Aquest article s'autodestruirà (o no)

Deia el doctor Carretero que el tripartit va ser un Dragon Khan, però la veritat és que el procés independentista és més vertiginós que el postpujolisme i el debat estatutari amb els presidents Pasqual Maragall i José Montilla. En aquest punt del procés, la ruptura del Parlament amb el Tribunal Constitucional espanyol ha quedat en un 'coitus interruptus' pel fracàs de la investidura del candidat a la reelecció Artur Mas. La manca d’acord entre Junts pel Sí i la CUP ha deixat els independentistes desanimats i desorientats, per no dir directament indignats per l’espectacle negociador a través de mitjans i xarxes socials. Catalunya té el seu primer Parlament amb majoria absoluta independentista, però un Govern en funcions que té les maletes preparades però no acaba de marxar perquè el nou executiu –dissenyat i anunciat a bombo i platerets, molt més equilibrat, menys presidencialista i força esquerranós– no acaba d’arribar perquè els que deien que el 'qui' era irrellevant n’estan fent 'casus belli'.


O sigui, els sectors conservadors del procés que deien que només es podria fer el pas si l’espai social independentista s’ampliava i els sectors antisistema que deien que la revolució catalana havia d’estar per damunt de qualsevol personalisme s’han trobat, accidentalment o interessadament, en l’escull de la investidura de Mas. Davant d’aquest espectacle negociador, la immensa majoria d’independentistes que han fet les vies catalanes, les ves baixes i les meridianes no entén que a les portes de la ruptura definitiva una determinada CDC i una determinada CUP s’enganxin i impedeixin que l’embat davant d’un govern espanyol a les portes d’unes eleccions i amb el Congrés dissolt tiri endavant.

La proximitat electoral espanyola no ajuda gens, o gaire, perquè encara que el 27-S hagi estat la campanya ‘de la teva vida’ i que la cambra catalana hagi estat resultat d’un ‘plebiscit’ fruit de la excepcionalitat d’una gran candidatura independentista (Junts pel Sí) i d’un ascens rellevant de l’opció d’extremaesquerra (CUP) resulta que les eleccions del 20-D hi ha en joc dues pugnes partidistes (ERC 'versus' CDC i Ciutadans 'versus' PSOE) i una d’aparentment estructural (la victòria independentista per primer cop en uns comicis espanyols a Catalunya o la victòria d’un partit unionista desacomplexadament anti-procés). La precampanya d’aquestes eleccions enterboleix les negociacions a Catalunya, i excita l’escena mediàtica. Els radicals i els conservadors dins del gran moviment independentista poden triomfar i fer, per un temps, descarrilar el procés, o poden fracassar estrepitosament si en els propers dies o setmanes hi ha Acord, així en majúscula, i abans del 20-D es troba el desllorigador que, de retruc, doni impuls als independentistes a les urnes.


Aquest article, doncs, pot autodestruir-se en el moment en què Junts pel Sí i la CUP, separats o agafats de la mà, anunciïn l’entesa per seguir tirant endavant la ruptura i el procés. Aquest article serà una foto moguda d’un instant concret, convuls i dolorós per a determinat ‘tietisme’ i ‘melindrisme’ que vol unitat i entesa permanents, i no haurà servit per a gaire cosa més que per deixar inventariat que això no haurà estat un camí de roses. Si aquest article és vigent d’aquí a unes setmanes o mesos serà el senyal que el mandat democràtic del 27-S haurà estat pervertit i malaguanyat.

(Article publicat a Esguard, la primera revista en català per a mòbils i tauletes)