajudar a fer realitat petites manifestacions d’allò que més estimem, és el que ens (com)mou. Verkami és un neologisme en esperanto que significa ‘amant de la creació’”, afirmen.

Permetre que artistes, creadors i col·lectius del país tiressin endavant projectes amb la complicitat del seu públic i comunitat, va ser la principal motivació dels Sala. “Com a consumidors culturals ens estimula poder participar de projectes de creadors als quals admirem d’una manera més propera, compromesa i podent obtenir recompenses especials i úniques”. El desembre de 2010 no hi havia plataformes de micromecenatge fora dels Estats Units, i els creadors que no fossin ciutadans americans en quedaven exclosos. “Amb aquest doble objectiu, posar una eina de crowdfunding a disposició dels creadors de casa nostra i poder interaccionar i gaudir de les obres que tiressin endavant, vam decidir crear Verkami.”

Verkami ha permès a milers de creadors i col·lectius —també a activistes digitals vinculats al sobiranisme— fer realitat els seus projectes. “Durant aquests tres anys, no hem parat d’evolucionar com a plataforma, millorant la tecnologia, l’organització i ampliant la plantilla, per poder garantir el servei que volem donar.” Des que va néixer, Verkami ha gestionat més de 8 milions d’euros amb les 1.700 propostes llançades en aquesta plataforma.

Aquest projecte s’ha consolidat com una de les principals plataformes europees per a projectes creatius i ha situat Barcelona en el mapa mundial del crowdfunding. “La societat catalana és avui una referència en l’adopció d’aquest model per finançar tot tipus de projectes relacionats amb la cultura i el futur del país”, sostenen els impulsors de Verkami, que ha ampliat l’equip. “El fet que Catalunya tingui una gran tradició d’organització de la societat civil per defensar la cultura, amb un model de militància, aportacions solidàries i subscripcions, ha fet que el model s’hagi entès i adoptat amb molta naturalitat i molt més ràpidament que en altres països.” La xarxa, en el fons, lliga amb la manera de ser dels catalans. Activisme, espais de trobada i solidaritat.

La família Sala entén que el crowdfunding17 va més enllà del fet d’aconseguir finançament. “Crea vincles i comunitats més fortes al voltant dels projectes, que poden perdurar en el temps més enllà de les campanyes, i una experiència col·lectiva i de petites victòries. A més, permet la implicació directa de la ciutadania en projectes que li interessen de manera molt directa i tangible, cosa que la societat ha entès i apreciat, per això han participat de tots aquests projectes, han gaudit d’aquesta experiència, i els han fet possibles.”

Projectes d’investigació com l’Ictineu 3, el submarí científic català —61.000 euros recollits— o campanyes de sensibilització com les d’Òmnium Cultural —8.000 euros— o l’esmentat The Catalan Project —15.000 euros— han prosperat gràcies a l’èxit a la xarxa de Verkami. També llibres com What’s Up With Catalonia? de Liz Castro —12.000 euros— o Escucha, España. Los motivos que llevaron a la independencia de Cataluña —4.000 euros—, així com el Casal Independentista del Pla de l’Estany —2.000 euros— o el documental L’endemà, que va acabar el 16 de març de 2013 amb 348.000 euros, el projecte de crowdfunding que més diners ha recollit a Europa. Isona Passola, amb l’equip que va rodar Cataluña/Espanya i Pa Negre, han mobilitzat la xarxa catalana per fer realitat una pel·lícula documental sobre l’Estat que volen els catalans, “amb arguments tècnics i definitius que serveixin de píndoles contra la por de decidir-se pel ‘Sí’”. Seguint amb el guió sobiranista, Verkami també ha permès recollir 12.500 euros per al joc de taula sobre la consulta; més de 10.000 per al documental Operació Garzón contra l’independentisme català; o més de 225.000 per a la pel·lícula 1714, el preu de la llibertat.

Els últims mesos, la plataforma catalana de micromecenatge ha aconseguit que 7 nous projectes figurin en el seu top 10, fet que demostra l’èxit d’aquest sistema de finançament col·lectiu perquè cada vegada s’arrepleguen més diners per a propostes cada cop més ambicioses. Els projectes audiovisuals de Verkami han aconseguit premis als festivals de cinema de Màlaga —6 premis— i 41 candidatures als Goya i Gaudí. “Ja hem perdut el compte de les pel·lícules que s’han estrenat en sales durant el 2013”, admeten les tres formiguetes de Verkami, que tenen el seu espai de treball al Tecnocampus de Mataró.

Fruit d’aquesta explosió de projectes que s’han finançat a la xarxa i de l’èxit de Verkami, durant el 2013 han aparegut altres plataformes de micromecenatge. Una d’elles, TotSuma, es presenta directament així: “Som una plataforma de finançament col·lectiu que té com a fet diferencial la seva vocació social i compromís amb la construcció nacional catalana. TotSuma vol ser l’eina que faci possible finançar tota mena de projectes que comparteixin un mínim comú denominador de voluntat de progrés i sobirania per al país.” O sigui, un Verkami del rotllo.

Entre els seus impulsors hi figuren Albert Plana, Joan Camp i Roger Lloret, persones llargament vinculades a Internet. TotSuma, que es va presentar a la Universitat Catalana d’Estiu a Prada i va participar a la Mostra d’Entitats dels Països Catalans, organitzada per Gent de la Terra a l’Arc de Triomf de Barcelona, té unes xifres molt modestes respecte Verkami, però els primers mesos de trajectòria ha superat els 100.000 euros recaptats amb diversos projectes. A més, TotSuma ha tancat acords de col·laboració amb mitjans digitals significats en l’àmbit independentista com Racó Català, Directe.cat, Tribuna Catalana, La Veu del País Valencià, Viasona —enciclopèdia de música catalana—, Softcatalà, AraVallès, Productes de la Terra, Andorra Directe, AnoiaDiari i AraGirona.

“Vam néixer a final de març de 2013, hem llançat més d’una cinquantena de projectes, la gran majoria vinculats al sobiranisme, dels quals n’hem finançat amb èxit un 75%. Entre els projectes destacats n’hi figuren diversos de l’ANC, així com el Correllengua del Principat, les Illes i Catalunya del Nord, que perillaven si no tenien finançament. Ara bé, els projectes que han aixecat més expectació han estat els processos judicials contra els que atempten contra els nostres drets civils com a poble. Hem ajudat a finançar les costes judicials d’un noi que va ser agredit per la policia espanyola i encara el volien acusar d’atemptar contra l’autoritat. També un procés contra un diputat balear del PP que va amenaçar els docents illencs. I el cas d’en Marc Belzunces, que va voler portar Espanya a judici per defensar els drets lingüístics dels catalans. Hem tingut un parell més de projectes en aquest sentit que no han fructificat, per motius aliens a nosaltres. Un de denúncies contra la Guàrdia Civil per atemptar contra els drets d’un ciutadà valencià, i un altre per denunciar un dels fundadors de la Plataforma Som Catalunya Somos España, José Domingo, per haver banalitzat el feixisme i equiparat els professors catalans amb els nazis”, expliquen Albert Plana i Roger Lloret, de TotSuma.

