Tenim pressa i som plurals
Fins el dia 25 tot és especular sobre el procés. Estem a l'espera del full de ruta del president Artur Mas. Fins ara, el que hem sabut és que contempla l'escenari d'esgotar la legislatura i que pretén pactar amb l'Estat un referèndum a l'escocesa. Però no és descartable que Mas anunciï –si les enquestes li són molt favorables– un avançament electoral, i la seva aposta per una llista amb independents que superi el perímetre de les sigles de la seva federació. O sigui, que tot és possible. Intentar allargar fins al 2016 sense gaire escarafalls, amb les municipals i les eleccions espanyoles pel mig, o convocar-nos a les urnes cap al febrer, abans de les municipals del maig. Estem en mans de Mas, que ostenta el càrrec competent per dissoldre el Parlament i convocar eleccions.
Mentre a Mas li fan arribar les enquestes i al Palau de la Generalitat i al carrer Còrsega estudien els diversos escenaris de país i de partit, s'han instal·lat dues idees a cop de tertúlia i d'article d'opinió de l'exèrcit del Partit del President (PdP). La idea és que no cal tenir pressa, perquè calen 300.000-400.000 votants més pel 'sí' a la independència. I perquè calen les estructures d'Estat i el reconeixement internacional. I perquè cal pactar una consulta 'definitiva' amb l'Estat. I perquè... Fa la impressió que sempre hi ha excuses per ajornar les grans decisions. Que fa mandra o por agafar el toro per les banyes. És una manera de marejar la perdiu que pot posar en crisi la credibilitat acumulada el 9-N. És una manera d'esgotar el sobiranisme cívic, a qui ja no podem demanar més demostracions de mobilització popular imaginativa. Als partits que proposen eleccions constituents i actuar en conseqüència immediatament després se'ls penja la llufa de la impaciència, del #tenimpressa com un concepte pejoratiu.
Entre la precipitació i el mareig de la vella política al·lèrgica als canvis profunds hi ha un terme mig, i en aquesta ocasió el calendari hi juga un paper determinant. Per una banda, les municipals del maig. Si Mas no convoca abans, els alcaldes i candidats poden ser víctimes –o beneficiaris indirectes– del caràcter plebiscitari d'aquestes municipals que seran les primeres eleccions després de la V i del 9-N. Els alcaldes que rebrien la patacada i els candidats que tindrien premi sense merèixer-lo haurien de quedar al marge del factor nacional. Però això depèn de Mas, i amb els seus alcaldes i pesos territorials s'haurà d'entendre.
L'altra cita del calendari del 2015 són les eleccions espanyoles, d'aquí a un any. El terratrèmol de Podemos, que pot escombrar IU i el PSOE i que, indirectament, pot reforçar el PP com a únic vot útil per aturar Pablo Iglesias, pot deixar un Congrés inèdit, amb una reforma constitucional que fa tard i que en la nova legislatura sembla ineludible. Els partidaris de l'anomenada tercera via somnien amb la reforma constitucional per trobar un millor encaix de Catalunya dins l'Estat espanyol. Si Catalunya no mou fitxa abans, una part rellevant dels votants del 'sí-sí' podrien evolucionar cap a posicions del 'sí-no0, és a dir, cap a una tercera via per a tothom (el cafè per a tothom 2.0). No fer eleccions abans de les espanyoles –i fer-ho entre les municipals i les espanyoles amb l'estiu pel mig és complicat–, suposa perdre l'oportunitat d'acabar de fer la feina interna supeditant la iniciativa als interessos espanyols. Lícit, però aleshores el discurs pròpiament sobiranista quedaria tocat. Com a mínim, la seva credibilitat.
La segons idea que l'exèrcit mediàtic del Partit del President (PdP) intenta imposar és que només pot haver avançament electoral si ERC s'entrega als braços de CiU, és a dir, si Mas lidera una llista amb Oriol Junqueras renunciant a ser cap de llista en una altra candidatura. D'això, en termes econòmics, se'n diu monopoli. Si el mercat no ens agrada, fem una intervenció perquè no hi hagi competència i tot resolt. En termes polítics, i donades les circumstàncies excepcionals del país, això s'ha vingut a denominar Candidatura de País (CdP) amb l'argument –no demostrat, i molt discutible– que aquesta fórmula obtindria més diputats que la suma de les llistes de Mas i Junqueras per separat. Ni els que hi entenen ho subscriuen, això de l'efecte 2+2=5. D'altra banda, no cal ser gaire intel·ligent per sospitar que molts votants optarien per altres opcions en cas d'una ute –unió temporal d'empreses– entre CiU i ERC. Per començar, Unió no estaria per la labor, i l'experiment expulsaria votants conservadors contraris a ERC, així com electors progressistes que no donarien mai suport a CiU. Però, escolta, l'exèrcit del PdP és incansable, i a base de repetir això de la CdP estan aconseguint desmerèixer l'escenari en què les dues candidatures més votades –les de Mas i de Junqueras– superessin de llarg els 68 escons de la majoria absoluta.
