El vot més revolucionari d’Europa
Les tietes de Convergència i els avis de l’Esquerra Republicana tenen a les seves mans el vot més revolucionari d’Europa. Mai unes eleccions autonòmiques havien estat tan importants i decisives com aquestes. Mai com ara el recompte d’uns comicis al Parlament de Catalunya haurà generat tanta tensió i interès internacional. No hi ha, en l’actual escena política, un vot més rupturista que el del ‘sí’ aquest 27-S. Per no ser plebiscitàries, sobre aquestes eleccions i el que hi està en joc el proper diumenge –la integritat territorial de l’Estat espanyol, això que la caverna anomena ‘la unitat d’Espanya’– s’hi han pronunciat el president de la primera potència mundial (Obama), la cancellera més poderosa d’Europa (Merkel), el primer ministre del país més euroescèptic (Cameron), els portaveus i vicepresidents de la Comissió Europea, el governador del Banc d’Espanya (Linde), el president i expresidents espanyols (Rajoy, Zapatero, Aznar i González), el president de la Lliga de Futbol Professional (Tebas), la gran banca, la patronal i empresaris diversos (grans, mitjans, vinculats al BOE i molts de l’IBEX 35).
Tots aquests actors l’últim que desitgen és que Junts pel Sí guanyi les eleccions, i encara menys que ho faci per majoria absoluta sense comptar amb la CUP. En el pitjor dels seus malsons apareix una majoria absoluta de Junts pel Sí, i que la suma de vots amb la CUP superi de llarg el 50% dels sufragis. I és precisament per això que el votant de Junts pel Sí és el més trencador, perquè del seu vot en depèn la continuïtat de Catalunya dins de l’Estat espanyol i això que s’anomena ‘ampliació interna’ de la Unió Europea. Que hi hagi un nou estat a Europa depèn de la tieta convergent i de l’avi republicà, si se’m permet el retrat simplista. Depèn de la classe mitjana castigada, del votant moderat que fa anys era catalanista i que amb el temps –i a còpia de greuges amb els governs de l’Estat, de ribotades a la reforma de l’Estatut aprovat en referèndum– ha evolucionat desacomplexadament cap al sobiranisme i l’independentisme.
Tot el discurs de la por d’aquests dies és l’artefacte més mobilitzador, però en la direcció oposada a la que pretenen les autoritats i poders establerts. Amb el catastrofisme d’aquests dies –sortida de la Unió i de l’euro, ‘corralito’, fugida dels bancs i multinacionals, suspensió del pagament de les pensions, imposició de fronteres i aranzels, aturada de vols i viatges en tren, etcètera– l’únic que estan aconseguint és supravalorar fins a límits impensables el vot independentista del 27-S. La tieta i l’avi tenen avui un poder incalculable, perquè així li ho han fet saber Obama, Merkel, Cameron, Rajoy, Linde i 'tutti quanti'. Algú s’imagina un vot més valuós o transformador que aquest sufragi que tants poderosos han convingut, coordinadament, que és perjudicial per als seus interessos? Segurament estem davant d’unes eleccions més atractives en el context internacional que les últimes gregues.
Hi ha gent dins de la CUP que fins i tot desitja que Junts pel Sí guanyi aclaparadorament, per majoria absoluta, per dos motius. Primer perquè el nou govern tingui les mans lliures per dur a terme el seu full de ruta sense excuses per no executar-lo. I segon per evitar la pressió brutal que hauria sobre la CUP en cas de necessitar el seu suport per investir president o garantir la governabilitat en mesos aparentment convulsos a venir. Hi haurà algú que dirà que més rupturista que Junts pel Sí és votar la CUP, perquè aquesta força aposta per la sortida de l’euro i de la Unió Europea. Al marge del programa electoral, la màxima tensió residirà després del 27-S en les forces i dirigents polítics que hagin de governar les institucions catalanes enmig del conflicte obert amb l’Estat i, alhora, aplicar el full de ruta independentista pactat abans de la convocatòria electoral. La caricatura de la tieta convergent i l’avi republicà pretén, en aquest sentit, dibuixar un prototip atípicament ‘antisistema’, per damunt del jove anticapitalista que –també és caricatura, i espero que s’entengui– optarà per la CUP.
Al proper Parlament hi haurà tres forces rupturistes, però de diversa intensitat i prioritats fins i tot oposades. A part de Junts pel Sí i de la CUP –bloc independentista–, hi haurà diputats de Catalunya Sí que es Pot que advocaran per un nou marc de relacions entre el Principat i Espanya. Algú podrà dir, legítimament, que el vot a Catalunya Sí que es Pot també és revolucionari, però la lectura que els mitjans i les cancelleries de tot el món faran la nit del 27-S es fixarà més en Junts pel Sí que no pas en la candidatura de confluència entre ICV i Podem.
La força de Junts pel Sí és que aplegarà votants independentistes del ‘tenim pressa’, és a dir, sobiranistes de pedra picada que ho sacrificarien tot per la independència, i captarà també catalanistes més moderats que consideren que la independència mai no arribarà i que d’aquest pols amb l’Estat en pot sortir una mena de concert econòmic a la basca. Els independentistes convençuts i els sobiranistes de tercera via que usen la independència instrumentalment sumaran i seran comptats tots ells com a independentistes, i del seu pes electoral dependrà el mandat democràtic que Junts pel Sí insisteix a reclamar per iniciar el procés d’independència.