A la Internet sobiranista, doncs, li van sorgint bancs populars de finançament. La revolta digital té caixa de resistència a cop de transferència. L’agència tributària catalana, l’estructura d’Estat de l’administració oficial, va més lenta que les plataformes digitals de micromecenatge. La caiguda de les subvencions públiques amb la crisi, el sectarisme polític a l’administració o la necessitat d’independència dels promotors de cada projecte fan d’aquestes eines relativament recents a la xarxa una contribució innegable a la llibertat i la creativitat. Al país dels casals digitals —blogs, fòrums, portals...— i de la col·laboració, se li han obert últimament els ulls de la solidaritat, l’apoderament popular i la implicació afectiva en tot el procés de creació i llançament d’un munt d’iniciatives, moltes de les quals tenen com a comú denominador la llengua i cultura catalana o l’alliberament nacional.



Change.org, ciberactivisme a la carta

Si el crowdfunding ha estat una revolució per al ciberactivisme i la creativitat a la xarxa, un projecte que també ha contribuït a conscienciar l’internauta del seu poder i capacitat d’influència ha estat Change.org, que a diferència de Verkami —de factura mataronina, catalana— és un projecte vingut dels Estats Units. Ben Rattray i Mark Dimas, companys de la Universitat de Stanford, van crear el 2007 Change.org, amb la finalitat d’apoderar qualsevol persona per canviar les realitats del seu entorn. Tres anys més tard, el 2010, van redefinir el lloc web orientant-lo cap a l’acció dels ciutadans, donant-los eines per unir-se i guanyar peticions de canvi social. Durant el 2011, Change.org va iniciar la seva expansió amb equips a Espanya, el Regne Unit i Austràlia, i a final de 2012 ja era present en una vintena de països.

A l’Estat espanyol, existia Actuable, una plataforma de peticions fundada el 20 de setembre de 2010 per Francisco Polo, que es va convertir en l’start-up tecnològica amb un major creixement, ja que en tan sols un any va aplegar 750.000 usuaris, i fins a un milió en 14 mesos. El maig de 2011, Actuable i Change.org es van fusionar i al cap d’un any va aparèixer a l’Estat espanyol Change.org, que avui té més de 5 milions d’usuaris. Espanya és el país amb una penetració d’usuaris més alta, atès que un 17% dels internautes espanyols són usuaris d’aquesta plataforma de ciberactivisme social.

A Catalunya, Change.org té més d’un milió d’usuaris, un 21% dels internautes del país. Albert Medrán, el seu cap de comunicació, explica que Catalunya i Madrid són les dues comunitats més actives a Change.org. La crisi i el conflicte nacional han fet forat entre els catalans usuaris d’aquesta eina. El ciutadà Oriol Franc va promoure una causa per defensar la llengua catalana a l’escola, arran de l’atemptat lingüístic perpetrat pel ministre José Ignacio Wert amb la seva reforma educativa. El català a l’escola: ara i sempre va recollir 155.000 signatures.

Ferrocarrils de la Generalitat va retirar, l’agost de 2012, una aplicació mòbil que permetia denunciar pidolaires després que Miquel Rubio, de Sagunt, iniciés una petició a Change.org que va recollir més de 53.000 signatures. D’altra banda, els alumnes van aconseguir que la Generalitat pagués les beques concedides durant el curs acadèmic 2011-2012, després de 6.000 signatures obtingudes en la causa de la plataforma Beques Impagades, en una petició adreçada a la consellera d’Ensenyament, Irene Rigau.

Altres hits de Change.org a Catalunya han estat les més de 4.000 signatures aconse-guides per Fernando González —col·laborador del programa de La Sexta El Intermedio, conegut com a Gonzo— en una petició perquè TV3 superés les pressions del PP i emetés el documental Monarquia o República?, o la victòria parcial perquè els gossos puguin viatjar en el metro de Barcelona. La ciutadana barcelonina Marta Gumà va plantejar la seva petició a Change.org i va rebre més de 10.000 suports. L’alcalde de la ciutat, Xavier Trias, va respondre la petició dient que a partir de 2014 els gossos podrien viatjar al metro. Gumà, però, demanava que també fos al servei de Rodalies de Renfe.

Més peticions sobre Catalunya plantejades en aquesta plataforma de ciberactivisme han estat la mobilització contra el fracking i per la suspensió de les llicències concedides per l’administració —una petició de la Plataforma Riudaura Junts contra el Fracking, amb 24.000 signatures obtingudes—; una petició del ciutadà de Sabadell Eloi Cortés perquè Barcelona trenqui l’agermanament amb Sant Petersburg —ciutat que va aprovar una llei contra la denominada “propaganda gay”—, amb més de 32.000 suports; una petició a Xavier Trias perquè no es cobri l’accés al parc Güell, de la Plataforma Defensem el Park Güell, que va aconseguir més de 53.000 signatures; o una petició llançada per l’actriu i directora Mabel Lozano al conseller d’Interior, Ramon Espadaler, per al tancament del macroprostíbul Paradise de La Jonquera, que va superar les 85.000 adhesions.

“Catalunya és un territori innovador. El primer diari del món a iniciar una petició a Change.org va ser El Periódico de Catalunya —amb la regulació dels centres d’internament d’estrangers (CIE) i la reforma legal sobre els desnonaments— i el primer alcalde del món a tenir un perfil de Decision Makers ha estat el de Barcelona, Xavier Trias”, assegura Albert Medrán, que abans de ser cap de comunicació a Change.org Espanya havia estat el primer bloguer polític guardonat als Premis Blogs Catalunya. Entre els primers Decision Makers —perfils verificats per a decisors— a tot l’Estat hi figuren el diputat de CiU al Congrés Carles Campuzano i, com a administració, l’Ajuntament de Barcelona.

Els polítics catalans han estat molt actius a la Catosfera i les xarxes socials. De la mateixa manera que a Change.org han estat dels primers a obrir-se perfils de Decision Makers, també han estat capdavanters a l’Estat amb l’anomenada política 2.0. El 2010, l’aleshores president del Parlament de Catalunya, Ernest Benach, va publicar el llibre #Política 2.0, convençut que “la nova filosofia social permet fomentar una veritable democràcia deliberativa, bàsic per recuperar la credibilitat dels polítics”. Amb el seu llibre, Benach va fer una aportació important a la història de la Internet catalana i es va convertir en el polític que més ha experimentat en primera persona i de manera sincera les eines de la web social i participativa. Com a president de la cambra catalana, el dirigent republicà va impulsar i liderar el programa Parlament 2.0 amb l’objectiu de posar els diputats i la institució a la xarxa i potenciar la interrelació amb la ciutadania.

Aquell any, estem parlant de 2010, la irrupció de Twitter havia fet proliferar un munt de piuladors que es desvirtualitzaven. Trobades de tuitaires per posar-se cara, parlar i fer volar coloms. Eren anys de construcció de marques personals i d’identitats digitals en expansió, però també de falcar sensibilitats territorials en xarxa i de compartir preocupacions i il·lusions. Al Parlament, Ernest Benach havia tibat de la política vella cap al 2.0 —algun càrrec era postís, d’altres ho feien sincerament— i al periodisme tampoc no li faltaven Benachs que transgredien i proposaven maneres diferents de fer i ser.

En aquesta febrada, sana, per les desvirtualitzacions, l’octubre de 2010 es va organitzar una trobada de periodistes digitals a l’entorn de BCNMedialab per parlar de periodisme i xarxes socials, moderats per Andreu Castellano. Aquells dies agonitzava el Centre Internacional de Premsa de Barcelona, tota una metàfora del món nou que treia el cap i del vell que moria lentament. L’espai físic dels corresponsals estrangers que s’havien d’acollir per als Jocs Olímpics de Barcelona versus els portals en anglès per explicar-se al món i els col·lectius de joves periodistes dinàmics i inquiets per l’impacte de la xarxa.

