L'ANC de Jordi Sànchez
El nou president de l’Assemblea Nacional Catalana, Jordi Sànchez, és un home d’esquerres proper a ICV que prové, històricament, de l’activisme independentista de La Crida però que s’ha caracteritzat els últims anys per la reflexió i la contribució més intel·lectual a la política catalana. Estem davant d’un perfil diferent al de la seva predecessora, Carme Forcadell, més capaç de mobilitzar les masses i pronunciar discursos emotius capaços d’encendre grans auditoris. Sànchez és una altra cosa, i s’adiu molt bé al paper que ara li tocarà jugar a l’ANC un cop ha fet les grans manifestacions i el full de ruta està pautat amb unes eleccions anunciades, amb llistes separades, per al 27 de setembre. Ha fet molt bé, per a desesperació d’alguns opinadors obstinats a reobrir ferides i debats estèrils, de deixar mort el fantasma anomenat llista única. I ha fet molt bé de relativitzar la viabilitat d’una declaració unilateral d’independència (DUI), de tal manera que obliga la seva organització a un esforç per conquerir nous espais tradicionalment aliens al sobiranisme i a no caure en posicions fàcils davant de reptes complexos com és el de la independència.
Sànchez no és Forcadell, i l’ANC d’ara no és la d’abans del full de ruta i les grans mobilitzacions. És a dir, l’Assemblea de Forcadell va ser essencial per refer ponts en el sobiranisme i acabar amb la guerra de famílies agreujada pel sectarisme de les sigles de partit. Aquella primera ANC va ser punt de trobada per destensar la corda i teixir complicitats. Va ser una pressió als partits perquè es posessin les piles, i va usar la palanca de la mobilització cívica per ocupar un espai abandonat a les institucions. Però aquesta suplència havia de ser transitòria, i de Sànchez no s’esperin gaire arengues de l’estil ‘presideeeent, posi les urneees’. L’ANC de Sànchez sap que necessita entre 300.000 i 500.000 suports nous, sense perdre els que aconseguits. L’ANC que es forma a pocs mesos de les eleccions dites plebiscitàries –constituents, segons com es miri– sap que part del seu èxit serà recuperar la gent d’UDC i ICV-EUiA que corria el risc de desengaixar-se del tren del procés. La locomotora segueix tirant endavant amb partits i organitzacions ja conegudes. Que si CDC, que si ERC, que si la CUP, que si Òmnium, que si l’Associació de Municipis per la Independència… Però el repte de l’ANC de Sànchez és que els vagons es vagin afegint amb UDC, ICV, EUiA, etcètera… Si el que ha fet Forcadell i el seu secretariat és una passada, això que ve ara no es queda pas curt.
(Article publicat a Esguard, la revista per a tabletes i mòbils en català)