El dret a decidir, segrestat
Tothom s'esperava que ERC complís amb l'anunci de presentar una esmena a la totalitat dels pressupostos del 2015 i tombar la proposta del Govern, que es veuria aleshores abocat a convocat eleccions o a prorrogar els comptes del 2014 amb la idea d'esgotar la legislatura. Si ERC deixava el Govern sol, esdevenia la culpable de tots els mals, ja fos per victimitzar Artur Mas o per donar-li arguments per seguir governant sense posar les urnes. Si ERC donava un xec en blanc, aleshores Mas podia esgotar la legislatura com si res. Però la jugada dels republicans de no presentar esmena a la totalitat, però, en canvi, forçar la discussió del pressupost departament per departament és d'una habilitat sorprenent. Dóna un mes de marge, no trenca les 'negociacions' entre Mas i Oriol Junqueras, però segueix posant el focus en allò que realment és important: anar a eleccions.
La reacció desigual de CiU és la prova del nou. CDC ha agraït la generositat republicana. UDC ha denunciat el seu electoralisme. En què quedem? Generosos o electoralistes? Aquest ha estat, precisament, l'enunciat d'un programa de la televisió pública catalana, que en un intent d'incrementar la pressió sobre els republicans ha preguntat a l'audiència pel dilema. I què és, aleshores? Doncs més un acte de responsabilitat que no pas de generositat. Responsabilitat perquè permet al Govern dur els pressupostos al Parlament, i deixa per després de les festes nadalenques la seva tramitació. O sigui, dóna oxigen al president de la Generalitat i, alhora, el desarma d'argumentari victimista, que és allò que més consumeix últimament la legió del Partit del President (PdP).
Tothom, amb la comitiva presidencial al capdavant, exigint a ERC que no es presenti a les urnes un dia i que no esmeni la totalitat dels pressupostos l'endemà, tothom analitzant si Junqueras saluda, si Junqueras somriu, si Junqueras rondina, i resulta que ningú no centra l'atenció en qui té avui la major responsabilitat sobre la situació de bloqueig i de no-govern, en definitiva, sobre qui ha adormit el procés per interessos contradictoris. És el president Mas qui ha de convocar eleccions, després de l'èxit d'un 9-N que no proporciona cap mandat democràtic. I en lloc de demanar a Mas que convoqui, la legió del PdP linxa Junqueras per si somriu o rondina. És Mas qui pot permetre que el poble de Catalunya s'expressi a les urnes i emeti el mandat democràtic de la independència, però bloqueja el procés perquè cap partit ha acceptat el seu full de ruta presidencialista.
És Mas qui presenta uns pressupostos que res no tenen a veure amb el seu propi full de ruta cap a la independència. Zero estructures d'Estat, i molta (fins a 2.500 milions d'euros) dependència de l'arbitrarietat del ministre Cristóbal Montoro. És a dir, que a la conferència diu que en 18 mesos serem independents si tothom claudica i el segueix a ulls clucs, però el primer gran acte parlamentari i de Govern, com és la presentació dels comptes del 2015, el full de ruta no hi figura, i ens trobem davant dels pressupostos més autonomistes i més dependents dels últims anys. No són pressupostos per fer l'Estat nou, tampoc no són pressupostos socials. Són un brindis al sol, un intent que el govern del PP obri l'aixeta de la tercera via, una última esperança per al pont aeri de sempre.
El més curiós del cas no és que aquestes contradiccions flagrants no formin part del debat periodístic o polític, no. El més curiós del cas és que mentre Mas permet aquesta situació de punt mort, d'adormir el partit, el seu entorn no para de recriminar a la resta que haguem arribat fins aquí i que ens trobem en aquest punt. Suposo que el discurs de Cap d'Any del president portarà alguna (bona) notícia.
(Article publicat a Racó Català)
La reacció desigual de CiU és la prova del nou. CDC ha agraït la generositat republicana. UDC ha denunciat el seu electoralisme. En què quedem? Generosos o electoralistes? Aquest ha estat, precisament, l'enunciat d'un programa de la televisió pública catalana, que en un intent d'incrementar la pressió sobre els republicans ha preguntat a l'audiència pel dilema. I què és, aleshores? Doncs més un acte de responsabilitat que no pas de generositat. Responsabilitat perquè permet al Govern dur els pressupostos al Parlament, i deixa per després de les festes nadalenques la seva tramitació. O sigui, dóna oxigen al president de la Generalitat i, alhora, el desarma d'argumentari victimista, que és allò que més consumeix últimament la legió del Partit del President (PdP).
Tothom, amb la comitiva presidencial al capdavant, exigint a ERC que no es presenti a les urnes un dia i que no esmeni la totalitat dels pressupostos l'endemà, tothom analitzant si Junqueras saluda, si Junqueras somriu, si Junqueras rondina, i resulta que ningú no centra l'atenció en qui té avui la major responsabilitat sobre la situació de bloqueig i de no-govern, en definitiva, sobre qui ha adormit el procés per interessos contradictoris. És el president Mas qui ha de convocar eleccions, després de l'èxit d'un 9-N que no proporciona cap mandat democràtic. I en lloc de demanar a Mas que convoqui, la legió del PdP linxa Junqueras per si somriu o rondina. És Mas qui pot permetre que el poble de Catalunya s'expressi a les urnes i emeti el mandat democràtic de la independència, però bloqueja el procés perquè cap partit ha acceptat el seu full de ruta presidencialista.
És Mas qui presenta uns pressupostos que res no tenen a veure amb el seu propi full de ruta cap a la independència. Zero estructures d'Estat, i molta (fins a 2.500 milions d'euros) dependència de l'arbitrarietat del ministre Cristóbal Montoro. És a dir, que a la conferència diu que en 18 mesos serem independents si tothom claudica i el segueix a ulls clucs, però el primer gran acte parlamentari i de Govern, com és la presentació dels comptes del 2015, el full de ruta no hi figura, i ens trobem davant dels pressupostos més autonomistes i més dependents dels últims anys. No són pressupostos per fer l'Estat nou, tampoc no són pressupostos socials. Són un brindis al sol, un intent que el govern del PP obri l'aixeta de la tercera via, una última esperança per al pont aeri de sempre.
El més curiós del cas no és que aquestes contradiccions flagrants no formin part del debat periodístic o polític, no. El més curiós del cas és que mentre Mas permet aquesta situació de punt mort, d'adormir el partit, el seu entorn no para de recriminar a la resta que haguem arribat fins aquí i que ens trobem en aquest punt. Suposo que el discurs de Cap d'Any del president portarà alguna (bona) notícia.
(Article publicat a Racó Català)