Per què Junts pel Sí pot aplegar aquests dos tipus de votants aparentment contradictoris? Per l’ofensiva desmesurada i tronada de l’unionisme, que ha fet del catastrofisme un artefacte mobilitzador per als sobiranistes. Davant de tantes calamitats anunciades amb bombo i platerets, percebo que hi ha un fil conductor que uneix els nous i els vells independentistes, els del ‘tenim pressa’ i els que diuen ‘de tot això en sortirà un pacte fiscal’, que podríem anomenar dignitat. Aquestes eleccions van, fonamentalment, de democràcia. De sobirania política real, és a dir, del valor transformador del sufragi. I la campanya unionista de la por –lluny d’assemblar-se a la seducció britànica en el referèndum escocès, una estratègia més intel·ligent que ha servit per ajornar temporalment el debat al Regne Unit i Escòcia– sospito que tindrà l’efecte contrari.
(Article publicat a Racó Català)
Tots aquests actors l’últim que desitgen és que Junts pel Sí guanyi les eleccions, i encara menys que ho faci per majoria absoluta sense comptar amb la CUP. En el pitjor dels seus malsons apareix una majoria absoluta de Junts pel Sí, i que la suma de vots amb la CUP superi de llarg el 50% dels sufragis. I és precisament per això que el votant de Junts pel Sí és el més trencador, perquè del seu vot en depèn la continuïtat de Catalunya dins de l’Estat espanyol i això que s’anomena ‘ampliació interna’ de la Unió Europea. Que hi hagi un nou estat a Europa depèn de la tieta convergent i de l’avi republicà, si se’m permet el retrat simplista. Depèn de la classe mitjana castigada, del votant moderat que fa anys era catalanista i que amb el temps –i a còpia de greuges amb els governs de l’Estat, de ribotades a la reforma de l’Estatut aprovat en referèndum– ha evolucionat desacomplexadament cap al sobiranisme i l’independentisme.
Tot el discurs de la por d’aquests dies és l’artefacte més mobilitzador, però en la direcció oposada a la que pretenen les autoritats i poders establerts. Amb el catastrofisme d’aquests dies –sortida de la Unió i de l’euro, ‘corralito’, fugida dels bancs i multinacionals, suspensió del pagament de les pensions, imposició de fronteres i aranzels, aturada de vols i viatges en tren, etcètera– l’únic que estan aconseguint és supravalorar fins a límits impensables el vot independentista del 27-S. La tieta i l’avi tenen avui un poder incalculable, perquè així li ho han fet saber Obama, Merkel, Cameron, Rajoy, Linde i 'tutti quanti'. Algú s’imagina un vot més valuós o transformador que aquest sufragi que tants poderosos han convingut, coordinadament, que és perjudicial per als seus interessos? Segurament estem davant d’unes eleccions més atractives en el context internacional que les últimes gregues.
Hi ha gent dins de la CUP que fins i tot desitja que Junts pel Sí guanyi aclaparadorament, per majoria absoluta, per dos motius. Primer perquè el nou govern tingui les mans lliures per dur a terme el seu full de ruta sense excuses per no executar-lo. I segon per evitar la pressió brutal que hauria sobre la CUP en cas de necessitar el seu suport per investir president o garantir la governabilitat en mesos aparentment convulsos a venir. Hi haurà algú que dirà que més rupturista que Junts pel Sí és votar la CUP, perquè aquesta força aposta per la sortida de l’euro i de la Unió Europea. Al marge del programa electoral, la màxima tensió residirà després del 27-S en les forces i dirigents polítics que hagin de governar les institucions catalanes enmig del conflicte obert amb l’Estat i, alhora, aplicar el full de ruta independentista pactat abans de la convocatòria electoral. La caricatura de la tieta convergent i l’avi republicà pretén, en aquest sentit, dibuixar un prototip atípicament ‘antisistema’, per damunt del jove anticapitalista que –també és caricatura, i espero que s’entengui– optarà per la CUP.
Al proper Parlament hi haurà tres forces rupturistes, però de diversa intensitat i prioritats fins i tot oposades. A part de Junts pel Sí i de la CUP –bloc independentista–, hi haurà diputats de Catalunya Sí que es Pot que advocaran per un nou marc de relacions entre el Principat i Espanya. Algú podrà dir, legítimament, que el vot a Catalunya Sí que es Pot també és revolucionari, però la lectura que els mitjans i les cancelleries de tot el món faran la nit del 27-S es fixarà més en Junts pel Sí que no pas en la candidatura de confluència entre ICV i Podem.
La força de Junts pel Sí és que aplegarà votants independentistes del ‘tenim pressa’, és a dir, sobiranistes de pedra picada que ho sacrificarien tot per la independència, i captarà també catalanistes més moderats que consideren que la independència mai no arribarà i que d’aquest pols amb l’Estat en pot sortir una mena de concert econòmic a la basca. Els independentistes convençuts i els sobiranistes de tercera via que usen la independència instrumentalment sumaran i seran comptats tots ells com a independentistes, i del seu pes electoral dependrà el mandat democràtic que Junts pel Sí insisteix a reclamar per iniciar el procés d’independència.
Per què Junts pel Sí pot aplegar aquests dos tipus de votants aparentment contradictoris? Per l’ofensiva desmesurada i tronada de l’unionisme, que ha fet del catastrofisme un artefacte mobilitzador per als sobiranistes. Davant de tantes calamitats anunciades amb bombo i platerets, percebo que hi ha un fil conductor que uneix els nous i els vells independentistes, els del ‘tenim pressa’ i els que diuen ‘de tot això en sortirà un pacte fiscal’, que podríem anomenar dignitat. Aquestes eleccions van, fonamentalment, de democràcia. De sobirania política real, és a dir, del valor transformador del sufragi. I la campanya unionista de la por –lluny d’assemblar-se a la seducció britànica en el referèndum escocès, una estratègia més intel·ligent que ha servit per ajornar temporalment el debat al Regne Unit i Escòcia– sospito que tindrà l’efecte contrari.
(Article publicat a Racó Català)