Aquest col·lectiu de periodistes, el BCNMedialab, desaparegut el gener de 201418, es va començar a organitzar el 2009 per fomentar la reflexió a l’entorn de la xarxa i el social media, mentre arreu del territori es feien els cava’n’twitts —plataforma que va ser de referència del Twitter català, amb l’empenta de Marc Cortés—, els sopars del #trinxat a Reus —promoguts per Xavier Menduiña, que després va llançar el TEDxReus—, els àpats de la #canallesca entre els periodistes de les comarques meridionals, a Tarragona; i més recentment l’incipient #marimuntanya de la Llopasfera de Calella, per citar-ne només alguns exemples.

La llista seria interminable, però el geògraf José A. Donaire, aleshores diputat del PSC al Parlament de Catalunya, va fer un bon retrat19 d’aquella explosió desvirtualitzadora d’usuaris de Twitter. “A Tarragona iniciaren els twitt’n’beers que han anat viatjant per Reus, Vila-seca, El Vendrell... El relleu l’ha pres el col·lectiu del trinxat, una iniciativa del node reusenc. A l’altra banda del país, a Girona, s’han consolidat les NITS (Negocis, Innovació, Tecnologia, Societat), impulsades per Playbrand. Al Vallès competeixen els Terrassa’n’twitts de Terrassa i el TwittParty de Sabadell. A Vila-seca organitzen els esmorzars’n’twitts i per Barcelona són mítiques les twitt’n’braves. Els de somdelstwitts es gestionen a cop de doodle. I STIC ha creat un univers de noves propostes com el twitteatre, la twittervista o l’imprescindible llegimipiulem. Hi ha trobades pendents com el cargol’n’tweet de Lleida, el calçot’n’twitt de Valls, la segona edició de La Garriga, i a Vacarisses ja estan organitzant la #vacaquepiula, una versió catalana i 2.0 de la vache qui rit.”



Reagrupament.cat i Solidaritat exprés

Si el 2007 s’havia posat en marxa el primer portal de blogs polítics en català, Poliblocs, un projecte pioner als països del nostre entorn, per les eleccions del 28 de novembre de 2010 naixia Electoràlia, un portal de campanya política 2.0 avui desaparegut —només es conserva la pàgina a Facebook— però que llavors rastrejava mig miler de bitàcoles i hi afegia bona part de les piulades polititzades, el motor de major dinamisme en aquella campanya a la xarxa. El portal també aportava articles d’analistes com els periodistes i politòlegs Bernat Dedéu, Jaume Risquete, Juan Víctor Izquierdo, Mar Jiménez, Miquel Martin Gamisans i Toni Aira, així com notícies destacades i una curiosa enquesta que portava de corcoll els ciberactivistes més estretament lligats als equips de cibercampanya dels partits que concorrien als comicis.

Mentre Poliblocs havia tingut la virtut de ser el primer agregador de blogs de temàtica política —de càrrecs i militants de partit, però també de ciutadans polititzats— i aplegava els diaris personals escrits en català, Electoràlia intentava radiografiar la conversa a la xarxa més enllà dels blogs, incorporant Twitter i Facebook. Els seus impulsors van ser Valentí Sanjuan i Àlex Puig.

L’olivera catalana —els tripartits— s’havien anat assecant en el municipalisme, que històricament havia estat la palanca institucional per als pactes de les esquerres. L’abril de 2009 hi havia símptomes que les coses canviaven, i ERC se n’adonava20. Mesos abans d’Arenys de Munt (13 de setembre de 2009) i de la primera onada de consultes populars (13 de desembre de 2009), i enmig de l’efervescència sobiranista, Joan Carretero va fundar Reagrupament.cat, l’abril de 2009, coincidint amb el relleu de Josep-Lluís Ca-rod-Rovira per Joan Puigcercós21 com a candidat al Parlament. Uns mesos després, el novembre de 2010, Uriel Bertran i Alfons López Tena van fundar Solidaritat Catalana per la Independència. Carretero i Bertran, dins d’ERC, i López Tena, a CDC, havien protagonitzat episodis d’estira-i-arronsa amb les seves organitzacions i direccions, generant tot un culebrot mediàtic en els fòrums d’Internet, els mitjans digitals i els diaris Avui i El Punt, que competien per les exclusives de cada discrepància, deslleialtat o gest d’un independentisme dominat pels egos.

El Punt i l’Avui acabarien fusionats. Van aparèixer en una única capçalera el 31 de juliol de 2011 en una operació que, com si es tractés d’una metàfora, també va tenir paral·lelismes amb el que estava vivint el sobiranisme. La web de l’Avui mantenia un pols duríssim per l’audiència i per la referència informativa del sobiranisme amb Vilaweb, associada amb El Punt—actualment El Punt Avui. Joan Carretero publicava articles a l’Avui per anar marcant distàncies amb la direcció d’ERC. Posteriorment, ho va seguir fent per escalfar la seva parròquia abans de fer el pas definitiu i formar Reagrupament.cat, que tenia una pàgina web des d’on es recollien les adhesions i es visibilitzaven les seccions territorials que anaven proliferant. Mentrestant, Bertran —amb la bandera del corrent intern Esquerra Independentista— i López Tena anaven fent altres moviments, i la CUP optava per la pluja fina de la política en xarxa sense estridències.

La política catalana es debatia entre el desastre o l’èpica. La participació electoral i el nivell de satisfacció política entre els ciutadans batien rècords. Per escassa i per insa-tisfactòria. Les enquestes del CEO ho certificaven. Els catalans estaven decebuts amb els polítics22. L’esgotament del llarg debat estatutari, l’engany monclovita entre Mas i Zapatero, els incompliments sistemàtics, la crisi econòmica i altres ingredients havien dut el plat del desànim a bona part de les taules catalanes. Alguns comensals, però, hi veien indicis d’optimisme: sobiranisme pràctic —el cas Spanair, els empresaris queixosos, consciència col·lectiva d’espoli continuat— i sobiranisme teòric —més quotes d’autogovern que mai, algun indici d’unitat nacional a l’entorn de temes de país fonamentals. El desenllaç de la negociació amb el govern espanyol pel sistema de finançament de Catalunya, i de la resta de cafè per a tothom, i la sentència guillotinadora del Tribunal Constitucional més deslegitimitzat de la història democràtica espanyola sobre l’Estatut aprovat en referèndum pel poble català, van marcar un abans i un després. El desenllaç era incert, i la gestió d’aquesta incertesa provocava tota mena de moviments.

En aquest context, el sobiranisme estava pendent de Joan Carretero, que va ser alcalde de Puigcerdà i conseller d’ERC amb Pasqual Maragall. Després de perdre les primàries internes per dirigir ERC, l’exconseller havia escrit un article plantejant una candidatura transversal i llançant la idea de la declaració unilateral d’independència, la famosa #DUI que ha inundat alguns timelines i biografies de Twitter. Els partits, ja es veia, eren imperfectes i millorables, havien de canviar, fent-se molt més a la semblança d’Internet, o sigui, més oberts i democràtics. Però l’aventura dels nous partits muntats pels outsiders en l’àmbit del sobiranisme —Reagrupament.cat i Solidaritat— arribava massa d’hora, potser un parell o tres anys, tal com després van evolucionar les coses. També és cert que la combinació de pressió popular —Assemblea Nacional, Òmnium Cultural i el municipalisme amb l’Associació de Municipis per la Independència— i partits amb majoria parlamentària —CiU i ERC— ha portat el procés fins a una situació inimaginable si hagués estat en mans d’aquests partits muntats a l’era d’Internet i fruit de la discrepància interna. Reagrupament.cat i Solidaritat van desacomplexar l’independentisme quan ERC s’havia centrat en la reforma estatutària i la gestió al Govern, i quan CiU tibava de l’eix nacional fins a límits impensables si hagués estat instal·lada al poder. La rapidesa amb què es van articular els partits de Carretero-Carandell i de Bertran-Tena a la xarxa va ser un toc d’atenció per a ERC i CDC.

