Gràcies, Ada



La victòria de Barcelona en Comú serà llegida, amb el pas del temps, com el toc d’atenció que necessitava el sobiranisme per reaccionar, superar les divisions internes i oferir una proposta atractiva i valenta. Després de la investidura d’Ada Colau com a alcaldessa, les enquestes apunten a la hipotètica victòria d’una Catalunya en Comú que aplegaria Podemos i Iniciativa. No és fins aquell moment que Artur Mas situa aquesta confluència d’esquerres en l’imaginari independentista com l’enemic a combatre electoralment. El ‘subidón’ del món ‘sí se puede’ coincideix amb les hores baixes, el desànim i desconcert, de les entitats sobiranistes, interpel·lades directament per Mas perquè intervinguin electoralment el 27-S. El contrast entre l’eufòria dels que veuen Colau com un autèntic revulsiu polític i social, i els que observen l’alcaldessa amb la tristor d’haver ‘perdut’ Barcelona és enorme. Uns trempen, els altres estan destrempats.

Si l’electorat funcionés amb l’esquema clàssic, amb la vella fidelitat a les idees, sigles i lideratges, el transvasament de vots entre Colau i l’independentisme resultaria impensable. Però avui els paràmetres de la política són diferents, i la clau local pro-Colau és compatible amb el vot independentista el 27-S. Que hi hagi més votants de Barcelona en Comú que facin el salt cap a l’independentisme i no a l’inrevés –que gent d’ERC o la CUP transitin cap a la Catalunya en Comú que s’intenta articular– és part de la clau de les eleccions plebiscitàries. Esquerra i la CUP ja estaven sobre la pista, però al sobiranisme de centre-dreta aquesta competència demoscòpica li provoca un estímul relatiu que, com a mínim, haurà servit per tensionar les entitats independentistes i la pluralitat de partits que aniran al 27-S amb el ‘sí-sí’ en el seu frontispici.

Que Colau sigui ‘enemiga’ de la independència es pot discutir moltíssim. Dependrà, en part, del posicionament de l’alcaldessa durant la campanya. Si es manté al marge i no pren partit, si es concentra en la difícil governació de la ciutat que té al davant, ella que va votar ‘sí-sí’ el 9-N –com Xavier Trias– i els seus regidors que s’han declarat independentistes salvaguardaran la marca Barcelona en Comú de l’intent desesperat de l’unionisme per fer-se’ls seus. Si, en cas contrari, actuen al dictat de Pablo Iglesias i Joan Herrera fent campanya per una opció que pretendrà aturar el bloc independentista, la lògica del procés pot veure’s amenaçada, així com el mandat municipal que acaben d’iniciar.

La capital del país no es podia mantenir al marge del procés, i durant el govern de Trias en alguns moments clau ho va arribar a semblar. Barcelona no només no formava part de l’AMI sinó que mostrava un compromís més aviat tou. Al final, encara que pugui semblar contradictori, l’independentisme li haurà d’estar agraït a Colau per haver conquerit l’alcaldia de Barcelona a pocs mesos del 27-S i haver tensionat el sobiranisme. Com diria el poeta, ‘no hay mal [per al sobiranisme] que por bien no venga’.

(Article publicat a Esguard, revista en català per a tauletes i mòbils)

Estigues al dia. Subscriu-te al butlletí