Sobre la fòbia als rànquings de Twitter
Des de l’agost del 2011, actualitzo periòdicament un rànquing de periodistes i comunicadors catalans més seguits a Twitter, incloent la seva puntuació a Klout. Hi ha periodistes que agraeixen figurar en un llistat útil i que, amb els anys, esdevé una relativa referència per detectar l’evolució dels companys de professió a les xarxes socials. Hi ha periodistes, els més analògics normalment, que s’irriten molt quan veuen el llistat. Fins i tot una gran periodista catalana va afirmar en una entrevista que la professió estava molt malament si ens dedicàvem a fer rànquings i a mesurar-nos en funció dels seguidors a Twitter. Els problemes del periodisme i del sector de la comunicació no els arreglarà Twitter, i els rànquings tampoc no ho pretenen pas. Però en la crítica als rànquings hi ha una mirada elitista i conservadora, una certa oposició al canvi de paradigma que ha vingut per quedar-se entre els professionals de la informació.
El rànquing és una fotografia sobre com els grans mitjans ajuden a guanyar seguidors a professionals molt mediàtics –normalment els que treballen en televisions d’àmbit estatal–, però també ens aporta pistes interessants sobre com els periodistes s’estan construint marques personals al marge de les empreses (si tenen la fortuna de ser assalariats) i com el dinamisme 2.0 aporta visibilitat i reputació entre companys que mantenen l’ofici a comarques o en mitjans modestos. El rànquing situa a dalt de tot els famosos, i el predomini dels comunicadors audiovisuals és rotund, però també és cert que la puntuació de Klout (influència social) compensa aquesta jerarquia i afavoreix usuaris amb menys seguidors però amb una activitat de més qualitat a les xarxes socials.
De la mateixa manera, i amb els mateixos riscos i errors, que hi ha medicions d’audiència o de difusió (ara penso en l’OJD o l’EGM), en la nova escena digital el rànquing i la puntuació de Klout permeten auditar una certa dedicació i entrega professional en els entorns 2.0. Dit d’una altra manera, el monopoli de les xifres emeses per l’OJD o l’EGM ha arribat als periodistes que, individualment, s’estan construint una marca o estan impulsant el seu propi projecte o, per dir-ho clar, es veuen abocats a espavilar-se com bonament puguin, tocant totes les tecles possibles.
És cert que hi ha usuaris que compren seguidors, o que tenen molts seguidors inactius, o que directament no interactuen amb els seus seguidors. Però també és cert que hi ha molts professionals que s’ho 'curren' per anar incrementant la seva parròquia, per anar construint una comunitat i disposar d’una certa audiència al seu entorn sense necessitat d’empreses o mitjans. És pensant en aquests companys que té sentit anar pentinant la xarxa periòdicament perquè la fotografia sigui el més nombrosa i plural possible. I en això, la Internet catalana no té gaire a envejar a altres comunitats lingüístiques o culturals a l’esfera digital.
(Article per a Esguard, primera revista en català per a tauletes i mòbils)
El rànquing és una fotografia sobre com els grans mitjans ajuden a guanyar seguidors a professionals molt mediàtics –normalment els que treballen en televisions d’àmbit estatal–, però també ens aporta pistes interessants sobre com els periodistes s’estan construint marques personals al marge de les empreses (si tenen la fortuna de ser assalariats) i com el dinamisme 2.0 aporta visibilitat i reputació entre companys que mantenen l’ofici a comarques o en mitjans modestos. El rànquing situa a dalt de tot els famosos, i el predomini dels comunicadors audiovisuals és rotund, però també és cert que la puntuació de Klout (influència social) compensa aquesta jerarquia i afavoreix usuaris amb menys seguidors però amb una activitat de més qualitat a les xarxes socials.
De la mateixa manera, i amb els mateixos riscos i errors, que hi ha medicions d’audiència o de difusió (ara penso en l’OJD o l’EGM), en la nova escena digital el rànquing i la puntuació de Klout permeten auditar una certa dedicació i entrega professional en els entorns 2.0. Dit d’una altra manera, el monopoli de les xifres emeses per l’OJD o l’EGM ha arribat als periodistes que, individualment, s’estan construint una marca o estan impulsant el seu propi projecte o, per dir-ho clar, es veuen abocats a espavilar-se com bonament puguin, tocant totes les tecles possibles.
És cert que hi ha usuaris que compren seguidors, o que tenen molts seguidors inactius, o que directament no interactuen amb els seus seguidors. Però també és cert que hi ha molts professionals que s’ho 'curren' per anar incrementant la seva parròquia, per anar construint una comunitat i disposar d’una certa audiència al seu entorn sense necessitat d’empreses o mitjans. És pensant en aquests companys que té sentit anar pentinant la xarxa periòdicament perquè la fotografia sigui el més nombrosa i plural possible. I en això, la Internet catalana no té gaire a envejar a altres comunitats lingüístiques o culturals a l’esfera digital.
(Article per a Esguard, primera revista en català per a tauletes i mòbils)