L'autonomia no es menjarà els torrons
El president en funcions de la Generalitat, Artur Mas, ha donat aquest dimecres per liquidada l’autonomia catalana després de l’última “agressió institucional” del govern espanyol del PP. La intervenció a la caixa de l’autonomia (FLA) s’ha produït dies abans que aquest mateix dimecres el Tribunal Constitucional hagi acabat de sacrificat l’Agència Tributària Catalana, que ha quedat anul·lada definitivament per les institucions espanyoles. Assistim, doncs, a la fi de l’estat autonòmic, del cafè per a tothom. Els catalans no només no en tindran més, de cafè, sinó que s’han quedat pràcticament sense tassa. El president de la Generalitat ha estat l’únic càrrec electe, president de la Junta de Seguretat de Catalunya, exclòs dels contactes formals del govern espanyol per coordinar esforços i recursos en la lluita contra el terrorisme de l’Estat Islàmic que els últims dies ha colpit el cor d’Europa i altres països mediterranis propers com Tunísia. Vol dir, aquesta exclusió flagrant, que la seguretat d’un català qualsevol, hagi votat el que hagi votat i parli l’idioma que parli, és menys rellevant que la d’un extremeny, andalús, madrileny o valencià? Una cosa és que les febles estructures d’estat que l’últim govern de CiU estava intentant aixecar pensant en la independència s’hagin dinamitat sense miraments per part de l’executiu del PP i una altra, ben diferent, és que un ciutadà de l’Estat espanyol resident a Catalunya pugui sortir perjudicat pel tracte diferencial del govern de Mariano Rajoy.
Després de mesos, i anys, d’atac a l’autogovern de Catalunya, podria semblar que les últimes maniobres dels ministres Cristóbal Montoro i Jorge Fernández-Díaz són anecdòtiques. No és el cas. Entre els sobiranistes, hi ha algun que s’ho ha pres amb sentit de l’humor i ha agraït al ministre d’Hisenda que s’hagi carregat l’autonomia. “Montoro s’ha petat l’autonomia. Ja tenim mitja feina feta”, deia la piulada de Josep Maria Ganyet. És una manera de veure-ho, certament. El problema és gestionar l’impasse entre la fi del cafè i la primera ronda del que hagi de venir, ja sigui tè o, directament, digestius. I en aquest punt es troba el país, i el seu govern, a pocs dies de l’inici de la campanya electoral espanyola, que mesos enrere es perfilava constituent i que a mesura que s’apropa el 20-D esdevé una pugna entre PP i PSOE per guanyar les eleccions i una forta rivalitat entre C’s i Podemos per esdevenir soci de govern o aliat parlamentari d’un o altre partit. L’autonomia no es menjarà els torrons. El govern català ja ho veurem. I del proper executiu espanyol en tindrem notícies passat Reis.
(Article publicat a Racó Català)
Montoro s'ha petat l'autonomia. Ja tenim mitja feina feta.
— Josep M. Ganyet (@ganyet) novembre 25, 2015Després de mesos, i anys, d’atac a l’autogovern de Catalunya, podria semblar que les últimes maniobres dels ministres Cristóbal Montoro i Jorge Fernández-Díaz són anecdòtiques. No és el cas. Entre els sobiranistes, hi ha algun que s’ho ha pres amb sentit de l’humor i ha agraït al ministre d’Hisenda que s’hagi carregat l’autonomia. “Montoro s’ha petat l’autonomia. Ja tenim mitja feina feta”, deia la piulada de Josep Maria Ganyet. És una manera de veure-ho, certament. El problema és gestionar l’impasse entre la fi del cafè i la primera ronda del que hagi de venir, ja sigui tè o, directament, digestius. I en aquest punt es troba el país, i el seu govern, a pocs dies de l’inici de la campanya electoral espanyola, que mesos enrere es perfilava constituent i que a mesura que s’apropa el 20-D esdevé una pugna entre PP i PSOE per guanyar les eleccions i una forta rivalitat entre C’s i Podemos per esdevenir soci de govern o aliat parlamentari d’un o altre partit. L’autonomia no es menjarà els torrons. El govern català ja ho veurem. I del proper executiu espanyol en tindrem notícies passat Reis.
(Article publicat a Racó Català)