El 17 de desembre de 2009, dies després de la primera onada de consultes per la independència (13-D), publicava al diari Avui un article amb títol provocador23 per impopular, en la lògica que imperava en aquelles dates. “El 13-D ha estat fabulós perquè incorpora una via pròpia, catalana, al conflicte que pateixen les nacions sense Estat: l’urna. Davant la negativa a convocar un referèndum vinculant, proliferen consultes populars simbòli-ques però amb una enorme càrrega política. Perdre la por i projectar internacionalment la causa nacional han estat els dos èxits del 13-D i, prèviament, d’Arenys de Munt.”

“Hi ha la idea que tot això és mèrit de l’anomenada societat civil, de la base, i el demèrit més rotund de la classe política, dels partits. No hi estic d’acord. Sense els partits polítics, les consultes no s’haurien celebrat mai de la vida. Existeix un moviment de fons, un esgotament amb la via estatutària, una gran decepció amb l’Espanya plural que havia de ser i no és. Però sense l’independentisme parlamentari, sense el nacionalisme virant cap al sobiranisme desacomplexat, sense l’esquerra independentista alternativa cada cop més organitzada al territori i, indirectament, sense certs sectors del socialisme català, tot això no hauria proliferat. ERC, CDC i CUP no van néixer ahir. Abans que Joan Carretero o Uriel Bertran es distanciessin d’ERC, abans de l’aparició d’Alfons López Tena o Àngel Colom a CDC, abans de la irrupció de Carles Móra [alcalde d’Arenys de Munt durant la consulta popular], hi havia uns partits i uns polítics que prenien decisions perquè aquest diumenge el país no només no hagi fet el ridícul —com alguns advertien, i d’altres desitjaven— sinó que s’hagi superat la prova de foc a les urnes. No crec en les casualitats. O és que algú s’imagina un 13-D amb Jordi Pujol encara de president? Hauria estat possible sense l’entrada d’ERC al Govern? O és que l’aposta sobiranista de CDC no té conseqüències? Ara que alguns patriotes cridats a grans fites s’erigeixen com a sac-sejadors del mapa parlamentari, i ara que no està de moda defensar les organitzacions polítiques per la desafecció, permetin que vagi contra corrent i faci un discret elogi dels partits. Mirin, si no, la picabaralla de l’endemà del 13-D.”

Per 2,95 euros, IVA inclòs, es pot veure a Internet el documental d’Albert Fuguet i Susana Crestelo141 Dies, que mostra com es va muntar Solidaritat Catalana per la Independència en temps rècord, entre la manifestació del 10 de juliol de 2010 —la del milió i mig de persones a Barcelona— i les eleccions al Parlament del 28 de novembre. “141 Diesés una pel·lícula documental que mostra la política per dins: ànsies de poder, traïcions, enganys i l’esforç de milers de persones que, mogudes per un ideal, van donar suport a uns líders polítics que van trobar en aquesta il·lusió col·lectiva la seva oportunitat d’or”, així comença la sinopsi. “Dos polítics professionals de l’escena independentista de Catalunya, Alfons López Tena i Uriel Bertran, abandonen els seus respectius partits després de conèixer la iniciativa ciutadana que s’estava generant. Proposen a l’expresident del Futbol Club Barcelona, Joan Laporta, postular-se junts per liderar aquest nou moviment. Neix així Solidaritat Catalana per la Independència. Joan Laporta, Alfons López Tena i Uriel Bertran es proclamen líders de la nova força política després d’imposar-se en unes eleccions primàries que ells mateixos custodien.”

Cal veure 141 Dies per conèixer les interioritats i entendre l’impacte que Solidaritat tenia a la xarxa mentre es muntava un partit de zero amb la bandera de la independència i un cap de cartell mediàtic. Solidaritat, fruit de la sensibilitat d’Uriel Bertran —com a responsable d’imatge i comunicació va ser qui va proposar que ERC mutés a Esquerracom a marca, fet que després va criticar des d’Esquerra Independentista i Solidaritat—, i de l’experiència digital dels voluntaris que s’hi van implicar, mereix un estudi a fons de com Internet permet mobilitzar —atraient militants d’altres partits i captant ciutadans no partidistes il·lusionats amb la independència— i muntar un partit convencional a l’era frenètica de les xarxes socials, especialment fent un ús intensiu de Facebook i amb me-nor mesura de Twitter. El tsunami de perfils de militants i pàgines de seccions de Solidaritat va ser, aquells mesos, impressionant.

La campanya de 2010 va ser un xoc de trens entre els blocs electorals —un peatge del passat que paguen els ciutadans que miren i escolten els mitjans públics pocs dies abans de les eleccions— i la disbauxa que s’estava vivint les setmanes prèvies per l’agitació digital induïda pels partits a les xarxes socials. Hi hauria d’haver una tercera via més saludable, però no la vam viure en aquelles eleccions. La campanya electoral va fer coincidir la vella política, amb la normativa de servei públic que afecta els mitjans que paguem entre tots, i una nova manera d’entendre la militància política, l’activisme vinculat a la xarxa i un cert campi qui pugui digital. La jornada de reflexió va ser una metàfora d’aquestes contradiccions, amb candidats demanant el vot i fent campanya a Twitter i, l’endemà, els caps de comunicació filtrant les primeres enquestes de TV3 mentre els col·legis electorals encara estaven oberts. No hi ha res més trist que veure determinats polítics i partits aferrar-se als privilegis de la vella política —blocs electorals als mitjans públics, per exemple— mentre intenten treure el màxim rèdit de les xarxes socials amb un bombardeig reiteratiu de consignes.



Quinze anys de Vilaweb

L’any 2010 un 73,1% dels habitatges catalans tenia ordinador —un 68,3% disposava d’accés a Internet— i el 75% de la població catalana es connectava a la xarxa, segons l’Institut d’Estadística de Catalunya (Idescat). Televisor en tenien totes les llars (99%), i un 57% gaudia de més d’una pantalla a casa, segons una enquesta d’usos d’Internet a Catalunya del Gabinet d’Estudis Socials i Opinió Pública (GESOP). Un 95% tenia telèfon mòbil, però només un 15,4% eren intel·ligents, smartphone. Això explica que navegar per Internet només suposés un 10% entre els usos que la gent feia dels mòbils, una xifra que ha anat augmentant els últims anys de manera espectacular. Segons aquell estudi del GESOP, l’any 2010 es va igualar el nombre de ciutadans que tenien portàtil i ordinador de sobretaula al domicili —un 27,9% tenia portàtil i ordinador de sobretaula a casa.

Gairebé la meitat dels catalans accedia diàriament a Internet, i només entre els més grans i els que no tenien estudis l’accés era minoritari. Els universitaris i els més joves feien un ús “universal” de la xarxa. Els de 30 a 44 anys feien servir Internet per tràmits amb l’administració, i els més joves o estrangers per a les seves relacions. Un 62,3% dels catalans s’informava a la xarxa, un 50,3% hi feia consultes o accedia a serveis. El correu electrònic (59,6%), el xat i els fòrums (31,2%), i l’opinió i la participació en els blogs (14,3%) encapçalaven els usos referits a relacions personals i participació. Durant el 2010 ja es detectava com la premsa, la ràdio i la televisió guanyaven pes a Internet. Un 32% llegia mitjans de comunicació, un 18,2% hi escoltava la ràdio, i un 13,2% hi consumia televisió. Per damunt, però, hi havia les visualitzacions de vídeos a YouTube (37,5%). Una tercera part dels catalans (33%) participava, segons aquesta enquesta del GESOP feta entre l’octubre i el novembre de 2010, en una xarxa social, dels quals gairebé tots tenien perfil a Facebook. Twitter només suposava el 7,3% dels catalans actius a les eines 2.0.

