Trontolla el sistema?



L'anomenada 'casta' ha detectat que el sobiranisme, lluny del que sostenen els seus altaveus mediàtics, no només no va de baixada sinó que va superant els entrebancs posteriors al procés participatiu del 9-N. Hi ha full de ruta i, a més, les eleccions al Parlament s'han avançat respectant la pluralitat de candidatures, com no podia ser de cap altra manera. O sigui, que els dos líders del procés han cedit –un renunciant a la seva cabòria de llista única, i l'altre en el full de ruta posterior al 27-S– i les bases, així com l'independentisme cívic a l'entorn de l'Assemblea, Òmnium i Súmate, s'han refet de les esgarrapades d'aquelles setmanes dramàtiques arran de la conferència del Molt Honorable President.

Recomposada una certa complicitat, l'atenció queda centrada en les eleccions municipals més importants des dels primers comicis democràtics, del 1979. I això ha permès a CDC agafar aire, a UDC pautar el seu inevitable debat ideològic intern, a ERC seguir aixamplant la base de l'independentisme obrint-se a exfederalistes i sectors d'esquerres aliens al sobiranisme clàssic, i a la CUP, Procés Constituent, EUiA i altres formacions compromeses amb el 27-S continuar treballant de portes endins i, sobretot, al carrer. Els mitjans de comunicació de Madrid han seguit usant els escàndols catalans de corrupció i, fins i tot, impúdicament, operacions contra potencials terroristes gihadistes per empastifar el sobiranisme. Tot s'hi val per situar el procés català en coordenades tèrboles.

Mentrestant, hi ha dos nivells, un per dalt i l'altre per baix, que completen l'entrepà. Per dalt tenim el nerviosisme del PP perquè la descoberta en clau espanyola de Ciutadans se'ls hi ha anat de les mans. Tanta enquesta, tanta portada i tanta tertúlia sobrepresentada ha provocat que el partit d'Albert Rivera suposi ja una amenaça per als interessos de Mariano Rajoy. La por a la ruptura ja no es diu Podemos, sinó que té una cara televisiva, jove i catalana: Rivera. O sigui, que la dreta tremola quan mira les enquestes estatals. I el resultat andalús ha desinflat lleugerament el globus demoscòpic i mediàtic de Podemos, de tal manera que ara qui té més a perdre és el PP, que es va equivocar amb el discurs triomfalista d'una sortida de la crisi que només se suporta a les estadístiques però que el ciutadà, i això el lector ho compartirà de totes totes, no ha notat ni de bon tros.

Per sota hi ha els ajuntaments, i al marge que el 24-M sigui un trampolí per al sobiranisme en el territori, deixant el PP i el PSC molt tocats a consistoris, consells comarcals i diputacions, hi ha una pugna icònica i centralista a Barcelona. Ada Colau d'alcaldessa és una imatge que neguiteja els poderosos, i la campanya ja es comença a perfilar molt bipolaritzada. Serà, el de Barcelona, un plebiscit entre l'ordre –representat per Xavier Trias– i la ruptura –Colau–, un duel que pot eclipsar el debat sobiranista, segurament, però que no deixa de contenir elements d'incertesa inquietants per al sistema imperant. O sigui, que si no és per la independència serà per la suposa ruptura. Un malson per a l'statu quo.

(Article publicat a Esguard, revista nadiva per a tablets i mòbils amb iOS i Android)

Estigues al dia. Subscriu-te al butlletí