El PdP està cometent els mateixos errors del 2012, recordeu aquella foto del 'messies' Mas. Sembla que no vulguin aprendre. L'èxit del procés és la seva transversalitat. I l'èxit d'unes eleccions constituents hauria de ser també la pluralitat d'ofertes electorals amb un o diversos punts programàtics coincidents. Quan algú assenyala la Lluna –fer la independència–, els partidistes –quina ironia, oi, perquè volen fer desaparèixer les sigles dels partits?– miren el dit.
(Article publicat a Racó Català)
Mentre a Mas li fan arribar les enquestes i al Palau de la Generalitat i al carrer Còrsega estudien els diversos escenaris de país i de partit, s'han instal·lat dues idees a cop de tertúlia i d'article d'opinió de l'exèrcit del Partit del President (PdP). La idea és que no cal tenir pressa, perquè calen 300.000-400.000 votants més pel 'sí' a la independència. I perquè calen les estructures d'Estat i el reconeixement internacional. I perquè cal pactar una consulta 'definitiva' amb l'Estat. I perquè... Fa la impressió que sempre hi ha excuses per ajornar les grans decisions. Que fa mandra o por agafar el toro per les banyes. És una manera de marejar la perdiu que pot posar en crisi la credibilitat acumulada el 9-N. És una manera d'esgotar el sobiranisme cívic, a qui ja no podem demanar més demostracions de mobilització popular imaginativa. Als partits que proposen eleccions constituents i actuar en conseqüència immediatament després se'ls penja la llufa de la impaciència, del #tenimpressa com un concepte pejoratiu.
Entre la precipitació i el mareig de la vella política al·lèrgica als canvis profunds hi ha un terme mig, i en aquesta ocasió el calendari hi juga un paper determinant. Per una banda, les municipals del maig. Si Mas no convoca abans, els alcaldes i candidats poden ser víctimes –o beneficiaris indirectes– del caràcter plebiscitari d'aquestes municipals que seran les primeres eleccions després de la V i del 9-N. Els alcaldes que rebrien la patacada i els candidats que tindrien premi sense merèixer-lo haurien de quedar al marge del factor nacional. Però això depèn de Mas, i amb els seus alcaldes i pesos territorials s'haurà d'entendre.
L'altra cita del calendari del 2015 són les eleccions espanyoles, d'aquí a un any. El terratrèmol de Podemos, que pot escombrar IU i el PSOE i que, indirectament, pot reforçar el PP com a únic vot útil per aturar Pablo Iglesias, pot deixar un Congrés inèdit, amb una reforma constitucional que fa tard i que en la nova legislatura sembla ineludible. Els partidaris de l'anomenada tercera via somnien amb la reforma constitucional per trobar un millor encaix de Catalunya dins l'Estat espanyol. Si Catalunya no mou fitxa abans, una part rellevant dels votants del 'sí-sí' podrien evolucionar cap a posicions del 'sí-no0, és a dir, cap a una tercera via per a tothom (el cafè per a tothom 2.0). No fer eleccions abans de les espanyoles –i fer-ho entre les municipals i les espanyoles amb l'estiu pel mig és complicat–, suposa perdre l'oportunitat d'acabar de fer la feina interna supeditant la iniciativa als interessos espanyols. Lícit, però aleshores el discurs pròpiament sobiranista quedaria tocat. Com a mínim, la seva credibilitat.
La segons idea que l'exèrcit mediàtic del Partit del President (PdP) intenta imposar és que només pot haver avançament electoral si ERC s'entrega als braços de CiU, és a dir, si Mas lidera una llista amb Oriol Junqueras renunciant a ser cap de llista en una altra candidatura. D'això, en termes econòmics, se'n diu monopoli. Si el mercat no ens agrada, fem una intervenció perquè no hi hagi competència i tot resolt. En termes polítics, i donades les circumstàncies excepcionals del país, això s'ha vingut a denominar Candidatura de País (CdP) amb l'argument –no demostrat, i molt discutible– que aquesta fórmula obtindria més diputats que la suma de les llistes de Mas i Junqueras per separat. Ni els que hi entenen ho subscriuen, això de l'efecte 2+2=5. D'altra banda, no cal ser gaire intel·ligent per sospitar que molts votants optarien per altres opcions en cas d'una ute –unió temporal d'empreses– entre CiU i ERC. Per començar, Unió no estaria per la labor, i l'experiment expulsaria votants conservadors contraris a ERC, així com electors progressistes que no donarien mai suport a CiU. Però, escolta, l'exèrcit del PdP és incansable, i a base de repetir això de la CdP estan aconseguint desmerèixer l'escenari en què les dues candidatures més votades –les de Mas i de Junqueras– superessin de llarg els 68 escons de la majoria absoluta.
El PdP està cometent els mateixos errors del 2012, recordeu aquella foto del 'messies' Mas. Sembla que no vulguin aprendre. L'èxit del procés és la seva transversalitat. I l'èxit d'unes eleccions constituents hauria de ser també la pluralitat d'ofertes electorals amb un o diversos punts programàtics coincidents. Quan algú assenyala la Lluna –fer la independència–, els partidistes –quina ironia, oi, perquè volen fer desaparèixer les sigles dels partits?– miren el dit.
(Article publicat a Racó Català)