El 9 de novembre de 2010, amb les eleccions al Parlament del 20-N a tocar i la sortida del diari Ara ja escalfant motors a les xarxes socials, Vilaweb —el degà dels digitals del país— celebrava el seu quinzè aniversari estrenant nova redacció a Barcelona24. Alguns assistents van sortir emocionats d’aquella festa d’aniversari a la redacció del carrer Ferlandina, a Ciutat Vella. Quinze anys en què els dies importants no haurien estat iguals sense Vilaweb. Quinze anys en què el diari de Vicent Partal, Assumpció Maresma i el seu equip havia marcat la pauta informativa en jornades històriques. Quan les vivíem, pensàvem íntimament: “Sort en tenim de Vilaweb.”

Ara el panorama de la Internet catalana s’ha ampliat, i l’oferta s’ha multiplicat d’uns anys ençà. Hi ha fet molt l’aposta pel suport digital dels mitjans tradicionals i l’aparició de nous diaris digitals. Però els primers quinze anys de Vilaweb que se celebraven aquell 9 de novembre eren la feina que donava al diari de Partal i Maresma el prestigi acumulat i explicava que fos líder d’audiència en català. En la festa, a la nova redacció del carrer Ferlandina, Partal va anunciar que el seu mitjà seria a l’iPhone i a l’iPad, i que editaria una versió impresa mensual de reflexió. Un pas més en l’evolució del diari hereu de La infopista. Feia el salt de la pantalla al paper.

La celebració va tenir dos moments. Una foto de família dels pioners de 1995 a Internet, amb Amadeu Abril, Núria Almirón, Vicenç Badenes, Carles Bellver, Marta Continente, Alfons Cornella, Àngel Cortés, Eudald Domènech, Luis Ángel Fernández Hermana, Carles Flamerich, Oriol Ferran, Lluís Foix, Ramon García-Bragado, Mar Iglesias, Joan Jofra, Jordi Mas, Mercè Molist, David de Montserrat, Karma Peiró, Lluís Reales, Cristina Ribas, Miquel Saperas, Teresa Serra, Artur Serra, Jordi Valls, Llorenç Valverde i Ricard Vaqué, noms la majoria dels quals també figuren en l’últim capítol d’aquest llibre. I després els parlaments de Partal i Maresma, també paraules de l’arquitecta Montse Batlle, del dissenyador de la nova maqueta del diari, America Sanchez, i dels polítics Joan Manuel Tresserras, periodista, acadèmic i transitòriament conseller de Cultura i Mitjans de Comunicació, i el llavors president més 2.0 de qualsevol parlament del continent, Ernest Benach. La inauguració de la redacció va consistir en una piulada25 en directe del president Benach. Assistíem al primer tuit inaugural de Catalunya.

El país no s’entendria sense Vilaweb26. Hem tingut a un clic el país sencer amb una normalitat que espantava. Miraves el món analògic i el contrast amb la irrupció digital era escandalosa. Més enllà dels mitjans públics —televisió, ràdio i agència—, de la premsa comarcal en català i del diari Avui, fonamental en el restabliment democràtic del catalanisme, escassejaven els referents comunicatius de país normalitzat. El diari de Vicent Partal i Assumpció Maresma va vertebrar una Internet catalana d’èxit, envejada a partir del triomf reconegut internacionalment del domini .cat.

La celebració d’aquell quinzè aniversari de Vilaweb, amb la inauguració de la nova redacció en una antiga fusteria del Raval, va començar amb una foto de família històrica, amb una trentena d’iniciadors de la web del nostre país, els pioners de 1995. Sense aquests primers evangelitzadors digitals i sense el seu efecte multiplicador, el català no seria avui una llengua global ni jugaria la lliga de Google. En aquesta conquesta catalana de la xarxa el paper de Vilaweb ha estat imprescindible.

La realitat de la xarxa ha evolucionat des de 1995, i de quina manera. Un munt de projectes digitals, la fal·lera dels blogs i la proliferació de les xarxes socials han augmentat els continguts en català. La conversa i el soroll digital necessitaven referents, especialment quan la nació s’agitava. “Un gran diari és una nació que parla amb si mateixa.” Aquesta frase d’Arthur Miller figurava al targetó de la festa d’aniversari de Vilaweb.

El 2 gener de 2014 Partal i Maresma van demostrar que no havien perdut la capacitat de sorprendre i innovar. “És evident que entrem en un any històric. Un any que serà segurament irrepetible i que, si tot va bé, canviarà la situació política del nostre país. Vilaweb ha estat sempre a primera línia a l’hora de proposar horitzons més lliures i canalitzar la veu més profunda i compromesa i ja us podeu imaginar, doncs, que il·lusionats que estem de poder viure amb vosaltres aquests dotze mesos vinents”, escrivia Vicent Partal als seus lectors.

Amb 3.000 subscriptors, Partal va anunciar una edició impresa i per a tauletes, així com el naixement d’una edició de Vilaweb en anglès —vilaweb.cat/english, amb compte a Twitter @Vilaweb_EN—, de la mà de l’escriptora nord-americana Liz Castro, i es marcava l’objectiu d’arribar a un mínim de 5.000 subscriptors. El seu naixement va coincidir, casualment, el dia que va transcendir la notícia que el president Artur Mas havia enviat una carta als primers ministres europeus per internacionalitzar la consulta catalana.

Notes
 
  • 2. Formada el 4 d’octubre de 2006, els promotors de la Plataforma Sobirania i Progrés van ser Joel Joan, actor i director; Elisenda Paluzie, professora d’Economia de la Universitat de Barcelona; Anna Puigvert, metgessa; Oriol Junqueras, historiador; Joan Costa-Font, professor d’Economia Política a la London School of Economics; Hèctor López Bofill, professor de Dret Constitucional de la Universitat Pompeu Fabra; Maria Mercè Roca, escriptora i aleshores diputada d’ERC al Parlament; Ramon Carranza, directiu d’empresa; Miquel Strubell i Trueta, professor de Planificació Lingüística de la Universitat Oberta de Catalunya; Xavier Vinyals, empresari i president de la Plataforma ProSeleccions Esportives Catalanes; Isabel Pallarès, secretària confederal de la Intersindical-CSC; i Antoni Abad, advocat i professor de Filosofia del Dret a la New York State University.
  • 3. Presidida pel notari i exdiputat de Solidaritat Catalana per la Independència Alfons López Tena, tenia entre els seus membres Carme Laura Gil, Jaume Renyer, Pilar Dellunde, Roger Buch, Fèlix Martí, Albert Batalla, Xavier Solano, Víctor Alexandre i Albert Royo.
  • 4. El desembre de 2008 Sobirania i Justícia tenia una junta directiva formada per Oriol Polo, president; Isabel-Helena Martí i Castell, vicepresidenta; Ton Sales Porta, tresorer; Alfons Ortí Guàrdia, secretari; Lluís Bonet Coll, vocal; Ramon Valimañas Recort, vocal; Roser Borrell Polo, vocal; i Alícia Casals i Gelpí, vocal. El seu consell assessor estava format per l’exconseller de Justícia Agustí Bassols i Parés, president; Manuel Cardeña i Coma, vicepresident; Antoni Castellà i Riera, secretari; Josep Amat i Girbau, Antoni Carreras de Nadal, Claudi Grinyó i Ramos, Ricard Lobo i Gil, Josep A. Martí i Mercadal, Josep M. Nubiola i Herda, Narcís Oliveres i Terrades, també exconseller de la Generalitat, Oriol Polo i Ribas, Joan Vallvé i Ribera, també exconseller de la Generalitat, tots tres de CiU, i Enric Vila i Casas.
  • 5. “Des d’aquesta Plataforma, ens adrecem específicament a totes les persones de Convergència Democràtica de Catalunya que s’adscriuen sense complexos i determinació a l’espai polític que va del nacionalisme a l’independentisme. Aquelles que, ras i curt, vinculen el progrés i la millora de la societat catalana a la capacitat i determinació política de la nació catalana. Ens hi adrecem en tant que militants preocupats pel procés de difuminació política que pateix el projecte nacional català. Considerem que la cruïlla històrica que vivim només ens permet dues direccions possibles: sobirania o submissió. Efectivament, l’opció sobiranista és l’única alternativa a la submissió que proposen les principals entitats i institucions polítiques espanyoles. El procés de difuminació i laminació que ha patit l’Estatut que va aprovar el Parlament de Catalunya el 30 de setembre de 2005 no és la causa de la nostra mobilització però sí és un exemple clar de la unitat política espanyola a l’hora de negar sobirania política a la nació catalana.” Aquest era un fragment del manifest de la Plataforma per la Sobirania adreçada a les bases de Convergència Democràtica de Catalunya.
  • 6. Un vídeo, amb 8.000 visualitzacions, en deixa constància a YouTube.
  • 7. El Bloc Gran del Sobiranisme era un blog col·lectiu de temàtica independentista —actiu fins al novembre de 2011, quan va derivar en Diari Gran del Sobiranisme— escrit per Dessmond, Enric I. Canela, Josep Sort, Fantassin Manel, David Morgades, Josep Romeu i Marc Arza.
  • 8. Apunt d’Enric I. Canela del 6 de setembre de 2008, Perplex, jo?: “Aquests dies ha despertat un notable interès mediàtic la notícia de la publicació de l’Anuari 2008 de l’Associació Catalana de Sociologia, filial de l’Institut d’Estudis Catalans. (...) Es veu que, segons aquest estudi, els ciutadans d’aquest país estem perplexos. Jo m’he fet la pregunta: estic perplex? La meva resposta és doble, pel que fa a les consideracions de l’informe no n’estic gens de perplex, en absolut, mentre que sí ho estic pel fet que tanta gent estigui perplexa per la situació. (...) El pensament creatiu, el foment del lideratge social i econòmic han estat oblidats de l’agenda política catalana. L’excusa de la manca de recursos, fet real i indiscutible, ha servit per destruir la intel·ligència, ha conduït al triomf de la mediocritat. Governar és prioritzar i saber que, tot i haver coses urgents, les coses importants no es poden deixar de fer. I s’han deixat de fer. Puc estar perplex per la particular situació econòmica de Catalunya? Per la pèrdua de posicions en els rànquings regionals europeus? Es parla d’economia, de productivitat, de pobresa, què ha fet Catalunya en els darrers anys? On està l’aposta per la Societat del Coneixement? Catalunya ha deixat de ser emprenedora. L’aposta majoritària pels sec-tors productius de baix valor afegit, basats en la mà d’obra barata, ha estat una constant dels darrers anys. Ara algú s’ha de sorprendre quan hi ha una crisi internacional? No som un dels països de més baixa productivitat per hora treballada i que consumeix més energia per unitat de producció? Què s’ha fet per resoldre aquests dèficits? Catalunya ha apostat per trobar-se entre les societats més damnificades. No té capacitat de resposta. La culpa és de Madrid? Bé, és còmode dir-ho, però, com es van desenvolupar els ‘acords’ de fa pocs anys en temes com moda, carreteres, fira, port, aeroport, energia, aigua, estacions del TGV, gestió de residus, etc.? Recordo al ministre Álvarez Cascos amb els diners a la mà esperant que ens poséssim d’acord. Devia pensar, ja s’ho faran! On està l’esforç per l’educació i la formació professional de qualitat? Catalunya s’ha instal·lat en l’igualitarisme i ha confós equitat i igualtat d’oportunitats amb l’homogeneïtzació que esterilitza les ments dels més capacitats. Estem construint una societat intel·lectualment estèril. Potser ara es començarà a posar remei si les mesquineses corporativistes no ho espatllen. Quina és la intel·ligència política dels que s’embranquen en una discussió estatutària sense futur? Algú es pot sorprendre dels resultats? Podem estar perplexos? Era creïble després de l’espectacle polític d’aquests últims anys que Catalunya podria obtenir un finançament just? Poden sorprendre’s els polítics professionals que ara hi hagi desafecció política? Quantes promeses o projectes electorals han arribat a bon fi? La llista de fracassos és, si més no, més llarga que la d’encerts. És creïble aquesta política? No. Cal canviar-la. Podria esperar-se que tingués èxit un Govern trencaclosques? No és un tripartit, és una mescla d’interessos contraposats, de tendències i contratendències convivint dins dels propis partits. Tot són posicions confuses. Exemples, múltiples: aigua, electricitat, carreteres, lleis diverses i, ara, el finançament, tot conflictes en públic. Això genera confiança? Això fa riure als ciutadans de Tegucigalpa, per posar un lloc proper. Els Rodriguez Ibarra, Barreda, Iglesias, Bono, per citar alguns, i el mateix Rodríguez Zapatero han de prendre bicarbonat per traure’s el singlot que els agafa de tant riure. Catalunya en pocs anys ha passat a ser menystinguda, i a més se’n foten de nosaltres. Amb l’única cosa que hem assolit el lideratge és en pagar, una manera de ser motor. Perplexos dels resultats? (...) Potser que ens ho fem mirar, no? Què no veuen els meus compatriotes que només una Catalunya independent podrà recuperar la il·lusió de ser i amb ella l’emprenedoria, l’empenta econòmica. Que no se n’adonen que només d’aquesta manera l’aposta de Catalunya per la Societat del Coneixement reeixirà i aconseguirà un Estat del benestar potent. L’Estat propi és l’únic que pot garantir que Catalunya sigui responsable dels seus encerts i equivocacions. Les enquestes diuen que hi ha al voltant d’un 30% d’independentistes entre la població catalana, però on és el lideratge que ens hi ha de portar? On és el Martin Luther King (un Obama no, si us plau) que ha de permetre recuperar els drets als catalans? Podríem els catalans prendre exemple dels americans a 1963 que van aplegar 200.000 persones i van anar a Washington encapçalades per Martin Luther King? Podríem aplegar nosaltres una xifra significativa de catalans i fer una marxa sobre Madrid? No és una proposta, és un termòmetre. Enric Cirici escrivia a l’Avui un magnífic article, Ser espanyol, que acabava així: ‘I quin és el camí? La política. No menystenir la nostra força i elegir els nostres representants que creguem que poden recuperar més tros de la nostra identitat. Discernir bé els que ja es conformen a dirigir una autonomia o simplement ocupar cadires, dels que estan disposats a arrencar alguna cosa en un terreny per definició hostil. I atenció! Que no es quedin només amb un plat de llenties després d’àrdues negociacions. Per ser respectat has de ser capaç de dir no quan ens hi va el país. L’elector, al marge que posi amb bona fe enganxines independentistes al seu automòbil, que potser també, ha de ser capaç d’escollir els millors polítics. Hem d’intentar ser el més lliures possible, sabent que estem sotmesos a una pressió mediàtica i política espanyola formidable que té la intenció clara d’acabar amb la nostra personalitat. I no ens enganyem: no només volen els nostres diners, també volen la nostra ànima’. Jo, sense la brillantor de Cirici, dic el mateix. Amics, unitat, lideratge, full de ruta. Ens cal un procés per tenir llistes obertes, per triar els que ens han de representar. Al novembre hem de fer el pas. Aquesta manca de decisió que patim sí que em fa estar perplex.”
  • 9. Els promotors del manifest són Enric Canela, promotor de la plataforma Deu Mil a Brussel·les i membre del Cercle d’Estudis Sobiranistes; Santiago Espot, president de Catalunya Acció; Josep Manel Ximenis, regidor de la CUP d’Arenys de Munt i artífex de la primera consulta sobre la independència; Josep Dalmau i Olivé, Enric Fontanals, Robert Bonet i algunes persones més. El manifest de suport a aquest moviment es va presentar el 17 de desembre de 2009 a la sala d’actes del Col·legi de Periodistes de Catalunya.
  • 10. L’entrada a la Viquipèdia de la consulta sobre la independència de Catalunya a Arenys de Munt inclou un recull de premsa internacional: The New York Times (Estats Units): Catalan Town Votes For Independence From Spain; France Press (França): Espagne: vote massif pour l’indépendance catalane lors d’un référendum symbolique; Le Monde (França): La Catalogne se mobilise pour défendre son statut d’autonomie élargie; n-TV (Alemanya): Katalanischer Ort gegen Spanien; Der Standard (Àustria): Katalanische Gemeide stimmte über Unabhängigkeit ab; CNN Turk (Turquia): Katalonya’nın bagˇımsızlıgˇına referandum!; Mi-lliyet (Turquia): Barcelona’da Katalonya için bagˇımsızlık gösterisi...; Expresso (Portugal): Espanha/Catalunha: Maioria de votantes em Arenys de Munt apoia independência em referendo com 41% de participação; Nos TV (Holanda): Catalaans dorp wil los van Spanje; STV (Gran Bretanya): Catalan town votes for independence from Spain; Ouest France (França): Une commune de Catalogne vote pour l’indépendance de la région; ORF (Àustria): Katalanisches Dorf stimmt für die Unabhängigkeit; 7sur7 (Bèlgica): Référendum polémique sur l’autodétermina-tion de la Catalogne; El Universal (Veneçuela): Realizan en España consulta no vinculante por la independencia de Cataluña; Euronews (Europa): Catalan town votes for independence; France24 (França): Espagne: référendum local controversé sur l’autodétermination catalane; De Morgen (Flandes): Catalaanse gemeente stemt over onafhankelijkheid; Nouvel Observateur (França): Vote massif en faveur de l’indépendance de la Catalogne; Da-gens Nyheter (Suècia): Stort stöd för fritt Katalonien.
  • 11. El 14 de desembre de 2009 Osona.com va titular Osona dóna un sí massiu a la independència.
  • 12. L’escrit de Miquel Macià, publicat el matí del 14 de desembre de 2009, es titula Fe, treball i independència.
  • 13. En el Rànquing dels 200 mitjans catalans a Twitter, publicat el 26 de desembre de 2012, apareixein els dos diaris esportius al capdavant, seguits per La Vanguardia, TV3, Ara, 324.cat, El Periódico, Barça TV, RAC 1 i Vilaweb, en les primeres posicions.
  • 14. Elizabeth Castro gestiona el blog Pigs, Gourds and Wikis, i publica Catalonia Press, a part de tenir web pròpia.
  • 15. Can Antaviana és una agència de disseny, disseny web, intranet, eines ‘online’, gestor de continguts Houdini (2003) i comunicació en mitjans socials, fundada el 1996 a les Borges Blanques per Xavier Pastó (director), Lluís Guiu i Josep Patau. Té una facturació de 700.000 euros, 150 clients i 20 treballadors, i es presenta com una artesana digital. És de les pioneres a la xarxa i defensa un model solvent i de qualitat des del territori. El dissenyador gràfic Jordi Calvís, de Can Antaviana, ha realitzat de forma desinteressada el logotip, el disseny del marxandatge i el web via.assemblea.cat, entre d’altres elements gràfics de la Via Catalana. També ha fet el web 11s2013.cat, que tal com s’havia fet l’any anterior amb l’11s2012.cat, recollia totes les piulades de Twitter i les fotografies d’Instagram a temps real, vinculades als hashtags de la Via Catalana. Aquest web va monitoritzar 8.000 fotografies a Instagram i prop de 300.000 piulades a Twitter.
  • 16. El primer dels 14 punts del Col·lectiu Wilson diu: “El dret a l’autodeterminació és un dret fonamental de qualsevol nació i, per tant, també de Catalunya. Aquest dret inclou la potestat de triar democràticament la seva forma d’organització política.”
  • 17. Un 70% dels projectes finançats amb micromecenatge van ser de caràcter cultural durant el 2013 a l’Estat espanyol, on es van gestionar uns 30 milions d’euros a través de finançament col·lectiu, segons l’Associació Espanyola de Crowdfunding. Als Estats Units, kickstarter.com va gestionar el 2013 més de 200 milions d’euros, una xifra que arriba fins als 700 milions en 55.000 projectes finançats per 5,5 milions de persones des de 2009. A l’Estat espanyol, Hisenda va anunciar el gener de 2014 que aquestes operacions hauran de tributar com a donació i, en cas de tenir contraprestació, aplicar-hi l’IVA.
  • 18. El 9 de gener de 2014 el col·lectiu BCNMedialab va anunciar la seva dissolució amb l’apunt: Una buena noticia: El BCNMedialab dice adiós: “Teníamos un papel, un objetivo, y por nuestra parte ese objetivo se ha cumplido con creces. Unos pocos datos: 13 eventos, en los que se han inscrito un total de 657 personas, de las que muchas repetían evento tras evento, muchas veces superando las 100 inscripciones por evento. 2.458 seguidores en Twitter, 824 fans en Facebook, 25.000 visitantes únicos en la web”.
  • 19. José A. Donaire va publicar l’1 d’abril de 2011 l’apunt Una Twitter proposta.
  • 20. El 7 d’abril de 2009 publicava l’apunt L’olivera catalana s’asseca?: “(...) Hi ha fotos que s’han ridiculitzat des de l’establishment amb una miopia preocupant, com la dels Deu Mil a Brussel·les. En aquella foto comparteixen pancarta republicans i convergents, entre d’altres. La mateixa foto es repeteix a l’entorn d’Òmnium quan surt en defensa de l’Estatut contra les retallades del Tribunal Constitucional. La foto pot ser idèntica a Vilafranca del Penedès. A Internet, hi ha un munt de fotos com aquestes. El punt de trobada a l’entorn de l’eix sobiranista supera amb escreix les coincidències en l’eix esquerra-dreta, i la xarxa n’és la millor prova. Naveguin i vegin. Pactes que s’esquerden al món municipalista i una germanor que impera a Internet. Prenguin nota. Res no està decidit, però hi ha senyals que els pactes de sang arriba un dia que es poden acabar. Per sagnia o per cura a temps.”
  • 21. El 17 d’abril de 2009 publicava l’apunt Maduresa a Esquerra: “(...) Un molt reduït grup de dirigents d’Esquerra ha cuinat l’entesa entre els dos líders amb una discreció sense precedents a les files independentistes. Xavier Vendrell i Ernest Benach han estat els autèntics artífexs del fons (l’acord per la unitat dels sectors carodistes i puigcercotistes) i de la forma (la notícia no s’ha filtrat fins que l’Auditori ja era ple de gom a gom, i l’acte era a punt de començar). Vendrell i Benach s’han imposat en uns entorns que no sempre havien pedalat en aquesta direcció, la de la unitat entre els dos sectors dits oficialistes. El mèrit de l’operació Auditori ha estat d’ells, segons diuen els que n’estaven al cas. Sobta la discreció perquè Esquerra ha estat carn de titular, de comentari de tertúlia, de confidencial i de digital. La pugna interna havia erosionat la imatge del partit fins a límits insostenibles, més enllà de l’activitat pública i notòria dels sectors dits crítics que lideren Uriel Bertran i Joan Carretero (...)”
  • 22. Al tercer volum de Memòries. De la bonança a un repte nou (1993-2011), Jordi Pujol deixa escrit: “No podem silenciar que a final de 2010, després de set anys de govern del tripartit i amb l’avantatge d’haver comptat a Madrid amb un govern del PSOE, un gobierno amigo, la situació a Catalunya era molt crítica. El balanç és dolent. Ho és políticament, ho és econòmicament i socialment, ho és per com han empitjorat les relacions entre Catalunya i Espanya. Ho és per la desafecció catalana, pels ponts que es trenquen, per la molt forta i molt general hostilitat d’Espanya. Recordem l’escarni del Tribunal Constitucional amb l’Estatut, l’amenaça renovada contra la nostra identitat i especialment contra la llengua, el continu ofec financer que ens condueix a un endeutament a curt i llarg termini que espanta. Assumeixo una part important de responsabilitat. Després de tants esforços per col·laborar en la construcció de l’Estat espanyol i en la seva governabilitat, després de tant voler que ens entenguessin no vaig preveure que ens esperaven a la cantonada, que no deixarien que res se salvés, que mirarien d’ensorrar-nos més enllà fins i tot del que era lògic.”
  • 23. Elogi dels partits, publicat el 17 de desembre de 2009 al diari Avui.
  • 24. El 10 de novembre de 2010 publicava l’apunt Quinze anys de Vilaweb.
  • 25. La piulada del president del Parlament de Catalunya, Ernest Benach, del 9 de novembre de 2010 a les 19:58 deia: “És un honor, immens, inaugurar la nova seu de Vilaweb”. Hi afegia una foto feta per ell amb el mòbil en què es veuen, entre d’altres, Joaquim Forn, Carles Flamerich i Santiago Ramentol.
  • 26. L’11 de novembre de 2010 publicava al diari Avui l’article Els evangelitzadors digitals.

Cronologia 2009-2010

2009


1 de març.
Eleccions a Galícia i Euskadi. El PP gallec obté la majoria absoluta, i al País Basc el PNB aconsegueix 25 escons, el PSE 24 i el PP, 13.

7 de març. Deu mil catalans es manifesten a Brussel·les per la independència de Catalunya.

26 de març. Preacord PSE-PP per governar a Euskadi i presidir el Parlament.

18 d’abril. Joan Carretero anuncia la creació d’un nou partit polític el mateix dia que Josep-Lluís Carod-Rovira afirma a l’Agència Catalana de Notícies que “ERC ha de servir per fer governs, no per desfer-los”.

29 d’abril. Màrius Carol afirma en una conferència universitària que La Vanguardia treballa per tenir una edició en català.

5 de maig. Patxi López, escollit lehendakari amb el suport del PP. Ibarretxe anuncia la seva retirada política.

7 de juny. El PP guanya les eleccions al Parlament Europeu a Espanya, amb 23 escons, 2 més que el PSOE.

2 de juliol. Alberto Saiz dimiteix com a director del CNI després de ser acusat d’usar fons públics per a finalitats privades. El relleva el general Félix Sanz Roldán.

28 de juliol
. El tresorer del PP, Luis Bárcenas, implicat en el cas Gürtel, dimiteix “per lleialtat” al partit i a Mariano Rajoy, de comú acord amb ell.

13 de setembre. Consulta d’Arenys de Munt.

2 d’octubre. Madrid perd davant de Rio de Janeiro els Jocs de 2016.

27 d’octubre. L’exconseller Macià Alavedra (CDC), l’exsecretari general de la Presidència Lluís Prenafeta (CDC) i l’alcalde de Santa Coloma de Gramenet Bartomeu Muñoz (PSC), tres dels vuit detinguts per la Guàrdia Civil en una operació contra la corrupció. Es coneixeria com a cas Pretòria.

25 de novembre. Dotze diaris catalans publiquen un editorial conjunt en defensa de l’Estatut a l’espera de la decisió final del Tribunal.

2010

16 de febrer. Enric Hernàndez relleva Rafael Nadal a la direcció d’El Periódico de Catalunya.

20 de març. S’inaugura el sincrotró Alba, primer accelerador de partícules a l’Estat capaç d’observar estructures mol·leculars com si fossin un grandiós microscopi.

2 d’abril. La televisió deixa d’emetre en analògic a l’Estat espanyol.

5 de maig. Zapatero i Rajoy pacten accelerar la fusió de les caixes d’estalvi i reformar la legislació.

9 de juliol. El Tribunal Constitucional declara que la Constitució “no coneix altra nació que l’espanyola” i que el castellà ha de tenir la mateixa consideració de “llengua vehicular” que el català en el model escolar.

10 de juliol. Multitudinària manifestació a Barcelona contra la sentència del Constitucional sobre l’Estatut.

28 de juliol. El Parlament prohibeix les corrides de braus a Catalunya.

3 de setembre. Celestino Corbacho deixarà el Ministeri de Treball per incorporar-se a les llistes del PSC al Parlament.

29 de setembre. Jornada de vaga general a l’Estat espanyol.

7 de novembre. Felipe González declara que en els anys 80 va poder ordenar “volar” la cúpula d’ETA però que s’hi va negar, tot i que es planteja si va actuar correctament.

28 de novembre. CiU guanya les eleccions al Parlament de Catalunya, amb 62 escons; seguit del PSC (28), PP (18), ICV-EUiA (10), ERC (10), SI (4) i C’s (3).

28 de novembre. Coincidint amb les eleccions al Parlament, arriba al quiosc el diari d’informació general en català Ara, dirigit per Carles Capdevila.


[Capítol #Organització (2009-2010) del llibre Sobirania.cat, publicat el juny del 2014. Pàgines 71-102.]

Pròleg d'Enric Marín i Joan Manuel Tresserras: Comunicació, revolta democràtica i canvi d'època
Introducció: Deu anys de la revolta política catalana a Internet

Capítol 1: De l'11-M a la fi de l'oasi català (2004-2005)
Capítol 2: Reivindicació sobiranista amb blogs, agregadors, confidencials i viquipedistes (2006-2008)
Capítol 3: Consultes sobiranistes, internacionalització i l'aparició de nous partits i mitjans (2009-2010)
Capítol 4: Del #novullpagar al ressò global de la Via Catalana passant pels fakes (2011-2013)
Capítol 5: Reptes (2014)
Capítol 6: Els 200 noms de la Internet catalana

Epíleg de Genís Roca: Això no va de likes

 

Estigues al dia. Subscriu-te al butlletí